El Govern de Rajoy va sortir molt enfadat amb la no aprovació del «decret de l’estiba» i «amenaça» de convocar noves eleccions si no aconsegueix el suport parlamentari als pressupostos generals de l’Estat.
«Cal complir amb Brussel·les l’objectiu de dèficit acordat, sí o sí», afirmaven alguns membres del Govern a la Comissió Europea. «El Govern espanyol està sent rotund: o aconsegueix que a les Corts s’aprovi el Pressupost per a 2017 o convocarà eleccions», assegurava un alt càrrec de la UE a la premsa.
Són minoria parlamentària, i encara més minoria social, ja que compten amb un creixent i majoritari rebuig, però el seu servilisme amb la UE no té límits. Durs amb els treballadors i els pobres i servils com lacais amb la Unió Europea, aquesta dels banquers i les multinacionals.
El que sorprèn és com pot ser que unes eleccions anticipades siguin una «amenaça».
Ara fa 100 anys, quan la revolució esclatava al febrer a Rússia, els atordits governs europeus, temorosos que després de la caiguda del Tsar els esdeveniments revolucionaris traguessin a Rússia de la guerra, rebien a Londres el ministre d’Afers Exteriors del Govern provisional rus, Miliukov. Tenien davant seu a una de les principals figures de l’oposició al tsar. Però Miliukov els va deixar el missatge de presentació més tranquil·litzador possible: ell «representava a l’Oposició de Sa Majestat, no a l’oposició a Sa Majestat».
Rajoy sap que qui té davant a la Carrera de San Jerónimo són l’oposició del règim, no l’oposició al règim.
Sap que la debilitat del seu govern es pot superar amb el suport d’una llei electoral antidemocràtica, feta com vestit a mida del règim heretat del franquisme. I sap que els seus opositors ni duran l’oposició fora d’aquestes regles del joc, ni en els seus propòsits està posar en perill la dependència vergonyant de la Unió Europea.
Faran escarafalls, gestos i postureig, però dins «d’un ordre». Amb aquesta «oposició» es pot permetre el luxe fins i tot d’amenaçar amb un recurs: les eleccions, que en teoria presumeixen de democràcia, però que sabem no ho són.
I l’«oposició» es debat així, sanglotant per un pacte social, d’aquests que paguem els de baix sempre, per mantenir pactes infames com els de Toledo que van ser la primera pedra de la liquidació de les pensions públiques o, fins i tot, traient múscul davant els estibadors perquè «han aconseguit derrotar» el decret de l’estiba. Van tirar enrere el decret del Govern, això sí, a canvi de convèncer als «estibadors» que desconvoquessin totes les vagues i negociïn, acceptant la «mare dels ous», la reforma estructural (de liberalització) que planteja la Unió Europea.
Una aparent «victòria tàctica», que si no hi ha l’acció resolta de la lluita dels estibadors, acabarà sent una «derrota estratègica». L’experiència minera i tota la reconversió industrial ja van deixar tràgica mostra de les polítiques d’aquests «opositors», tan submisos com el Govern als dictats de la Unió Europea.
L’únic camí que pot doblegar el braç del Govern i la Unió Europea, és dir-los la frase tan coneguda: al carrer us esperem!
Les mobilitzacions de les Marxes de la Dignitat, les manifestacions multitudinàries del 8 de març, la vaga de l’educació, a això és al que de veritat tenen por, perquè no som els opositors del règim, sinó al règim i a aquest sistema. Li tenen por perquè de la generalització d’aquestes lluites és d’on poden sorgir altres institucions, la dels mateixos treballadors i treballadores i el poble.
Les Marxes de la Dignitat han convocat una Marxa Estatal a Madrid el 27 de Maig, per pa, treball, sostre i igualtat. Preparar aquesta Marxa des de cada empresa, centre d’estudis i barri, des de cada lluita, la dels pensionistes, estibadors, dones, els i les estudiants… des de les manifestacions obreres del 1r de Maig, és la tasca del moment. Aquest és l’únic camí per construir una veritable oposició a aquest Govern, una oposició obrera i democràtica que planti cara a Rajoy i a la Unió Europea.
No els donarem ni un dia de treva i si vol convocar eleccions: faci Sr. Rajoy el que vulgui, nosaltres amb les Marxes, l’esperem al carrer, a vostè i al que vingui.