Del 3 al 12 de desembre se celebrarà a Madrid la 25è edició de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic (COP25). Estem en un moment clau. La concentració de CO2 en l’atmosfera ja ha aconseguit les 415ppm, des de les 200-300 ppm que s’han registrat durant els últims 40.000 anys. L’últim informe de la pròpia ONU indica que, si continua la dinàmica actual, entre els anys 2030 i 2050 depassarem la frontera de 1´5è d’escalfament global. A partir d’aquest límit, les conseqüències són imprevisibles.

Avui dia, ja podem notar en primera persona efectes de l’escalfament global. La AEMET ens diu que el clima estiuenc ja dura 5 setmanes més del que deuria i que s’han duplicat les nits “tropicals”. La sequera també és ja una realitat notòria.

De no frenar la dinàmica actual, tota l’economia i la societat es veuran impactats. L’agricultura i la pesca estan en risc, la disponibilitat d’aigua es reduirà dràsticament, els fenòmens meteorològics extrems (com les pluges torrencials que van inundar recentment el llevant) seran cada vegada més comuns i virulents. Els ecosistemes naturals, dels quals depenem en última instància, estan enfonsant-se: la taxa d’extinció d’espècies és entre mil i deu mil vegades major a la natural.

L’any passat, l’informe de l’IPCC (principal organisme científic sobre canvi climàtic) advertia que necessitàvem “canvis ràpids, profunds, de llarg abast i sense precedents”. Estem davant una situació de veritable emergència climàtica. En un futur no tan llunyà, és possible que visquem col·lapses socials de conseqüències difícilment imaginables.

No obstant això, la història de les cimeres climàtiques internacionals són la història d’una gran aixecada de camisa. Prop de 30 anys de declaracions altisonants i sopars plens de pompa no han servit per a gairebé res. El consum de combustibles fòssils s’ha mantingut immutable en un nivell del 80% del consum energètic global, que ha anat creixent anualment. L’Acord de París, actualment vigent, i que no estan complint, és completament insuficient, fins i tot per als paràmetres de la pròpia ONU.
Grans empreses, culpables…
Solen dir-nos que “tots som responsables” del canvi climàtic. Però mai aclareixen que és una petita elit qui concentra aclaparantment la culpabilitat.

Segons un estudi de Kevin Anderson, del Tyndall Centri for Climate Change Research, el 10% de la població és responsable de la meitat de les emissions, i només un 20% és responsable del 70% de les emissions globals. Si parlem d’empreses, són un grapat d’elles les responsables de la gran majoria d’emissions… En l’altra cara de la moneda, són els menys culpable els qui més sofreixen les conseqüències, als països semi-colonials i entre els sectors més pobres dels països imperialistes.

Aquesta elit de la qual parlem; els banquers, els alts governants, els amos de les grans corporacions energètiques, elèctriques i industrials, mai renunciarà als seus guanys per un bé comú. Ells busquen acumular beneficis, així sigui al cost de l’explotació de la classe treballadora o de la destrucció del planeta. Un exemple ens el dóna el propi Fons Monetari Internacional. Segons les seves dades, els combustibles fòssils reben només en subvencions 18 vegades més que la inversió total en energies renovables. Aquesta és la realitat del “mercat lliure” regulat per la cerca de beneficis.
… i els governs, responsables
Davant la renúncia de Xile, Pedro Sánchez va córrer a oferir-se voluntari per a acollir aquest cim climàtic i “anotar-se un punt”. Però aquest tipus de gestos de cara a la galeria no pot enganyar-nos, el seu govern representa al “capitalisme verd”. L’Estat Espanyol hauria de reduir un 55% les seves emissions l’any 2030 , per a aconseguir les emissions zero en 2050. Però el camí actual està molt lluny d’aquest objectiu: el govern espanyol continua subvencionant els combustibles fòssils, donant concessions a la indústria automobilística, aeronàutica i a les grans elèctriques. L’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic està molt per darrere del necessari. Sánchez, i qualsevol govern que lideri, és incapaç de dur a terme les mesures que es necessiten perquè mai atacarà els interessos dels grans empresaris. No és d’estranyar si ens fixem a les portes giratòries, per les quals els governants acaben recalant en grans empreses energètiques, com Felipe González en Gas Natural o Aznar en Endesa.

El PP o Vox són els representants del “capitalisme brut”. Vox, en el deixant de Trump (que ha abandonat els acords climàtics internacionals), ignorant tota evidència científica, directament nega el canvi climàtic. El PP mostra la seva hipocresia celebrant que la COP25 se celebri a Madrid, quan just abans han eliminat “Madrid Central”, que havia reduït part de la contaminació de la ciutat.
Necessitem mesures reals i efectives i no discursos buits
És necessari exigir mesures reals i efectives. Cal passar a una energia renovable al 100%; reforçar el transport públic dràsticament i implantar la seva gratuïtat per a reduir els vehicles privats; preservar els espais naturals i la biodiversitat; transformar l’agricultura i la indústria a criteris de sostenibilitat, que impliquin una dràstica reducció de l’ús de materials i energia.

Totes aquestes mesures han d’aplicar-se assegurant l’ocupació per a tots els treballadors i treballadores. És més, el passo a una economia ecològica hauria de crear milers de noves ocupacions per a l’adaptació dels sectors econòmics a les noves formes.
Impossible sense atacar els interessos del gran capital
Per a això és necessari prendre mesures anticapitalistes com nacionalitzar la banca i les principals indústries, començant per les companyies energètiques i elèctriques. Això permetria planificar democràticament l’economia de manera racional, al servei de les necessitats socials de la majoria i respectant els límits ecològics.
Els treballadors i la joventut al capdavant
No podem confiar que els governs actuals vagin a prendre mesures d’aquest tipus. Som els treballadors i les treballadores i la joventut els qui hem d’encapçalar una veritable rebel·lió social que posi fi a aquesta bogeria. Des de Corrent Roig apostem per la lluita social massiva per a combatre i revertir l’emergència climàtica i ecològica, per l’autoorganització democràtica de la classe treballadora i el poble, per un govern dels treballadors basat en ella que obri camí a la transformació ecològica i socialista de l’economia, en una batalla que cal portar endavant al costat dels treballadors i pobles de tota Europa.