Rumb al 16 de març per una educació pública, gratuïta i de qualitat des de la bressol fins la universitat!

Dimecres 11 de febrer un clam multitudinari es va estendre per tota Catalunya: més salari i recursos, menys ràtios i burocràcia. Els/les docents i mestres d’arreu del territori vam buidar les aules i vam omplir massivament els carrers en defensa d’una educació pública de qualitat. L’adhesió a la vaga, convocada per tots els sindicats de la Mesa de negociació, va ser massiva, amb un seguiment d’entre un 70 i un 80% tot i els serveis mínims abusius imposats per la Generalitat. Estem parlant de la vaga del sector educatiu més massiva i amb més suport i seguiment del segle XXI, només comparable amb les vagues dels anys 80 del segle passat.

Per: Corrent Roig – Educació

Cronologia d’una jornada de vaga

Des de primera hora del matí docents i mestres vam sortir al carrer en una jornada de vaga, accions i mobilitzacions, i es van produir talls d’algunes de les principals carreteres del país, com la C-58 al Vallès Occidental, a l’alçada de Sant Quirze, la Ronda de Dalt, la ronda Litoral, la Gran Via, l’Avinguda Meridiana i la C-32 en sentit Barcelona, l’N-II a Vilamalla i les sortides de Figueres sud i Girona sud a l’AP-7. També vam tallar la C-55 a Manresa i a Olesa, la C-59 a Moià, la C-31 a l’Hospitalet i la C-37 a Valls. Durant el tall de la ronda Litoral, que es va sostenir gairebé una hora, es van viure moments de tensió amb els Mossos d’Esquadra i, a la C-32 a l’alçada de Mataró, els Mossos van actuar a cops de porra contra els/les docents i mestres que intentaven tallar la circulació en una nova actuació repressiva per part del cos policial.

Un cop van acabar els talls, docents i mestres ens vam concentrar en diversos punts del territori i vàrem organitzar marxes lentes per arribar a les capitals de província on estaven convocades les mobilitzacions unitàries que van aplegar al voltant de 100.000 manifestants: 70.000 a Barcelona, 15.000 a Girona, 8.000 a Lleida i 6.000 a Tarragona. Tanmateix, el Sindicat d’Estudiants, que també havia convocat vaga estudiantil, donant suport a les reivindicacions del sector educatiu, va convergir a les mobilitzacions amb el professorat al crit de “profes i estudiants, unides i endavant”.

Entre les consignes més escoltades de la manifestació es van poder sentir crits de “Niubó dimissió”, “on està el 6%?”, “educació pública i de qualitat” i “menys discursos i més recursos!”. Tanmateix, es van llegir cartells i pancartes amb lemes com “Des del bressol fins a la universitat, educació pública i de qualitat” o “Si ens seguiu maltractant, aviat us faltaran docents”.

Cal sostenir la mobilització rumb al 16 de març!

A Barcelona, la mobilització va acabar cap a les 15h davant del Departament d’Educació, que estava totalment acordonat i protegit pels antidisturbis. La consellera d’Educació, Esther Niubó, que mitjançant un tweet havia reconegut públicament que la vaga educativa és un “clam”, donant suport a les reivindicacions, no s’ha tornat a pronunciar, tot i que Silvia Paneque, portaveu del Govern, ha anunciat que el Departament d’Educació té una proposta per traslladar als sindicats quan aquests vulguin seure a negociar. Un anunci que no s’entén quan, el 4 de febrer, pocs dies abans de la vaga, Niubó va anul·lar la reunió amb els sindicats presents a la Mesa de negociació prevista per al 6 de febrer, un gest que escenifica a la perfecció la immobilitat del Departament durant anys. No sorprèn a ningú, doncs, que els/les portaveus dels sindicats de la Mesa, que van entrar al Departament d’Educació en acabar la mobilització, sortissin amb les mans buides i augurant un curs llarg que exigirà noves jornades de lluita. De fet, ja hi ha anunciada una jornada de vagues i mobilitzacions la setmana del 16 al 20 de març si el Departament manté la negativa a satisfer les reivindicacions docents.

Ara que hem començat, no ens podem aturar! Mantenir el grau de mobilització i enfortir la organització docent és clau per sostenir el pols contra el Departament d’Educació i el govern Illa i per enviar un missatge ben clar: els/les docents n’estem farts/es i no se’ns trepitja més. Si som nosaltres qui sostenim el dia a dia a les aules, si som nosaltres qui sabem què necessita l’educació, som nosaltres qui decidim el seu rumb. És per això que cal seguir agitant la necessitat de mobilitzar-nos mestres i docents i, en aquest camí, buscar aliances amb el conjunt de la comunitat educativa, incloent-hi als i les nostres estudiants i les seves famílies, doncs les nostres demandes són també dirigides a ells i elles.

El professorat som, una vegada més el baluard de l’educació pública i dels serveis públics en general i, com a tal, cal que enfortim i massifiquem la lluita per uns serveis públics, gratuïts i de qualitat per tothom i cerquem la unitat d’altres sectors en lluita com els metges i metgesses, que jan s’han pronunciat solidaritzant-se amb les nostres demandes.

Un centre educatiu, una assemblea!

L’èxit de la vaga respon, per suposat, a l’afartament de centenars de milers de docents i mestres que, davant unes condiciones laborals insostenibles, hem dit prou. Així mateix, la convocatòria unitària dels sindicats i les múltiples mobilitzacions que s’han anat convocant darrerament han agitat el sector educatiu i han fet veure a un col·lectiu força escèptic pels anys de derrotes sobre les esquenes que posar la Consellera contra les cordes i guanyar les nostres demandes és possible. Però no podem obviar que l’èxit de la jornada és precisament degut, en bona part, a les assemblees que s’han anat organitzant i estenent per molts centres de Catalunya. Ara mateix les treballadores dels centres educatius estan mes organitzades. A ciutats com Sabadell comptem amb 15 assemblees de 15 centres diferents constituïdes, però podem parlar que és un fenomen que s’està reproduint arreu del territori, com demostren les diferents assemblees intercentres coordinades a diferents punts de Catalunya. Aquesta és la gran victòria (fins ara) del nostre sector i hem de lluitar amb ungles i dents per mantenir-la i enfortir-la, perquè ni el Departament d’Educació ni els sindicats poden decidir per nosaltres i com més organitzades estem millors condicions tindrem per sostenir la lluita i més força tindrem per imposar les nostres reivindicacions. És per això que tot el professorat hem de fer nostre el crit de un centre educatiu, una assemblea!