“PUC PROMETRE” I VENDRE FUM

Va ser Adolfo Suárez el que va dir “puc prometre i prometo”, i amb això va definir perfectament el que és una democràcia representativa i burgesa, tutelada com l’espanyola pels neo franquistes, o no, com les de la resta d’Europa. Totes les candidatures “poden prometre i prometen”, i tots i totes sabem dels limits que aquestes promeses tenen.

El greu de la situació no és que les dretes (PSOE inclòs) i els partits del règim, utilitzin aquesta lògica “suarista”; és el seu; ells prometen de tot perquè saben que quan comencin a governar, els dictats vindran del poder real, de la CEOE, de l’IBEX 35, de Brussel·les, de l’exèrcit i el seu cap visible, el rei, o de l’Església… El que a la transició s’anomenaven els “poders fàctics”.

El greu és que les forces que es diuen transformadores, encara que hagin reduït el seu missatge a ser el “conseller d’esquerres/social” del PSOE, no comencin els seus discursos amb un: tot el que puguem prometre haurà d’enfrontar els següents enemics, i per tant, l’única promesa real que podem fer, és que només amb la lluita ho conquerirem.

Es prometen polítiques que impulsin un desenvolupament sostenible que no suposin la destrucció actual de la natura. Això és impossible de realitzar si no s’acaba amb la lògica depredadora del sistema capitalista. El desastre ecològic no és resultat de la inconsciència de l’ésser humà, sinó de la necessitat intrínseca del sistema a l’acumulació de capital; “renovar-se o morir” és el seu lema… Però renovar-se no al servei de les necessitats socials, sinó de la concentració de capital en cada vegada menys mans.

Qualsevol alternativa que no denunciï l’arrel del problema, no deixa de ser una utopia, una salutació a la bandera que tindrà com a conseqüència que la força política que vulgui governar hagi d’acceptar aquests limitis, … O bé trenca obertament amb ells.

Es prometen a nivell municipal polítiques d’habitatges per als anomenats “sectors més desfavorits” de la societat, com si aquesta situació fos conseqüència d’una loteria, on uns són afavorits per la sort i uns altres no.

S’obvia que l’habitatge és una mercaderia com qualsevol altra, per la qual cosa la seva construcció i venda és part del mercat capitalista, i que per a donar-li una a totes les persones que les necessiten caldria trencar amb aquest mercat; nacionalitzant el sòl i el parc d’habitatges. Per això prometre habitatge digne sense trencar amb el mercat capitalista és directament enganyar a la població.

Tots els municipis tenen, en major o menor mesura, privatitzats els serveis públics, siguin de transport, ORA (que no més que la privatització del sòl públic), escoles bressol, etc. L’única manera que es converteixin en veritables serveis públics, i no negocis amb els beneficis garantits per les institucions i ajuntaments, és remunicipalitzar-los. Ah!, novament topem amb els interessos privats, de les grans empreses de “serveis” tipus ACS, ACCIONA, etc., que fan un gran negoci amb aquests serveis.

Però les promeses que es facin també tenen una premissa, que si no s’esmenten com a previ a qualsevol oferta electoral, converteixen al que ho faci, en el millor dels casos, en un utòpic, i en el pitjor en un estafador: les lleis d’austeritat com la Llei Montoro de control de Dèficit les converteixen en paper mullat. Un candidat pot prometre el que li plagui en campanya electoral, després vindrà l’oncle Paco amb les rebaixes, i les promeses pel desballestament.

Aquesta és la realitat de qualsevol campanya electoral, són un paperot per a fer que la població doni un aval per quatre anys a qui governarà en nom dels que realment tallen el bacallà, els amos de les empreses de serveis, principalment les que cotitzen a l’IBEX 35, dels bancs que presten als ajuntaments i institucions perquè aquests contractin aquestes companyies privades, i tota la xarxa de petites concessions privades de serveis que pul·lulen al voltant d’aquestes institucions.

Aquesta és la lògica del mercat electoral, els candidats / es porten fins al final el “puc prometre” de Suárez, i competeixen a veure qui promet més. És un mercat i el guanyador s’emporta les claus dels pressupostos municipals, des d’on es finançaran a les empreses privades. Acabar amb aquestes xarxes clientelistes grans i petites, municipalitzant tots els serveis públics, és el primer pas per a construir una politica municipal al servei del poble treballador.

La lògica d’una política transformadora és l’oposada i, enfront de les aparences, l’única realista. Com vam veure és una utopia pensar que sota aquest sistema capitalista en crisi, amb aquest règim del 78 amb les llibertats administrades pels neo franquistes de l’Audiència Nacional (ex TOP) i sota la mirada atenta de la Unió Europea i la seva política de retallades, es pot ni tan sols pensar a modificar el més mínim les condicions de vida dels barris obrers i populars.

L’única promesa que es pot fer en plena campanya electoral és la de lluitar abans i després de les eleccions per una ciutat al servei dels éssers humans, enfront de les actuals construïdes per a mantenir l’estructura de classes de la societat; on els serveis no són serveis, sinó “nínxols de negoci”, on l’habitatge és una mercaderia no un dret, i per tant “nínxol de negoci”, on l’urbanisme està posat al servei de l’automòbil privat i el transport individual, en detriment del transport col·lectiu.

La utopia de les “forces del canvi” és que “poden prometre i prometen” un canvi a les ciutats i viles, sense assenyalar des del principi que els enemics a batre són els mateixos que van aprovar reformes laborals i de pensions, que van enviar a “piolins” contra els catalans, que van aprovar lleis com la Mordassa, i que tenen al capdavant a la monarquia neo franquista, amb la vigilància de la UE.

És utòpic pensar, i menys ja prometre, que es pot fer la menor gestió al servei de la classe treballadora i els sectors oprimits, sense enfrontar des dels municipis al règim del 78 i la UE, sense trencar amb ells. Entrar a governar en governs municipals en aquestes condicions, les converteix en part del problema i no de la solució.

La perspectiva no és una altra que només lluitant contra aquest Règim i la Unió Europea, obrint uns processos constituents que trenquin amb ells, i sigui part d’una Europa dels Treballadors / es i els pobles, es pot revertir la situació de degradació constant que viuen els barris obrers i populars. En aquest camí, es defensaran en la mobilització totes les exigències parcials, però sempre sota l’òptica de la ruptura amb el règim i la UE. Qualsevol altra perspectiva només és vendre fum i utopia a la població treballadora.

Els ajuntaments, part de l’estat

Quan arriben les eleccions municipals, sembla que els ajuntaments són institucions alienes a l’estat, al règim del 78; com si fossin part de la democràcia directa. I certament és tot el contrari. Són institucions tant del règim que són les que mantenen l’esquema de poder més individual, són gairebé dictadures de l’alcalde, que té un poder gairebé total.

El que van canviar són les formes de triar als regidors; sota el franquisme es votava (sí, es votava, només que només es “presentaven” els franquistes, els que no ho eren acabaven a la presó) per seccions socials, el terç familiar, per elecció dels organismes sindicals del municipi, la qual cosa es va dir popularment el terç sindical, i entre entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, amb una llista de candidats que proposava el governador civil a l’ajuntament, i que es deia el terç d’entitats o corporatiu. Ara són els partits els que estableixen les llistes de candidats a regidors.

La transició als ajuntaments va fer el mateix que a l’estat, mantenint l’esquema de la institució del Franquisme, es van introduir les formes de la democràcia representativa i burgesa que els va donar un vernís progressista. Però continuen sent institucions oposades pel vèrtex a la democràcia directa.

Els elegits, des de l’alcalde fins als regidors no poden ser revocats pels electors, es fixen ells els seus salaris sense limit, decideixen sobre condicions importants de la vida de la població com el transport, l’habitatge o l’urbanisme, amb els limitis que imposa l’estat, i que sota cap concepte poden traspassar. Per això, al voltant dels ajuntaments, i els seus pressupostos, es mouen unes xarxes clientelars de petites, mitjanes i grans empreses que es beneficien de les privatitzacions i saquegen els pressupostos municipals.

Per això, els municipis no són aquestes institucions “properes” al poble com ens venen; sinó que són institucions d’un mateix règim amb el que cal trencar, acabant amb el poder omnímode de l’alcalde, rebaixant els salaris dels regidors, per llei, al de la mitjana de la classe treballadora -no n’hi ha prou amb lliurar una part a una ONG, no és un problema individual, sinó col·lectiu-, establint la revocabilitat de tots els càrrecs.

Un veritable municipalisme que es basi en la democràcia directa, ha de fomentar les AAVV/assemblees populars, que amb caràcter decisori, puguin acordar sobre les parts dels pressupostos que els corresponguin al seu territori; no només sobre un percentatge irrisori com els anomenats “pressupostos participatius”, que deixen el gruix del mateix a disposició del govern municipal de torn. Unes AAVV/assemblees populars independents del municipi, sense subvencions ni res per l’estil, que controlin juntament amb les organitzacions obreres, el funcionament de la institució.

Això, és clar, suposa trencar també en el municipi, amb el règim del 78; per la qual cosa la lluita per conquerir la democràcia directa als ajuntaments és part del procés constituent més ampli, a nivell estatal.