L’acord aconseguit entre el govern, els sindicats CCOO, UGT i la patronal suposa un clar incompliment del programa del govern per no derogar la Reforma Laboral del PP (2012). Amb la signatura d’aquesta nova contrareforma laboral es mantenen els eixos bàsics de la Reforma Laboral imposada per Mariano Rajoy. Els acomiadaments i l’extinció de contractes mantenen la indemnització de 33 dies per any treballat amb un topall de 24 mensualitats davant dels 45 dies amb 42 mensualitats que existia anteriorment. Els salaris de tramitació no es recuperen i les causes per acomiadament objectiu continuen intactes. A més, no es recupera l’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius. En relació amb les condicions de treball es manté intacta la regulació de l’article 41 de l’Estatut dels treballadors que permet modificar les condicions de treball (jornada, horari i distribució del temps de treball, sistema de remuneració i quantia salarial, funcions, etc.).

Han estat molts els incompliments d’aquest govern en els dos darrers anys, però sens dubte, la que va ser una de les promeses estrella durant la campanya de Podem, com era la Derogació de la Reforma Laboral del PP ha passat a ser una de les concessions més greus des de la seva entrada al govern. L’acord aconseguit suposa una enorme bufetada a molts sectors que durant anys van sortir al carrer per defensar la derogació i que avui veuen com el govern “més progressista de la història” ha decidit governar per a la patronal i acatar les directrius que des d’Europa li van arribant. Una cessió en aquest cas, dirigida i defensada pel que anomenen “sector d’esquerres” (IU, PCE).

Les últimes declaracions de Yolanda Díaz al diari El País, afirmant que aquesta nova Reforma té com a principal objectiu “atallar” la temporalitat i “corregir la precarietat”, formen part de la campanya de propaganda desenfrenada per fer valer com un “enorme avanç” el que no és altra cosa que una nova reculada en les condicions i els drets de la classe treballadora. El que determina realment l’estabilitat laboral no és només el tipus de contracte, sinó el cost a l’hora d’extingir aquest contracte. I això no s’ha modificat ni els salaris de tramitació. En definitiva, no només no es compleix el que al seu dia van prometre sinó que intenten vendre com una victòria una renúncia política en tota regla. Una veritable presa de pèl.

Quelcom està fallant quan sectors del PP que sempre han defensat la Reforma Laboral del 2012 consideren una gran notícia aquest acord. O quan l’editorial del diari ABC deia el següent fa uns dies: “L’acord entre el Govern, els sindicats i la CEOE és de mínims i prové d’una cessió de tots per acontentar Europa. Però per sort no suposa la derogació de la norma del PP del 2012”. A la mateixa editorial s’indicava: “En cap cas es tracta de la «derogació» que textualment van prometre el PSOE i Podem tant als seus programes electorals com al seu pacte de coalició”. Un altre article al diari La Razón assenyalava que “si hom examina de prop el contingut de la contrareforma laboral promoguda pel Govern i acceptada pels agents socials, comprovés ràpidament que els acords assolits no afecten el nucli de la Reforma Laboral del 2012”, afegint que “els elements essencials de la Reforma Laboral del 2012 ja formen part del consens polític nacional”. La Conferència Episcopal també considerava molt positiu l’acord i el responsable econòmic de Ciutadans, Luis Garicano, valorava positivament l’acord. Així mateix, l’exministre Jordi Sevilla explicava també que troba “totalment reconeixible l’actual Reforma Laboral pactada” amb l’acord de govern que el PSOE va aconseguir amb Ciutadans l’any 2016.

Durant força temps, estem suportant el repetit discurs de la correlació de forces adverses, l’argument de no poder arribar més lluny i ser més ambiciosos pel dic que suposa el PSOE, o també aquesta manca de vots que segons Podem li permetria fer les coses de manera diferent. Excuses barates. El que amaga aquest comportament és el menyspreu més absolut d’aquests dirigents als treballadors i el seu pragmatisme i entrega a la lògica del sistema. Aquest mateix argument va ser utilitzat per Pablo Iglesias per justificar la traïció de Tsipras i Syriza a Grècia, que sí que comptava amb una majoria al Parlament i sobretot al carrer, però que va acabar plegant-se, malgrat el rotund NO del poble grec al referèndum del juliol del 2015, als dictats de la UE i del gran capital. Aquesta política va obrir la porta perquè la dreta grega tornés al poder.

A més, és absolutament injustificable no complir el que es promet i tractar de vendre com una victòria una renúncia política en tota regla que portarà serioses conseqüències per a la classe treballadora. Una presa de pèl imperdonable. Amb aquesta nova traïció a la classe obrera allò que ha quedat absolutament clar, si és que encara hi havia algun dubte, és el paper d’aquest govern burgès (PSOE-UP) com a gestor de la crisi del capitalisme i fidel lacai de la CEOE i la UE i les seves exigències.

Podem, amb la ministra de treball Yolanda Díaz al capdavant s’han convertit en els primers defensors d’aquesta Reforma Laboral i els més preocupats que aquesta tiri endavant. Així ho han fet notar en les converses que aviat mantindran amb els partits de l’arc parlamentari on la mateixa ministra de Treball reclama el seu protagonisme i tenir veu pròpia per demanar els suports necessaris.

La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, considera que “és molt difícil dir-li que no a la Reforma Laboral” i “qui la faci fracassar ho haurà d’explicar als treballadors”. Podem, mentrestant, ha triat apostar per la “responsabilitat” fins que s’aprovi la mateixa. La seva direcció dona avui prioritat a aquesta Reforma i evitar com sigui conflictes públics amb el president del govern Pedro Sánchez. Per a aquesta formació el que avui està en joc és dirimir quin serà el seu nou “projecte” això que alguns comencen a anomenar “Front ampli”. Ja queda lluny aquell partit que al seu dia es va presentar com el portaveu dels “indignats”, contra la corrupció, el que cridava “PSOE i PP, la mateixa merda és”, els que parlaven de tenir un peu a les institucions i un altre al carrer.

El problema real és que Unides Podem va acceptar voluntàriament circumscriure’s a la cleda de les institucions del règim monàrquic del 78. La nova Reforma Laboral és un salt qualitatiu en la seva política de concertació i pau social. No només ni es planteja cridar a la mobilització social per arrencar les conquestes que no aconsegueix al govern, sinó que avui és un factor important de desmobilització i la seva única estratègia es resol en “votin-nos a les pròximes eleccions”.

Enfrontem una tasca molt difícil, on tindrem davant el govern, patronal i els sindicats del règim fent pinya. Ho hem pogut veure en l’heroica lluita dels treballadors del metall de Cadis, on no van escatimar cap mitjà (tanqueta a part), per acabar amb la seva vaga. No obstant això, no són temps de lamentacions ni de resignació. La gravetat de les retallades que ens volen imposar requereix una resposta començant per contrarestar les mentides del govern i els seus mitjans afins. Necessitem posar en marxa una campanya que expliqui de manera pacient a les empreses, als barris obrers, etc., l’atac que suposa aquesta nova Reforma Laboral als drets dels treballadors i les treballadores ja de per si molt minvats en els últims anys. En definitiva, necessitem confluir de manera unitària amb tots aquells que avui estem convençuts i disposats a sortir al carrer a plantar cara a aquest nou atracament que només afavoreix la patronal i li dona noves ales a la dreta. Aquesta és avui la nostra obligació.