Aquest article forma part de la sèrie El Franquisme no va morir amb Franco que publiquem al llarg del 2025 pels 50 de la mort del dictador.

Per: Iñaki Bayón

Segons la nostra opinió, és imprescindible analitzar el franquisme des dels seus inicis, quan estava lliure de disfresses posteriors que van ser conseqüència de les imposicions internes i externes. “Durant l’últim any de la guerra (mundial), el règim de Franco va fer els màxims esforços per a desprendre’s de tot vestigi aparent de feixisme.” 1 Per tant, no es pot fer una anàlisi seriosa basant-se en les acomodacions que va anar realitzant, com per exemple en el creixement econòmic dels últims anys.

Cert és que, amb aquest programa retrògrad, el qual negava la democràcia, el liberalisme i la societat contemporània, no hagués pogut arrossegar, més enllà dels falangistes i als carlistes, als democratacristians i als republicans conservadors. I aquest fet fa molt difícil qualificar la dictadura com a feixista, totalitària o militar, encara que sens dubte va tenir característiques tretes de totes elles.

Els líders revoltats creien estar en possessió de la veritat absoluta i van assignar un paper fonamental a la repressió per a construir el nou estat. Aquesta repressió es va alimentar de la concepció que tenien la dreta en general, i l’oligarquia rural i els líders de la rebel·lió especialment, que els enemics d’esquerres i liberals pertanyien a una raça inferior. Aquesta repressió sí que va tenir unes característiques modernes copiades de l’estat feixista italià i del nazisme alemany.

El terror franquista va ser des del començament de la guerra sistemàtic, decidit i administrat des de dalt, a diferència del que va succeir en la zona republicana, on es va intentar controlar en tot moment i castigar des de les autoritats. Aquesta afirmació queda recolzada per les mateixes paraules dels líders rebels.

Mola diria: “és necessari crear una atmosfera de terror, cal deixar sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lació a tot el que no pensi com nosaltres. Hem de causar una gran impressió, tot aquell que sigui oberta o secretament defensor del Front Popular ha de ser afusellat”.
Queipo de Llano en les seves locucions radiofòniques llançaria contínuament missatges bàrbars per a justificar les atrocitats. Serveixi d’exemple:

  • 23 de juliol de 1936: “Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als vermells covards el que significa ser homes de veritat. I alhora a les seves dones. Això està totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de veritat i no milicians marietes. No es lliuraran, per molt que bramin i piquin de peus”.

  • 25 de juliol de 1936: “Si algun efeminat, algun invertit, es dedica a llançar falòrnies alarmistes, no vacil·leu a matar-ho com a un gos, o lliureu-me’l a l’instant”.

  • 29 d’agost de 1936: “He estat esperant fins a aquest instant noves notícies de l’ocorregut en el front de Talavera (…) sé que han caigut en el nostre poder grans quantitats de municions d’Artilleria i Infanteria, deu camions i un altre molt material; a més de nombrosos presoners i presoneres. Que contents es posaran els regulars, i que envejosa la Pasionaria!”

La maquinària de repressió amb la seva estratègia sistemàtica d’extermini físic va continuar treballant al final de la guerra. En paraules de Julián Casanova, es va convertir en prioritat, i, en boca de Paul Preston Franco va realitzar “la inversió en terror”4, “per aquesta raó, l’estat de guerra declarat el 18 de juliol de 1936 no es va aixecar fins a 1948.”3

Franco, en el seu discurs del 19 de maig de 1939 durant la Desfilada de la Victòria, va deixar clares les seves intencions en dir: “No ens fem il·lusions: l’esperit judaic que permetia l’aliança del gran capital amb el marxisme, que sap tant de pactes amb la revolució antiespanyola, no s’extirpa en un dia, i aleteja en el fons de moltes consciències”.

I en el discurs de cap d’any de 31 de desembre de 1939 afirmaria: “Ara compreneu els motius que han portat diferents nacions a combatre i allunyar de les seves activitats a aquelles races en què la cobdícia i l’interès és l’estigma que els caracteritza, ja que el seu predomini en la societat és la causa de pertorbació i perill per a l’assoliment del seu destí històric. Nosaltres, que per la gràcia de déu i la clara visió dels Reis Catòlics fa segles ens deslliurem de tan pesada càrrega, no podem romandre indiferents davant aquesta nova floració d’esperit cobejós i egoista, tan apegat als béns terrenys, que amb més gust sacrifiquen els fills que els seus tèrbols interessos.”

Les dades més acceptades, però no definitives, porten a càlculs de 50.000 executats/as en els anys posteriors a la guerra, als quals caldria sumar els milers de morts/as en presons i camps de concentració per les terribles condicions de fam, fred, malalties, etc. “En 1944 un funcionari del Ministeri de Justícia li va lliurar a un corresponsal de la Assocciated Press un full de paper en el qual figurava el nombre de presos polítics que se suposava havien estat executats des de la fi de la guerra: 192.684. Aquesta xifra constitueix una exageració, però dona una idea de la magnitud de la repressió.” 4

L’esperat perdó dels vencedors als quals “no haguessin comès crims”, comprat i defensat per Segismundo Casado i Julián Besteiro, mai va arribar. Amb la finalitat de la contesa va continuar en els primers dies la violència espontània, desplegada principalment pels falangistes, fins que es va imposar la institucional caracteritzada per la farsa judicial mancada de garanties i la delació en la qual els alcaldes, caps de falange, la guàrdia civil i l’església van jugar un paper clau. Julián Casanova afirma: “inculpar era senzill, exculpar resultava perillós.”

A més de l’eliminació física, es va normalitzar la rampinya dels béns dels vençuts amb un decret de setembre del 1937 i amb la posterior Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer del 1939.

La xifra de reclusos que s’ha estimat està entorn de 270.000, però d’aquesta xifra estaven exclosos els presos pendents de judici i els que feien treballs forçats. Serveixi d’exemple per a reflectir l’amuntegament existent en les presons que en la de Ventas amb capacitat per a 500 recluses, n’hi havia 14.000.

Finalment, la recerca duta a terme per Javier Rodrigo calcula que 500.000 persones van passar pels 180 camps de concentració franquistes, dels quals 102 tenien un caràcter estable. Per a reforçar l’afirmat més amunt pel que fa a que la repressió sí que va tenir característiques modernes copiades del feixisme i del nazisme, serveixi d’exemple reflectir que el camp de concentració de Miranda de Ebro, l’últim a tancar-se en 1947, va ser dirigit per un temps per Paul Winzer, membre de les SS. En aquest camp van estar reclosos en condicions de semiesclavitud combatents de la Segona Guerra Mundial. Encara que el 1947 es va tancar l’últim camp de concentració, van continuar oberts fins als anys 60 els camps de treball en els quals es concentrava la mà d’obra esclava que s’utilitzava per a reconstruir les infraestructures a canvi d’una reducció de les condemnes.

Volem concloure amb la reflexió que l’historiador Josep Fontana va fer el 1985, la qual, al nostre judici, continua estant vigent mig segle després de la mort del dictador:
“En les valoracions que s’han fet amb motiu dels deu anys de la mort del general Franco em sembla advertir una tendència a enjudiciar la seva actuació política personal, i a considerar el que va significar el règim franquista, mirant les coses des del 1975, la qual cosa pot conduir a atribuir a l’un i a l’altre tan positiu com ha ocorregut en aquest país des del 1939, alhora que tendeix a mostrar-nos l’Espanya franquista amb un aspecte menys esquerp que el dels seus primers anys. Tal procediment té, al meu entendre, el greu inconvenient d’oferir-nos com a objecte de l’anàlisi una situació que no és el simple resultat de quatre dècades d’evolució autònoma, sinó també – o tal vegada era millor dir: sobretot – dels canvis que al règim se li van imposar des de dins, per la pressió d’unes lluites de masses que no van poder ser enterament anul·lades pel seu aparell repressiu, i, des de fora, per la necessitat de negociar la seva acceptació per part dels vencedors de la II Guerra Mundial, que no eren, evidentment, aquells pels quals havia apostat.”5

Imatge: Dones suplicant a soldades del bàndol franquista per la vida dels seus familiars presoners. Constantina (Sevilla), estiu del 1936.

 

Notes:

1  A Kindelán, La verdad de mis relaciones con Franco, pp 41-46, Ed Planeta, 1981 Barcelona.

2 S G Payne, Falange. Historia del fascismo español, pp 233, Ed Sarpe, Madrid, 1985

3 P Preston, El holocausto español, pp 615, Círculo de lectores, 2011.

4 S G Payne, Falange. Historia del fascismo español, pp 235, Ed Sarpe, Madrid, 1985

5 J Fontana, España bajo el franquismo, pp 15, Ed Crítica, Barcelona, 1986.

 

Bibliografia

P. Anderson y M.Á. del Arco Blanco, La hambruna de Franco, Infolibre, enlace La hambruna de Franco

Rodrigo Brunori, Franco y la maquinaria del terror: así fue la brutal represión tras la guerra civil, Muy interesante, 17-12-2024, enlace Franco y la brutal represión tras la Guerra Civil

A. Carreras, La producción industrial. Estudio de historia cuantitativa, Espasa Calpe, Madrid, 1990.

J. Fontana, España bajo el franquismo, Crítica, Barcelona, 1986.

S. G. Payne, Falange. Historia del fascismo español, Ed Sarpe, Madrid, 1985.

P. Preston, El holocausto español, Círculo de lectores, 2011.

J. Rodrigo, Cautivos. Campos de concentración en la España franquista, 1936-1947, Ed Booket, 2005.