Amb aquesta declaració iniciem una sèrie de materials que publicarem al llarg d’aquest 2025 per a combatre la desmemòria del que va suposar i suposa la dictadura franquista per a la classe treballadora, pels oprimits i pels lluitadors.

El govern del PSOE-Sumar ha llançat una campanya per a commemorar la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, en el seu llit, com des de la dreta els agrada emfatitzar per a diferenciar-ho de la fi dels altres dos dictadors feixistes dels anys trenta, Hitler i Mussolini.

Per: Corrent Roig

L’objectiu de la campanya és “posar en valor la democràcia” davant les noves generacions, preocupats per l’avanç de les teories revisionistes de la història que l’extrema dreta ha aixecat des que deslliguessin el que anomenen “la batalla cultural”; és a dir, canviar la història per a justificar els crims del franquisme.

Que l’extrema dreta PP-VOX tingui aquesta política no és d’estranyar, el PP és fill de l’Aliança Popular dels “set magnífics” exministres de Franco, amb Fraga al capdavant. És l’“administrador de la victòria” del 36 i la veu pública d’un aparell de l’Estat que no va ser depurat de franquistes, al contrari, amb la Llei d’Amnistia franquista de 1977 (Llei 46/1977) no sols se’ls van perdonar els seus crims, sinó que se’ls va cobrir amb un vel; una llei que va protegir tant els responsables polítics i torturadors com als que van fer les seves fortunes sota el franquisme.

El silenci sobre el qual realment va ser la Dictadura i la Transició va formar part del pacte entre el règim franquista en crisi i els partits de l’oposició, el PCE i el PSOE; la tan esbombada “reconciliació nacional” per la qual la classe treballadora i els pobles que van lluitar contra la dictadura van ser els únics reconciliats, al mateix temps que va posar a la disposició dels neofranquistes l’aparell de l’Estat per a continuar reprimint i explotant. Un pacte que va cristal·litzar en l’actual Constitució del 78 construïda sobre l’oblit dels 120.000 cadàvers en les cunetes, mentre va deixar els noms de franquistes “caiguts per la pàtria” tallats en monuments; aquesta és la “reconciliació” de la qual tant fan gala.

Cinquanta anys després, s’espanten davant la desmemòria que la societat espanyola i, especialment la joventut, té sobre el que va significar la dictadura, quan ells, durant tots aquests anys, van fer el possible per alimentar aquesta desmemòria amb l’acceptació dels neofranquistes del PP com a demòcrates.

Ara, enmig de la crisi mundial del sistema capitalista, de la qual no escapa l’Estat espanyol, un ampli sector de la burgesia agrupada al voltant de la “llotja del Bernabéu” el portaveu del qual és PP-VOX i que ha perdut el control dels Pressupostos Generals de l’Estat per a gestionar els 150.000 milions d’euros procedents dels fons europeus Next Generation, s’han llançat a una agressiva política utilitzant tots els recursos de les institucions del franquisme no depurades, començant pel poder judicial.

El govern actua com el comissari Renault de Casablanca, “he descobert que aquí es juga”; han descobert que l’aparell de l’Estat espanyol és un niu de neofranquistes als quals durant anys ells mateixos van adornar com a demòcrates.

Per això la campanya del govern és una “salutació a la bandera”; no es plantegen ni una sola mesura política com la immediata derogació de la Llei d’Amnistia de 1977, que és el parapet que utilitzen per a no depurar les responsabilitats dels criminals franquistes i expropiar a les fortunes construïdes sota la seva bota (el 60% dels executius de l’IBEX 35 actual són hereus d’aquestes fortunes). No es plantegen la neteja dels aparells de l’Estat de tots aquells que facin apologia del franquisme, com el mateix Tribunal Suprem que en una sentència reconeix a Franco la legitimitat com a Cap de l’Estat, o la mateixa Direcció de l’Estat actual; això és, la Monarquia, posada a dit pel dictador. No es plantegen una veritable Llei de la Memòria Històrica que trenqui amb l’equiparació entre el “bàndol republicà” i el “bàndol franquista”.

La campanya del govern serà merament cultural, propagandística, sense mesures polítiques que frenin de manera clara i contundent l’ascens del neofranquisme. No serà una veritable regeneració de l’estat perquè no poden escometre-la, són part del Règim del 78 per mil fils econòmics, financers, institucionals i polítics, lligats als pactes constitucionals.

L’única mesura que seria una veritable regeneració de l’Estat seria la de reprendre el camí que aquests pactes van desviar, el de la ruptura a tots els nivells amb el franquisme, amb la convocatòria immediata d’una Assemblea Constituent estatal, i la de Constituents en les nacions de l’Estat per a definir quina relació volen tenir. Aquesta és la conclusió política d’una campanya per la “democràcia”, que el poble decideixi el seu futur.

En cas contrari, els progressistes espanyols decebran de nou a la població amb una proposta que no és més que “una opinió” enfront de l’“opinió” dels neofranquistes, sense conseqüències polítiques concretes.

PSOE-SUMAR volen usar aquesta campanya, en primer lloc, per a fer-se propaganda presentant el seu govern com una sort de reducte progressista que resisteix enfront de l’avanç de la dreta i la ultradreta en tota Europa. I, en segon lloc, per a apuntalar a la Casa Reial —de la qual s’han afanyat a dir que va tenir “un paper fonamental en els primers anys de la Transició”— i a aquest règim en crisi, on institucions fonamentals com el poder judicial, el govern, el Parlament i el Senat, tenen durs i aguts enfrontaments amb “les armes de la política” en temps de pau, “les paraules” en forma de lleis, sentències i actuacions judicials. Aquest és el profund sentit de la proposta, que ja ha estat buidada de contingut real per la inassistència de Felip VI i la patronal a l’acte de presentació.

Per a acabar amb l’ascens de l’extrema dreta a tot el món, que amb la victòria de Trump ha fet un salt qualitatiu, perquè avui dirigeix la que encara és la potència dominant en el món, cal enfrontar als governs que suposadament es dirigeixen als pobles, als oprimits… que diuen parlar en el seu nom; els anomenats “governs progressistes”, que no són una altra cosa que representants de la facció “amable” del capital.

Les organitzacions polítiques, sindicals i socials que considerem que la proposta del govern serà una “salutació a la bandera” que no va enfrontar al Règim del 78 com el que és, hereu del franquisme, han d’aixecar de manera unitària la seva pròpia campanya, per a desmuntar l’enèsim emblanquiment de l’extrema dreta per part de les anomenades forces “progressistes”, i organitzar des de la base el debat sobre el veritable contingut del franquisme i el seu hereu, el Règim del 78.

Als actes que el Govern pretén fer, cal contestar amb debats en centres de treball, estudi, barris, etc., i impulsar mobilitzacions unitàries en defensa de les llibertats, per la derogació de la Llei d’Amnistia franquista del 77, de la Llei Mordassa… en el camí de construir un moviment unitari per a enfrontar al Règim i derrocar-lo.

Si “La política és economia concentrada” el centre de la discussió ha d’estar en el projecte social alternatiu que la classe obrera i els sectors oprimits han d’aixecar enfront de les diferents faccions de la burgesia.