Per May Assir i Gabriel Huland

Europa ha recol·locat 272 refugiats dels 160.000 pactats. Els nombres parles sols i desvetllen els veritables objectius de la UE, tancar fronteres. Entre gener i novembre de l’any passat, més de 18.000 refugiats van ser expulsats d’Alemanya. A Suïssa obliguen els sol·licitants d’asil a lliurar els seus béns com a forma de pagar les “despeses de gestió i d’estada al país”. Les humiliacions són les més grotesques.

A Madrid una família d’onze persones s’enfronta a un desnonament perquè estan en l’atur i ja no reben cap ajuda de l’estat. D’altra banda, els atacs de París i l’estrany, i fins ara no explicat cas de les agressions sexuals en Colònia, funcionen com a catalitzadors del racisme i la xenofòbia. La reacció de les autoritats europees davant la crisi és somriure davant les càmeres i maltractar als refugiats quan s’apaguen els focus.

La mesura més recent és la d’establir un límit anual de sol·licituds d’asil. Àustria ja ho ha fixat en 37.000 en 2016 i la idea és anar reduint-ho any rere any. La CSU d’Alemanya, partit germà de la CDU d’Angela Merkel, reivindica que es faci el mateix en aquest país i que s’avanci cap al control i fins i tot el tancament de fronteres en el futur proper.

Christine Lagarde, directora del FMI, explica:. “A curt termini, l’arribada de refugiats elevarà el PIB de la zona euro”. Per a això defensa l’anul·lació de l’obligatorietat de pagar un salari mínim per a les empreses que contractin a immigrants i refugiats.

No hi ha perspectiva de solució per a aquesta situació. La burgesia imperialista d’Europa manté als països d’origen les circumstàncies que provoquen aquest èxode i , alhora, volen utilitzat els refugiats per mantenir les seves taxes de guany amb la super explotació d’aquesta mà d’obra bastant especialitzada que està disposada a treballar en les pitjors condicions perquè han de reconstruir les seves vides i ajudar als familiars que no han aconseguit arribar a Europa.

Les xarxes d’acolliment i de solidaritat han de seguir la seva labor humanitària però sempre buscant la combinació amb el treball de pressió cap a les institucions públiques, de mobilització social, d’aliances amb les organitzacions sindicals i els moviments socials dels diferents països, així com de denúncia de les polítiques discriminatòries de la UE, que no pretenen minvar el sofriment d’aquestes persones sinó utilitzar la situació en al seu benefici.