4t ANIVERSARI DE L’1 I EL 3 D’OCTUBRE
Amnistia i autodeterminació!
NI FALS DIÀLEG NI XANTATGE DE L’ESTAT!
Mobilitzar-nos i desobeir!
Les passades mobilitzacions de l’11 de setembre s’han convertit en les més grans de tota Europa des de la irrupció de la pandèmia. El pròxim 1 i 3 d’octubre commemorem el 4t aniversari del referèndum i la vaga general contra la repressió. Ambdues dates es donen en un context on la repressió contra l’independentisme s’agreuja i on l’estratègia de la direcció independentista oficial segueix sent la negociació amb l’Estat.
A més, en aquests dies, Carles Puigdemont ha sigut detingut a Sardenya per ordre del Suprem i, després de la seva posada en llibertat, haurà de presentar-se davant la justícia italiana el pròxim 4 d’octubre. La Fiscalia ha acusat de terrorisme i tinença d’explosiu als 13 represaliats/des del 23-S i ha recorregut al Suprem l’absolució de Tamara Carrasco. Mai hi haurà referèndum d’autodeterminació sota el règim monàrquic espanyol.
El passat 15 de setembre va tenir lloc la segona reunió de la “taula de diàleg” entre Aragonès i Pedro Sánchez. Després de quasi dues hores de reunió, els únics punts concloents han estat la necessitat de crear llaços de confiança entre l’Estat i la Generalitat i que la negociació és el camí per aconseguir-ho. Isabel Rodríguez, ministra espanyola de Política Territorial, s’ha encarregat de deixar ben clar que la taula de diàleg “no ha de fer témer per la unitat d’Espanya”, ja que tota la negociació es farà dins del marc de la Constitució monàrquica. Però, llavors, on queda l’autodeterminació i l’amnistia en tot això?
Aragonès sap sobradament que la monarquia espanyola mai permetrà cap referèndum d’autodeterminació. Sánchez, dirigent d’un partit puntal de la monarquia, ho ha deixat clar repetides vegades: “Ni el referèndum ni l’amnistia no són possibles. No tan sols perquè la constitució no ho inclogui, sinó perquè la societat catalana no pot patir més fractures”. També ha dit que l’amnistia no té cabuda en la Constitució i fins i tot acaben d’anunciar l’ajornament de la modificació dels delictes de rebel·lió i sedició.
La reunió de la taula de diàleg demostra que no hi ha marge per a negociar res amb el govern Sánchez ni amb l’Estat. Si el poble català vol l’amnistia i l’autodeterminació, l’haurà de guanyar imposant-la amb la mobilització.
“Ni el referèndum ni l’amnistia no tenen cabuda en la Constitució Si el poble català vol l’amnistia i l’autodeterminació, l’haurà de guanyar imposant-la amb la mobilització.”
La normalitat autonòmica que volen instaurar
Queda clar, cap dels partits independentistes oficials està disposat a anar més enllà de la confrontació verbal amb l’Estat. Tot i les aparents discrepàncies entre Junts i Esquerra, la política real d’ambdós partits és retornar a la cleda institucional les reivindicacions democràtiques del poble català, anul·lant qualsevol desafiament al règim monàrquic i abandonant tota via unilateral. El que estan fent amb la cantarella del diàleg és negociar les condicions de la nova normalitat autonòmica (el nou “encaix” dins del règim), de la qual, els indults i la repressió en formen part.
Qui expressa això més clarament són els Comuns i Podemos, socis del govern Sánchez, que diuen que defensar el referèndum d’autodeterminació és una “ximpleria” a deixar de banda i que l’únic que es podria posar a votació popular és un nou pacte competencial dins la Constitució.
El govern de la Generalitat, al mateix temps que renuncia a la lluita per les reivindicacions nacionals, pren posició en favor dels interessos de la gran patronal. N’és exemple la seva posició pidolaire darrere dels anomenats “fons de recuperació” de la UE, en mans de les grans empreses de l’Ibex 35. És, així mateix, el seu silenci clamorós davant el brutal robatori de les factures del llum.
Però la negociació per a instaurar aquesta normalitat també porta a la direcció independentista a acceptar la repressió, a abandonar a la seva sort a les més de 3.000 represaliades catalanes, moltes de les quals, són encausades per la mateixa Generalitat. A algunes d’elles, la Fiscalia els demana més anys de presó que als mateixos dirigents independentistes indultats, com l’aberrant cas del Joel Muñoz (NotXelj) acusat d’uns suposats atacs informàtics arran de l’1 d’octubre i a qui demanen divuit anys, o les acusacions de terrorisme als detinguts/des a l’operació Judes.
La CUP està atrapada entre precs i laments
La CUP sap perfectament que ni la taula de diàleg, ni el suport de l’anomenada comunitat internacional, serviran per a guanyar l’amnistia ni l’autodeterminació. Saben, també, que amb ERC i JxCAT al capdavant, la derrota front l’Estat és assegurada.
Si la CUP s’està distingint per alguna cosa és perquè sempre està criticant actuacions, denunciant incompliments del govern de la Generalitat i fent amenaces ambigües de deixar de donar-li suport parlamentari… però sense cap conseqüència. En els fets, segueix donant cobertura a aquells que van trair la voluntat sobirana del poble català l’1 i el 3 d’octubre. Tot i la seva passada convocatòria en contra la celebració de la taula de diàleg, segueixen manifestant la necessitat de deixar un temps d’experiència sent còmplices de l’actuació del Govern.
La lleialtat de la CUP amb el govern Aragonès neutralitza qualsevol intent d’exercir una oposició d’esquerres digna de tal nom i d’erigir-se en una força independentista alternativa.
“La lleialtat de la CUP amb el govern Aragonès neutralitza qualsevol intent d’exercir una oposició d’esquerres digna de tal nom i d’erigir-se en una força independentista alternativa.”
Autodeterminació i amnistia exigeixen un pla de lluita
Els dos anys de marge que Junts, ERC i la CUP han donat a la taula de diàleg és el temps que queda per a les pròximes eleccions generals, per les quals el PSOE ja està fent campanya, assegurant-se el suport parlamentari d’ERC. Sánchez ja ha alertat, però, que aquest conflicte “no ho resoldrem en dos anys”.
El que és clar és que ni el govern d’Aragonès ni el govern de Sánchez mereixen cap mena de confiança ni solidaritat política. L’amnistia i l’autodeterminació exigeixen un pla de lluita per mobilitzar les classes treballadores i populars. Unificar a tots els sectors afectats per la repressió policial i judicial i integrar en aquesta lluita les organitzacions de treballadors/es i moviments socials. Construir la solidaritat amb organitzacions i moviments de la resta de l’Estat perquè la garantia última de victòria és acabar amb el règim monàrquic i canviar radicalment les regles del joc.
Cal recuperar l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre, on el poble català es va autoorganitzar, va ocupar els carrers de forma sostinguda i va enfrontar el règim, incloent-hi la salvatge repressió. Cal reprendre un pla de lluita col·lectiu que posi en el centre la mobilització massiva a Catalunya i solidària a la resta de l’Estat en defensa de l’amnistia per a totes les represaliades i l’autodeterminació. Les mobilitzacions de la passada setmana contra l’acusació de terrorisme dels represaliats/des del 23-S i contra la detenció de Puigdemont, marquen el camí.
