Les últimes passes de “l’operació Lezo” han situat a un nou nivell la crisi política on està immers el govern de Rajoy. La retenció d’Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, i la dimissió d’Esperanza Aguirre han suposat un nou cop per a un PP totalment acorralat per denúncies i trames que mostren una altra vegada la verdadera cara d’aquest partit corrupte i vinculat a les oligarquies i empreses més reaccionàries de l’Estat.

Per Gabriel Huland

Aquests fets són simplement la punta de l’iceberg d’una teranyina infinita on polítics, empresaris, jutges i fiscals es veuen compromesos i d’acord entre ells a l’hora de saquejar les arques públiques en benefici propi. Segons el diari Huffington Post, hi ha “més de 175 trames des que va començar la democràcia, 126 organitzades només entre PP i PSOE, i 1660 causes el 2013, segons dades del Consell General del Poder Judicial, i fins a 125 casos de corrupció el 2016”. En relació a aquest tema PP i PSOE actuen de la mateixa manera i per això ambdós prefereixen que els casos no s’investiguin fins al final.

La corrupció a l’Estat Espanyol costa a les finances públiques, segons una investigació de l’any passat, prop de 90.000 milions d’euros, un 9% del PIB espanyol, aproximadament. i això són només els casos que veuen la llum.

Amb aquests diners es podria donar una ajuda de 500 euros anuals a cadascun dels qui resideixen a l’Estat. D’altra banda, les retallades en Sanitat de 2009 a 2016 van arribar a la xifra de 12.000 milions d’euros, gairebé nou vegades menys del que ens costa la corrupció. La partida pressupostària per a la Sanitat el 2013 va ser de 77.000 milions d’euros, 12.000 milions menys que els 90.000 milions repartits durant tota aquesta grotesca cadena de furt institucionalitzat. El pressupost per a l’Educació d’aquell mateix any va ser de 45.000 milions.

L’oposició institucional, amb PSOE i Podemos al capdavant, ha fet soroll als mitjans de comunicació i al Congrés dels Diputats, però en cap moment res més que paraules que el vent s’endú. Podem va “amenaçar” de presentar una moció de censura que està predestinada a fer fallida per no comptar amb el suport de PSOE, Ciudadanos i el PNB.

Per descomptat, opinem que a través de la institucionalitat serà impossible acabar amb la corrupció, ja que aquesta no té relació simplement amb el “caràcter” individual dels polítics i empresaris, sinó que és quelcom intrínsec al mateix sistema.

Corrupció, règim del 78, neoliberalisme i capitalisme es troben plenament vinculats. Els polítics són professionals pagats per defensar l’statu quo, aquest sistema que permet que una minoria controli la riquesa i les institucions polítiques en detriment de la majoria de la població: els treballadors, joves precaritzats, pensionistes, aturats i jornaleres explotades per empreses corruptes. La relació promiscua existent entre les classes política i empresarial s’expressa, entre altres formes, a través de les “trames” de corrupció.

Corruptes a la presó!

En moments de crisi econòmica salten més casos de corrupció perquè els “de dalt” es barallen més per un tros de pastís a les posicions de privilegi a l’hora d’adjudicar contractes públics i vendre patrimoni públic a empreses privades.

Tots veiem escandalitzats com les condemnes, als pocs que van a la presó, es compleixen al règim especial i a la majoria de casos, els corruptes no arriben tan sols a ser detinguts perquè poden pagar les fiances estipulades per la justícia, com el cas de Javier López Madrid, conseller de l’OHL i acusat a l'”Operació Lezo”, que va pagar una fiança de 100.000 euros per a poder afrontar el procés en llibertat.

Tots els corruptes han d’anar immediatament a la presó, així com tornar tot el que han robat. A més, defensem la nacionalització de totes les empreses vinculades a trames de corrupció, així com la dels sectors estratègics de l’economia, com les elèctriques, l’aigua, la telefonia i altres sectors privatitzats.