Dia internacional de la dona treballadora: Unir la lluita contra l’opressió i l’explotació!

En aquest dia mundial de la dona, la Lliga Internacional dels Treballadors estén una abraçada solidària a totes les dones que en els diversos continents desenvolupen una lluita quotidiana contra l’opressió i contra l’explotació capitalista.

Dediquem aquesta data a la nostra camarada Carolina Garzón, dirigent estudiantil i jove militant socialista del PST de Colòmbia, i de la LIT-QI, desapareguda ara fa tres anys en la República de l’Equador. Tot i la intensa campanya per trobar-la, encara no sabem on es troba. A la companya Sandra Fernández, militant del PSTU-B i al seu petit fill Icau, assassinats fa un any, víctimes de la violència masclista.

A les dones kurdes que, organitzades en milícies femenines, van contribuir de manera definitiva en la derrota de l’exèrcit de l’auto-denominat Estat Islàmic (EI) a la població siriana de Kobane.

A les milers d’activistes estudiantils, treballadores i mestres que van protagonitzar durant varis mesos a Mèxic les protestes contra la desaparició i l’assassinat de 43 estudiants normalistes d’Ayotzinapa, estat de Guerrero, i que van acabar desemmascarant el govern de Peña Nieto i a l’Estat mexicà per la seva connivència amb les màfies traficants.

A les treballadores europees que, amb les gregues al capdavant, i en conjunt amb els treballadors que han vingut desenvolupant una lluita sense treva contra els duríssims plans d’austeritat imposats pel capital imperialista encapçalat per una dona: Angela Merkel, cancellera d’Alemanya .

A les dones i al poble turcs que acaben de manifestar-se amb mobilitzacions en diversos punts del país, exigint al govern d’Erdogan, posar punt i final a la violència masclista, després de l’assassinat de la jove de 20 anys Ozgecan Aslam, la qual va ser apunyalada i colpejada fins la mort per resistir-se a un intent de violació.

L’opressió: una realitat contundent

Fa uns anys, des dels organismes internacionals i els governs capitalistes, els empresaris, les institucions acadèmiques, els ministeris d’educació i cultura, etc. ens deien que “l’opressió de la dona” era cosa del passat, que el triomf del capitalisme sobre el socialisme ens portaria rius de llet i de mel. Fins i tot, una famosa escriptora llatinoamericana deia que l’única revolució victoriosa del segle XX hauria estat la de la dona. Efectivament les dones en el segle passat, gràcies a importants lluites van aconseguir avançar en els seus drets democràtics. Tanmateix, avui han de reconèixer que la “discriminació” cap a la dona existeix, i de quina manera!

No poden ocultar el creixement exponencial de la violència sota les seves formes més repugnants cap a les dones, fins al punt que la pròpia ONU, organisme de les burgesies imperialistes, la va haver de declarar com una vertadera pandèmia mundial. No poden amagar que 70% dels més pobres del món són dones, no poden desconèixer que 30% dels embarassos anuals no són desitjats i que només a Llatinoamèrica, l’avortament insegur és responsable del 17% de les morts maternes, la majoria joves adolescents i pobres.

No poden tapar l’existència de la desigualtat salarial, de la qual no escapa ni tan sols la meca del cinema.

L’actriu nord-americana Patricia Arquette, guanyadora de l’Oscar com a millor actriu secundària, va dir en el seu discurs de lliurament de premis: “Ja és hora de què tinguem d’una vegada per totes el mateix salari [que els homes] i els mateixos drets per les dones als Estats Units d’Amèrica”. La realitat a la resta del món encara és pitjor. Si això ho diu una burgesa nord-americana que guanya 35 milions de dòlars (menys de la meitat del que va rebre el guanyador de l’Oscar), què diran els milions de treballadors que han de sobreviure amb un salari menor al mínim als països del “tercer món”?

No poden encobrir el fet que les dones treballadores estan sotmeses a la doble jornada. Vuit o més hores de treball productiu diari i, almenys, 4 hores més de treball domèstic, camuflat pel que ara els organismes patronals diuen “l’economia de la Cura”. Aquest treball no remunerat i realitzat per les dones representa xifres enormes amb relació al Producte Interior Brut – PIB. A Mèxic, equivaldria en 2009 al 22,6%, a Uruguai al 30,6%, a Colòmbia al 17,2%, només per citar tres exemples de països de Llatinoamèrica.

No poden negar que les guerres i invasions promogudes per la pròpia ONU, la OTAN, els exèrcits imperialistes i les forces de seguretat, per més que s’ocultin rere la màscara “d’accions humanitàries”, troben en les dones les seves víctimes privilegiades, convertint el cos en trofeu de guerra, en mecanisme de sotmetiment, en obligació al desplaçament, i en esclavització; tal i com està succeint a Orient Mitjà, Ucraïna i Àfrica.

No poden desconèixer que la immensa majoria de la mà d’obra femenina està emprada en el sector dels serveis, salut, educació, treball social, restaurants i neteja; tots associats als “rols” que tradicionalment han estat designats a la dona com extensió del seu paper de mare i cuidadora i que, per exemple, en la Unió Europea, representen 69,2% del total dels treballadors en el sector públic, i amb prou feines el 38% de l’ocupació total. L’avenç de la dona en treballs en la indústria diferent de la tèxtil, l’electrònica o l’alimentària està molt lluny de tancar l’esquerda entre homes i dones.

No poden encobrir el fet -per més discursos que pronunciïn sobre les bondats de la democràcia i la inclusió (burgesa, per suposat)- de què altres sectors com els negres, els immigrants, les diversitats sexuals, segueixen sent víctimes del racisme, la xenofòbia i la homofòbia. Per exemple, recordem les protestes de l’any passat a Ferguson, EEUU, contra la violència policial racista. Les polítiques de la UE contra els immigrants i la islamofòbia impulsada per governs i grups d’ultradreta a Estats Units i Europa. O la negativa a acceptar el matrimoni i l’adopció per part de parelles homoparentals.

Per compensar aquesta realitat incontestable, el capitalisme, ufà de l’avanç de les dones dins la política i ens mostra com a símbols de l’apoderament a Angela Merkel, a les presidentes Cristina Kirchner, Michelle Bachelet, Dilma Rousseff, a ministres i empresàries reeixides. De tant en tant, entreguen un premi a alguna dona dels sectors populars que, gràcies al seu gran esforç, i amb les polítiques oficials d’apoderament, va aconseguir crear una petita micro-empresa. Decidim amb veu forta: elles no ens representen! Són dones burgeses, que apliquen els plans d’austeritat contra el poble treballador. Elles no pateixen la doble jornada perquè paguen a un exèrcit de dones per atendre el treball domèstic. Elles no pateixen les conseqüències de l’avortament il·legal perquè contracten a metges i clíniques privades. Elles no pateixen la violència quotidiana perquè contracten guardaespatlles que les cuiden.

La majoria dels grups feministes sostenen també que les dones de totes les classes hem d’unir-nos en una germandat. No estem d’acord. Amb les dones burgeses només podem fer unitat d’acció enfront a una o altra exigència, però res més. La lluita de classes ens col·loca de manera quotidiana en llocs oposats de la barricada, o a cas serà possible que les treballadores gregues s’uneixin amb Angela Merkel?

La realitat és que el capitalisme, en comptes de portar rius de llet i de mel, està aprofundint i utilitzant la discriminació, l’opressió de sectors immensos de la societat per descarregar sobre les espatlles de la classe treballadora cada cop més patiment i explotació, per recuperar-se de la profunda crisi que la travessa en tots els terrenys. S’han reactivat sota noves formes totes les ideologies religioses, culturals i morals que van ser de recolzament i legitimació del seu poder, i que els treballadors amb la seva lluita i mobilització van fer retrocedir durant períodes importants del segle XX. Avui les conquestes democràtiques aconseguides, com el dret a l’avortament lliure i gratuït, estan sent severament retallades des dels Estats Units, passant per Europa i Llatinoamèrica.

Avui a Europa, així com en els anys noranta a Llatinoamèrica, s’estan executant forts plans d’austeritat que arrasen amb els drets aconseguits per la classe obrera en el seu conjunt, i per les treballadores en el terreny de les llibertats democràtiques i socials, específiques de la dona. La ideologia masclista és utilitzada per dividir la classe obrera i els treballadors com a justificació de la desocupació, dels acomiadaments i les retallades pressupostàries en els drets socials.

Austeritat: sinònim de guerra social

Cap país del món capitalista ha escapat els plans d’austeritat. En alguns s’han aplicat de manera més profunda, en altres més lentament. El capital imperialista a través dels organismes multilaterals FMI, Troika, OCDE, s’ha donat de tota una política per recuperar-se de la crisi econòmica oberta el 2007, produint vertaderes catàstrofes socials com a Haití i Grècia.

Els treballadors d’EEUU i de l’Europa desenvolupada no podien creure que pugessin ser víctimes dels plans aplicats en les semicolònies de Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica.

Un informe recent de Lobby Europeu de Dones (EWL) sobre l’impacte de les polítiques d’austeritat en relació als drets de les dones planteja: “… les polítiques d’austeritat a Europa debiliten els drets de les dones, perpetuen les desigualtats de gènere existents, creen altres noves i dificulten les perspectives de desenvolupament econòmic…”.

I és que les retallades dràstiques a la despesa pública han provocat l’acomiadament de treballadors del sector en què les dones són gairebé el 70%. Han portat a retallar en despeses socials que colpegen els serveis de salut i educació. Han reduït els drets que emparen la maternitat com les llicències i permisos remunerats, retallant els subsidis per fills, disminuït els drets de pensió, eliminant programes de suport al càrrec de nens i adults, i augmentant les càrregues impositives a través del IVA. Les dones que aconsegueixen un nou treball són contractades per hores o a mitja jornada, amb salaris més precaris i sense dret a prestacions socials.

Lluitar units, combatent les ideologies burgeses

A Espanya, l’any passat milers de treballadors, amb les dones a la vanguàrdia, van aconseguir un gran triomf. Van derrotar la proposta del govern i el ministre Gallardón, de retallades al dret d’avortament. No només s’ha enfonsat la llei sinó que el ministre es va veure forçat a dimitir. Aquest és el camí, els drets democràtics de les dones no són només un assumpte de dones. És necessari que la classe obrera assumeixi les banderes no només contra l’explotació i els plans d’austeritat sinó les de la lluita contra tot tipus d’opressió capitalista. És necessari que la classe obrera i les seves organitzacions posin en pràctica un programa que unifiqui la classe i tots els seus sectors. Les ideologies com el masclisme, la xenofòbia, la homofòbia i el racisme són prejudicis que la burgesia implanta en la societat perquè li són funcionals per l’explotació econòmica i l’opressió política. Són ideologies nefastes que divideixen i enfronten els treballadors, impedint-los el seu reconeixement com a classe.

Les dones són la meitat de la classe obrera i en sectors de treballadors dels serveix com l’educació i la salut arriben a xifres prop del 70%. La desigualtat salarial s’expressa aquí com la desigualtat del conjunt dels treballadors de la branca, servint així com a pressió a la baixa general de salaris.

Els sindicats deuen incloure les reivindicacions del proletariat femení, com la igualtat salarial, llars d’infants, dret a les pensions, programes d’atenció al menor i a l’adult, protecció a la maternitat i la cura dels fills compartida, menjadors populars, socialització del treball domèstic, dret a decidir sobre la maternitat, dret al avortament lliure i gratuït, dret a l’adopció per part de les parelles homoparentals.

És precís lluitar perquè en els sindicats i en les organitzacions obreres les dones puguin accedir a la direcció, facilitant-los totes les eines necessàries per aconseguir-ho. És necessari donar una batalla contra el masclisme i totes les seves expressions, contra la violència domèstica i social i contra el concepte de la dona com a objecte sexual.

Lluitem pel socialisme

El sistema capitalista només ens ofereix als treballadors, crisi i guerres, explotació i opressió. Mostra el seu vertader rostre i confirma que les propostes “d’humanitzar el capital” o aconseguir millores permanents sense un canvi d’arrel, que aixequen la “democràcia radical” o el fals socialisme castro-chavista, són com a molt il·lusions efímeres.

Nosaltres, dones socialistes, volem revolució! Volem lluitar juntament amb els nostres germans de classe de tot el món, més enllà de les barreres radicals, més enllà de les barreres lingüístiques, més enllà de les fronteres nacionals, per transformar el món. Tota conquesta, tot avenç parcial aconseguit per les dones, per la classe obrera, pels sectors marginats, el dia següent està en perill. No hi ha res durador per als treballadors. La lògica explotadora del capitalisme està posant en perill fins i tot el nostre planeta.

Volem lluitar per deixar les generacions venidores un món millor. Lluitem per una societat sense explotadors ni explotats, sense opressors ni oprimits, per una societat socialista, però no la del socialisme burocràtic i totalitari que va constituir i que va deformar les gegantines conquestes assolides en els primers anys de la Revolució d’Octubre del 1917, la qual va atorgar a la dona drets que ni l’estat capitalista més avançat ha estat capaç de donar. Tampoc volem com estratègia el programa de “reformes al capitalisme” que avui pregonen la majoria de les organitzacions d’esquerra. Lluitem per reformes, sí, per drets democràtics, per llibertats, però el nostre camí és el socialisme. Aquest és el nostre crit de combat en aquest dia internacional de la dona treballadora, i aquesta és la nostra crida a homes i dones obrers, treballadors i oprimits. Lluitem per construir el partit mundial de la revolució per poder fer realitat aquesta fita.
Visca el dia internacional de la dona treballadora!