Degut a la crisi de la COVID19, els serveis de salut s’han vist encara més perjudicats. És evident que la crisi sanitària ataca la classe obrera impedint-li l’accés a una atenció de qualitat. Amb termes com essencialitat, s’ha blanquejat un dels grans problemes de la sanitat pública: l’accés a la teràpia psicològica.
“Treballa 8 hores diàries, però no surtis de casa teva”. Quantes vegades hem sentits aquesta frase des que ha començat la pandèmia… I sí, s’ha de ser conscient de la realitat en què vivim i ser conseqüents, però no a costa de la nostra salut mental.
La productivitat no garantitza la seguretat, la immunitat cap a la COVID… i malgrat això, la joventut ha assumit un paper de culpa que no li correspon. Des dels cartells propagandístics de la Comunitat de Madrid (culpant els i les joves de la gravetat de la pandèmia) fins la falta de recursos en una sanitat pública que garantitzi l’ajuda gratuïta i de qualitat a la joventut, l’estudiantat obrer s’ha vist obligat a assumir responsabilitats que, lluny d’ajudar-los, els ha causat més disconformitat amb ells mateixos.
Nombrosos estudis asseguren que som la generació amb menys accés a llocs de feina dignes, sous que garanteixin una estabilitat mental i econòmica suficient. Això ja hauria de ser raó de pes per lluitar per un sistema sanitari de la salut mental gratuït que garanteixi eficàcia però, com sempre, toca posar-nos en el pitjor.
Potser som més oberts que les generacions anteriors al parlar dels nostres problemes mentals o, potser, només estem sotmesos a més pressió i exigència productiva que anys enrere. El que és evident és que les crisis del capitalisme han tingut conseqüències directes sobre nosaltres.
La salut mental no només pertany als serveis públics que han patit retallades durant anys; la salut mental és el gran oblidat de l’Atenció Primària i la sanitat. A l’igual que la salut física, el poder dir que estem sans amb nosaltres mateixes, hauria de ser un objectiu primordial.
Actualment la salut mental no només està patint una crisi dels tractaments ineficaços i insuficients, sinó que el capitalisme, i la seva obsessió perquè continuem sent productius ens han venut la fòrmula definitiva: la recepta arbitrària d’antidepressius i ansiolítics.
És molt senzill enviar a un estudiant, les condicions de qual son precàries, a casa amb medicació que prevenir-loi dels riscos que aquesta suposa i tractar-lo en consonància a uns serveis psicològics que li garanteixin seguretat.
La COVID només ha posat en evidència la notable decadència i necessitat d’un accés lliure, segur i de qualitat a la teràpia. Una que asseguri la qualitat de vida; que no estigui condicionada pel capitalisme i els seus interessos; que permeti a tothom un servei necessari i digne.
–Ara més que mai necessitem una intervenció als instituts, prevenció i cures que proporcionin ajuda REAL a l’estudiantat.
–Necessitem una lluita que inclogui les persones neurodivergents i els proporcioni seguretat i ajuda psicològica gratuïta i de qualitat.
–Necessitem un pla de rescat per a tota la classe treballadora que inclogui invertir en sanitat i, en particular, en salut mental.
Però sabem que no és possible prioritzar la salut mental mentre la prioritat sigui garantir el pagament del deute a la UE, els beneficis de les grans empreses i bancs i el lucre de la gran burgesia en general. També sabem que no hi ha teràpia que curi l’atur, la impossibilitat d’estudiar, la por a no arribar a final de mes o la sensació de infància eterna que ens dona el no poder independitzar-nos ni construir plans de futur.
El problema no som nosaltres, no som dèbils i inútils, aquest sistema provoca un malestar generalitzat a la humanitat i això es reflecteix especialment en la joventut.
