El castellà és la llengua més parlada a Catalunya, segons les estadístiques. Les últimes enquestes realitzades per la Generalitat diuen: “La llengua que se sent més a Catalunya és el castellà, ja que és l’habitual per al 48,6% de la població, força per davant del 36,1% dels que citen el català, mentre que un 7,4% usa les dues habitualment i el 7,9%, d’altres. El català com a llengua habitual millora alguns punts respecte als que el van tenir com a llengua inicial, però igualment es troba en una situació d’estancament, ja que pràcticament no varia el pes del seu ús en els darrers deu anys. No creix, però per ara tampoc no decau.”

Recentment, El Tribunal Suprem no ha admès el recurs presentat per la Generalitat en contra d’una sentència que obliga les escoles catalanes a impartir el 25% de l’horari escolar en castellà i, fins i tot, Pablo Casado (PP) ha declarat que el Govern espanyol hauria d’aplicar el 155 a Catalunya si la Generalitat no compleix amb la sentència del Suprem. 

Tanmateix, cada cop és més freqüent veure queixes a xarxes socials d’alumnes que expliquen que reben classes en castellà a la universitat, perquè hi ha algun alumne d’Erasmus, encara que el pla docent especifiqui que l’assignatura serà en català. I és que això té l’aval de l’Estatut d’Autonomia del 2006. A l’article 35, pel que fa a l’àmbit de l’ensenyament, al primer punt ens diu que tothom té dret a rebre l’ensenyament en català, però al punt 5, afegeix que professorat i alumnat dels centres universitaris poden escollir la llengua oficial que vulguin per expressar-se oralment i per escrit. Així doncs, de quina protecció parlem?  

Sense ser lingüistes, salta a la vista que són dades realment alarmants: en 15 anys, el català ha perdut gairebé mig milió de parlants. Es pot dir que això és una conseqüència natural i que les llengües “moren” per casualitats de la vida o que a les llengües se les persegueix, se les castiga i, finalment, les maten perquè darrere hi ha profundes qüestions polítiques?

Bilingüisme o imposició? 

Un altre factor que també preocupa és com des de la mateixa esquerra se li treu ferro a la qüestió. S’assumeix que a Catalunya tothom és bilingüe i, fins i tot, es titlla de “caprici” l’ús de la nostra llengua o, fins i tot, que el català només el parla la burgesia. 

No obstant això, si mirem enrere, l’ús del castellà a Catalunya al llarg de la història ens permet treure algunes conclusions, vegem-ho amb un breu resum.

El 1715, un cop finalitzada la Guerra de Successió, Felip V imposa els coneguts Decrets de Nova Planta amb els quals, entre altres coses, el català deixava de ser una llengua oficial, suprimia les institucions catalanes com les Corts, i erradicava l’ús del català a l’administració pública, així com a l’escola i els documents oficials, també als tribunals civils i eclesiàstics, teatre, etc. Tenint en compte que l’escolarització universal a Espanya no es dona fins al segle XX, es crea una situació de diglòssia en què a casa, al carrer i entre la gent del poble es parla català, però a l’administració pública no. 

Però això ja venia d’abans. El febrer de 1712, es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català: “Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.” El 1714, Felip V de Borbó deixa escrit que s’ha de procurar anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen.

Com ja s’ha mencionat, aquestes prohibicions no tenen un efecte immediat i és així com es crea aquesta situació de diglòssia, en què el català queda relegat a un ús principalment oral, i de les classes més baixes, que eren les que no tenien accés ni al teatre, ni a l’administració pública, ni molt menys a l’escola. 

En la primera meitat del segle XIX, segueix la diglòssia i la burgesia adopta el castellà. A la segona meitat, apareix la Renaixença, un moviment literari, i el catalanisme polític, al qual s’hi sumarà més endavant la burgesia catalana i es farà seva aquestes reivindicacions (Res a veure amb Convergència sumant-se a la lluita independentista… no?) 

El 1915, La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, ni tampoc s’ha de parlar ni escriure en aquesta llengua, i s’ha d’ensenyar la doctrina cristiana en castellà. Afegeix també que “no s’han d’escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, usatges, furs i costums”. En contraposició, és llavors quan es comença a parlar de la normalització del català i s’elaboren normes ortogràfiques. També al 1916 es va fer una petició oficial perquè el català fos una llengua cooficial, la qual cosa va ser denegada per la Real Academia Española, al·legant que mai es donaria aquest reconeixement, ja que es feia servir com a emblema polític. 

Fem un salt endavant. Primo de Rivera, que es va recolzar en la Lliga (dreta catalana) per al seu cop d’estat, va adoptar polítiques anticatalanistes ben ràpid. Durant la seva dictadura (1923-1930), va prohibir símbols catalans en actes públics, la celebració de l’11 de setembre i va imposar el castellà a l’escola, arribant a sancionar i traslladar els mestres que ensenyessin en català, entre d’altres. Tot i això, curiosament, no va atemptar contra la premsa escrita en català, cosa que va fer que se n’escrivís molta més, però el 1925 va abolir la Mancomunitat de Catalunya. 

Així doncs, veiem com el castellà es comença a introduir a l’escola, comencen les generacions que creixen amb algunes nocions de castellà, però pares i avis són completament analfabets en aquesta llengua. També, a causa del creixement industrial, només alguns sectors de la burgesia el parlen -per qüestions comercials i cert classisme-: el castellà queda relegat a l’acadèmia. Recordem que les dades d’analfabetització fins als anys 40-50 són molt greus a Espanya (56.2% el 1900, 50.6% al 1910, 43.3% al 1920, 32.4% al 1930, 23.1% al 1940), per això la llengua més parlada a Catalunya és el català, perquè es manté l’ús oral. 

Per aprofundir sobre aquest tema més en detall, l’estudi El procés de bilingüització a Catalunya en el segle XX a partir de testimonis orals, de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat, recull el testimoni en forma d’entrevista de casos que desconeixien completament la llengua castellana. Per exemple, hi ha l’anècdota, molt il·lustratiu, d’una dona que confon la paraula “sartén” amb “serp”. Amb aquest estudi es desmenteix la falsa idea que a Catalunya es parla el castellà des dels Reis Catòlics, i no és cert: el castellà arriba a través de l’escola però, com ja hem remarcat, a l’escola hi anava molt poca gent i, per tant, no l’aprenien.  

Segurament, el castellà ja es va començar introduir a la vida política amb l’esclat de la Revolució espanyola, ja que les milícies recollien camarades d’arreu de l’estat espanyol, a més de companys i companyes internacionals, que estarien poc o gens familiaritzats amb el català, i potser tindrien algunes nocions de castellà. Tot i això, això és poc rellevant, perquè la qüestió central ve arran de la derrota, el 1939.

I aquí és on patinen tots aquells sectors que segueixen parlant de bilingüisme i el castellà com una llengua “natural” a Catalunya: des del cop d’Estat franquista, Catalunya s’ha menjat gairebé 40 anys d’imposició d’una llengua i prohibició de la seva pròpia, fins al punt de seguir-ho arrossegant avui. Llavors, la pregunta és: com poden veure bilingüisme quan ha sigut una imposició, a vegades literalment, a punta de pistola?

Veiem-ne alguns exemples (per veure el llistat sencer consultar Cronologia de la repressió del català a la Viquipèdia): 

Només el 1939, Franco ja anuncia: “La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l’espanyola.“. A partir d’aquí, es prenen un conjunt d’accions com la derogació de l’Estatut de Catalunya, la supressió de rètols i anuncis en català, evidentment l’ensenyament en català desapareix a l’escola, i també qualsevol àmbit relacionat amb la cultura o la història de Catalunya. A les fàbriques s’instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català. El 1956, s’estableix un reglament a les presons que mana que els presos només podran parlar en castellà. 

Com tots els règims autoritaris, per tal de mantenir-se i no trontollar ha de fer concessions quan es troba més dèbil: el franquisme va concedir un programa en català a TVE l’any 1964, així com el moviment de la Nova Cançó (1961), tot i que amb censura. El 1970, quan el franquisme es trobava més dèbil (fort moviment antifranquista, vagues obreres, Franco molt vell i decrèpit…) l’última llei educativa obria la porta a l’ensenyança en altres llengües a l’escola. Fins i tot el 1975, poc abans de la seva mort, un altre decret va permetre l’ús d’altres “llengües natives espanyoles” en els ajuntaments, diferent de la castellana. (Val dir que el català no és una llengua nativa espanyola, però bé).  

Aquestes accions van tenir conseqüències molt greus que encara arrosseguem avui dia, per exemple: en 1996, només un terç del tram d’edat entre els 40 i els 44 anys era capaç d’escriure en català, parlat pel 67% dels censats. 

 També s’ha de posar sobre la taula que si el català no va morir durant aquests anys de repressió tan dura va ser per la voluntat d’un poble que va fer l’impossible per seguir aprenent i mantenint la llengua, fins i tot a la clandestinitat. 

Així doncs, podem treure algunes conclusions: la primera és que el català és la llengua històrica de Catalunya. La segona, és que el castellà és una llengua que s’ha introduït (o imposat) A CONSCIÈNCIA històricament per tal d’eliminar qualsevol sentiment de nació i, finalment, si el català desapareix o perilla, no és culpa de la immigració. Aquesta és una posició molt còmoda i classista que no vol ser crítica ni amb el Règim del 78 ni amb la mateixa Generalitat de Catalunya, que també ha col·laborat en posar en perill la llengua catalana, com veurem més endavant. 

Un símptoma més de l’opressió nacional

És el debat sobre la llengua exclusiu de Catalunya i les nacions oprimides d’Espanya? Ni de bon tros. Lenin, el 1914 ja parlava de la necessitat de respectar les llengües de cada territori. Quan els liberals li preguntaven si no volia que tothom aprengués el rus, ell responia:  

“(…) Desitgem més que vostès que s’estableixi la relació més estreta possible i la unitat fraterna entre les classes oprimides de totes les nacions que habiten Rússia, sense cap discriminació. I nosaltres, és clar, estem a favor que tots els habitants de Rússia tinguin l’oportunitat d’aprendre el gran idioma rus.

Allò que no volem és l’element de coerció. No volem que la gent sigui conduïda al paradís amb un garrot; perquè no importa quantes frases boniques sobre “cultura” es puguin pronunciar, un idioma oficial obligatori implica coerció, l’ús del garrot. No creiem que la gran i poderosa llengua russa necessiti que ningú no l’hagi d’estudiar per pura obligació. Estem convençuts que el desenvolupament del capitalisme a Rússia, i tot el curs de la vida social en general, tendeixen a apropar totes les nacions. Centenars de milers de persones es traslladen d’un extrem a l’altre de Rússia; les diferents poblacions nacionals s’entremesclen; l’exclusivitat i el conservadorisme nacional han de desaparèixer. Les persones les condicions de vida i de treball de les quals els obliguin a conèixer l’idioma rus ho aprendran sense veure’s obligades a fer-ho. Però la coerció (el garrot) només tindrà un resultat: impedirà que la gran i poderosa llengua russa es propagui a altres grups nacionals i, el més important de tot, aguditzarà l’antagonisme, causarà friccions en un milió de noves formes, augmentarà el ressentiment , les incomprensions mútues, etc.

Qui vol aquest tipus de coses? Ni el poble rus, ni els demòcrates russos. No reconeixen l’opressió nacional de cap manera, ni tan sols en “interès de la cultura i de l’estat russes”.

És per això que els marxistes russos diuen que no hi ha d’haver un idioma oficial obligatori, que la població ha de comptar amb escoles on s’imparteixi l’ensenyament en tots els idiomes locals, que s’ha d’introduir una llei fonamental a la Constitució declarant invàlids tots els privilegis de qualsevol nació i totes les violacions dels drets de les minories nacionals.

Publicat al Proletarskaia Pravda No.14 (32), 18 de gener de 1914. (Les negretes són meves)

I és que fou un fet que a la Unió Soviètica, en vida de Lenin, no hi havia una sola llengua oficial. Va ser al 1938, sota la burocràcia stalinista que es va introduir el rus com a assignatura obligatòria a totes les escoles de la URSS. 

Seguim amb Lenin: el novembre de 1913 publicava a la revista Prosveschenie que el programa nacional de la democràcia obrera exigeix que no hi hagi cap tipus de privilegi per a cap nació o idioma, i s’ha de solucionar lliurement i democràticament el problema de l’autodeterminació política de les nacions:

“El programa nacional de la democràcia obrera exigeix: cap privilegi en absolut per a cap nació o idioma; solució lliure i democràtica del tot del problema de l’autodeterminació política de les nacions, és a dir, de la seva separació com a Estat; promulgació d’una llei general per a tot el país que declari il·legítima i sense vigor tota mesura (dels zemstvos, de les autoritats urbanes, de les comunitats rurals, etc., etc.) que institueixi qualsevol privilegi per a una de les nacions i menyscabi la igualtat de les nacions o drets d’una minoria nacional; qualsevol ciutadà de l’Estat podrà exigir la revocació de tal mesura per anticonstitucional i càstig judicial dels que intentin portar-la a la pràctica.

La democràcia obrera s’oposa a les picabaralles de tipus nacional entre els diferents partits burgesos relacionades amb l’idioma, etc., la reivindicació d’unitat incondicional i fusió completa dels obrers de totes les nacions a totes les organitzacions obreres: sindicals, cooperatives de producció o de consum, culturals i altres per contrarestar tot nacionalisme burgès. Només aquesta unitat i aquesta fusió poden salvaguardar la democràcia, els interessos dels obrers davant del capital –que ja s’ha internacionalitzat i s’internacionalitzarà més cada dia– i els interessos del desenvolupament de la humanitat cap a un tipus nou de vida, lliure de tot privilegi i de tota explotació.”

Publicat el novembre de 1913 en el núm. 10 de la revista Prosveschenie

Alguns dirien que tota semblança amb la realitat és pura coincidència i que una llengua comú és una eina més de cohesió i unificació, però és bastant obvi que la imposició de la llengua i la seva obligatorietat és un símptoma més de l’opressió nacional, i qui vulgui fer com que no hi veu davant d’aquest fet, no només està contribuint a l’opressió, sinó que també està impedint que es creïn vincles entre el proletariat d’arreu, avui més necessaris que mai. Els i les revolucionàries hem de tenir ben clar que el que uneix al proletariat no és l’idioma, sinó el programa revolucionari, la solidaritat entre pobles i l’objectiu final de derrocar la burgesia i establir el govern dels i les treballadores. 

La hipocresia de la dreta catalana 

Si alguna paraula descriu bé la dreta catalana, al llarg de la seva història, és hipòcrita. 

Si bé ha protagonitzat certs capítols de defensa de la llengua i identitarisme, també ha col·laborat a la desaparició d’aquesta. En primer lloc, amb tot el suport que va donar al franquisme. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o el mateix Salvador Dalí van ser dels personatges més reconeguts que varen recolzar el franquisme i, fins i tot, hi van col·laborar.  En segon lloc, i aquest ens queda més a prop, amb el paper lamentable que ha tingut els últims anys en la qüestió de la llengua. 

Des de la Transició, el govern de Catalunya es va bolcar en polítiques de comunicació amb dos objectius: la creació i el desenvolupament d’un sistema de mitjans audiovisuals propi i autòcton; d’altra banda, la presència del català en l’oferta mediàtica. Tots dos objectius responen a la voluntat de normalitzar la llengua catalana, enfortir l’autogovern i la promoció i/o provisió de serveis.

Aquests dos objectius són la resposta lògica a la fi del franquisme i, amb aquesta, de la persecució del català com a llengua, però també responen a la voluntat de tot un sector de partits i ideologies que sabien que un sistema fort de comunicació propi recolzaria tot un conjunt d’idees relacionades amb la identitat catalana, la nació i la cultura.

Està clar la creació d’un sistema de mitjans de comunicació en català és imprescindible per mantenir i promoure una llengua perseguida, i la preservació d’aquesta ajuda a mantenir el llegat cultural, la memòria històrica i encoratja a crear i consumir més contingut propi, però ha sigut el mateix govern, al llarg dels anys, que hi ha anat ficant tisora, mostrant un cop més que la defensa del català i de Catalunya només la protagonitza quan li convé.

La tornada de CiU al govern el novembre de 2010 va suposar un gir substancial en política de comunicació: la forta crisi econòmica va impactar també en les administracions públiques i només van saber-ho solucionar a cop de tisora. Entre 2010 i 2012 van tenir una conducta erràtica, ja que van anar alternant les retallades i les ajudes als mitjans privats consecutivament, fins que una allau de retallades pressupostàries va afectar la CCMA i com a resultat es van tancar diverses emissores de ràdio i canals de televisió. Potser, el que més recordem, al menys les generacions nascudes als anys 90 i primers 2000, és el tancament del 3XL el setembre de 2012, un programa juvenil, que després esdevindria canal, que oferia sèries d’arreu del món doblades al català. Així doncs, català volen que parli la joventut avui en dia, si no tenim cap tipus de referent a la televisió pública? 

La defensa de les llengües és una tasca dels marxistes revolucionaris

Des de Corrent Roig no ens cansem mai de dir que la lluita per l’autodeterminació és una lluita de tota la classe treballadora en conjunt, la catalana i la de la resta de l’estat espanyol, així com el combat a les opressions és una tasca que inclou a tota la classe treballadora, no només a qui la pateix. És per això que els marxistes revolucionaris hem de defensar a ultrança les demandes democràtiques i hem de fer entendre la defensa de la llengua com una tasca del conjunt de la classe treballadora d’arreu. 

En primer lloc, la gent catalanoparlant hem d’exigir a les institucions que es respecti la llengua i la promogui, no n’hi ha prou amb un ridícul 6% de doblatge en català a Netflix. I remarco “a les institucions” perquè  aquest article NO TÉ RES A VEURE amb la gent que criminalitza la gent migrada d’arreu que ve a Catalunya a treballar i no parla el català perquè ningú li ha posat facilitats per fer-ho, ni tampoc se li ha mostrat com una necessitat, i això passa per les institucions i per una classe dominant que prefereix veure com mor una llengua abans que renunciar a un sol privilegi, i no per les persones individualment. 

Així mateix, a la resta de l’estat, és imprescindible la comprensió política d’aquesta demanda per tal de donar la màxima solidaritat i implicar-se en la lluita per l’autodeterminació i la defensa de les llengües. Aquest article es centra en Catalunya i el català, però animem als camarades gallecs i bascos a elaborar sobre la seva llengua i la defensa d’aquestes. 

Com garantim, doncs, la defensa i la supervivència de les llengües? 

  • Autodeterminació de totes les nacions oprimides
  • Cursos de català gratuïts a tota persona que no el parli a càrrec de les empreses, sense afectació de sou i en horari laboral.
  • Ensenyança en català A TOTS ELS NIVELLS EDUCATIUS: Les universitats han de complir amb els plans docents i impartir les classes en català, facilitant formació gratuïta al professorat i alumnat que no el parlin. 
  • Cultura pública i gratuïta en català, perquè la joventut pugui tenir referents.
  • Premsa revolucionària en català.

Notes

https://luchadeclases.org/teoria/113-la-cuestion-nacional/3679-lenin-sobre-la-obligatoriedad-de-una-lengua-oficial-del-estado.html#sdfootnote4sym

https://docplayer.es/119190851-Politiques-de-comunicacio-a-catalunya-una-questio-d-estat-en-revisio.html

Estatut del 2006: https://www.cge.cat/admin/uploads/docs/20130610130653-1.pdf