Davant el fracàs electoral del chavisme

    El chavisme ha perdut per primera vegada la majoria a la legislatura. La MUD [l’oposició burgesa] ha aconseguit els 112 diputats que li permeten tenir la majoria qualificada que l’habilita a cridar a una Assemblea Constituent, modificar la constitució o aprovar o derogar lleis, entre altres atribucions. Aquest és un terrible cop al govern de Maduro i a Diosdado Cabello que apareixen com les “figures responsables” o “generals de la derrota”. Però ho és també per a tot l’aparell dirigent del PSUV i el Gran Pol Patriòtic.UST (Veneçuela)

    El chavisme va ser superat per la Mesa de Unidad Democràtica (MUD), en la majoria de les ciutats de gran concentració obrera i popular. L’oposició burgesa ha aconseguit el 56,2 % dels vots i un 67% dels càrrecs en disputa (112) i el PSUV, juntament amb el Gran Pol Patriòtic el 40,8 % dels vots i un 32,93 dels escons (55). D’aquesta forma la MUD treu 2 milions de vots de diferència al PSUV i aliats.

    La MUD va superar àmpliament els seus tradicionals vots de sectors de la classe mitjana i va recollir el descontent de molts treballadors i sectors humils. Això es verifica en estats i ciutats com a Bolívar, Anzoátegui, Carabobo, Aragua, Lara Miranda…i en parròquies de Caracas com Petare, 23 de gener, etc. Per exemple en el Zulia, també de concentració obrera i popular, de 15 diputats en disputa, la MUD es va alçar amb 13 i solament dos van ser per al PSUV. En Anzoátegui la relació va ser de 7 a 1. Solament als centres de menor concentració urbana i industrial, com Cojedes o Guárico el PSUV va poder millorar alguna cosa la seva minsa votació.

    Hi ha un gir a la dreta?

    Si bé el vot a la MUD té suport en la tradicional classe mitjana acomodada, els més de dos milions de vots nous que capitalitzen són de treballadors i sectors populars.

    Aquest ha estat un vot contra l’escassetat i les cues, la inflació, la persecució als lluitadors, els baixos salaris i convenis congelats i també un vot contra la corrupció, els buròcrates “rojos rojitos” amb “rellotges Rolex i camionetes Hummer”( com deia un cartell enmig del conflicte de Sidor l’any passat). Un vot que expressa com està la gent farta de la injustícia i la bona vida d’aquells funcionaris que no han de fer “saboroses cues” de diverses hores sota el sol i la pluja.

    Era molt comú escoltar en els llocs de treball, uns dies abans de la votació: “Cal treure a aquesta gent; qualsevol serà millor” o “Necessitem un canvi, això no va més”.

    Aquesta vegada, l’anomenat “vot de càstig” no va anar a favor de posicions de la tradicional dreta veneçolana. En la campanya electoral de la MUD no van defensar públicament propostes com acabar amb les Missions, per exemple; sinó que es van escoltar discursos demagògics com “anem a mantenir allò bo que s’hagi fet”, “acabarem amb l’escassetat i la inseguretat, augmentarem els salaris” o “engegarem l’aparell productiu”.

    Diem això perquè la campanya electoral de l’oposició es va recolzar centralment en denunciar les cues, l’escassetat i la corrupció per capitalitzar el descontentament però sense propostes per la positiva per sortir de la crisi en què està immers el capitalisme veneçolà. Justament el no dir què fer ha deixat oberta una expectativa entre els seus votants. Malgrat que molts coneixen vells polítics colpistes com Ramos Allup, molta gent diu “cal donar-li chance” perquè millorin les coses. “ara hi ha una esperança”, etc.

    Els treballadors s’allunyen del PSUV

    Des de la Unitat Socialista dels Treballadors, venim plantejant des de fa temps que hi ha una ruptura dels treballadors i sectors populars amb el PSUV chavista. Les lluites que s’han donat van tenir com a resposta del govern, en molts casos repressió, persecució, desqualificació i presó per a treballadors, pagesos, estudiants i sectors populars. Aquestes lluites, qualificades de “desestabilitzadores” i de “fer-li el joc a la dreta” han estat en realitat l’únic camí del poble per enfrontar els baixos salaris, la congelació dels convenis col·lectius, la falta de pressupost adient per a educació i salut, l’escassetat i la corrupció.

    Ara s’ha manifestat de manera aclaparadora en les eleccions. Segurament portarà com a conseqüència immediata la renúncia de ministres i col·laboradors, passar factura i cercar “bocs expiatoris”. Però això no aconseguirà “recompondre el poder” i molt menys al règim.

    La crisi en el PSUV i els seus aliats

    El que sí succeirà és que s’aprofundirà la crisi dins del PSUV i el Gran Pol Patriòtic. Situació que ja va començar a manifestar-se amb la dispersió de sectors de la base i quadres que no se senten representats per cap sector del PSUV.

    Un exemple d’això és la roda de premsa de Giordani i Navarro, dos ex ministres chavistes dissidents plantejant que “per a nosaltres el que està succeint és una veritable catàstrofe”. Van acusar que el resultat electoral és producte de les mancances que pateix el nostre poble, “resultat d’una gestió fracassada, fundada en un model capitalista-rentista que aspiràvem substituir” Aquesta roda de premsa va acabar en un enfrontament a crits i insults amb un grup de xoc que cridava a favor de Maduro, a Caracas.

    La cúpula del PSUV ha cridat a un Congrés per debatre la situació, encara que sense triar nous delegats. El conductor d’un conegut programa chavista de TV, “Esquerrana Konducta”, Osvaldo Rivero va replicar dient: “aquest Congrés havia de convertir-se en una assemblea popular. Qui va a discutir la direcció de la revolució, van a ser els mateixos deu “carajos” de sempre, doncs nosaltres hem de fer resistència llavors“, i més endavant va denunciar que el Ministeri de Comunicació, el de Comunas i el de Cultura “van desmobilitzar el poble “. És molt probable que aquestes expressions es vagin estenent a tots els racons del país.

    Què pot passar amb la MUD?

    Passades les primeres celebracions, es començarà a dissipar la borratxera electoral. La MUD no és un front burgès homogeni. Les seves diferències han estat exposades a la vista de tots. Hi ha almenys dos sectors, amb dues polítiques front al govern: un és el de Leopoldo López, al costat de Corina Machado, que ha estat el sector més radicalitzat; que va impulsar la caiguda immediata de Maduro, i el d’Enrique Capriles, que majoritàriament va propugnar aprofitar el desgast i guanyar-li les eleccions al chavisme, política que rebre el suport de l’imperialisme ianqui.

    Ja Capriles “va marcar la pista” als altres sectors declarant: “va triomfar la nostra política”, de desgast i participació electoral. I Corina Machado va declarar que “cal demanar canvis ja”. Com aprofitarà la MUD la seva majoria qualificada? Fedecamaras, la federació patronal més important, va presentar el seu “plec d’exigències” abans de les eleccions: unificació canviària, alliberament de preus, respecte a la propietat privada, modificació de la LOTT referent a la immobilitat laboral, augment de la productivitat, entre altres mesures.

    Seran els diputats de la MUD els que es llancin a complir amb les exigències patronals? o cercaran un acord amb Maduro per aplicar les mesures que la patronal exigeix davant la crisi capitalista? La MUD, mantindrà la unitat?

    D’entrada, la MUD va anunciar que votarà una llei d’amnistia per “alliberar els presos polítics”, a la qual cosa Maduro va contestar que “no acceptarà cap amnistia als colpistes”.

    Crisi del govern i del règim i crisi econòmica

    Nicolás Maduro haurà de governar amb una Assemblea Nacional adversa i amb moltes atribucions, recolzada per més del 56% dels vots. Per al chavisme això serà inèdit ja que sempre l’Assemblea Nacional va votar tot el que li exigien des de la cúpula del govern i el PSUV. El president, que tenia tot el poder, ara haurà de negociar, o anar a un enfrontament.

    Tota la tensió que es produeixi d’ara endavant, estarà determinada en veritat per la capacitat del govern de Maduro de portar endavant les mesures d’ajust més dur que els empresaris li imposen davant la crisi. Serà capaç d’aplicar aquestes mesures sense una forta resistència dels treballadors?

    L’analista dels fons voltors imperialistes, Barclays Cabdal, va avançar una pista: “Sóc pessimista (…) el govern ha perdut tota credibilitat per fer un ajust en l’economia. Si aquí es porta un nou “pitcher”,… un nou equip econòmic però queda el president Maduro com a cap d’estat, crec que mai tindrà la credibilitat necessària per afrontar els reptes econòmics. (…) Prodavinci, 6-11-2015.

    Serà que la burgesia imperialista, a través dels diputats de la MUD prepara el terreny per a una destitució? No ho podem descartar. En tot cas com diem més amunt necessiten mantenir la unitat i evitar un desgast prematur.

    Cridanerament l’ex president de Brasil i principal dirigent del PT Ignacio “Lula” da Silva, vell aliat del chavisme, ha declarat a Espanya: “La democràcia no és estar eternament en el càrrec. ‘Imprescindible és la causa i no l’home’, i Maduro ha d’entendre-ho també”.

    La brutal crisi econòmica mundial, agreujada pel fracàs del nacionalisme burgès a Veneçuela, d’una banda obliga fer recaure sobre les esquenes dels treballadors les mesures d’ajust i d’altra banda escurça tots els temps i marges de maniobra.

    Les expectatives en què la nova Assemblea Nacional, canviï en alguna cosa la vida dels treballadors tindran poca durada. Aquesta Assemblea, pel pes de la majoria de la MUD o en “acord” amb els diputats del PSUV, més d’hora que tard portarà endavant l’atac als treballadors. Però la resistència dels treballadors a aquestes mesures pot canviar la situació del país.

    Organitzar-nos per enfrontar l’ajust

    Els treballadors i sectors populars no poden esperar solucions d’aquesta Assemblea Nacional i del govern de Maduro.

    Les crides a un “cop de timó” o a “rectificar el rumb” cauran en sac trencat o seran un maquillatge per seguir enganyant les masses populars. El caràcter burgès de l’estat i del govern així ho garanteixen. Les promeses electorals es transformaran en mesures antipopulars, contra el nivell de vida del poble.

    Des de la UST ens posem a disposició per col·laborar en l’agrupament dels lluitadors obrers i populars per enfrontar l’ajust que ve. Els treballadors hem de debatre una sèrie de mesures i un programa que ens permeti unir a tots els explotats i dotar-nos d’una sortida des de la classe obrera. No podem confiar en cap mesura provinent de la MUD o el PSUV. Per a això cridem a tots els lluitadors honests, chavistes o sense partit a organitzar-nos junts per impedir que ens arrabassin les nostres conquestes.

    Per la nostra banda, afirmem que per portar endavant un programa que sigui una sortida de fons, necessitem construir una eina política revolucionària dels treballadors. És amb aquesta eina política, que encapçali els explotats, que podrem lluitar pel veritable socialisme, sense patrons vermells, ni buròcrates i militars corruptes, a través d’un govern obrer i popular.

     

    Llegeix també:

     

    Veneçuela: eleccions en mig d’una profunda crisi

    Per Víctor Quiroga (UST, Venezuela)

    (Publicat a la revista Correo Internacional Nº14 de desembre 2015, dies abans de les eleccions on el PSUV va ser àmpliament derrotat)

    En les pròximes eleccions del 6 de desembre el chavisme pot perdre la majoria simple al Congrés. Més enllà del resultat, aquestes seran unes eleccions marcades per una profunda crisi econòmica, política i social.

    L’escassetat de productes alimentaris va arribar aquest any al 80%, i ara continua entre un 30 i un 50%. La inflació real, no publicada pels organismes oficials, està descontrolada. Segons diferents organismes internacionals i privats nacionals, Veneçuela té la inflació més alta del món: prop de 200% anual (Bank of America, Barclays, FMI, CENDAS).

    Tot i que ara l’escassetat pot baixar conjunturalment -fruit de les nervioses importacions d’últim moment per arribar al desembre amb una mica de gènere als prestatges- aquestes importacions (fonamentalment d’aliments i alguns imputs per a cotxes i indústries) no fan altra cosa que augmentar l’endeutament del país, que ha arribat a nivells siderals. Malgrat l’aparició a darrera hora d’alguns productes, aquests no escapen a l’altíssima inflació i tampoc no resoldran el problema de l’escassetat.

     

    Cues humiliants i tensió social

    L’escassetat és un dels greus problemes que suporten els treballadors i els sectors populars. Per proveir-se d’alguns productes, quan “apareixen”, s’han de fer cues de fins a 6 hores, sota un sol inclement, a temperatures de més de 30º graus i pluges que són habituals en aquesta època de l’any.

    L’escassetat ha estat una constant en gran part de la història del país. La manca o la insuficiència de la producció nacional dels aliments bàsics (farina precuinada, sucre, arròs, cafè, fesols, oli, llet, etc.), obliguen a importar-los. Però la crisi i la falta de dòlars han reduït dràsticament aquestes importacions. El govern, a través de diferents mecanismes, destina dòlars a 6,30 bolívars per a aliments i medicines i a 13,30 i 200 bolívars per a altres productes. El dòlar cotitza al mercat “negre” pel volt dels 780 bolívars.

    Dels 139 milions de dòlars diaris que es destinaven a la importació l’any 2014, avui menys de 50 milions són destinats als productes prioritaris. Aquesta quantitat resulta, de totes totes, insuficient. D’aquí, el patiment popular i la humiliació de les cues. En aquest marc, hi ha hagut diversos intents de saqueig en zones populars, amb morts i ferits.

     

    El deute de tots els veneçolans

    Un altre dels greus problemes és el creixement del deute, extern i intern. La caiguda del preu del petroli ha agreujat la situació d’endeutament. Però el creixement del deute ve d’abans. En molts casos, té a veure amb les maniobres amb els dòlars per a la importació i als subsidis, que van obligar a un endeutament extern (es van crear empreses fantasmes per rebre dòlars barats per importar, que després acabaven al mercat negre o fugien del país cap a paradisos fiscals).

    Segons el Banc Central de Veneçuela (BCV), el deute del sector públic a finals del 2014 arribava a $ 249.523.000. D’aquests, $ 121.688 milions són endeutament del govern central (lletres del tresor, bons de deute intern i extern i préstecs d’origen multilateral); 46.153 milions són deute financer de PDVSA (l’empresa estatal de petroli), $19.564.000 són deute al Fons Xinès; $11.359.000 són deutes no pagats per expropiacions i nacionalitzacions; i $23.443.000 són deute de Cadivi-Cencoex (divises per a importacions, pagament de dividends, rendes i serveis que van ser aprovades però no liquidades).

    Les Reserves Internacionals del país segueixen en franc descens i se situen al voltant dels $16.500 milions. Entre aquest últim trimestre i el primer de 2016 (els pròxims sis mesos), Veneçuela haurà de pagar més de $7.000 milions. I els pagaments de deute no són menors en els dos anys següents (s’estimen en més de $20.000 milions).

    Les perspectives econòmiques per a aquest any no són gens bones: el PIB no només no creixerà sinó que pot arribar a decréixer entre 5 i 7%. Aquesta tendència va començar el 2013, quan el petroli estava a $100. Llavors hi va haver una caiguda del 4% i gairebé tots els analistes auguren un panorama negre, a finals d’aquest any i el proper.

     

    Mengem menys carn vacuna

    Tot i la falta de xifres oficials des que va començar l’any 2015, algunes dades extraoficials s’han conegut. Per exemple: segons el president de la Federació Nacional de Ramaders (FEDENAGA), Carlos Albornoz, el consum de carn per habitant ha baixat de 24 quilos, el 2012, a 13 quilos actuals. FEDENAGA ho atribueix a diferents problemes, com la sequera i la falta d’inversió. Però el preu del quilo de carn vacuna pot arribar prop dels 1.200 bolívars: en realitat, la “sequera” està a la butxaca del poble.

     

    La cistella bàsica pels núvols, augmenta la pobresa

    Això és coherent amb els números sobre el cost de vida: segons CENDAS, el cost de vida es va incrementar en un 220% en els 12 mesos que van d’agost del 2014 a agost del 2015. Avui, la cistella bàsica (aliments, indumentària i serveis) se situa en 78.611 bolívars per a una família de 5 membres. També cal tenir en compte que el salari bàsic decretat pel govern és, des de maig d’aquest any, de 9.687,5 bolívars. Com es pot sobreviure? Una dada important la donen els analistes bancaris: la utilització de la targeta de crèdit ha augmentat en 172% per a compres en supermercats i proveïments i 261% en clíniques i farmàcies, comparat amb el mateix període del 2014.

    Els analistes calculen que la pobresa, que s’havia reduït en els darrers anys, ha tornat als nivells de 1998 (prop del 40%). La violència institucional i els assassinats estan en rècords històrics.

     

    Guerra econòmica?

    Davant aquesta profunda crisi econòmica, el govern ha al·legat que és producte d’una “guerra econòmica” que estarien portant endavant “la burgesia feixista i l’imperialisme”. És indubtable el paper de la burgesia que es va sentir desplaçada del poder quan va arribar el chavisme amb plantejaments que tendien a afavorir al sector burgès agrari i productor nacional. La burgesia, principalment l’exportadora i financera, ha protagonitzat al llarg d’aquests anys lock-outs, intents de cops d’estat, aturades, sabotatges, i promogut guarimbas. No té res d’estrany que vulguin contribuir al caos econòmic amb el seu gra d’escassetat i acaparament.

    No obstant això, el Govern vol fer-nos veure que són precisament aquestes accions les responsables del caos econòmic. Però ja un sector important de la població menyscreu aquests arguments i fan responsable el govern de la profunda crisi. És per això que ja Nicolás Maduro no utilitza tant aquestes excuses per justificar la situació.

    Segurament, la “guerra econòmica” passarà com una denúncia mediàtica, com altres. I aquesta paràlisi augmenta el descontentament i la ruptura.

     

    Crisi política i paràlisi del PSUV

    Aquesta situació ha aprofundit una crisi política que es manifesta en la creixent ruptura d’amplis sectors amb el govern. Segons les últimes enquestes (Datanalisis i Venebarómetro entre d’altres.), la popularitat de Nicolás Maduro ha caigut d’un 54,2% el 2013 a un 20%, i una gran majoria (més de 65%) opina que el president és incapaç de resoldre aquesta crisi.

    En aparença, les eleccions legislatives del 6 de desembre mostraran algun grau d’unitat del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) i el suport del Gran Pol Patriòtic: un agrupament de partits i grups que donen suport al govern amb algunes crítiques als candidats del govern (per exemple, el Partit Comunista de Veneçuela). Però no es pot ocultar la desmoralització i la paràlisi de la militància chavista, que no pot defensar coses indefensables. El govern de Nicolás Maduro està immobilitzat i ha estat incapaç de resoldre cap dels greus problemes que travessa el país i, fonamentalment, els treballadors i el poble.

    Alguns corrents que van sortir del PSUV (com la Marea Socialista) van plantejar dures crítiques al govern, van fer denúncies de corrupció i de fugida de capitals, etc. Tot i això, de moment, la gran majoria dels seus militants i dirigents es mantenen “dins del procés revolucionari per rescatar el llegat de Chávez” i continuen donant suport a Maduro. La crisi aquí s’expressa en què alguns dels seus militants utilitzen les llistes d’altres corrents no chavistes (per fora del PSUV i del Gran Polo Patriòtic) per postular-se com a candidats a l’Assemblea Nacional.

    Aquesta crisi del PSUV, i del chavisme en general, no és conjuntural. És una crisi que, enmig d’aquest desastre econòmic, porta el govern a enfrontar cada vegada més la base de suport: els sectors populars i els treballadors. Les baralles i ruptures que es vagin produint en el futur, sobretot després de les eleccions, tenen el seu origen en l’esgotament del projecte nacionalista burgès d’Hugo Chávez i no té marxa enrere.

     

    L’oposició burgesa en la MUD

    Les baralles mig amagades entre Voluntat Popular, de Leopoldo López, empresonat, i Primer Justícia, d’Henrique Capriles Radonsky (i d’aquests amb el que queda dels antics partits COPEI i Acció Democràtica) no mostren una oposició burgesa totalment unificada. A l’hora de les candidatures, no tots van quedar conformes. Va ser també simptomàtic l’absència de Capriles a la concentració del dia de la sentència a Leopoldo López.

    De tota manera, les enquestes, de moment, li donen un ampli marge per guanyar les eleccions legislatives. Segons aquestes, la MUD (Taula d’Unitat Democràtica) obtindria el 50% dels vots. Però dependrà de cada lloc, de la “maquinària” que desplegui cada un i del “prestigi” del candidat.

    En realitat, l’espai que ha guanyat la MUD s’explica més per la incapacitat del govern que per alguna proposta “innovadora” per part de aquest sector burgès. Els candidats de la MUD s’ofereixen com “salvadors de la Pàtria”, encara que no tenen cap plantejament ni tan sols “populista” per atrapar la simpatia dels treballadors. Capriles ha plantejat com a gran consigna un “augment del 50% dels salaris”, quan la inflació està arribant a 200% i el govern va concedir 30%.

     

    Les coincidències entre la MUD i el PSUV

    El govern ja va anunciar que “en el moment adequat” (llegiu després de les eleccions) vindrà l’augment de la gasolina. A Nova York, el Ministre d’Economia es va comprometre davant la banca estrangera i els fons d’inversió a anar cap a la unificació canviària (el que significa una nova devaluació). També té com a projecte l’augment d’alguns impostos i serveis. Els tan esmentats “preus justos” han deixat en evidència que és una política que afavoreix els empresaris en fixar preus segons els seus costos i productivitat: ha significat un alliberament de preus encobert. Ara ha pres una sèrie de mesures per aparentar una sortida de la paràlisi, però no afegeix res de nou: són aspirines per a un càncer.

    L’oposició no ha plantejat cap alternativa diferent. Al contrari, ens aclareix que “els ajustos seran inevitables”, sense entrar en detalls. Per això, el seu eix de campanya no surt de les qüestions “democràtiques” i que el 6 de desembre “canviarà tot” si votem els seus candidats.

    En definitiva, més enllà de la campanya electoral, els diputats de la MUD i els del govern, encara que es barallin, acabaran aprovant tot un seguit de mesures que, més enllà dels matisos, no faran més que aprofundir l’ajust que ja va començar. Coincidiran en el fons: faran tot el possible perquè la crisi la paguem els treballadors.

     

    Organització dèbil i lluites disperses

    L’ajust ja va començar i els treballadors són les seves víctimes: s’han produït acomiadaments i suspensions en moltes empreses i en el sector de treballadors de l’Estat. Tot i que estan prohibides les terciaritzacions, gran quantitat de treballadors veuen violats els seus drets sense ser passats a la nòmina (com estableix la llei); ara no es renoven els seus contractes i queden al carrer.

    D’altra banda FEDECAMARAS ha presentat el seu “plec” al govern: acabar amb l’estabilitat laboral (entre altres plantejaments, com l’ajust canviari i l’alliberament dels preus). A les Inspectories del Treball fan com que no veuen els atropellaments per part dels patrons privats o l’Estat.

    Els treballadors han resistit els atacs de manera molt dispersa i amb molta debilitat. La majoria de les direccions sindicals oficialistes contribueixen a la desorganització i confusió, impedint la lluita, amb l’excusa de “no fer-li el joc a la dreta”. És el cas de Wils Rangel, dirigent de la Federació de Petroliers i de la Central Bolivariana de Treballadors Socialistes. Rangel acaba de presentar un projecte de conveni (com a part d’un sector de la directiva petroliera) amb un augment salarial a dos anys de 118% (que no dóna per a res), amb l’excusa de la “situació crítica del país” i “la baixa del preu del petroli” i manté els treballadors desmobilitzats. El mateix succeeix amb els dirigents nacionals dels treballadors de les universitats que van signar un contracte col·lectiu de misèria i pèrdua de conquestes.

    Els dirigents sindicals vinculats a la MUD tampoc ofereixen una alternativa de lluita. Ja el 2014 va mostrar com els dirigents de la Federació de Professors Universitaris, orientats majoritàriament per la MUD, no van voler unificar la lluita salarial amb altres sectors i van tractar d’impedir que el procés de mobilització escapés al seu control burocràtic. Ara es renova el conflicte en l’educació, amb les mateixes limitacions.

    Han succeït innombrables conflictes a tot el país. El 2014 va acabar amb un conflicte a Sidor, després de diversos mesos d’aturades i mobilitzacions que van enfrontar la repressió, encapçalats per una directiva dividida i en crisi. En diversos Estats hi va haver mobilitzacions dels metges i les infermeres per falta de material i per un augment salarial.

     

    Hem de construir una nova alternativa de la classe treballadora

    Des dels sectors classistes hi ha hagut alguns intents d’agrupar les forces. A València (Estat de Carabobo), reflectint un procés de resistència als acomiadaments, suspensions i altres atropellaments, hi va haver reunions i una Trobada Sindical (el març passat) per començar a superar la dispersió. En aquesta trobada es van votar algunes resolucions correctes, però que no van arribar a concretar-se totalment, per exemple l’acte unitari del 1de maig.

    També hi ha hagut intents a l’Estat de Lara, contra acomiadaments i suspensions. Cada un d’aquests processos s’ha desenvolupat en la seva gran majoria per fora dels dirigents oficialistes i per la pressió de les bases.

    Alhora, van sorgint alguns dirigents nous en sindicats que estaven totalment burocratitzats i poden ser un punt de suport per al reagrupament dels lluitadors: nous sindicats en universitats, agrupament en petroliers, etc. Però això és encara incipient i feble.

    Des de la UST, veiem amb expectatives i hem participat del procés. Però veiem que una de les debilitats d’aquestes trobades i reagrupaments és que són acords fonamentalment de dirigents, amb poca participació i decisió de les bases. Per això, és difícil concretar accions comunes. Cal seguir insistint en la necessitat de reagrupar sectors cada vegada més amplis per començar a construir una alternativa, tant a l’oficialisme com a l’oposició burgesa, amb la participació de la base.

    Aquesta alternativa ha de ser independent dels patrons i els seus partits. I democràtica, amb propostes debatudes prèviament entre els treballadors. Amb un programa que plantegi, entre altres punts, la defensa de l’ocupació, el salari i les organitzacions sindicals; contra l’ajust; per un augment salarial ajustable al cost de la cistella bàsica, la nacionalització del 100% del petroli; la suspensió del pagament del deute extern; contra la judicialització de les lluites: prou de perseguir els treballadors! I llibertat plena per als processats, per la contractació de tots els acomiadats; per la nacionalització dels bancs i el comerç exterior. Pel suport a totes les lluites i la mobilització com a camí per portar endavant aquest programa.

    Exit mobile version