El 6 de febrer de 2026, la plantilla d’Akzo Nobel del centre del Prat de Llobregat sortia al seu primer dia de vaga davant l’anunci d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que, en un primer moment, afectaria 120 treballadores d’un total de 197; és a dir, l’acomiadament de 2 de cada 3 persones de la plantilla.
Per: Tània K.
La vaga va aconseguir un seguiment del 100%, i l’actitud de la plantilla va ser de plena disposició, unitat i combativitat. El dia va culminar amb una manifestació fins a la plaça Sant Jaume de prop de 500 persones, al crit de: “¡Aquí no se echa a nadie!”. En aquest sentit, la plantilla d’Akzo Nobel es va convertir en un exemple de lluita col·lectiva i consciència de classe. Cal remarcar que aquesta predisposició a lluitar no sorgeix del no-res. Per entendre com hem arribat fins aquí, és imprescindible posar el focus en el paper del comitè d’empresa, que fa anys que és al capdavant del centre, garantint la democràcia obrera en cada decisió i guanyant-se, amb pràctica constant, la confiança de tota la plantilla. És un honor poder aprendre d’aquesta experiència protagonitzada per companyes del sindicat. Resulta que tots aquells ideals que defensava Co.Bas i que van fer que el tries com al meu sindicat; com la democràcia obrera, la honestedat de les delegades, el sindicalisme combatiu; es confirmen a la pràctica.
Akzo Nobel és la prova viva que el sindicalisme avui continua tenint sentit, i que hi ha esperança més enllà de les burocràcies sindicals institucionalitzades. És la demostració que es pot —i s’ha— de fer alguna cosa més que limitar-se a consultar advocades i esperar passivament que un tribunal resolgui allò que és profundament injust. No només podem fer alguna cosa més, sinó que tenim el deure de fer-la. En una conjuntura en què tant els governs progressistes com els liberals acaben governant en funció dels interessos de la patronal, la via legal és extremadament limitada i, en el millor dels casos, només ofereix “acomiadaments d’or” que no qüestionen el fons del problema: el dret del capital a destruir llocs de treball per augmentar beneficis sense límit.
Les sindicalistes necessitem exemples com el de les companyes de Akzo Nobel per definir cap a on caminem. Convertir les assemblees de treballadores en l’eina central de presa de decisions i establir vincles reals de confiança entre la plantilla i les delegades no és una qüestió de “formes” o d’estil sindical, sinó l’única garantia material per poder respondre als atacs de la patronal com ho fan les companyes d’Akzo. La força col·lectiva no s’improvisa quan arriba l’ERO: es construeix durant anys de pràctica sindical honesta, democràtica i arrelada al centre de treball.
I no es tracta només d’una qüestió d’interès immediat de la plantilla afectada. Els ERO no són una anomalia ni una mala gestió puntual, sinó una eina estructural del capital per restaurar incrementar la seva taxa de benefici. Quan la multinacional decideix reordenar la producció a escala global ho fa per extreure pagar menys i guanyar més, el cost d’aquesta decisió s’imputa directament sobre la classe treballadora. L’acomiadament massiu serveix tant per reduir costos salarials com per disciplinar el conjunt de la classe treballadora, incrementant l’exèrcit d’aturats i debilitant la capacitat de negociació de qui conserva la feina.
Afrontar els ERO és un deure de classe, perquè són un atac directe contra el conjunt de la classe treballadora: contra les joves que s’incorporen al mercat laboral, contra les persones que volen sortir de l’atur, i contra totes aquelles que intenten negociar millors condicions sota l’amenaça permanent del “si no ho acceptes tu, ho acceptarà una altra”. Els ERO generalitzats funcionen com un mecanisme de xantatge estructural que rebaixa salaris, empitjora condicions i fragmenta la classe.
Els ERO són també una autopista cap a una Catalunya cada cop més dependent del turisme i dels serveis precaris, on els contractes temporals i mal pagats esdevenen la norma, mentre els expats i el capital immobiliari expulsen la classe treballadora dels seus barris. Lluitar contra la destrucció de llocs de treball industrials és defensar la indústria pròpia, el treball estable i qualificat, i la capacitat productiva del país. És defensar, en definitiva, les bases materials que permeten una societat menys dependent i menys subordinada a Europa. Una Europa cada cop més subordinada als interessos geopolítics i econòmics dels Estats Units, on les decisions estratègiques es prenen lluny dels centres de treball i d’esquena a les necessitats socials.
La lluita per cada lloc de treball a la planta del Prat de Llobregat no és una lluita local ni corporativa: és una lluita del conjunt de la classe treballadora. I és responsabilitat de totes i tots construir la solidaritat activa amb les 120 famílies que avui són a la primera línia d’aquest conflicte, perquè en aquesta lluita ens hi juguem molt més que un centre de treball: ens hi juguem la força i la dignitat de la classe treballadora en el seu conjunt.
Em sento molt afortunada de tenir referents dins del meu sindicat. El nou sindicalisme es construeix dia a dia, en períodes de calma però sobretot en moments de lluita. Estic convençuda que seguint l’exemple i acompanyant l’experiència de les companyes, aconseguirem que les plantilles que lluiten siguin la norma i no l’excepció. Visca la lluita de la classe obrera!