May Assir i Gabriel Huland

Diumenge 11 de gener de 2015

París va patir, el passat dimecres 11 de gener, el que es podria considerar el pitjor atemptat terrorista a França des del 1961, quan la OAS (Organisation de l’Armée Secrète, una organització d’extrema dreta contrària a la independència d’Algèria) va posar una bomba a un tren de la línia Paris-Estrasburg, tot matant 28 persones. L’assassinat de quasi tota la redacció de la premsa satírica Charlie Hebdo (12 persones) ha estat encunyat per la premsa parisenca com l’11/09 francès, a partir del qual es podrà parlar d’un abans i d’un després. Un periodista o dibuixant mai ha d’estar sota amenaça de mort encara que no estiguem d’acord amb les seves opinions, sinó que ha d’estar sota crítica i debat.

Els terroristes, què van declarar pertànyer a al-Qaeda, van disparar, no només contra les dotze persones que formaven part de la redacció, sinó contra tota la comunitat musulmana de França i Europa. Han encès la metxa de la legitimació de la islamofòbia i de les noves &lleis antiterroristes& a tot el vell continent. Els líders dels principals països imperialistes, amb Hollande com a representant, han condemnat l’atac en nom de la &llibertat d’expressió i els valors republicans&. L’extrema dreta racista i xenòfoba, què va sortir enfortida de les eleccions europees, ha sortit a França, Alemanya, Anglaterra i Holanda exigint mesures repressives contra la immigració i a favor de la pena de mort.

L’atemptat obre un nou escenari que serà instrumentalitzat pels governs i per l’extrema dreta per tal d’atacar els drets essencials dels més oprimits de la classe treballadora europea: els immigrants. El món civilitzat haurà de &protegir-se de la barbàrie gihadista& i, per això, alguns hauran de pagar el pacte i servir de boc expiatori. S’apropen temps difícils.

La hipocresia dels governs imperialistes

Els governs de tot el món, entre ells EEUU, França i l’Estat Espanyol, fan declaracions &en defensa de la llibertat d’expressió i la tolerància&. De fet, el primer ministre francès va fer una crida perquè el poble alcés la veu &pels valors de la democràcia, la llibertat i el pluralisme&, a més de defensar &la unitat nacional& en front del terrorisme. Hollande, que presumeix de demòcrata, és qui manté tropes a Mali i qui no permet les dones musulmanes portar el vel a les escoles franceses.

Al seu torn, el Govern del PP, el qual va prohibir el referèndum a Catalunya, va aprovar la llei mordassa i permet centenes de desnonaments diàriament, també ha pujat al carro de la &llibertat d’expressió&. Rajoy ha acudit, juntament amb Merkel, Cameron, Renzi, Hollande, Netanyahu i altres caps d’estat, a la manifestació contra el terrorisme celebrada a Paris diumenge passat. A l’Estat Espanyol, la primera mesura anunciada pel ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz després dels atemptats va ser elevar en un alt grau el nivell d’alerta antiterrorista, passant del nivell 2 al 3. Això significa més policies als carrers.

La bandera de la &llibertat& selectiva també l’ha onejada Netanyahu, el primer ministre de l’Estat d’Israel, al·legant que el &terrorisme busca destruir la cultura de la llibertat& quan és representant d’una colònia que només en l’última operació militar contra Gaza va assassinar més de 2.000 palestins.

La reacció de l’extrema dreta europea

La població immigrant no només ha de resistir els atacs per part d’aquests governs, sinó que també són culpats pels partits de la ultradreta &per la falta de treball& i per l’augment de la inseguretat. Marine Le Pen, el partit que se situa al capdavant en intenció de vot a França, ja el 2013 declarava que &no hi ha lloc pels immigrants a Europa&. A més de defensar un referèndum sobre la pena de mort -abolida l’any 1981 pel president François Miterrand- la líder del Front Nacional ha declarat que &l’islamisme radical és una ideologia mortífera&.

Nigel Farage, al capdavant del partit britànic UKIP, ha afirmat que &l’obsessió per fomentar una societat multicultural a Europa ha creat una quinta columna a occident&. Geert Wilders, líder xenòfob holandès, va assegurar que l’islam &persegueix sotmetre tot el món a la xaria& i que allò ocorregut a Paris &és només el principi&.

Al compàs del creixement d’aquests partits, augmenten els moviments anti-islàmics com el moviment Pegida (Patriotes Europeus contra l’Islamització d’Occident) a Alemanya, que ja en la seva última manifestació va aconseguir, abans de l’atemptat a Paris, la xifra de 18.000 assistents. Pegida no és l’únic partit xenòfob a Alemanya. El NPD i el nou partit Alternative für Deutschland (AfD) també actuen lliurement al país, participant, inclús, a les eleccions. L’AfD té set diputats al Parlament Europeu.

Atacs islamòfobs i mesures repressives a Europa

Els ministres d’Interior de diversos països europeus i representants d’EEUU, Turquia, Israel, entre d’altres, s’han reunit a la capital francesa i han anunciat les primeres mesures d’un pla &antiterrorista& que significarà un gran atac a les llibertat democràtiques i l’augment de la islamofòbia.

Han acordat &controls profunds& d’alguns passatgers i la coordinació amb empreses d’Internet per evitar continguts relacionats amb el terrorisme. El proper 18 de febrer, se celebrarà a Washington una cimera internacional contra el terrorisme. El ministre francès d’Interior ha defensat més restriccions al sistema Shengen sobre controls de passatgers a les fronteres.

Des de l’atemptat han estat atacats a França més de tres locals gestionats per musulmans i el dissabte 11 de gener al matí, una mesquita de Madrid va aparèixer pintada amb missatges clamant que els musulmans se’n vagin d’Espanya i dient-los &gossos&.

Davant d’aquest ascens racista, reclamem la importància de diferenciar entre la població musulmana i els feixistes intolerants, què van entrar a disparar indiscriminadament contra tothom que van trobar a la seu de la revista. Tant és així que un dels policies assassinats, Ahmed Merabat, el qual defensava la revista, era musulmà. Aquesta diferenciació és tan clara que ressaltem que ja s’han convocat desenes de manifestacions per tot Europa de col·lectius islàmics repudiant aquest atemptat.

Recordem, a més, que aquells qui més van patir aquest feixisme intolerant són els milions de musulmans aterrats per l’Estat Islàmic a Irak, per Boko Haram, que últimament ha assassinat més de 2.000 persones a Nigèria, o pels governs que prefereixen matar tota la seva població abans que rendir-se davant la lluita revolucionària dels pobles com Síria o Egipte. Molts dels qui són torturats per agents de la CIA a Guantànamo o els qui moren a mans de l’Estat d’Israel són musulmans.

L’ocupació colonial francesa al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà

És impossible poder entendre què va passar el passat dimecres sense tornar enrere i analitzar la política colonial de l’imperi francès després de la 1a Guerra Mundial, quan Anglaterra i França es van dividir l’Orient Mitjà durant acords de Sykes-Picot. El Marroc, Algèria, Síria i el Líban (que fins aleshores no existia) van quedar sota ocupació militar francesa. La política que van exercir va ser la d’establir governs autoritaris, no permetre el desenvolupament independent d’aquests països i posar tota l’economia al servei dels interessos de la metròpoli.

Durant la guerra d’alliberament d’Algèria (1954-62) es calcula que al voltant d’un milió d’algerians van ser cruelment assassinats per l’exèrcit francès, el qual va desplegar més de 500.000 soldats al país, amb l’excusa que formaven part del FLN (Front de Libération National) o que col·laboraven amb la resistència. L’emblemàtica batalla d’Alger ha estat una de les més punyents de la història actual en què una de les pràctiques habituals de les forces franceses era desfilar pels carrers de la capital algeriana amb els caps dels guerrillers del FLN decapitats.

La OAS, citada anteriorment, va ser una organització terrorista francesa d’extrema dreta dirigida pel general Raoul Salan. Va arribar a comptar amb més de mil homes armats i amb 3 mil membres a Algèria i França. Lluitava contra la independència d’Algèria i va ser responsable d’un gran nombre d’atacs a civils desarmats i, també, a institucions franceses i algerines a Europa i al Magreb.

Res de tot això justifica l’atemptat però ajuda a entendre la mentalitat de molts joves musulmans que, degut a la falta d’alternatives coherents de lluita, són una presa fàcil pels grups terroristes que clamen actuar en defensa de l’Islam i en contra de la barbàrie occidental.

Jo sóc Charlie?

Milers d’activistes van mostrar la seva solidaritat envers les víctimes de l’atemptat publicant “Jo sóc Charlie” a les xarxes socials. Reincidim en la importància pel qual els i les treballadors/es condemnem aquest tipus d’actes mostrant el nostre màxim rebuig.

Condemnem l’assassinat dels dibuixants, però no som el contingut de la revista. Precisament perquè estem d’acord amb la llibertat d’expressió, critiquem els còmics i les portades islamòfobes que eren publicades per la revista a França, on els i les musulmans/es representen, aproximadament, un 10% de la població. Tot i que fos una sàtira, considerem que alguns d’aquests dibuixos (per exemple: un egipci que surt crivellant amb un Alcorà davant, eludint la massacre comesa per la junta militar egípcia el 2013) són ofensius i fomenten el racisme. Per això, encara que condemnem l’atemptat, “no som Charlie”.

No a la unitat nacional

La lluita contra el fanatisme religiós és inseparable de la lluita contra el racisme, contra el colonialisme, contra el xovinisme i el patriotisme, contra el militarisme i l’ús de la policia contra els pobres, els joves i els immigrants. També és inseparable de la lluita contra l’opressió de les minories, en contra de tot el conservadorisme i de les reaccions que el capitalisme alimenta.

La batalla contra el terrorisme i la islamofòbia no es pot dur a terme mitjançant la realització de la “unitat nacional”, tal i com proposa Hollande i la UE, ni amb un govern que continua l’ofensiva contra els treballadors, enforteix les mesures d’exclusió de la població immigrant, aplica retallades i flexibilitza el mercat laboral.

Únicament la mobilització dels treballadors i de la joventut pot defensar les llibertats democràtiques i enderrocar el terrorisme. La unitat de les organitzacions del moviment obrer ha d’imposar-se, també, en aquesta qüestió, creant un camp independent del govern, de les institucions de la V República i dels partits de la burgesia.

Davant l’augment de la islamofòbia cridem: Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera!