Corrent Roig
La CUP es troba davant d’una disjuntiva estratègica vital: o continuar sent la gran força rupturista del país o passar a convertir-se en força auxiliar d’un govern burgès, sotmès a Berlín i Brussel·les, que de ben segur trairà la lluita per la sobirania i donarà l’esquena i s’enfrontarà a les reivindicacions del poble treballador.
La CUP pot optar per arrelar-se en la classe treballadora, fer-se portaveu de les seves reivindicacions i postular-se a liderar la lluita nacional i social o renunciar-hi i conformar-se amb un espai electoral entre les classes mitjanes, una mena d’Esquerra-bis.
Això últim és el que succeirà si la CUP investeix Artur Mas…però també si acabés investint un hipotètic “govern de consens on els 72 diputats, des de la democràcia cristiana als anticapitalistes, s’hi puguin veure reconeguts“.
Què passaria si l’Estat intervé la Generalitat?
Si la CUP investís un govern de JxS (amb Mas o sense) podrien succeir dues coses: que aquest, per no perdre el costum, es dediqués a continuar marejant la perdiu o que, sota pressió social, prengués alguna mesura real de sobirania. En aquest cas l’Estat actuaria amb contundència, posant en marxa la via penal i intervenint la Generalitat, començant pels Mossos d’Esquadra, que quedarien sota el comandament d’un general de la Guàrdia Civil. Algú té cap mena de dubte que aquest govern (investit amb els vots de la CUP) acataria la imposició de l’Estat, limitant la seva resistència a escarafalls?
Però d’això no se’n parla. S’escampen vanes il·lusions en una Unió Europea que és ferma aliada de Rajoy i una màquina de guerra contra la classe treballadora. I s’ignora que no hi pot haver cap ruptura amb l’Estat espanyol que no sigui traumàtica políticament i socialment; que no qüestioni obertament institucions i legalitat; que no faci trontollar la “seguretat jurídica” tan apreciada per Francesc Homs, Artur Mas i JxS.
Una visió electoral i parlamentària que no té en compte les forces socials
Desgraciadament, el debat actual està entelat per una visió electoral i parlamentària que s’oblida de lo principal: la correlació de forces socials reals. Per a resistir l’embat de l’Estat i guanyar la batalla cal determinació, estar decidit a jugar-se-la. I això no ho faran ni les patronals ni les classes mitjanes acomodades guanyades a l’independentisme. Resistir i guanyar és impossible sense un mobilització massiva, sostinguda, “radical”, on el protagonisme recaigui en els estrats més plebeus de les classes mitjanes i en els sectors més conscients de la classe treballadora.
Però això exigeix que la lluita per la República catalana s’identifiqui amb la possibilitat tangible de canvis substancials en el terreny econòmic i social: associant la ruptura amb l’Estat espanyol amb mesures com ara la derogació de la reforma laboral, el compromís de l’Administració de no contractar amb cap empresa que no respecti uns mínims de decència salarial i laboral, desnonaments zero de debò; pobresa energètica zero a càrrec dels superbeneficis dels oligopolis; lloguer social amb els pisos buits de la banca; no acomiadaments, d’entrada a les empreses amb beneficis; renda mínima garantida; alt immediat a les privatitzacions; reversió de les retallades en salut i educació; un pla ambiciós d’ocupació pública; increment del salari mínim; ni un euro al deute mentre no s’hagin resolt les necessitats socials bàsiques i auditoria.
“Anem lents perquè anem lluny”
Cal reconèixer que, des d’aquest punt de vista, falta un bon tros per a la República catalana i que en aquest camí hi ha “aliats” que no són sinó un llast, començant per Mas i CDC, implicats en retallades, privatitzacions i corrupció. Però també JxS comparteix les “línies vermelles” que va enumerar fa uns dies el candidat i exconseller Francesc Homs, que inclouen la “seguretat jurídica” (vital per a banquers, empresaris i gent de diners), l’acatament de la Unió Europea i la cerca de la independència a través d’una via “negociada” amb l’Estat i no pas mitjançant una proclamació unilateral de la República catalana.
La CUP no ha de cedir a les pressions de JxS. No hi ha raons per abandonar el full de ruta que vam aprovar a les Assemblees Obertes, que parlava d’un “govern de ruptura nacional, social i democràtica” i dels “cinc punts irrenunciables per a qualsevol pacte de governabilitat”. L’espot electoral de la CUP deia “anem lents perquè anem lluny”. I, efectivament, queda encara molta feina per a construir la força social que asseguri el triomf de la lluita per la llibertat nacional i la transformació social. Tot s’ha de subordinar a crear aquesta força. Mentrestant no hi haurà carrils.
Per això, davant les acusacions de “fer descarrilar el procés” per no investir un govern Mas (o de JxS) i provocar noves eleccions, la CUP tindrà tota la legitimitat per contestar que qui fa “descarrilar” el procés és qui es nega a prendre mesures de desobediència bàsiques, a un pla de xoc digne de tal nom o a resistir l’embat de l’Estat.
