Beneficis empresarials i pressupostos militars per a escoles i serveis públics!
La lluita del personal educatiu català no té precedents des de la Transició. Centres educatius auto-organitzats arreu del país, assemblees de centre, municipals i comarcals plenes, talls de carreteres que paralitzen bona part del territori, i més de 70.000 persones al carrer desautoritzant l’acord de la vergonya de CCOO-UGT, signat d’esquenes a la comunitat educativa, i exigint a la consellera Niubó que s’assegui a negociar.
Per: Corrent Roig Educació
El cicle de vagues i mobilitzacions en el que entrem és el darrer del curs: 17 jornades convocades entre el 6 de maig i el 5 de juny per USTEC, CGT, Aspepc-sps i la Intersindical, amb vagues generals per a tot Catalunya el 12 i el 27 de maig i el 5 de juny. El personal educatiu ha demostrat que vol continuar lluitant i que cal escalar el conflicte.
La màscara cau: traïció del Departament d’Educació i maniobres del Govern Illa
El PSC va arribar al Govern prometent defensar els serveis públics. La realitat, però, ha estat la contrària. Davant de la mobilitzacions més massives del sector educatiu des del 1988, la seva resposta va ser signar l'”acord de la vergonya” amb CCOO i UGT —sindicats minoritaris al sector— a esquenes de la majoria sindical i de les treballadores de l’educació, amb l’únic objectiu de restablir la pau social i desmuntar les estructures d’auto-organització nascudes als centres. El professorat va resistir aquell primer embat i, des de les hores, el Departament d’Educació va canviar d’estratègia, engegant una campanya mediàtica de criminalització del professorat per enfrontar la societat amb el personal educatiu. La maniobra fou tal que, fins i tot, les joventuts del PSC van organitzar una protesta d’estudiants a l’Institut Narcís Oller (Valls) en saber que el professorat havia aprovar la suspensió de sortides i colònies el curs 2026-2027, com ja ho han fet més de 1.000 centres educatius d’arreu de Catalunya.
El tàndem Parlon-Trapero es posa mans a la obra per ofegar la lluita amb repressió
El pla pilot per incorporar Mossos d’Esquadra de paisà a 13 centres educatius és una mesura que rebutgem frontalment i a la qual la comunitat educativa ha plantat cara. Aquest pla, però, no és una novetat. Fa dècades que els agents de policia trepitgen les nostres escoles i instituts per fer tasques de prevenció en diferents àmbits, com la violència de gènere, el consum de drogues, el ciberbulling o l’educació vial. És tan sol la continuïtat de la política aplicada per tots els governs (CiU, PSC, ERC) des dels anys 2000 que normalitza la presència policial a les aules.
L’augment de la conflictivitat a les aules no té res a veure amb el comportament individual de l’alumnat: és la conseqüència directa de l’extensió de la pobresa i la desigualtat a la nostra societat i, al mateix temps, és un reflex de la mateixa. Mentre els nivells de desigualtat augmentin i la pobresa se segueixi estenent, els conflictes als centres no disminuiran. Incorporar agents de policia als centres és només una cortina de fum per no afrontar les veritables causes de fons i, a més, criminalitza l’alumnat dels barris obrers, on estudien joves migrants i racialitzats, fills i filles de la classe treballadora. Tanmateix, el que els centres necessiten per reduir la conflictivitat i vetllar per la convivència és personal qualificat: psicòlegs/es, integradors/es socials, treballadors/es social i educadors/es. La veritable solució passa per augmentar la dotació de recursos, abaixar les ràtios i incorporar més personal de suport a la inclusió.
Amb tot, l’últim recurs davant una lluita que desborda el control del Departament d’Educació ha estat l’entrada en escena del Departament d’Interior: més de 70 identificacions i, almenys, 10 denúncies a docents mobilitzades. A més, el 7 de maig es va confirmar que dues agents de la Brigada d’Informació van intentar infiltrar-se a l’assemblea intercentres de l’Institut Pau Claris (Barcelona), en la que van ser desemmascarades i expulsades.
Que el Govern Illa decideixi infiltrar agents policials a les nostres assemblees no és quelcom nou a l’Estat espanyol, que els últims anys ha infiltrat policies al moviment independentista, el moviment per l’habitatge i el moviment okupa, tot i que això no la fa menys greu, doncs s’estan vulnerant drets fonamentals com el dret de vaga i el dret de reunió i és una mostra de la incapacitat del Govern de reconduir el conflicte amb mesures que reverteixin la crisi educativa. Al cap i a la fi, el Govern Illa li té por a la mobilització massiva i sostinguda de la comunitat educativa i, com altres governs de diferents colors, acaben recorrent a l’espionatge i la repressió. Recordem que es va comprometre a derogar la Llei Mordassa, la mateixa llei que ara utilitza el PSC per multar i reprimir treballadors/res que fan vaga.
Exigim la dimissió de la consellera d’Interior, Núria Parlón, i del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, com a responsables polítics de la infiltració policial a les assemblees docents i de les identificacions i denúncies als/les vaguistes. Fora els Mossos dels nostres centres i de les nostres assemblees! Dimissió de Parlón-Trapero!
L’immobilisme de Niubó i el Departament d’Educació
La consellera d’Educació, Esther Niubó, s’ha negat sistemàticament a renegociar l’acord, profunditzant la ruptura entre la Conselleria i la comunitat educativa. Ella és la responsable directa de la conflictivitat als centres, que està causant l’anul·lació de sortides, colònies i activitats extraescolars, entre les mesures més esteses als centres educatius, tot i que no les úniques. La lluita del personal educatiu ha rebentat les parets dels centres educatius i s’ha instal·lat com un problema social i com un conflicte polític obertament enfrontat al Govern. Tot plegat confirma que l’única via per guanyar és la força de la lluita i no la confiança en cap força política del règim. Si no està disposada a negociar, Niubó ha de dimitir!
Les tasques: massificar les jornades de vaga i fer front a la repressió
1. Massificar la vaga i enfortir l’autoorganització
La tasca més immediata és guanyar tota la comunitat educativa per a sumar-se al nou cicle de vagues: el professorat i totes les treballadores dels centres, però també els/les estudiants i les seves famílies. Cadascú, des de la seva ubicació, és part d’aquesta lluita i la seva implicació és indispensable per guanyar les nostres demandes i fer front a la repressió.
Però no es tracta únicament de secundar cada jornada d’aturada: es tracta de consolidar i enfortir l’estructura d’auto-organització que hem construït durant aquests mesos, que és la gran conquesta d’aquest moviment. Les assemblees de centre, municipals i comarcals i l’Assemblea Educativa de Catalunya són les qui han de continuar marcant el rumb, doncs han demostrat ser capaces de desbordar la burocràcia sindical, prendre decisions col·lectives i sostenir la lluita davant de tots els intents de neutralitzar-la. Defensar i enfortir aquestes estructures és la clau per garantir que la lluita la dirigeix la base. Cal que les assemblees continuïn prenent les decisions sobre el full de ruta i que les estructures sindicals alternatives hi quedin subordinades. Concretament, cal organitzar i enfortir les caixes de resistència per fer front a la repressió —rifes solidàries, aportacions voluntàries, suport mutu entre centres, actes de recaptació a nivell de Catalunya—, perquè una caixa de resistència sòlida és la base per poder sostenir el conflicte amb tot el que això implica.
Aquesta força organitzada és també la nostra resposta a la repressió. El Govern escala el conflicte precisament perquè tem l’auto-organització de les treballadores. Per fer-li front, cal escalar-lo nosaltres també: però escalar no significa que un sector radicalitzat actuï per compte propi. Significa, en primer lloc, massificar-lo per poder radicalitzar-lo. Una acció decidida per una assemblea que representa milers de treballadors/es té un pes polític i una protecció col·lectiva que no té mai una acció de la minoria. Per això les decisions sobre com i quan escalar han de passar per les assemblees de base on tota la comunitat educativa té veu i vot. Això implica convocar activament el professorat que encara no s’ha mobilitzat, les famílies, els estudiants i tots els treballadors dels centres perquè s’uneixin a les accions: no com a espectadores sinó com a subjectes actius. Com més àmplia sigui la base que avala una acció, més difícil és reprimir-la i més força té per obligar el Govern a cedir. La repressió no ens ha de fer recular: ens ha d’impulsar a organitzar-nos més i millor.
Tot i així, els Mossos d’Esquadra ja han començat a denunciar companyes i, tinguem-ho clar, no seran les últimes. Davant de la repressió, la resposta no pot ser individual: cal construir una coordinació territorial —entre sindicats, moviments socials i organitzacions polítiques— per defensar les companyes represaliades, fer visible cada cas i donar-li una dimensió de classe. Proposem la creació de comissions de defensa de les represaliades a escala comarcal i catalana, amb la participació del conjunt de sectors en lluita així com organitzacions socials i polítiques. Tanmateix, els sindicats amb representació han d’incorporar l’absolució de totes les vaguistes denunciades per Mossos com a part del nou acord amb el Departament d’Educació.
2. L’entrada en escena del moviment estudiantil seria clau per guanyar
La comunitat educativa va més enllà del professorat i és imprescindible guanyar els/les estudiants per a sumar-se a aquesta lluita, ja que si perdem, les aules seguiran massificades, sense recursos ni personal suficient per atendre’ls a tots/es, siguin quines siguin les seves circumstàncies. Malauradament, els/les estudiants avui es miren la lluita des de fora, alguns/es amb indiferència, d’altres amb simpatia, però és clar que no se senten interpel·lats/des. Especialment greu és la situació a les universitat públiques catalanes, on el moviment estudiantil s’ha mantingut al marge de totes les convocatòries de vaga i mobilització del professorat i les ha viscut amb plena normalitat acadèmica.
Una de les grans absències d’aquesta lluita és el moviment estudiantil organitzat que s’ha limitat a fer una aparició testimonial a les manifestacions amb petits blocs del SEPC i del Sindicat d’Estudiants però que no han posat tota la seva força a disposició de la lluita. De fet, tant és aquesta absència, que el SEPC, el sindicat amb presència majoritària a les universitat catalanes, ha refusat sumar-se a les convocatòries de vaga del personal educatiu català previstes pel 12 i 27 de maig i 5 de juny i ha decidit convocar en solitari el 26 de maig, dividint el moviment estudiantil de la lluita per una educació pública i de qualitat en la que hauria d’estar cridada a participar tota la comunitat educativa. Al seu torn, la OJS s’ha mirat les jornades de vaga com una sort d’organització periodística: comentant-la sense participar-hi. El Sindicat d’Estudiants sí que s’ha sumat a les jornades unitàries tot i que té una escassa implantació a les universitats públiques i als instituts no se’ls veu aparèixer. Som conscients que el moviment estudiantil fa anys que viu un reflux però això no treu que les organitzacions estudiantils haurien de posar tota la seva força a disposició de la lluita del personal educatiu català doncs és una gran oportunitat per estrènyer llaços entre estudiants i professorat i perquè l’entrada en escena de les estudiants organitzades podria ser una palanca que ajudés a pressionar encara més el Departament d’Educació.
Cal convocar claustres extraordinaris oberts a les famílies, traslladar les assemblees a les places dels municipis i crear espais on estudiants, famílies i treballadores discutim i decidim plegades. Tanmateix, emplacem als sindicats estudiantils a sumar-se a la jornada de vaga del 27 de maig i fer seves les reivindicacions de la comunitat educativa i a organitzar les seves forces al voltant d’aquesta lluita, avançant en la unitat i contribuint a reviure un moviment estudiantil fort, organitzat i mobilitzat.
3. Convertir el conflicte educatiu en un problema social: solidaritat i defensa col·lectiva davant la repressió
El personal educatiu hem avançat decididament en la difícil tasca de trencar l’aïllament del conflicte educatiu i convertir-lo en un problema social de primer ordre i hem de seguir en aquesta direcció. Les passes immediates passen per aprofundir la coordinació amb les bibliotecàries en vaga, els/les treballadors/es del sector social de l’Ajuntament de Barcelona i el sector 0-3. Hem de participar activament en les seves mobilitzacions, convidar-los a les nostres i confluir en mobilitzacions i jornades de vaga unitària, mostrant la solidaritat no com un gest retòric sinó com una eina que enforteix a totes les treballadores en lluita i que incomoda seriosament el Govern.
L’inici de la vaga indefinida del professorat al País Valencià demostra que el desmantellament de l’educació no és un problema únicament català, sinó de tot l’Estat. Hem de construir ponts amb el moviment docent valencià i amb tots els sectors en lluita arreu, perquè les nostres demandes i els nostres enemics són els mateixos. La coordinació estatal és una eina que, tot i que avui encara està poc desenvolupada, no podem desaprofitar.
3. La crisi de l’educació és una crisi del capitalisme: construir un programa comú en defensa d’allò públic i caminar cap a la vaga general
Ràtios insostenibles, burocràcia que devora hores de preparació de classes, manca de personal de suport, salaris congelats, centres envellits amb barracons. Res d’això és un problema de gestió ni de mala voluntat d’aquest o aquell govern: és el resultat estructural d’un sistema que prioritza els beneficis privats sobre les necessitats de la majoria. Des del 2008, cada crisi ha estat una excusa per retallar serveis públics i transferir recursos a mans privades. Governi qui governi —Junts, ERC, PSC—, la lògica ha estat la mateixa. No és una casualitat: és la lògica del capitalisme, que en cada crisi fa pagar als treballadors per salvaguardar els beneficis de la minoria.
Mentre les nostres escoles llangueixen, les empreses de l’IBEX van tancar el 2024 amb beneficis rècord de més de 58.000 milions d’euros, un 25% més que l’any anterior. El govern de l’Estat s’ha compromès a destinar el 5% del PIB a despesa militar, enriquint la indústria armamentística. El 10% més ric acumula gairebé el 60% de tota la riquesa del país, mentre tributa a tipus efectius molt inferiors als de qualsevol treballadora. Els diners hi són, el que manca és voluntat política per redistribuir-los. La nostra consigna és clara: beneficis empresarials i pressupostos militars per a escoles, hospitals i habitatge!
Per això la tasca més estratègica que tenim per endavant és la de construir un programa comú en defensa d’allò públic que vagi més enllà de l’educació i aglutini tots els sectors en lluita. La convergència entre la lluita educativa, la sanitària, la dels serveis socials i la de l’habitatge és l’única via per posar el Govern entre l’espasa i la paret. L’objectiu ha de ser construir les condicions per a una gran vaga general del sector públic: avui, per primer cop en molt de temps, comencen a aparèixer les condicions per caminar cap a això, i els docents som l’avantguarda d’aquest procés. Les taules sindicals ja estan explorant aquest camí —cal que el moviment docent hi aporti la seva força i empenti en aquesta direcció. Un programa concret: revertir les privatitzacions, recuperar la gestió pública de tots els serveis externalitzats, invertir el 6% del PIB en educació tal com exigeix la LEC, i que ni un euro dels impostos de la classe treballadora vagi a enriquir empreses privades.
Aquest programa no el portarà a terme cap govern que accepti les regles del capitalisme. La història d’aquests mesos ho demostra: la burocràcia sindical pacta a les espatlles de la base, els partits de l’esquerra institucional gestionen els retalls amb millor cara però amb la mateixa lògica. I quan el moviment no es deixa desmuntar, recorren a la repressió: infiltracions, imputacions, pressió sobre les direccions. És la resposta històrica del poder davant els treballadors organitzats. Només l’auto-organització sostinguda de la classe treballadora —des de les assemblees de centre fins a la coordinació de tots els sectors en lluita— podrà obligar-los a cedir. No hi ha cap altre camí.
Imatge: CGT Ensenyament via X