La Diada d’enguany, convocada per ANC, Òmnium Cultural, la AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN, es proposa recuperar força als carrers després de la davallada dels últims anys. La realitat és que, 9 anys després de l’1 d’octubre, el moviment independentista encara paga les conseqüències de la traïció dels dirigents de l’independentisme oficial. No obstant això, la població independentista ha augmentat: segons el CEO, es troba en el punt més alt dels últims anys (45%) des del febrer del 2020, la sentència del procés. (NacioDigital) Amb tot això, el CEO també apunta Aliança Catalana com a tercera força parlamentària. Cal preguntar-se: com continuar la lluita pel dret a l’autodeterminació?
Les lliçons de la derrota de l’1-O i vuit anys de govern “progressista”
Per entendre la derrota i el moment conjuntural d’estabilitat en què el moviment per l’alliberació nacional ja no és una amenaça pel règim, hem de fer un salt enrere en el temps.
Aquesta derrota no s’entén sense el paper de Junts i Esquerra que, mentre venia la cantarella que “Europa ens mira”, o que l’Estat espanyol negociaria, ni varen defensar el mandat de l’1-O ni, en última instància, van enfrontar el Règim mentre s’empresonaven els seus màxims dirigents. Després de veure com el poble era atonyinat per defensar les urnes, com una mobilització massiva sortia al carrer disposada a enfrontar la repressió i com s’aplicava una sentència completament injusta, reaccionària i pròpia d’un estat autoritari, ERC seguia abanderant la política de la taula de diàleg, quan ja s’havia demostrat, per activa i per passiva, que l’Estat espanyol no és un estat democràtic amb qui es pugui dialogar. Ara bé, com a partits que representen la petita i mitjana burgesia catalana, no podíem esperar que enfrontessin l’Estat, ja que, per sobre de tot, sempre estarà la continuïtat del seus negocis. En aquest sentit, el paper clau era el de la CUP.
La CUP durant l’aixecament popular del 2017 tenia un pes important en amplis sectors del moviment per a l’alliberament nacional, i podria haver jugat un paper qualitativament diferent si hagués denunciat la traïció del Govern de la Generalitat de Puigdemont-Junqueras, que va fer una crida expressa a la desmobilització, va acceptar el 155, entregant les institucions sense oferir resistència i va deixar els Mossos en mans del govern central de Rajoy. Enlloc d’enfrontar-s’hi i treballar per aixecar una alternativa política de lluita, la CUP s’hi va sumar, afegint-se a la humiliant DUI de Puigdemont, – que assumia tota la normativa de la UE i els tractats internacionals d’Espanya, en primer lloc l’OTAN -, suspesa 8 segons després de declarar-la, apel·lant a una mediació internacional inexistent i a un diàleg impossible amb un règim hereu del franquisme que no admetia una altra cosa que la rendició incondicional i que només busca la venjança i una humiliació exemplar.
Llegeix aquí | La CUP, de força rupturista al bloc de governabilitat
Tanmateix, dos anys més tard, en les mobilitzacions contra la Sentència, quan hi havia milers de persones mobilitzades als carrers, van lloar l’estratègia de Tsunami Democràtic, i van renunciar a organitzar assemblees populars i un pla de lluita col·lectiu, quedant les mobilitzacions reduïdes a esperar “ordres de dalt”.
En comptes de combatre a mort les il·lusions que venien els dirigents de Junts i d’ERC, i preparar les masses per combatre la traïció que tard o d’hora es consumaria, van fer seguidisme al bloc de governabilitat, oposant-se a treballar per convertir la lluita per l’autodeterminació de Catalunya en una lluita de la classe treballadora pels seus interessos com a classe. I això no es casualitat, sinó conseqüència directa del seu programa i el seu projecte polític estratègic, que incapacita la CUP per trencar la subordinació política al bloc independentista oficial.
Es per això que una altra gran lliçó que podem extreure del 2017 i els anys posteriors és el gran fracàs del neorreformisme. La CUP va passar de defensar la ruptura amb el règim i les seves institucions a lluitar des de dins per “millorar la vida de les persones”, assumint l’adaptació a la democràcia burgesa com a horitzó estratègic. El seu projecte es basa en una estratègia reformista de “transformació” que no va a l’arrel dels grans problemes socials i estructurals de la societat capitalista i del règim monàrquic.
Paral·lelament, Unides Podem va seguir un camí semblant assumint la vicepresidència del govern espanyol i, lluny de ser el canvi que prometien ser durant la seva fundació, es van integrar de ple en els marcs i límits del règim monàrquic i les seves institucions.
Per últim, arribem al paper del PSOE que, tot i mostrar-se com a oposició tímida a Rajoy durant tot el procés de l’octubre de 2017 i posterior aplicació del 155, va guanyar les eleccions com a millor candidat del Règim per a estabilitzar la situació que s’havia generat, de la mà d’Unides Podem i junts, van esdevenir garants de la patronal i el Règim del 78.
El govern autoproclamat el més progressista de la història, va aprovar una Llei d’Amnistia per a posar punt final a la ferida oberta que va durar de 2012 fins al 2019, però ni tan sols ha complert: Actualment, la llei d’amnistia només s’ha aplicat a 403 persones, de les quals 181 són manifestants o activistes, 158 policies (igualant, al més pur estil de la Transició víctima i botxí) i 64 càrrecs públics, segons Alerta Solidària. Aquests números són escandalosos, quan hi ha més de 3000 represaliades que haurien de tenir cabuda en aquesta llei i, com hem dit en articles anteriors, no es pot amnistiar per igual a qui defensava el dret a decidir, que a qui l’estava impedint a cop de porra.
La traïció i conseqüent derrota del Procés va ser l’última gran amenaça que tenia el Règim del 78. És així com el 2024 ens trobem a Catalunya, per primer cop en 20 anys, amb una majoria a la Generalitat no independentista, i Salvador Illa (PSC) com a President de la Generalitat.
El Govern del PSC d’Illa, doncs, segueix sent la millor garantia per a l’Estat espanyol i la patronal de mantenir l’estabilitat a Catalunya, i un símptoma d’això és la tornada progressiva d’algunes de les empreses que van traslladar la seva seu de Catalunya durant el procés, com són el Banc Sabadell, la Fundació La Caixa i CriteriaCaixa.
És també en aquesta conjuntura en què comencem a veure una nova onada d’exaltació de l’espanyolisme i repressió de tota mostra que qüestioni el règim, com la pallissa que va rebre el jove d’Elx per part de la policia per dur una estelada.
Un altre símptoma de la derrota del procés és la crítica situació en què es troba l’ús del català i els constants atacs a l’escola pública. Davant d’aquesta situació, Illa es mostra “compromès” amb la llengua i ha anunciat 100.000 d’euros per a reforçar i normalitzar el català a Catalunya. Aquests diners es repartiran en campanyes d’impuls del català, la presència del català a l’esport i les xarxes socials, la protecció del català a la IA… mentre la imposició del 25% de castellà a les escoles ha estat avalat pel TSJUE i el TSDH.
En aquest sentit, creiem que actualment qui està al capdavant de la defensa de la llengua i qui està en millors condicions d’arrencar conquestes i frenar els atacs a la llengua catalana és el col·lectiu educatiu en lluita. Si bé el PSC és el partit de l’estabilitat, la seva governança està patint una de les vagues més importants des de la Transició, i una de les reivindicacions dels i les docents és una educació pública plenament en català.
A l’hora de defensar la llengua, però, hem de tenir molt clar a qui ataquem i qui és el nostre veritable enemic. Sí, volem viure plenament en català i volem que tot nouvingut/da l’aprengui i el faci servir, però això només serà possible amb una educació 100% en català, pública, de qualitat i gratuïta, és a dir, una educació que compleixi amb les demandes del col·lectiu docent en lluita (menys ràtios, menys burocràcia, més salari i més recursos), i garantint cursos de català per a tot nouvingut: 100% gratuïts, en horari laboral i a càrrec de l’empresa o de la Generalitat.
El nostre enemic no és el o la migrant que ve en cerca d’una vida millor, sinó els atacs espanyolistes del Règim del 78 que ens imposen una llengua des de fa segles, però també aquells que s’han reivindicats aliats de la llengua i, de la mateixa manera que van traïr després de l’1-O, també han col·laborat en carregar-se el teixit cultural i mediàtic en català. -Infrafinançament a Catalunya (Rodalies) i Agència tributària à no ens importa en mans de qui estigui, si no està finançat
Una Diada marcada per la lluita contra l’extrema dreta
La Diada d’enguany ve precedida per una convocatòria contra la presència d’Aliança Catalana al Fossar de les Moreres el 10 de setembre. Aliança Catalana va començar amb una marginal alcaldia a Ripoll, posteriorment amb 3 escons al Parlament i l’últim CEO situa el partit d’Orriols com a tercera força a Catalunya. Aquest creixement, segons apunten els experts, no és tant perquè apareguin com una força independentista, sinó pel seu discurs acarnissat contra la població migrant i, en concret, contra la població musulmana, i això ens obliga a totes les organitzacions de la classe treballadora a fer front als seus discursos i a construir la més ampla unitat d’acció per a no cedir-los ni un pam.
Tant la derrota del procés com l’estabilització del capitalisme espanyol de la mà del govern PSOE-Sumar, que s’ha materialitzat en un augment de l’explotació i pobresa de la classe treballadora de conjunt, amb beneficis multimilionaris a l’alça per a les grans empreses, ha donat ales al creixement de l’extrema dreta que, de fons, és una continuïtat i exacerbació del discurs de la darrera dècada. Si abans la divisió la feien entre catalans i espanyols, avui l’extrema dreta -ja sigui espanyola o catalana- ens divideix entre “nacionals” o autòctons i estrangers, i aquesta ideologia penetra en amples capes de la població treballadora amb l’objectiu d’enfrontar la classe entre ella i no contra el seu enemic comú, que és la burgesia.
És una tasca de tota l’esquerra revolucionària destapar aquesta gentussa com el que és: un partit més aliat de la patronal. Encara que en el programa d’Aliança Catalana es parli de retornar la indústria a Catalunya, el seu programa per a l’habitatge és que aquest no sigui un dret garantit, sinó un bé de mercat, amb mà dura que acceleri els desnonaments i, per suposat, que restringeixi l’accés a persones migrants. La classe treballadora hem de tenir molt clar que l’extrema dreta, sigui espanyola o catalana, no és aliada de la classe treballadora ni de les nacions oprimides, així com tampoc ho són els partits del règim.
A més, Orriols ha fitxat pel seu partit Xavier Capelles, membre de l’antic Fuerza Nueva, el partit al qual pertanyien els assassins de la nostra companya Yolanda González, i que, posteriorment, fundaria Societat Civil Catalana.
Fem una crida a totes les organitzacions i activistes a massificar el 10-S i demostrar a Aliança Catalana que no és benvinguda i que no hi té cabuda en la lluita per l’autodeterminació, ni en cap altra, perquè nosaltres tenim clar que l’enemic no és la companya migrant, ni la companya musulmana, sinó l’Estat espanyol hereu del franquisme, la patronal i tots aquells partits que s’alien amb ella, com és Aliança.
Un programa que apunti directament als ciments del Règim del 78 i el capitalisme espanyol
La qüestió nacional és una ferida oberta de l’imperialisme espanyol i, fins que no es resolgui, no és descabellat esperar que torni a esclatar un enfrontament a l’alçada del 2017. La lliçó de llavors és clara: quan arribi el moment, no podem tornar a confiar en els partits de la burgesia, ni en el marc constitucional, ni en la UE… només en la nostra pròpia força i organització com a classe treballadora i aliats.
Avui, la lluita per l’autodeterminació ha d’estar íntimament lligada a la lluita per l’habitatge, per la pujada de sous i en contra de les reformes laborals, i per un programa d’emergència social i mediambiental, que inclogui plens drets per a tota persona migrant i que assenyali el paper saquejador de l’imperialisme espanyol, que sotmet a la classe treballadora d’arreu, perquè és la gran burgesia espanyola el nostre enemic comú amb la classe treballadora de l’Estat, sigui nativa o estrangera.
Perquè això passi, la classe treballadora de conjunt s’ha d’apropiar de la lluita per l’alliberament nacional, i això ho aconseguirem si aquesta lluita inclou les seves demandes, no només econòmiques, sinó contra tota forma d’opressió. Només així aconseguirem unificar el moviment obrer i tindrà sentit el lema de “nativa o estrangera, la mateixa classe obrera”.
La mateixa constitució que nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya és la que nega al conjunt de pobles de l’Estat espanyol la possibilitat de decidir entre monarquia o república, nega als migrants bona part dels seu drets polítics i garanteix que la propietat privada estigui per sobre de les necessitat socials de la majoria.
Las lluites de la dècada passa, des del 15-M a l’1-O van mostrar que la unió d’Espanya és una unió forçada de pobles sota el paraigües de la Monarquia i que la proclamació de la República catalana era l’única manera de poder exercir el dret a l’autodeterminació sense la repressió, alhora que esdevenia un atac frontal a la Monarquia, i un pas endavant en la lluita per una Unió lliure de repúbliques socialistes ibèriques i per una Europa socialista dels treballadors/es i els pobles.
Imatge: Vaga del 3 d’octubre de 2017, Plaça Universitat (Barcelona), per Clàudia Abancó a través de Wikimedia Commons.