Cal convertir la lluita per l’educació pública en un conflicte social

Claus per escalar el conflicte amb el Departament d’Educació i el Govern Illa

La setmana de vagues sectorials al sector educatiu, amb un seguiment xifrat en més del 70% a tots els territoris convocats i talls de carreteres que han paralitzat bona part del país, ha culminat en una gran vaga general educativa el divendres 20 de març que ha agrupat a mestres i docents de la pública, treballadores 0-3, personal laboral, personal d’administració i serveis i treballadores del lleure educatiu. La mobilització, que ha estat multitudinària i ha confluït amb la vaga de metges i metgesses, ha arrencat des de diversos punts de Barcelona on les columnes han confluït a Tetuán i s’han dirigit cap al Parlament on s’havia de celebrar el debat de pressupostos que, finalment, el Govern va anul·lar. Més de 100.000 mestres, docents i personal educatiu ens hem mobilitzat per deixar palès el massiu rebuig a l’acord entre la burocràcia sindical de Comissions Obreres i UGT i el Departament d’Educació, que es va cuinar d’esquenes a les treballadores, s’ha signat sense consulta i tenia com a objectiu restablir la pau social, desmantellant les estructures d’autoorganització que han anat sorgint els darrers mesos als centres educatius.

Per: Mestres i docents de Corrent Roig

Lluny d’obstaculitzar la mobilització i unitat de les treballadores de l’educació pública, l’acord CCOO-UGT-Departament no ha fet més que enfortir-la. Les vagues i mobilitzacions d’aquesta setmana, les més massives des de les grans vagues de l’any 1988, han tancat un cicle, marcat pel rebuig a l’acord de la vergonya, i n’obren, necessàriament, un de nou. Els i les treballadores de l’educació pública hem demostrat al Departament d’Educació i al Govern Illa que tenim una correlació de forces que ens permet seguir defensant la taula reivindicativa que ens va fer encetar el cicle de mobilitzacions però, per guanyar, necessitem escalar el conflicte. 

Convertir l’educació pública en un problema social

El malestar acumulat després d’anys de maltractament per part del Departament d’Educació descansa sobre la base d’unes condicions laborals que han anat empitjorant any rere any, sumades a les retallades als serveis públics que han gestat una crisi educativa de la qual tots els governs de la Generalitat, els de Junts, Esquerra i l’actual govern Illa del PSC, han sigut responsables.

Les mesures amb les que ens acontentem, per tant, no es poden limitar a augments irrisoris del salari, doncs no lluitem per quatre cèntims més a les nostres nòmines. L’educació pública necessita canvis estructurals en l’àmbit de la inclusió, les ràtios, la burocràcia i els recursos, la qual cosa es tradueix en un augment urgent de la despesa pública en educació, sense el qual no es pot defensar una escola pública veritablement de qualitat.

Obligar, per tant, al Departament d’Educació a assumir les demandes del col·lectiu passa per  traslladar la batalla sindical al terreny polític. Cal que la lluita que venim lliurant els darrers mesos surti de les quatre parets de les escoles i instituts i cerqui aliances, no només amb la comunitat educativa sinó amb el conjunt de la societat. Podem començar aquesta difícil tasca traslladant les assemblees de mestres i professores a les places dels municipis, convidant l’alumnat i les seves famílies i fent-los partícips de les nostres demandes i del nostre full de ruta. Només teixint la més àmplia solidaritat de classe i convertint les nostres reivindicacions en un problema social i polític podrem vèncer.

No obstant això, és essencial extreure lliçons de com hem arribat fins aquí. Malgrat en discursos i campanyes electorals molts partits polítics agiten la defensa dels serveis públics, la realitat demostra que els/les treballadors/es no podem delegar en l’esquerra reformista ni la burocràcia sindical la lluita pels nostres drets laborals i necessitats socials. Hem necessitat una vaga històrica per obrir camí a la possibilitat de forçar al govern a acceptar unes millores que són mínimes en relació a la crisi estructural educativa.

I ara què?

El passat dissabte 21 de març es va celebrar a l’Institut-Escola Antaviana de Nou Barris la segona Assemblea Docent de Catalunya, que va aplegar un centenar de treballadores de l’àmbit educatiu de les províncies de Barcelona i Girona i representants d’USTEC·STEs, CGT i La Intersindical. Dita trobada va servir per seguir reforçant l’estructura assembleària que ha nascut del cicle de mobilitzacions i es va començar a discutir com dotar-la de representativitat. Tanmateix, es van posar a debat diverses propostes de continuïtat que ara han de ser discutides a les assemblees de centre, municipals i comarcals per tornar a reprendre-les a la propera assembla, convocada pel 18 d’abril. Si una cosa és clara és que el sentir general de l’assemblea era la necessitat de donar continuïtat al conflicte radicalitzant les accions.

En la nostra opinió, la continuïtat ha de combinar el treball als centres educatius i municipis amb propostes que es dirigeixin a socialitzar la lluita cap a la resta de la societat. Allà on encara no s’hagi dut a terme, cal convocar claustres extraordinaris per suspendre col·lectivament totes aquelles tasques que les treballadores de l’educació fa anys que fem de forma gratuïta, com les sortides i colònies amb pernoctació o la tutorització d’estudiants de màster en pràctiques. D’altres accions que podem fer per visibilitzar el malestar docent és l’aturada de graduacions, jornades de portes obertes i festes de final de curs, que solen celebrar-se fora de l’horari lectiu, o la suspensió de la participació en programes i formacions del Departament d’Educació. Aquestes accions són una excel·lent mesura de pressió cap al Departament i un atac al cor de la privatització encoberta de l’escola pública, doncs posen al punt de mira tot un seguit d’empreses privades que han fet del negoci de l’educació el seu mode de lucre, com Fundesplai, la Pere Tarrés o la Fundació Bofill. És important que acompanyem totes aquestes mesures d’un treball pedagògic cap a l’alumnat i les seves famílies: no són mesures contra ells/elles sinó renúncies que fem col·lectivament per dignificar l’escola pública i poder oferir una educació de qualitat.

Al mateix temps, aquestes mesures prendran força en tant siguem capaces d’estendre-les centre a centre, municipi a municipi. Les treballadores de l’educació som un sector molt dispers i no ens queda altra que reforçar les trobades municipals i comarcals, que ajudin a socialitzar les mesures aprovades a cada claustre i a dur a terme mesures en l’àmbit municipal, com concentracions, mocions als plens dels diferents Ajuntaments o talls de carretera.

Per últim, però no menys important, cal preparar-nos per les properes jornades de vaga, que els sindicats hauran de convocar necessàriament a l’abril. Una proposta que pot ajudar a escalar la radicalitat de les noves jornades pot ser la d’acabar les mobilitzacions acampant davant del Parlament o ocupant les seus dels diferents Serveis Territorials a cada comarca. El que és clar és que la proposta de vaga indefinida, que comença a ressonar a alguns centres educatius, no serà possible si les assemblees no fan una passa més en l’autoorganització i comencen a plantejar-se mesures antirepressives, al temps que preparen les caixes de resistència, organitzant rifes solidàries amb la lluita docent i trucant a les portes de tots els sindicats, seccions sindicals, universitat i, en definitiva, tota organització social, política o sindical.

Cap a una vaga general de les treballadores públiques de Catalunya

Hem de tenir clar que guanyar aquesta lluita passa per posar el Govern Illa entre l’espasa i la paret, obligant-lo a assumir les demandes de les treballadores públiques. I això només serà possible si la lluita educativa passa a ser una lluita social oberta contra el PSC i els seus socis de govern.

Apel·lar a d’altres sectors de la societat a recolzar la nostra lluita exigeix construir la solidaritat de classe amb d’altres treballadores que també lluiten en defensa d’uns serveis públics i de qualitat, com les treballadores del sector social, que van protagonitzar una vaga el passat 5 de març o els metges i les metgesses, que tenen un calendari de vagues i mobilitzacions fins al juny. Tanmateix, hi ha d’altres sectors que, amb un altre grau d’organització i mobilització, mantenen una taula reivindicativa, com els i les bomberes o les treballadores neteja i d’atenció domiciliària, que enfronten constantment intents de privatització i degradació de les condicions laborals. Per últim, hi ha col·lectius que fan una tasca imprescindible en la defensa del sistema públic, com la Marea Pensionista, que fa anys que defensa el sistema públic de pensions, o el Moviment per l’habitatge, que lluita, entre d’altres reivindicacions, per un parc públic d’habitatge i està preparant noves mobilitzacions.

És amb tots aquests sectors que els/les mestres, docents i personal educatiu hem de donar continuïtat a la lluita, doncs la nostra no és una lluita aïllada de la societat sinó que, al contrari, forma part d’una lluita superior en defensa d’uns serveis públics i de qualitat, que formen part del salari indirecta de tots/es els/les treballadors/es i són una conquesta de la classe obrera que cal defensar amb ungles i dents.

Començar a construir les condicions que permetin convocar una gran vaga general de totes les treballadores públiques ens obliga, en primer lloc, a confluir en les nostres mobilitzacions. Estudiants, bombers/es i sanitaris/es i les seves organitzacions i seccions sindicals s’han solidaritzat amb nosaltres i han participat a les nostres mobilitzacions. Un primer pas és retornar aquest gest recolzant les seves demandes, amb comunicats de solidaritat de les assemblees docents i delegacions que participin a les seves mobilitzacions. En segon lloc, cal començar a coordinar les diferents lluites, no només participant a les mateixes mobilitzacions sinó organitzant el full de ruta en comú. Una forma d’incentivar la coordinació seria que el sindicalisme alternatiu convoqués un dia d’aturada de tres hores a tots els serveis públics per organitzar concentracions i assemblees a cada municipi on participessin treballadores de diferents serveis públics. 

De la lluita sindical al debat estratègic

Guanyar aquesta lluita no només és possible sinó que és necessari doncs permetria afiançar a la consciència de la classe treballadora, que es troba majoritàriament desorganitzada, desmobilitzada i profundament esquerdada pels atacs de la patronal i els governs, que és possible guanyar els conflictes que emprèn. No obstant això, hem de tenir clar que la lluita per una educació pública, plenament gratuïta i veritablement de qualitat no s’acaba aquí. Els darrers anys ens hem hagut d’empassar el control burocràtic dels centres educatius amb la llei d’autonomia de centres; la privatització encoberta de l’educació, el finançament a l’escola concertada o la divisió de les treballadores en diferents categories amb condicions laborals diferents, entre d’altres.

La gran conquesta d’aquests mesos, com ja hem dit altres vegades, és l’estructura organitzativa de les treballadores, que ha aconseguit desbordar la burocràcia sindical i la lògica dels aparells. És així com es construeix la unitat per lluitar, més enllà de les sigles a les que cadascú representi. El repte que entomem és que l’autoorganització no mori pel camí i que les mestres, docents i treballadores educatives que han organitzat els seus centres i les seves assemblees es consolidin com a activistes i lluitadores, la primera garantia per enfrontar els propers embats que el Departament d’Educació i el Govern, sigui quin sigui el color, de ben segur, carregaran sobre les nostres espatlles.

Els i les treballadores de l’educació pública de Catalunya hem començat procés d’autoorganització i lluita més important des de la transició.  Les qui, a banda de mestres, docents o personal educatiu, formem part de Corrent Roig, estem convençudes que per aconseguir que l’educació pública sigui veritablement universal, gratuïta i de qualitat, ens hem d’organitzar políticament. Entenem que la causa de la destrucció de l’educació pública, independentment de qui governi, està arrelada al sistema capitalista, i que tota l’esquerra reformista, malgrat els discursos i la bona voluntat, en última instància, governa reproduint aquesta lògica i defensant els interessos dels/les propietaris/es i amos del món. S’evidencia, doncs, que cap força política amb representació parlamentària, defensa la necessitat d’expropiar les escoles privades i concertades i absorbir-les a la xarxa pública així com les empreses que es lucren amb l’activitat pedagògica i docent, per posar-les sota control dels/les treballadors/es. Davant les crisis econòmiques o les guerres, aquests governs sempre escolliran retallar el serveis públics i la despesa social abans que confiscar els guanys milionaris de l’IBEX per garantir-los. Així doncs, només a partir de la planificació democràtica de l’economia serà possible garantir, a llarg termini, una educació pública, gratuïta i universal. Es per això, que empenyem per poder ser una palanca en la construcció de la unitat i solidaritat entre tot el moviment obrer, a la vegada que defensem un camí estratègic, anticapitalista i revolucionari . Perquè només amb la gran majoria de treballadors/es en lluita units/des i coordinats/des, defensant un programa socialista, tindrem les condicions per lluitar per la transformació social que tant ens manca. I confiem que en aquesta tasca ens acompanyaran molts/es dels/les docents i mestres amb qui avui compartim assemblea.

Il·lustració: Joan Turu