Home Dona Palestina: la “lluita decidida” de les dones de Gaza

Palestina: la “lluita decidida” de les dones de Gaza

Escrit per Laura SguazzabiaEn la resistència a la invasió, la possibilitat d’emancipar-se i d’afirmar els propis drets

A prop de complir dues setmanes després de l’agressió israeliana de Gaza, el balanç de les víctimes era definit pels comentaristes burgesos com “desproporcionat”: a més dels 650 palestins morts, hi havia més de 4.200 ferits i centenars de milers sense sostre. La majoria eren civils, i amb un considerable nombre de dones i nens. No eren víctimes circumstancials com s’acostuma a dir en aquests tipus de fets: la parlamentària israeliana, Ayelet Shaked, no va presentar els homicidis de nens palestins i de les seves mares com desgraciats “efectes col·laterals” de la guerra, sinó que els ha reivindicat obertament afirmant que les dones palestines han de morir perquè porten al món “petites serps”.

Es tracta, per tant, d’objectius estratègics identificats precisament per eliminar qualsevol posterior anhel de resistència del qual les dones palestines s’han convertit cada cop en majors protagonistes. No és casual, de fet, que el nivell d’incitament racista antipalestí de part dels majors exponents polítics, religiosos i culturals israelians hagi arribat a tons fortament cruels i misògins.

El cos de les dones palestines és un dels objectius privilegiats de la guerra

El 21 de juliol, els mitjans israelians van recollir que Dov Lior, rabí a Cisjordània, va emetre un edicte religiós sobre les normes de comportament militar en temps de guerra, que després va enviar al Ministre de Defensa del país: l’edicte que declara que, segons la llei religiosa hebraica, és lícit bombardejar civils innocents palestins i “exterminar a l’enemic”. David Stav, cap rabí de la ciutat de Shoham, considerat líder d’un corrent “liberal” del sionisme, en una editorial publicada el mateix dia, va definir l’assalt a Gaza com una guerra santa que, per tant, ha de ser despietada. Alguns israelians laics van suggerir atacar amb una naturalesa encara més perversa.

Al dia següent d’aquestes declaracions va aparèixer la notícia que el municipi d’Or Yehuda, situat a la regió costera d’Israel, havia imprès i fixat una pancarta de suport als soldats israelians: l’eslògan suggeria la violació de les dones palestines. La col·locació de la pancarta d’Or Yehuda es va fer pocs dies després de l’aparició a la xarxa d’una imatge femenina mig despullada i amigable, acompanyada d’una frase amb doble sentit que incitava a la violència sexual contra Gaza, amb una evident referència a les dones i a la violència per infringir els cossos perquè en el fons, en cada guerra, la “violació ètnica” és una manera de debilitar i humiliar la lluita de l’enemic. No és per tant una sorpresa que Mordechai Kedar, un ex-oficial dels serveis d’Inteligència israeliana, ara docent universitari, hagi suggerit obertament que “violar a les dones i a les mares dels combatens palestins” desmoralitza els atacs dels militants de Hamàs.

La resistència decidida de les dones palestines no minva

Ens hem de preguntar si aquest objectiu no ha estat realment definit després de les declaracions fetes ara fa uns dies per la Unió dels Comitès de les Dones Palestines en la qual, dirigint-se a l’opinió pública mundial, l’organització femenina ha reivindicat la tenacitat i determinació de continuar la “lluita decidida” contra l’ocupació sionista, tot i la intensitat dels bombardejos sobre la franja i el balanç de víctimes.

Cal recordar que la participació de les dones palestines en la resistència no neix avui, sinó que porta a les seves esquenes una llarga tradició que emergeix als inicis del segle XX, quan Palestina estava encara sota el mandat britànic; en aquell moment, neixen també les primeres associacions pels drets de la dona i nombroses dones s’impliquen al costat dels homes en la lluita anticolonial. També cal recordar que la violència de l’ocupació no les espanta, perquè ha sigut sempre part integrant de la vida de les dones a Palestina: segons fonts oficials, les dones que han patit danys a causa de l’ocupació són el 99% (destrucció de l’habitatge, pèrdua o empresonament de membres de la seva família, danys físics irreversibles).

Les dones empresonades són torturades, despullades -això és una ofensa gravíssima en la cultura musulmana-, violades amb objectes o bastons, però mai tocades. Pateixen cada dia assetjament escolar i assetjament als Check-point: esperes interminables que les obliguen a quedar-se lluny de la família durant nits senceres o a parir al terra sense assistència mèdica perquè els soldats les prohibeixen passar per arribar a l’hospital. Les violacions i la violència domèstica s’han triplicat en els anys que van de la primera a la segona Intifada, en particular l’anomenat “delicte d’honor”: els homes, frustrats per l’ocupació i per la falta de treball, reverteixen la seva virilitat negada a l’interior de la família convertint així a les dones en víctimes de les víctimes.

Tot i així, són moltes les joves i dones dels territoris ocupats que s’oposen a la violència israeliana: no només com a combatents, sinó també amb rols d’assistència i solidaritat, amb la capacitat de crear una xarxa que ja des de fa més de seixanta anys roman en la societat palestina per resistir i viure. Aquestes s’han convertit en els pilars de la família (moltes vegades privades de la figura masculina), en les figures de referència i de suport, “resistents” a la invasió sionista, sabent que en aquesta lluita també està la possibilitat d’emancipar-se, de veure reconeguts els seus drets i necesitats.

(11/09/2014)

Exit mobile version