Home Història A 90 anys de la mort de Lenin: aspectes inèdits del Testament

A 90 anys de la mort de Lenin: aspectes inèdits del Testament

Escrit pel Francesco Ricci

 

L’últim combat de Lenin, la primera batalla contra l’estalinisme

En el Comitè Central del 6 d’octubre del 1922, amb Lenin absent, Stalin fa aprovar un text que limita fortament el monopoli estatal sobre el comerç exterior. Alguns dies després, Lenin envia una carta al CC amb una dura crítica sobre aquesta decisió.

El 13 de desembre, Lenin escriu a Trotsky i, percebent que les seves posicions sobre aquest tema convergeixen, li demana que doni una batalla en el nom dels dos en la següent reunió de l’organisme de direcció.

Però, donem un petit pas enrere. Per què Lenin no participa de les reunions i es limita a escriure cartes? Perquè està greument malalt al llit. Ja havia tingut un primer AVC (accident vascular cerebral). Ja en l’últim Congrés del partit en què va participar, el XI, a la primavera del 1922, inicia una batalla contra els mals de la burocratització que percep que està creixent a l’Estat. És en aquell Congrés, en la intervenció feta el 27 de març, que afirma: “La màquina escapa de les mans de qui la dirigeix”[1]. És per això que alguns mesos després, en un retrobament particular, proposa a Trotsky formar un bloc “contra el burocratisme en general i contra l’Orgbureau en particular”[2]. I l’Orgbureau significa Stalin.

A la nit entre els dies 12 i 13 de desembre, un altre AVC paralitza Lenin, i li impedeix poder participar en la reunió del CC. Un cop havia presentat millores, el 16 de desembre escriu al CC informant als membres d’haver arribat a un ple acord amb Trotsky, el qual defensarà el punt de vista comú en la propera reunió.

En el CC del 18 de desembre, la posició de Lenin i Trotsky és aprovada, modificant l’ordenança anterior. Stalin observa amb preocupació el moviment de Lenin a qui la malaltia no va paralitzar completament. Per això fa que el CC li confii, el mateix 18 de desembre, la plena responsabilitat per a les cures de Lenin. Vol aïllar-lo, demana als metges que li marquin una limitació de l’activitat política a pocs minuts al dia, en què Lenin amb prou feines podrà dictar algunes línies a les secretaries però no podrà rebre les respostes de les seves cartes ni parlar de política amb els estranys visitants que tenien permès visitar-lo.

La prohibició, com diu justament l’historiador Jean Jacques Marie, està exempta de qualsevol fonament mèdic: a més, impedir a un revolucionari, que va passar la vida sencera immers en la política, ocupar-se de política, significa de fet procurar destruir la seva força, empitjorar la seva malaltia. En realitat, la vertadera preocupació de Stalin no és la malaltia de Lenin sinó, com escriu Marie: “Stalin volia tenir entre mans a l’home que va decidir iniciar una batalla amb Trotsky contra ell”[3].

Sabent de la primera victòria conquerida en el CC, el 21 de desembre Lenin dicta a Krupskaia una carta per a Trotsky: “Proposo no parar, i continuar l’ofensiva”[4]. L’ofensiva de la qual Lenin parlava és aquella contra Stalin i els buròcrates que estava organitzant al seu voltat el secretariat del CC.

Però Stalin està en el control i és ràpidament informat de què Krupskaia va deixar dictat a Lenin un missatge per a Trotsky; llavors, la truca per telèfon i li diu molts insults, amenaçant-la d’enviar-la als organismes disciplinaris per comprometre el tractament de Lenin. Lenin tindrà coneixement d’aquest episodi només tres mesos després: aquesta precisió és important perquè significa que, (…) van escriure varis comentaristes, la divergència entre Stalin i la dona de Lenin no va influir en el Testament que Lenin començarà a dictar aquells dies.

El dictat del Testament

La història de l’últim combat de Lenin (per recuperar l’expressió amb què Lenin va titular el seu llibre sobre el tema) és en general menyspreat pels historiadors, sigui per aquells amb un matís estalinista, socialdemòcrata, o burgés. Per què? Perquè és un terreny pedregós sobre la teoria de la continuïtat Lenin-Stalin, per la seva part indispensable tant pels buròcrates d’ahir per reivindicar a Lenin per a la justificació dels seus crims, com és útil a la burgesia i als seus agents, per liquidar juntament amb l’estalinisme, el comunisme i tot els projectes de destrucció de la societat dividida en classes.

El que després va ser conegut com a Testament són notes que Lenin volia enviar al XII Congrés del Partit Bolxevic, previst pels mesos següents[5]. Inicia l’últim dictat a les secretàries, Maria Volodiceva i Lydia Fotieva, el 23 de desembre del 1922 i ho conclourà el 4 de gener del 1923, amb un últim missatge important. El text s’inicia amb Lenin donant-li la raó a Trotsky contra Stalin sobre el debat relatiu a la Gosplan (la Comissió estatal per a la planificació). Després passa a fer una avaluació dels principals dirigents del partit.

Lenin destaca “l’enorme poder” que Stalin “va concentrar en les seves mans”. Després de dir que Stalin i Trotsky són els membres “més eminents” del CC, agrega que Trotsky és “el més capaç entre els membres de l’actual CC”. Indica alguns límits del dirigent amb qui va dur a terme una batalla contra la burocràcia (“una tendència excessiva a considerar el costat purament administratiu dels problemes” i una “excessiva seguretat en si mateix”) però es tracta d’una insignificança en relació al judici impiadós que fa de tots els altres principals exponents del grup dirigent del partit.

No és només això. El 4 de gener dicta una nota més sobre Stalin: “Stalin és molt groller, i aquest defecte, tolerable en l’ambient i en les relacions entre nosaltres els comunistes, es torna intolerable en les funcions de secretari general. Per això proposo als companys pensar en una manera de retirar a Stalin d’aquesta tasca i designar per a aquesta posició a un altre home que, a més de tots els altres aspectes, es distingeixi del company Stalin per una millor qualitat, aquella de ser més tolerant, més lleial, més cortès i més atent amb els companys, menys capritxós, etc.”

És un cop duríssim, proposa la destitució de Stalin. Lenin no procura un acord amb Stalin, abans adverteix a Trotsky contra les maniobres del secretari del partit. I la batalla continua. Ara Lenin assumeix la defensa de la qüestió georgiana contra la política xovinista defensada per Stalin. Així és com Trotsky reassumeix la història en la seva autobiografia: “Lenin nombra només a sis persones i les caracteritza mesurant les paraules. La finalitat indiscutible del Testament és facilitar-me el treball de direcció. Lenin vol assolir aquesta tasca, òbviament, procurant el mínim de tensions personals. Parla de tots amb la màxima circumspecció i expressa amb suavitat també els judicis que de contingut condemnen. Únicament en l’avaluació d’Stalin hi ha un to diferent, que en un nota agregada algun temps després, es torna inclús una vertadera ruptura”. Després, agrega Trotsky: “Van passar dos mesos durant els quals la situació es va aclarir definitivament. Lenin ja es preparava no només per destituir Stalin de la secretaria general, sinó que també per desacreditar-lo davant el partit.

Per “desacreditar Stalin” i continuar la batalla, Lenin dicta dos articles: “Com organitzar la inspecció obrera i camperola” i, de forma més explícita, “Millor menys, però millor”. Aquella inspecció en què Lenin proposa reorganitzar urgentment havia estat dirigida feia pocs dies per Stalin. Aquest cop també va ser contra Stalin. El politburó del partit discuteix l’oportunitat de publicar en el Pravda el segon dels seus dos articles. Un dirigent proper havia proposat publicar només una còpia per mostrar-li a Lenin… En fi, el text és publicat el 4 de març en el Pravda.

De seguida Lenin escriu als dirigents georgians declarant-se en solidaritat amb la seva posició i contra la posició de la “gran Rússia” d’Stalin, és a dir, contra la negació del dret d’autodeterminació georgiana i la possibilitat de donar vida a una república confederada a Rússia i no subordinada a ella.

En aquesta ocasió, Lenin també es torna cap al dirigent pel qual té major estima, aquell qui considera que hauria de substituir-lo en cas de mort: és a dir, Trotsky. El 5 de març dicta una carta per a Trotsky demanant-li que faci com ja havia fet en ocasió del debat sobre el monopoli: “Si vostè accepta assumir la defensa [de la qüestió georgiana, ndr] podré quedar-me tranquil” [6]. Informa un altre cop a Trotsky, sempre a través d’una de les secretàries, per atacar frontalment a Stalin en l’imminent Congrés.

En aquest període també va ser informat de les ofenses que Stalin va proferir contra Krupskaia l’últim desembre. En aquell moment, dicta una carta dirigida a Stalin, anunciant-li que espera les seves disculpes personals quant a l’atac a la seva dona, dirigent del partit, i considera això com un atac personal.

El 9 de març, mentre la batalla està tot just al seu inici, Lenin pateix un nou AVC que el priva de parla. Des del març del 1923 fins el gener del 1924 -els mesos abans de la seva mort-, Lenin no veurà més a Stalin. La relació entre ells està trencada.

El destí del Testament

Com va acabar del Testament de Lenin? El text no va ser llegit en el XII Congrés (abril del 1923). Després de la mort de Lenin (21 de gener del 1924), Krupskaia porta el document al CC i demana que el text sigui llegit en el XIII Congrés, que només ocorrerà en maig del 1924. Però els dirigents -sota proposta d’Stalin- Kamenev i Zinoviev (que van construir una fracció secreta) proposen que això sigui fet de mode reservat. Trotsky està en minoria. Després de les insistències de Krupskaia, es decideix que sigui llegit només als dirigents-delegats en una reunió que ocorre el 22 de maig del 1924, amb el compromès de secret dels presents i de no fer ni tan sols anotacions: en el plenari general de delegats el text no va ser ni distribuït ni llegit.

La publicació, primer en parts i després integral, serà feta a l’exterior una any després per Max Eastman, militant proper a Trotsky. A Rússia, el Testament serà publicat només el 1956, per Kushev, com a instrument en la lluita que s’obre entre les varies fraccions en disputa després de la mort d’Stalin (1953), en el curs de l’anomenada “desestalinització”.

Van ser escrits molts textos a partir de les consideracions de Deutscher, un dels biògrafs més importants de Trotsky i per un període dirigent trotskista (contrari a la constitució de la Quarta Internacional el 1938), que suposa una hesitació de Trotsky. Per què no protesta sobre la publicació del text? Per què no arrenca ràpidament una batalla contra Stalin?

Tal i com van documentar totes les millors biografies i els estudis més recents, Trotsky simplement pensa que no és tàcticament oportú, amb Lenin greument malalt, i molt menys després de la seva mort, arrencar una atac frontal per a la destitució d’Stalin. Busca donar un combat polític preparatori, intentant acumular les forces necessàries. D’aquí l’acceptació d’una sèrie de compromisos ja que entén que és una batalla que no podrà ser vençuda per ell i en un sol cop. Sobretot espera que la revolució a Europa, a Alemanya, pugui trencar l’aïllament rus, causa primera de l’avanç de la burocràcia.

1994, es descobreix una primera falsificació del Testament

Fins a l’obertura dels arxius de Moscou, després de la caiguda de l’estalinisme a finals dels anys ’80, això era tot el que sabíem del Testament.

El propi Trotsky explicava com aquella única frase en el text, en què Lenin es refereix a ell en termes relativament negatius, hauria de ser considerada en el context de raonament de Lenin, que l’indicava, de fet, com el seu successor per a la direcció de la revolució.

En particular, en l’article “A propòsit del Testament suprimit de Lenin”, Trotsky insistia sobre la interpretació falsificada d’aquella frase que els estalinistes feien circular juntament amb la “síntesi” del Testament, no basada en la versió original.

De quina frase es tracta? D’aquella en la qual Lenin, després d’haver parlat positivament de Trotsky, quan arriba als altres dirigents del primer esglaó, Kamenev i Zinoviev, subratlla “no casualment” els greus errors polítics que van cometre en el curs de 1917 (…). És en aquest punt que Lenin agrega que, en tot cas, tals errors no haurien de ser utilitzats més per atacar als dos dirigents, així com no era per acusar a Trotsky pel seu passat no bolxevic.

Aquesta no és la versió “original” -o almenys aquella considerada original també per Trotsky-. Stalin, pel contrari, feia circular lectures en què aquella frase venia invertida: tan els errors de Kamenevi Zinoviev com el passat no bolxevic de Trotsky no podien ser subestimats ni oblidats perquè es reflectien en el present.

El fet és que Trotsky mai posa públicament en dubte aquella frase (al menys en la versió que creia original), tot i que, sens dubte, aquelles paraules resultessin contradictòries amb la resta del text i, sobretot, amb el context de l’últim combat de Lenin. Per què Lenin hauria de tornar, encara amb més èmfasi, sobre el passat no bolxevic d’aquell qui després del 1917 va ser, en les seves pròpies paraules “el millor dels bolxevics”, el principal dirigent juntament amb Lenin de la revolució? Per què ell entregaria en les mans d’Stalin una arma contra Trotsky mentre aquest era el seu principal aliat contra Stalin i la burocràcia?

Durant molts anys va restar com un punt poc clar fins que, amb l’obertura dels arxius de Moscou, van arribar nous documents. Veiem-los.

El 1994, l’historiador Jurij Buranov escriu un llibre titulat “Lenin’s will. Falsified and forbidden; from the Secret Archives of the former Soviet Union” [Testament de Lenin. Falsificat i prohibit; dels Arxius Secrets de la ex Unió Soviètica]. En el llibre desenvolupa un tema que ja havia tractat en la seva revista russa el 1991, pel qual va ser donat espai també en el diari italià La Stampa, en articles de Giulietto Chiesa (per anys enviat de la Unitá a Moscou).

En els articles del 1991, i també en el llibre del 1994, Buranov explica haver trobat en els arxius soviètics una pàgina manuscrita del dia 23 de desembre del 1922, aquella que obre el text de Lenin després conegut com a Testament, recopilat (tal i com confirma la perícia cal·ligràfica) per Nadiezhda Allilueva, una de les secretàries de Lenin i també la dona d’Stalin.

La situació és interessant per diversos motius: no era el torn d’Allilueva amb Lenin aquell dia (com testifiquen els diaris de les secretàries). Aquell dia, Volodiceva estava amb la tasca. Aquesta última, com que ja havia aparegut en les entrevistes que van restar inèdites fins el 1989 (fetes el 1967 per l’historiador Aleksandr Bek a les secretàries de Lenin) va admetre que, així que Lenin dictava el Testament, les secretàries portaven ràpidament el text a Stalin.

Quan Volodiceva, amb l’ordre de Fotieva -la responsable de les secretàries-, porta el primer dictat de Lenin a l’oficina d’Stalin, troba a Allilueva, Bujarin i altres dirigents. Stalin llegeix el text i, visiblement espantat, dóna l’ordre de cremar-lo. Però demana a la seva dona fer una copia abans i conservar-la, mentre ordena a Volodiceva inserir en la còpia a ser conservada en arxiu algunes frases que Lenin no havia dictat. I d’aquesta versió modificada és sobre la que fan les cinc còpies dels textos de Lenin.

Per tant, el text trobat per Buranov als arxius , escrit per la mà de la dona d’Stalin, és una còpia del text original efectivament dictat per Lenin. Aquesta pàgina difereix per una frase d’aquella després publicada en les Obres de Lenin i considerada per tots, durant dècades, com l’original: quan Lenin diu estar d’acord amb Trotsky sobre la qüestió de la Gosplan (“a la trobada, sobre aquest aspecte, amb el company Trotsky”), per ordre d’Stalin va ser agregat: “fins a un cert punt i en certes condicions”.

Aquestes poques paraules, tal i com es pot observar, distorsionen el sentit de la frase; no només relativitzant l’acord entre Lenin i Trotsky sobre aquell punt important (fet que constitueix l’inici de la batalla contra Stalin) sinó gairebé fent aparèixer una diferencia entre els dos, que Lenin resoldria amb un compromís parcial.

Buranov va demostrar d’aquesta manera, inequívocament, que Stalin va falsificar el Testament, almenys la pàgina de la qual es va trobar la copia de l’original. Però es pot saber del cert que la resta del text, que puntualment era entregat per les secretàries a Stalin tan bon punt Lenin dictava, no tenia altres falsificacions?

La hipòtesis de Canfora

Molts anys després, Luciano Canfora, historiador de formació estalinista, i sense sospita de simpatia per Trotsky, entestat en descobrir alguna diferència inexistent entre Stalin i Togliatti per beatificar a aquest últim com a l’anomenada “via italiana al socialisme” -és a dir, el reformisme estalinista dirigit per un dels pitjors estalinistes de la història, Togliatti- publica un llibre dedicat a les falsificacions de diferents texts històrics. En el llibre també s’ocupa del Testament de Lenin.

Recapitulant els descobriments fets per Buranov, que proven incontestablement que almenys el dictat del 23 de desembre va ser adulterat per Stalin, Canfora es pregunta: i si el mateix, utilitzant el mateix mètode, és dir, agregant una frase per distorsionar el sentit, hagués sigut fet també en altres parts del text?

Rellegint el Testament, sembla evident que la frase més contradictòria és aquella de la qual parlàvem abans, aquella que fa referència al passat no bolxevic de Trotsky. Aquella frase va constituir (o en la versió “original” o en la seva deformació) en l’època i durant dècades, el cavall de batalla dels estalinistes: la frase gràcies a la qual van pretendre enfosquir el vertader sentit del Testament.

El raonament de Canfora al respecte és molt simple: sabem que Stalin va fer falsificar una frase en la part inicial del dictat; sabem que tenia la possibilitat, a través des les secretàries d’agregar altres “correccions” al text de Lenin (que ignorava que les seves pàgines acabaven directament sobre l’escriptori d’Stalin). Sabem que aquella frase fonamental no està en sintonia en relació a les intencions de Lenin, fins i tot des del punt de vista lingüístic no concorda amb el text.

Canfora no té probes, perquè no va ser trobada cap altre còpia de les altres pàgines originals del Testament. És possible que Stalin no hagués manat fer còpies com, al contrari, sí que va fer amb el dictat del 23 de desembre. O, és possible, per no dir que és probable, que les còpies hagin estat perdudes en els arxius o destruïdes. La conclusió de l’historiador, repetim, privat de simpaties pel trotskisme, és així: és pràcticament cert, basat en totes les evidències, que Lenin no hagi dictat cap frase sobre el passat no bolxevic de Trotsky.

Sabent que va fer després Stalin: la falsificació sistemàtica de tota la història revolucionària per adjudicar-se un paper fonamental que mai va tenir en els moments crucials: l’extermini de tots els dirigents bolxevics; potser, també, com sospiten alguns historiadors sense tenir proves, l’enverinament de Lenin; sabent tot això, seria estrany sorprendre’ns si la hipòtesi de Canfora coincidís amb la veritat dels fets.

És significatiu que ni el descobriment de Buranov ni la hipòtesis de Canfora hagin trobat espai en els successius estudis històrics i en les seves publicacions. En quant a nosaltres, la qüestió va suscitar algun interès periodístic i, al menys a Itàlia, també es va seguir una ampliació donada per Canfora a la investigació de Buranov.

Tot i que la hipòtesi de Canfora trobés una confirmació documental, la situació no canviaria el curs de la història ni agregaria gran cosa als crims de l’estalinisme. Però seria una demostració més, que suma a una infinitat d’altres, de què entre Lenin i Stalin hi havia una diferència irreparable. Per un costat la revolució i el Partit Bolxevic, creat per Lenin; i per l’altre, la contrarevolució i la burocràcia estalinista, del qual Stalin és responsable.

Una curiositat: l’error de Canfora

Per acabar, cal destacar el fet -aparentment va escapar també a tots els qui van revisar el llibre de Canfora- que “La història falsa” contingui una falsificació involuntària, o almenys un error groller, encara més imperdonable en un llibre que desemmascara les falsificacions històriques.

En la reconstrucció del moment en què els dirigents del partit van anar a conèixer el Testament de Lenin, Canfora es basa en la reconstrucció que va fer l’escriptor Emil Ludwig, el qual citant a Radek (en aquell moment dirigent proper a Stalin), escriu sobre “un salt a la cadira” que Trotsky hauria donat durant un CC en què Stalin hauria llegit el Testament i, en particular, en el moment de la lectura de la frase sobre el seu passat anti-bolxevic. Segons Ludwig, citat per Canfora, Trotsky hauria demanat a Stalin rellegir aquell fragment.

Després d’haver precisat correctament que en realitat la primera lectura del Testament va ser feta en un plenari restringit del XIII Congrés, el maig del 1924, Canfora dóna com a certa la resta de la història de Ludwig i Radek, i s’aventura en suposicions sobre el fet que potser Trotsky hagués trobat sospitosa aquella frase, però no suficientment com per demostrar-ho. Probablement, agrega Canfora, Trotsky ja conegués el text original (sense la frase criminal), ja que una de les secretàries de Lenin, Marija Gljasser, era políticament propera a ell, i podria haver-li donat aquestes informacions.

Però, Canfora incorre en un error que podria haver evitat si s’hagués preocupat en llegir l’article que Trotsky, el 1932, dedica a la història del Testament. En ell, Trotsky explica que Ludwig-Redak menteixen per ampliar la llegenda de propaganda pels estalinistes sobre el fet que el Testament contindria dures acusacions de Lenin al passat no bolxevic de Trotsky, quan, pel contrari, en el text original (o, millor, podem dir que avui, el text que Trotsky suposava que era l’original) Lenin diu que no imputaria a Trotsky pel seu passat no bolxevic. Trotsky agrega que no va donar cap “salt a la cadira” i que tota la reconstrucció de Ludwig és falsa no només perquè (com recorda també Canfora) el Testament va ser llegit als dirigents en un altre moment, sinó perquè qui ho va llegir va ser Kamenev i no Stalin. Un “salt a la cadira”, conclou Trotsky, efectivament el va donar però en una altra ocasió. Va ser en un plenari del Comitè Central, el 1926, quan van ser llegits (aquest cop per Stalin) diversos textos que fins aquell moment eren inèdits de Lenin.

És en aquesta ocasió que Trotsky interromp a Stalin durant la lectura de la carta el 5 de març del 1923 (citat anteriorment), carta en la qual Lenin convida a Trotsky a defensar la qüestió georgiana al CC. Aquella carta conclou amb paraules molt afectuoses, que eren rares en Lenin: “Amb els millors saluts comunistes”. En llegir, Stalin va saltar-se paraules i va llegir més resumidament “saluts comunistes”. Trotsky, per qui aquest detall de la carta rebuda era recordat significativament, l’interromp i li demana que rellegeixi les paraules amb precisió, cosa que Stalin va haver de fer, irritat perquè aquells “millors saluts comunistes” eren dirigits per Lenin al dirigent amb qui havia decidit donar el seu últim combat, la primera tasca dels bolxevics contra la degeneració estalinista.

[1] LENIN, V. I., en Opere Complete, vol. 33, p. 253.

[2] TROTSKY, La mia vita, p. 441.

[3] MARIE, J. J. Lénine, p. 271 (la nostra traducció del francès).

[4] LENIN, V. I. op. cit., vol.45.

[5] Ver V.I. Lenin, op.cit., vol. 36.

[6] Citat de V. I. Lenin, op. cit., vol. 45.

Exit mobile version