L’entrada massiva a Ceuta, els dies 30 i 31 de juliol, de més de 70.000 persones des del Marroc, desbordant els límits fronterers, ha tingut una enorme influència en la vida política espanyola. Un dels seus aspectes fonamentals és la campanya xovinista de “l’espanyolitat” eterna de Ceuta i Melilla. L’altre gran aspecte és el seu enorme impacte polític i social sobre el problema de la immigració i la seva repercussió en la crisi governamental.
Per: Felipe Alegría
Els partits polítics espanyols i l’«espanyolitat» de Ceuta i Melilla
En un extrem de la histèria patriòtica, tenim a Vox i, a la seva vora, al PP. Però el govern PSOE-Sumar, amb un altre estil i menys parenceria, proclama la mateixa “espanyolitat” de Ceuta i Melilla. Pedro Sánchez ha arribat a treure pit patrioter reivindicant la batalla de Wad Ras de 1860, en la qual l’exèrcit expedicionari colonialista espanyol va derrotar a les forces marroquines, fonent els canons que els van arrabassar per a forjar els lleons que adornen les portes del Congrés de Diputats. Esquerra Unida-PCE-Sumar també reclamen “l’espanyolitat” d’aquestes places. Podemos no la qüestiona.
Els arguments en favor de l’espanyolitat de Ceuta i Melilla
Una explicació oficial i “acadèmica” que es repeteix per aquesta dreta i l’esquerra oficial per a defensar que aquestes “ciutats autònomes” no són enclavaments colonials és que Ceuta i Melilla són possessions espanyoles des de fa ja cinc segles i que no van formar part del repartiment colonial d’Àfrica que els imperialismes europeus van acordar en la Conferència de Berlín de 1884-1885, just en el moment en què el vell imperi espanyol es trobava en plena decadència.
Diuen també que són ciutats reconegudes per la Constitució espanyola i que l’ONU no les va incloure en la llista de territoris a descolonitzar. Clar que tampoc estaven en aquesta llista els territoris i departaments francesos d’Ultramar, encara que ningú pensa, més enllà dels xovinistes francesos, que això elimini el seu caràcter colonial. De la mateixa manera, l’ONU va incloure el Sàhara Occidental com a territori a descolonitzar, però resulta que els EUA, França, Alemanya i el propi govern Sánchez donen suport a la seva annexió pel Marroc, amb la benedicció de la pròpia ONU.
Crida igualment l’atenció que els defensors de “l’espanyolitat” de Ceuta i Melilla no comparteixin els arguments del govern anglès sobre Gibraltar, perquè són idèntics als seus sobre Ceuta i Melilla. Només que, aquesta vegada, estan al servei de defensar el caràcter britànic d’aquesta plaça colonial, lliurada el 1704 als anglesos com a pagament de la Casa de Borbó per a assegurar-se la corona espanyola en la guerra de Successió i en l’actualitat és un rellevant enclavament militar i comercial britànic, amb el qual la UE i l’Estat espanyol mantenen excel·lents relacions.
Una mica d’història per a llançar llum sobre el caràcter de Ceuta i Melilla
Ceuta, situada just en l’altre costat del penyal de Gibraltar, va ser conquistada pel rei portuguès Joan I en 1415, qui va aixecar allí una plaça fortificada que, més tard, seria traspassada al rei espanyol Felip II. Melilla, per la seva part, va ser una conquesta dels Reis Catòlics de 1497, en la qual van aixecar una altra plaça forta. Fins al segle XIX, ambdues no van passar de ser unes meres fortificacions, aïllades del territori, en les quals residia una guarnició militar i presidiaris complint condemna.
Això va començar a canviar en 1859-1860, en particular amb el Tractat de Wad Ras, després de la victòria de l’exèrcit colonial espanyol. Així, l’extensió de Ceuta es va ampliar a 20 km², la qual cosa va permetre que durant el període del Protectorat (1912-1956) tingués lloc un enorme creixement urbà. El creixement territorial de Melilla va ser entre 1859-62, mitjançant l’apropiació de 12 km² del seu entorn.
La primera guerra colonial contra les càbiles (les tribus) del Rif va ser en 1859-60. Més tard, en 1893-94, va venir l’anomenada Guerra de Margallo, on les càbiles pròximes a Melilla es van oposar a la construcció de forts militars espanyols en les seves terres i llocs religiosos. Espanya va haver de recórrer a un exèrcit expedicionari de 20.000 soldats arribats de la península.
No obstant això, va anar entre 1902 i 1927 quan Ceuta i Melilla es van convertir en grans bases militars. El capitalisme espanyol, que acabava de perdre el que li quedava del seu imperi a Filipines, Puerto Rico i Cuba, va voler fer peu a Àfrica. En 1909 eren ja 40.000 els soldats aquarterats a Melilla, al mateix temps que creaven les Forces de Regulars (1911) i els terços de la Legió (1920). Va ser just aquí on es van forjar els militars “africanistes” que després van encapçalar, en 1936, l’alçament feixista.
Una peça fonamental en aquest moviment colonial va ser la constitució en 1912 del Protectorat colonial espanyol, que abastava principalment la regió del nord del Rif. En paral·lel, va ser constituït el protectorat francès, sobre la resta del territori marroquí, en les zones més riques en recursos i població. Els protectorats reconeixien la sobirania formal del Sultà, però les potències colonials administradores posseïen el poder absolut sobre els seus recursos i la seva gent. Tots dos protectorats van finalitzar en 1956, una dècada després d’acabar la II Guerra Mundial i el Marroc va recuperar la seva independència formal, sota Mohamed V, si bé va continuar sotmesa a l’imperialisme francès.
Ceuta i Melilla, que no estaven integrades formalment en el Protectorat, van ser, no obstant això, la base d’operacions de l’exèrcit per a l’ocupació i explotació del territori, amb la fi del qual van fomentar la migració d’un sector de població, principalment del sud d’Espanya, per a treballar en les mines de ferro i activitats relacionades.
La història oficial que sustenten govern, oposició i Acadèmia vol que ens oblidem de la Guerra del Rif, que va tenir lloc entre 1921 i 1926, quan els rifenys, amb una llarga i ferma tradició de lluita per la seva autonomia, que es manté fins al present, es van aixecar, amb Abd el-Krim al capdavant i amb l’oposició del Sultà, contra l’ocupació espanyola i, més tard francesa.
L’ocupació estava al servei directe de les grans companyies mineres, grups financers, grans industrials bascos, empreses proveïdores d’armament i grans contractistes. Personatges de primer pla com el comte de Romanones, el comte Güell, el marquès de Cometes (que havia fet fortuna a Cuba amb el tràfic d’esclaus) i el mateix Alfons XIII van estar directament involucrats, enmig d’una corrupció generalitzada de l’oficialitat de l’exèrcit, com va mostrar l’Expedient Picasso.
En 1921 les càbiles d’Abd el-Krim van tenir una gran victòria militar sobre les tropes colonials espanyoles, causant la mort de 12.000 soldats de lleva, portats forçats des de la península. Aquesta victòria va donar pas a la proclamació de la República del Rif, que va durar fins a 1926, quan les tropes rifenyes van ser derrotades per un exèrcit conjunt hispanofrancès en la batalla d’Espígols. En aquest lapse de cinc anys l’exèrcit espanyol va ser un dels més precoços del món en l’ocupació massiva d’armes químiques com el gas mostassa, per a aniquilar i anul·lar poblacions senceres: una altra “heroïcitat” de la qual no ens parlen ni els polítics ni els acadèmics.
Aquest resum històric és el que mostra quins són els reals títols que acrediten la “espanyolitat” de Ceuta i Melilla.
Ceuta i Melilla avui
La importància militar de Ceuta i Melilla com a places militars ha disminuït radicalment al llarg del temps. Ja no tenen la missió de defensar un territori colonial com era el Protectorat, ni tampoc la de controlar l’estret de Gibraltar, perquè el veritable vigilant no és un altre que la base nord-americana de Rota (Cadis), una peça de primera importància en el desplegament militar nord-americà, sense oblidar la base britànica de Gibraltar, a 14 km de Ceuta. La monarquia marroquina, d’altra banda, és avui el més fidel aliat dels EUA i d’Israel en el nord d’Àfrica. En veritat, la missió militar de Ceuta i Melilla no va més enllà de protegir-se a si mateixes.
Des del punt de vista econòmic, Ceuta i Melilla se sustenten en l’Administració pública espanyola (militars inclosos), que sosté l’ocupació en aquestes ciutats. El comerç i els serveis depenen d’aquest finançament estatal, en unes ciutats amb una elevada desocupació i on la indústria i l’agricultura brillen per la seva absència. El seu PIB per càpita és considerablement inferior a l’espanyol.
Ceuta i Melilla van jugar, fins a 2018, un cert paper econòmic en relació amb el nord del Marroc, a través del comerç submergit i el contraban tolerat (el matuteo), dut a terme per centenars de portadores marroquines a través de la frontera. Durant dècades totes dues ciutats van ser grans plataformes de distribució de mercaderies al nord del Marroc, recolzades en un règim fiscal especial i la tolerància pactada de la part marroquina.
Però aquest contraban legal massiu ha deixat d’existir, a causa del tancament de les fronteres comercials per part marroquina. el Marroc va decidir que aquest “comerç atípic” deixés de transitar i les mercaderies entressin directament pel nou port de Nador, passant per les duanes i pagant els corresponents aranzels. D’aquesta manera, reduïen la dependència comercial del nord del Marroc cap a Ceuta i Melilla, copejaven la base econòmica de totes dues ciutats i deixaven en evidència la seva feblesa geoestratègica. D’altra banda, Ceuta i Melilla poden quedar literalment voltades en uns pocs anys per l’expansió industrial al voltant dels moderns ports de Tànger (a 30 km de Ceuta) i de Nador (a 50 km de Melilla), destinataris d’importants inversions d’empreses multinacionals europees.
Els negocis espanyols al Marroc, d’altra banda, fa molt temps que no passen per Ceuta i Melilla. Amb un comerç bilateral de 22.700 milions d’euros en 2024, el Marroc és el primer destí de la inversió espanyola a Àfrica, amb una xarxa molt densa d’indústria auxiliar, obra pública, energia, aigua, serveis financers, enginyeria i cadenes productives connectades amb fàbriques peninsulars. 900 empreses espanyoles tenen filials o participacions significatives en societats marroquines i grans companyies espanyoles com Acciona, Endesa, Moëve, CAF, Indra, Inditex, sector automobilístic, turisme i bancs com Santander i CaixaBank estan molt presents en l’economia marroquina.
Quant als residents de totes dues places, encara que no hi ha registres precisos, les diferents fonts reconeixen l’existència d’un 45% de població marroquina amb ciutadania espanyola a Ceuta, així com d’un 55% de població berber, rifenya, de llengua amaziga, a Melilla. És important tenir en compte la història de la població berber, que habita el conjunt del Rif, un territori amb una tradició històrica impressionant de lluita per la seva sobirania política amb respecte el Sultà i ara la monarquia marroquina, al llarg dels segles XIX i XX. Es van rebel·lar contra el domini espanyol en la Guerra del Rif (1921-26). Després, ja després de la independència del Marroc (1956) es van aixecar contra Mohamed V en un enfrontament armat (1958-59); després vam tenir les revoltes de 1984 contra Hassan II i, més recentment, en 2016-17, hem viscut el poderós moviment de protesta social Hirak del Rif.
La crisi de Ceuta, els forces en presència i què fer
Per molt que la dreta i l’extrema dreta i l’esquerra oficial s’omplin la boca amb l’espanyolitat Ceuta i Melilla, aquestes ciutats apareixen avui com a incòmodes restes colonials d’un imperi que mai va arribar a ser.
En veritat, el problema major del Govern a Ceuta i Melilla és frenar la migració, a la qual aspira, amb l’esperança d’una vida millor, una bona part de la joventut marroquina (segons enquestes recents, fins a un 55% dels joves entre 18-29 anys l’havia considerat). La pròpia ubicació geogràfica de totes dues ciutats és un clar incentiu per a entrar a la UE.
L’arrel de l’emigració no és una altra que el règim d’explotació i opressió al qual és sotmesa la població marroquina. Un règim que compta amb el suport decidit dels EUA i Israel, a més de la UE i d’Espanya, i que se sustenta en la monarquia marroquina i el Majzén (el centre de poder i govern en l’ombra), amb el rei i el seu hòlding privat Al-Mada, en el centre, amb una fortuna de més de 5000 milions de dòlars.
El govern marroquí, amb la necessària complicitat dels EUA i Israel i la “neutralitat” de la UE (que després va criticar al govern espanyol, però no va dir una sola paraula sobre l’actuació del Marroc), va organitzar l’entrada massiva a Ceuta de més de 70.000 persones els dies 30 i 31 de juliol (amb 171 morts en l’intent). El govern Sánchez es va mostrar incapaç de frenar-la al no haver estat alertat pels seus serveis d’intel·ligència, ni per les seves pròpies forces armades i de seguretat, tots ells estructures heretades del franquisme, mai depurades i amb vincles amb la dreta i l’extrema dreta.
Aprofitant la crisi deslligada, la dreta i l’extrema dreta han desplegat una intensa i repugnant campanya xovinista i racista contra els “invasors-moros-delinqüents -violadors”, inclosa l’organització d’altercats violents en la mateixa Ceuta. Han prodigat múltiples mostres del més ranci i ridícul espanyolisme. Acusen de “traïció” a Sánchez i reclamen que el govern expulsi de manera immediata de tots els que encara romanen a Ceuta sense si més no respectar els requisits que estableixen les lleis migratòries. Aquesta reclamació ha estat fins i tot recolzada pel Partit Popular Europeu (al qual pertany el PP) i per la mateixa presidenta de la Comissió Europea, Von del Leyen.
Pel que fa el Govern Sánchez, no només havia lliurat amb anterioritat i sense explicacions el Sàhara Occidental al Marroc, sinó que en l’actual crisi ha exculpat de tota responsabilitat al règim marroquí, amb el qual manté una excel·lent relació al servei de les grans inversions espanyoles al país.
Així mateix, amb la seva habitual hipocresia, el Govern s’ha escudat en l’actuació indigna de les autoritats de Ceuta per a incomplir les seves pròpies obligacions, en particular el trasllat a la península dels menors no assistits i els peticionaris d’asil.
Per contra, mentre es dedicava a criticar al PP, el Govern ha mantingut als milers de migrants que encara resten al carrer i les platges de Ceuta en situacions atroces, abandonant-los a la fam i la set i la indigència, amb l’esperança de forçar la seva volta pel seu propi peu al Marroc.
«L’espanyolitat” de Ceuta i Melilla és un residu colonial que manca de justificació i al qual cal posar fi. Aquesta tasca ha de fer-se secundant-se en la voluntat de la població magrebina de totes dues ciutats. Una voluntat que no s’alinea amb la del règim marroquí i que, en el cas de Melilla s’identifica amb la identitat berber i connecta amb la lluita del poble amazic per la seva sobirania.