Home Brasil Brasil: Tres preguntes i tres respostes breus sobre un diumenge trist

Brasil: Tres preguntes i tres respostes breus sobre un diumenge trist

Escrit pel Valerio Arcary (militant del PSTU) el 19 de març del 2015

 

1. Quin va ser el significat de les manifestacions del 15 de març?

El martell de la història pot ser cruel. Dotze anys després d’escollir a Lula per a la presidència, la fatiga del lulisme va obrir pas a l’organització d’una dreta amb base social ampliada a la classe mitjana. En el trist dia del 15 de març hi va haver la major manifestació reaccionària de l’últim mig segle. Molt gran i molt reaccionària.

Convocada per Internet, originalment per grups d’una nova dreta i d’extrema dreta sense trajectòria, va guanyar repercussió per la divulgació favorable en els mitjans escrits, ràdios i televisors. Va rebre el recolzament del PSDB, a través d’un vídeo improvisat d’Aécio Neves. El gir del PSDB, in extremis, pressionat per la disputa de la base social i electoral per la nova dreta suggereix que la política de xantatge del principal partit de l’oposició burgesa pot haver canviat de to.

Va ser tan reaccionària que l’única comparació raonable remet a les Marxes de la Família amb Déu per la Llibertat que van antecedir el cop d’Estat del 1964. Des de la fi de la dictadura, les majors mobilitzacions polítiques de masses, tot i que de diferents proporcions, van ser progressives: les Directas Ya el 1984, el Fuera Collor el 1992 i les Jornades de Juny del 2013.

Malgrat que les enquestes divulgades abans del dia 15 indicaven que el tema de la corrupció seria la principal motivació pels qui pensaven anar als actes, les consignes que van tenir un ressò més gran van ser, inequívocament, per enderrocar el govern de Dilma.

Un projecte de cop “a la paraguaiana”, com va ser la destitució de Fernando Lugo el 2012 seria una sortida reaccionària a la crisi política. Un impeachment (destitució) de Dilma Roussef fet pel Congrés Nacional al ser electe, en el context d’una campanya de carrers recolzada en la mobilització del ressentiment de la classe mitjana, desembocaria en el mandat de Michel Teemer, que la formació d’un govern de coalició del PMDB, probablement, amb el PSDB i DEM, el qual aprofitaria el mandat per iniciar una gran onada d’atacs anti-socials brutals, un ajustament fiscal impiadós, amb seqüeles recessives imprevisibles.

El contingut social i polític de les manifestacions va ser antidemocràtic, antipopular i, en alguns seguicis, directament anticomunistes; a més, expressaven un odi exacerbat contra el PT i, també contra tota l’esquerra. Les pancartes demanant “intervenció militar”, els titelles de Lula i Dilma penjats, cartells que vanagloriaven que “comunista bo és comunista mort”, i “volem només Ministeri Públic i Policia Federal”, l’amenaça contra la vida de João Pedro Stédile, van ser una part dels episodis lamentables.

Encara que l’impeachment hagi estat la principal consigna del 15 de març, les reaccions immediates a les manifestacions no indiquen que la política de la burgesia en relació al govern s’hagi alterat. No està prevalent, per ara, una línia “veneçolana”. Els pesos pesats de la classe dominant no estan apostant per boicotejar la governabilitat. Tampoc aquesta és la política d’Obama a Washington. A la revetlla del diumenge, Dilma Roussef va rebre un reconfortant trucada de Joe Biden i la confirmació de la reunió de la Cimera de Panamà.

Per línia “veneçolana”, hem d’entendre un projecte de campanya en les properes setmanes amb nous actes per cercar el Congrés Nacional exigint l’impeachment.

Però la nova dreta, recolzada pels exaltats de l’extrema dreta, enfortits per l’èxit del 15 de març i per l’adhesió d’última hora del PSDB, cedint a la pressió, insistirà en la mateixa tàctica. Ja van provar que no han de ser subestimats. Intentaran novament recollir als carrers el sentiment de rebuig al govern, que creix sobretot en la classe mitjana.

Si la política burgesa dominant tendís a canviar, la situació política seria, evidentment diferent. La possibilitat d’unitat d’acció contra l’impeachment existiria, sens dubte. Si hi hagués perill immediat o real de cop “a la paraguaiana” tota l’esquerra haurà d’unir-se contra l’impeachment. Però la política té els seus ritmes. El poble d’esquerra ha de tenir la sang calenta, mantenint el cap fred.

Mentre la situació no canviï, no hem de cedir un mil·límetre la pressió governamental. Mantenim la nostra posició: que CUT, MST, UNE, Consulta Popular trenquin amb el govern, unint-se en la defensa de les reivindicacions dels treballadors i de la joventut. Cap legitimació al govern.

2. Qui estava als carrers?

Les manifestacions del 15 de març van ser una protesta hegemònica del ressentiment de les classes mitjanes. A Porto Alegre, on hi va haver una de les mobilitzacions més grans del país, va ser publicada una enquesta sobre la composició social de les protestes: 40,5% dels entrevistats guanyen més de 10 salaris mínims, 31,9% de 6 a 10 salaris mínims, 22,7% de 3 a 5 salaris mínims, i gairebé un 5% de 1 a 2 salaris mínims. No sembla impossible que aquesta composició social hagi predominat en tot el país. La corrupció va ser, evidentment, el motiu principal.

Però el malestar de les capes mitjanes ve acumulant-se des de fa anys i ja s’havia expressat en les eleccions del 2014. La crònica inseguretat de la vida urbana, amb l’augment dels robaments, assalts, i la permanència d’índex molt elevats d’homicidis alimenta un profund descontent. L’augment dels lloguers, dels plans de salut, de les mensualitats escolars, dels estacionaments, de tot i qualsevol tipus d’esplai, de l’impost als ingressos; en definitiva, de tots els serveis, colpeja durament a la classe mitjana, que es ressent de no rebre gairebé cap benefici per part de l’Estat.

La repercussió dramàtica de l’operació Lavajato (un escàndol de desviament de diners públics que supera en escala a tots els anteriors, podent arribar a un bilió de dòlars) va inflamar la fúria de la classe mitjana. Això no ha d’impressionar-nos massa, el somni de consum de la classe mitjana i de tenir un govern honest i tècnic correspon a la seva visió del món, una ideologia meritocràtica de què la desigualtat social no és en sí mateixa res dolent perquè té fonaments “naturals”. Per això, la classe mitjana és atreta per la idea d’un govern il·luminat, fins i tot d’un dèspota, com si amb això s’aconseguís ser competent i trobar bones solucions per a tots.

Succeeix que l’estancament econòmic, la pressió inflacionària, la desvalorització de la moneda, els acomiadaments en massa en la indústria tenen un fort impacte, també entre els treballadors i les treballadores. La classe mitjana és molt heterogènia. Aquesta és l’esperança: una part de la classe mitjana pot girar cap a l’esquerra.

3. Per què s’agreujarà la crisi política?

Existeix una tendència a què la crisi política del govern augmenti. El govern està paralitzat per la resistència organitzada del bloc liderat pel Cunha i Calheiros, recolzats per l’oposició burgesa en el Congrés Nacional. L’aposta de la direcció del PT i de Lula de rifar en Pepe Vargas (ex-ministre de Desenvolupament Agrari), convocar els ministres Michel Temer i Eliseu Padilha del PMDB, l’espantós Kassab per ajudar l’Aloisio Mercadente no serà bastant. Canviar la composició del nucli dur del govern Dilma, incloent un sector més col·laboracionista del PMDB, no correspon a la gravetat de la crisi després del 15 de març.

És increïble que l’única resposta del govern hagi estat una avaluació defensiva sobre les protestes: una mobilització de masses “legítima” i “pacífica”, i una exaltació de la democràcia. No van tenir una millor idea que anunciar un paquet de mesures contra la corrupció. O sigui, suplicant una treva a la classe dominant. El problema és que la crisi s’agreujarà.

Novament parlen d’una sortida de reforma política i un programa contra la corrupció, però ja no hi ha cohesió en la coalició governamental en el Congrés Nacional per recolzat qualsevol sortida. Alhora, la crisi econòmica s’aprofundeix i els compromisos amb l’ajustament fiscal van augmentant la insatisfacció popular amb el govern. Dilma i el seu govern de col·laboració de classes, menys de cent dies després d’assumir el mandat, té l’aclaparadora majoria de la classe mitjana a l’oposició, i resol mantenir els atacs contra la classe treballadora i la joventut. Camina a estar suspesa en l’aire.

La nova dreta i l’extrema dreta intentaran tornar als carrers. I saben que no poden esperar molt. La qüestió central és cap a on es decantarà el PSDB. S’unirà a l’escalada promoguda per la nova dreta i recolzarà “l’impeachment”? O retrocedirà?

El lloc de l’oposició d’esquerres haurà de ser el d’impulsar, amb fermesa i coratge, la mobilització social contra els atacs que colpegen els treballadors i la joventut.

Exit mobile version