Segons la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), “des de l’entrada en vigor de l’acord, més de 4.800 persones han mort ofegades al Mediterrani, un 25% més que al mateix període de l’any anterior”. Enguany, 525 persones han mort al Mediterrani intentant arribar, principalment, a la costa italiana. L’any passat van ser 5.098, segons diferents ONG’s.
Malgrat les aspres declaracions del govern turc dirigides als governs dels diversos països de la UE, incrementades en els darrers dies arran de la crisi diplomàtica entre Ankara i La Haia, el balanç del primer any d’aplicació de l’acord de la vergonya és més que positiu, si s’analitza des de la perspectiva de la UE.
Des de principis del 2017, prop de 2.810 persones han arribat a Grècia per mar, un 2% del nombre enregistrat el mateix període de l’any passat (143 mil). No obstant això, molts migrants estan utilitzant altres rutes migratòries, com, per exemple, la que s’inicia al Nord d’Àfrica per Líbia. Rutes molt més perilloses i on trobem la major part dels morts en aquests moments.
La política de la UE és interrompre a qualsevol preu el flux migratori, almenys de forma momentània, per tenir més control sobre les persones que entren dins el seu territori. Les autoritats europees i l’FMI veuen els refugiats com a mà d’obra barata i qualificada que pressionen els salaris a la baixa i reactiven la productivitat del capital. Per aquesta raó no pot entrar qualsevol.
Hi ha prop de 62.000 persones en condicions miserables a Grècia i 12 mil a Sèrbia i Bulgària. Només a Itàlia han arribat aquest any més de 16.000 persones, rescatades al mar. Molts països com Hongria, Macedònia o Bulgària estan construint murs i tancant les seves fronteres. Totes aquestes persones estan a l’espera de ser reubicades en diferents països, com a part del pla anunciat per la UE, però només el 9% de les reubicacions han estat realitzades.
D’altra banda, la UE està incrementant la militarització i l’externalització de les seves fronteres, apostant per la creació de centres d’internament d’estrangers en els països d’on surten el nombre més gran de refugiats. A Turquia ja s’estan creant centres d’aquest tipus i el següent pas serà fer-ho a Líbia.
La situació dels refugiats a Turquia també és degradant. Es calcula que més de 300.000 nens són utilitzats com a mà d’obra semi esclava i no tenen accés a cap mena de protecció social. La frontera entre Turquia i Síria està tancada i ja s’han donat diversos casos de repressió i d’assassinats de persones que pretenien entrar a territori turc.
Obrir les fronteres de la UE
La multitudinària manifestació a Barcelona en solidaritat amb els refugiats va demostrar, un cop més, que hi ha una enorme disposició d’acollida dels refugiats que arriben a Europa. La xenofòbia y la islamofòbia no són les úniques reaccions ni les més fortes a la immigració. Els populismes d’ultradreta s’aprofiten d’una part de la insatisfacció popular per disseminar discursos d’odi. Els governs de la UE, siguin de dretes o d’esquerres, ho permeten. Tots estem consternats davant els discursos de Trump contra els immigrants, amb la seva política de deportació i amb la construcció d’un mur a la frontera amb Mèxic. Malgrat això, a Europa s’estan aplicant les mateixes mesures polítiques restrictives contra la immigració. L’única diferència és que vénen adornades amb un discurs “humanitari” que denota una enorme hipocresia.
Els refugiats que arriben a la UE, no ho fan perquè volen, sinó que es veuen empesos a fugir per raons polítiques i econòmiques causades, entre altres aspectes, pel saqueig dels seus països a mans d’empreses europees i per la complicitat entre els seus governs dictatorials i sanguinaris i la UE.
Por això, tots els que arriben a Europa han de poder entrar-ne lliurement i hem de facilitar les vies legals per la seva acollida. En aquesta tasca és molt important l’activitat de les diferents plataformes de suport als i les refugiades presents a l’Estat espanyol.