El terrible accident ferroviari d’Urda ha estat l’última expressió de la decadència que sofreix l’Estat espanyol, i s’afegeix a la crisi d’habitatge, les inundacions constants o la crisi als serveis públics, que mobilitza les seves treballadores setmana rere setmana amb demandes de mínims que no es compleixen.
L’accident és reflex de les polítiques que han aplicat govern tant del PSOE com del PP. En comptes de dedicar el pressupost a millorar la xarxa de Rodalies, o al manteniment de la de l’AVE, continuaven construint línies en beneficis del sector turístic i de les mateixes constructores relacionades amb la corrupció del govern, com en el cas Ábalos. Per mandat de la UE, van liberalitzar el servei, sotmetent-lo a una freqüència de trens per a la qual no estava preparat. Avui criden a recuperar la confiança, sense proposar mesures que solucionin el problema estructural com serien nacionalitzar tota la xarxa de ferrocarril i confiscar els beneficis de les grans constructores per a invertir-los en manteniment.
Que la catàstrofe es converteixi en normalitat, no és particularitat de l’Estat espanyol. És part del desordre mundial en el qual estem submergits, vivim una constant voràgine d’expressions de decadència del sistema, tant polítiques, com econòmiques, com climàtiques, com bèl·liques… En aquesta tessitura, la disputa interimperialista mundial s’expressa també, i cada vegada amb més força, a l’interior dels països imperialistes, amb enfrontaments cada cop més violents entre les classes socials i els seus diferents sectors. Producte d’això és que a tot arreu, “siguin “democràcies” o dictadures, la repressió s’endureix amb passes de gegant.
Trump és la màxima expressió d’aquesta crisi en el cor de l’imperialisme. I encara que la seva derrota electoral és una gran notícia, que sigui a les mans del Partit Demòcrata, que ha donat suport al genocidi a Palestina o que no defensa l’eliminació d’ICE, demostra que la classe treballadora mundial no pot tenir cap confiança o esperança en ells.
A Europa, davant del raig d’esperança que aquesta suposant la lluita de la joventut, els governs ja estan accelerant la repressió. L’Estat espanyol no és una excepció i es combina amb la crisi del Règim del 78, encapçalada pels aparells d’estat franquista (jurídic, policial i militar) que mai van ser depurats. Amb un nou govern PP-VOX a la vista, s’obre la possibilitat de caminar cap a canvis qualitatius en el règim, amb atacs frontals a les llibertats democràtiques.
Enfront d’això, tot i que comprenem a qui farà un vot útil per a evitar el govern PP-VOX, no hem de dipositar cap confiança en l’anomenat bloc progressista. Han estat part de la tendència autoritària al no derogar la llei mordassa, ni la llei franquista de vagues, que va permetre empresonar a les sis de la Suïssa. Mostra d’això és aprofitar l’aparició de fenòmens efímers i controvertits com Blocus, per a criminalitzar una joventut que, de manera anàrquica, expressa la ràbia que sent davant d’aquest sistema que ens ofega cada dia més. Alhora estableix les bases per a la repressió de moviments organitzats en vagues i manifestacions, i qualificar gairebé de terrorisme qualsevol mostra d’autodefensa.
Les organitzacions obreres, i especialment les que ens considerem revolucionàries, no podem assenyalar ni per un segon tota aquesta joventut, sinó que hem de pensar com podem acostar-la a l’organització i a la lluita unitària, ja que representem molt millor els seus interessos. Hem d’entendre la seva ràbia, que és del tot legítima, i organitzar-la per a ser més i més fortes. Així mateix, no podem tolerar la més mínima criminalització i repressió.
No hi ha canvi social sense lluita obrera
Enmig d’aquesta tessitura, ens trobem en els preparatius finals per a la vaga general de l’11-N. Una vaga general que es construeix des dels comitès de vaga, el sindicalisme alternatiu, els moviments socials i els partits anticapitalistes, mentre que les institucions del règim intenten desvirtuar, desmobilitzar i reprimir perquè la vaga es quedi en un dia de lluita simbòlic.
D’una banda, els partits polítics oficials estan més preocupats en com utilitzar la vaga al servei de la seva campanya electoral, venent que ells i les eleccions són l’única forma real de parar a l’extrema dreta i aconseguir millores en la qüestió de l’habitatge.
D’altra banda, amb les mobilitzacions d’habitatge, les direccions de la burocràcia sindical han vist l’oportunitat d’utilitzar la vaga general com a part de la campanya electoral del PSOE per a embellir les seves dues legislatures i situar la classe treballadora i la joventut com a furgó de cua del govern, a més de controlar el moviment i mantenir la mal anomenada “pau social”.
Les direccions de CCOO i UGT han declarat públicament el seu objectiu de la vaga: “que les manifestacions de la tarda siguin massives, més que a parar el treball al país.”. És a dir, no construeixen ni construiran la vaga general. En els últims 8 anys de “govern progressista” la burocràcia sindical ha permès passivament que el govern imposés mesures que ataquen objectivament els nostres interessos.
A causa d’això, entre altres factors, avui dia existeix una important distància entre la joventut i sectors organitzats, i la majoria de la classe treballadora. Per a enfrontar-la és necessari que als centres de treball es realitzi una gran agitació de la vaga i organitzar assemblees per a votar que es farà el 11-N. Cal lluitar per a convèncer de realitzar l’aturada completa, però en aquells llocs on no hi hagi condicions, no ser sectaris i proposar altres iniciatives com a aturades parcials o construir un bloc per a les manifestacions.
En els centres de treball on hi hagi comitè d’empresa de CCOO i UGT, cal exigir que informin la plantilla i convoquin assemblees per a votar la participació a la vaga general de l’11-N. Sabem que dins de les files d’aquests sindicats hi ha molts sindicalistes honestos i que fan una gran feina, és per això que és important tendir-los la mà a la més àmplia unitat d’acció.
La batalla més estratègica que estem lliurant és la d’empoderar la classe treballadora perquè entri amb veu pròpia a la vida política, i això és impossible si uns altres prenen les decisions en el seu lloc.
La lluita ha de continuar més enllà de l’11-N. A nivell europeu, s’han convocat jornades de lluita pels dies 20 i 22 de novembre. Enfront d’unes eleccions on no es presenta cap alternativa d’independència de classe, hem de lluitar perquè la vaga sigui l’espurna d’un nou cicle de lluita que sigui capaç de posar dempeus el moviment obrer i de la joventut davant dels rics i els grans empresaris, i del nou govern, sigui del color que sigui.