Home A debat Quina política ha de tenir el trotskisme davant l’actual procés cubà?

Quina política ha de tenir el trotskisme davant l’actual procés cubà?

Les recents mobilitzacions populars a Cuba han generat un debat molt polaritzat a l’esquerra mundial. Reproduïm a continuació un article del nostre company de la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional, que pugui ajudar a companys i activistes a aclarir dubtes sobre aquest complicat debat:

Existeixen dues posicions oposades, i molta confusió en amplis sectors de l’avantguarda i els lluitadors honestos. D’una banda, un sector majoritari considera que el país és “l’últim bastió del socialisme”, agredit i tancat pel bloqueig imperialista. Per això, les mobilitzacions són en essència reaccionàries (o acaben sent-ho, objectivament) i, per tant, està justificat que el règim les reprimeixi. En aquest sector se situen els partits comunistes provinents de l’estalinisme ortodox (com l’argentí i el brasiler), algunes organitzacions de tradició maoista (com el PCdoB brasiler) i altres del nacionalisme burgès o del “progressisme”, com el kirchnerisme argentí o el PT de Lula.

D’altra banda, un sector on se situa la LIT-QI ve sostenint, des de fa 20 anys, que el capitalisme ja va ser restaurat a l’Illa i que les recents mobilitzacions són una resposta al profund deteriorament de les condicions de vida dels treballadors i les masses cubanes, i a l’absoluta falta de democràcia que suporten[1]. Per tant, amb totes les seves contradiccions, són mobilitzacions que han de ser recolzades en el marc de la lluita contra el règim castrista.

Hem vingut mantenint, des de fa temps, debats amb aquest sector i, a partir de l’11 de juliol, aquests s’han reprès amb intensitat. No obstant això, en aquesta ocasió volem debatre amb els qui sostenen una posició aparentment “intermitja”, que tot i així acaba claudicant als qui defensen la dictadura castrista.

Algunes de les posicions intermitges es presenten especialment en corrents que es reivindiquen trotskistes, amb anàlisis confuses i ambigües, que porten a polítiques equivocades davant dels fets recents i el procés en el seu conjunt. És el cas, per exemple, del corrent internacional Fracció Trotskista (FT), la principal organització de la qual és el Partit dels Treballadors Socialistes (PTS) de l’Argentina[2].

Per a aquest corrent, Cuba és un “Estat obrer burocràtic degradat en procés de restauració”. En considerar aquest procés, “a més de l’imperialisme i la burgesia cubana de Miami, les principals forces de la restauració interna estan en el propi Estat –a les altes esferes de la burocràcia del Partit Comunista i en particular a la cúpula de les Forces Armades…”. En aquest marc, la principal tasca és enfrontar aquest procés de restauració i “defensar les conquestes que queden de la revolució”; una lluita que ha de donar-se de manera simultània davant de tots dos enemics, ja que es tractaria de perills equivalents.

Aquesta caracterització de la FT sobre el caràcter social de l’Estat cubà està equivocada i abandona els criteris que utilitza Trotsky en el seu llibre La Revolució traïda[3]. Ell afirma que el caràcter de classe d’un Estat ha de definir-se pel tipus de propietat que defensa. La seva conclusió és claríssima: “el predomini de les tendències socialistes sobre les tendències petitburgeses [capitalistes] no està assegurat per l’automatisme econòmic –encara estem lluny d’això–, sinó pel poder polític de la dictadura [del proletariat]. Així és que el caràcter de l’economia depèn completament del poder”.

En altres paraules, les bases econòmic-socials que es van construint [objectives] depenen d’un factor que podem considerar “subjectiu”: la voluntat del “poder” (l’Estat i el règim polític que el controla) d’impulsar i defensar aquestes bases econòmic-socials. Si deixa de fer-ho, si comença una política de trencar-les en els seus pilars fonamentals i a impulsar un funcionament capitalista de l’economia, ha deixat de ser un Estat obrer i ha passat a ser un Estat capitalista.

Sobre aquesta base, Trotsky conclou donant un pronòstic alternatiu realment genial: o la classe obrera enderrocava la burocràcia estalinista del poder (és a dir, realitzava una revolució política) i reconstruïa una superestructura estatal sana, sense contradiccions amb les bases econòmic-socials d’aquest Estat, o la burocràcia acabaria restaurant el capitalisme. Això és el que va succeir a la Xina amb la direcció de Deng Xiaoping, a partir de 1979[4] i a l’ex Unió Soviètica amb la direcció de Mijail Gorbatxov, a la segona meitat de la dècada de 1980[5].

Considerem que és el va passar a Cuba a la dècada de 1990, i s’ha aprofundit des de llavors amb nous atacs. Això va significar la pèrdua o el deteriorament de les conquestes que s’havien aconseguit amb la revolució i un descens constant del nivell de vida dels treballadors i les masses cubanes. Per això, per a nosaltres, les actuals mobilitzacions són una resposta a aquesta realitat que es combina amb l’absoluta falta de democràcia que imposa el règim castrista. En abandonar els criteris de Trotsky, la FT no comprèn l’actual realitat cubana.

Sobre aquesta qüestió del caràcter de classe de l’Estat cubà (com en altres temes), les posicions d’aquest corrent tendeixen a la confusió, fins i tot en “èpoques de calma”. Però quan la lluita de classes posa sobre la taula la necessitat de respondre amb una política revolucionària per a intervenir en la realitat, acaben en un centrisme claudicant.

Un error que es multiplica

No obstant això, no és aquesta la polèmica central que volem desenvolupar en aquest article: hem exposat aquests conceptes en nombrosos materials publicats en aquest lloc, i fins i tot els vam debatre amb representants de la direcció cubana en el Fòrum Social Mundial (FSM), l’any 2001[6].

Els errors de la FT augmenten perquè, fins i tot si acceptéssim la caracterització que proposen (“Estat obrer burocràtic degradat en procés de restauració”), la seva política estaria equivocada i, novament, abandona els criteris trotskistes.

En el llibre ja citat, Trotsky planteja que la tasca central per als treballadors i les masses dins d’un Estat obrer burocràtic o degenerat és la revolució política contra la burocràcia. És a dir, el combat contra la burocràcia estalinista era l’eix principal per a defensar el caràcter obrer de l’Estat soviètic. Alguns anys més tard, en el Programa de Transició (en el capítol dedicat a la Unió Soviètica), després de resumir els conceptes de la Revolució Traïda, reafirma la necessitat que “la classe obrera aixafi a la burocràcia i obri el camí cap al socialisme”[7].

L’imperialisme efectivament existeix

La FT podrà argumentar que ells coincideixen amb aquesta anàlisi i aquesta política de Trotsky però que incorporen a l’anàlisi, la caracterització i la política d’una altra força restauracionista a la qual s’ha de combatre: “l’imperialisme i la burgesia cubana de Miami”.

Abans d’entrar en aquest punt de manera específica, és necessari assenyalar una omissió gegantina de la FT: els imperialismes europeus (especialment Espanya) i el canadenc ja han aprofitat la Llei d’Inversions Estrangeres de la dècada de 1990 i han realitzat grans inversions a Cuba, especialment en el sector del turisme internacional, en el qual tenen un pes determinant, en molts casos associats a GAESA (el conglomerat d’empreses estatals controlat per la Forces Armades cubanes). És molt coneguda i notòria la presència dels hotels de la cadena espanyola Meliá. Aquestes inversions van ser fetes sense qüestionar el règim castrista i en ple acord amb ell. És a dir, no existeix cap embargament ni boicot per part d’ells.

En altres paraules, aquests imperialismes són clarament una “força restauracionista” (per utilitzar el concepte de la FT) que ja opera activament des de dins de l’economia de l’illa en plena col·laboració amb el règim castrista. No obstant això, increïblement, la FT no inclou aquesta “força” en les seves anàlisis i, pitjor encara, ni tan sols li dedica una consigna específica en el seu programa. Per exemple, expropiació de les empreses imperialistes europees i canadenques. Estranya manera de combatre la restauració capitalista que la FT denúncia.

Per a nosaltres, en el marc de caracteritzar que ja es va restaurar el capitalisme a Cuba, existeix una disputa entre diverses burgesies imperialistes i la nova burgesia nacional sobre el control i la participació en aquest desenvolupament capitalista[8]. El problema més greu de la FT és que, més enllà de fer un llistat de les “forces restauracionistes”, la restauració ja s’ha produït i qui la va portar endavant va ser el propi règim castrista.

Ara sí, l’imperialisme estatunidenc

Anem ara amb el tema de l’acció de l’imperialisme estatunidenc i la burgesia cubana de Miami, que tant de pes pren en les anàlisis de la FT i en la seva política de combatre el procés de restauració. En el cas dels corrents que defensen el règim castrista aquest passa a ser l’únic enemic a combatre.

Deixarem de costat les profundes contradiccions i debats que genera la política cap a Cuba i que van marcar les oscil·lacions dels governs Obama, Trump i Biden[9]. Als efectes del debat considerarem que aquest imperialisme de conjunt i la burgesia d’origen cubà a Miami actuen com un bloc.

Si la definició de la FT (“Estat obrer burocràtic degradat en procés de restauració”) fos correcta, no tenim cap dubte que aquest bloc impulsaria la restauració capitalista a Cuba. Per què, llavors, no fa com els imperialismes europeus i canadenc: acordar amb el règim castrista i aprofitar la “taula servida” per a inversions estrangeres que aquest li ofereix?

L’explicació es troba en les característiques de la burgesia cubana de Miami que té vells comptes pendents amb el règim des que les seves propietats van ser expropiades després de la revolució de 1959. Per a ella, no es tracta d’impulsar la restauració capitalista en general sinó una restauració que els retorni les seves propietats. Relacionat amb això, exigeixen que, en aquest procés, també caigui el règim castrista.

Al mateix temps, aquest sector s’ha integrat com a part de la burgesia imperialista estatunidenca i ha guanyat un pes electoral dominant a l’Estat de Florida que, moltes vegades, acaba definint el resultat final de les eleccions als EUA. Amb això, tenen una gran capacitat de pressió en el sistema polític burgès estatunidenc, especialment sobre el Partit Republicà, encara que també sobre el Demòcrata.

De què parlem quan parlem de bloqueig?

Segurament, en aquest últim punt no tenim diferències amb la FT. No obstant això, és necessari precisar diverses qüestions. La primera és que l’imperialisme estatunidenc només pot actuar “des de fora”, com una força externa amb poca capacitat d’intervenció “des de dins” en els processos econòmics, socials i polítics interns de Cuba.

En haver deixat de costat el “camí Obama”, almenys ara com ara, actua essencialment a través del manteniment del bloqueig/embargament vigent des de fa sis dècades i que el govern de Trump va enfortir. D’aquesta manera, cerca escanyar l’economia cubana i generar malestar econòmic i polític entre la població cubana contra el règim castrista.

En aquest marc, la segona qüestió a precisar és que, considerant el món en el seu conjunt, es tracta d’un bloqueig parcial ja que, com vam veure, diversos països imperialistes inverteixen i comercien amb Cuba, i el mateix fan molts altres països al món. Per exemple, el projecte de la Zona Especial de Desenvolupament del Port Mariel (realitzat pel règim cubà per atreure inversions estrangeres a les quals els atorga excel·lents condicions) va ser construïda per l’empresa brasilera Odebrecht amb finançament de l’Estat brasiler a través del BNDES[10].

Per això, quan denunciem el bloqueig estatunidenc i cridem a combatre’l, és necessari precisar què és el que estem exigint i com es pot portar a terme aquesta lluita. És evident que no podem sumar-nos a la queixa subjacent del règim castrista perquè no vénen les inversions de l’imperialisme estatunidenc tot i que tota la legislació els ofereix una “taula servida”.

Hi ha, sí, dues mesures que afecten realment l’economia cubana i el nivell de vida dels seus treballadors. La primera són les restriccions als viatges dels estatunidencs cap a Cuba. El turisme internacional és un dels eixos de l’economia cubana actual i la seva principal font de divises estrangeres. Llavors, aquesta mesura afecta les possibilitats de més ingressos de dòlars a l’illa, i el seu efecte negatiu es va accentuar amb la disminució de turistes provinents d’Europa i d’altres països del món que va provocar la pandèmia.

La segona mesura de gran impacte són les traves legals a les remeses en dòlars que envien els cubans residents al país del Nord a les seves famílies a l’Illa. Vegem la magnitud d’aquesta qüestió. Es calcula que als EUA hi ha actualment gairebé 2.400.000 residents nascuts a Cuba: una part ja té la nacionalitat estatunidenca i altres van rebre permís per a residir i treballar. La immigració ha augmentat molt des del 2000, any en què s’estimava un milió de residents. És a dir, no es tracta de la vella gran i petita burgesia “gusana” sinó de treballadors que degueren sortir de Cuba per les condicions socioeconòmiques del país. Són sectors majoritàriament joves i amb nivells educatius superiors a la mitjana d’altres comunitats llatines[11].

Aquests nous immigrants envien tots els mesos diners a les seves famílies: “Western Union va dir que envia 2,4 milions de dòlars diaris a Cuba i estima que transfereix anualment de ‘900 a 1.500 milions de dòlars’. Els ingressos [totals] l’any 2019 van ser d’aproximadament 5.300 milions de dòlars, segons que va difondre el Consell Econòmic i Comercial EUA-Cuba”[12]. Per a tenir una idea del significat d’aquest acumulat, recordem que les exportacions físiques del país van ser de 2.100 milions de dòlars l’any 2020 i que l’ingrés a l’Estat pels serveis dels 15.000 metges cubans a l’exterior representa uns 800 milions. Algunes de les mesures preses per Donald Trump dificulten, encareixen i, moltes vegades, impossibiliten aquests enviaments de dòlars cap a Cuba, disminuint molt el seu volum total.

Totes dues mesures afecten l’economia cubana i el seu poble. Per això, quan parlem de combatre el bloqueig, creiem que hem de concentrar-nos en l’exigència al govern dels EUA que els estatunidencs puguin viatjar lliurement a Cuba i que els treballadors cubans residents als EUA puguin enviar les seves remeses sense restriccions, per a les seves famílies a l’Illa. A més de la campanya internacional per això, és essencial cridar als treballadors i el poble estatunidenc al fet que prenguin aquesta exigència.

Una vegada assenyalat això, creiem necessari fer dues consideracions. La primera és que si analitzem les qüestions de fons (la dependència econòmica del turisme estranger i, sobretot, de les remeses enviades per aquells que es van veure obligats a emigrar per a viure i ajudar a les seves famílies) és claríssim que són molt similars a la d’altres països capitalistes semicolonitzats i amb la seva economia dolaritzada, com El Salvador i l’Equador.

Un atzucac

La segona consideració és situar en la seva justa mesura el pes del bloqueig estatunidenc en l’actual situació econòmica-social i política cubana. Per a nosaltres, és un element real però complementari de la restauració capitalista realitzada pel règim i els seus efectes sobre el nivell de vida dels treballadors i les masses cubanes i la falta de llibertats democràtiques que pateixen, les que van generar les recents mobilitzacions.

Però fins i tot en el marc de la caracterització que defensa, l’anàlisi de la FT i la seva política davant d’elles estan equivocats. Perquè tal com assenyala Trotsky, davant d’un Estat obrer burocratitzat (més encara si ja hi ha en curs un procés de restauració impulsat pel règim) la tasca central és la lluita contra la burocràcia, en la perspectiva d’una revolució política que expulsi a aquesta burocràcia del poder. La pròpia FT expressa que la principal força restauracionista interna és el propi règim castrista, al qual cal combatre com l’enemic central al país.

En realitat, és un error parlar de “força restauracionista” perquè no és un procés en curs, com diu la FT: ara hauríem de definir al règim castrista com una “força capitalista” interna responsable dels plans d’austeritat i de l’avenç cada vegada més gran del procés de colonització.

No obstant això, en posar un signe equivalent en la seva acció i efecte entre totes dues “forces restauracionistes” (l’externa i la interna), la FT s’endinsa en un atzucac en la seva caracterització sobre les recents mobilitzacions. Ens diu que “les mobilitzacions van tenir un caràcter contradictori”: d’una banda, “es van originar en els barris obrers i populars que pateixen les mancances més apremiants i estan esgotant el seu enginy per a la supervivència” (al mateix temps que els sectors mitjans i alts de la burocràcia viuen molt millor). És a dir, tenien causes més que justes per a mobilitzar-se. D’altra banda, i al mateix temps, “No hi ha dubtes que van ser utilitzades per mitjans i xarxes socials finançats pels Estats Units”.

Realment la FT creu que es pot posar un signe igual entre les necessitats apremiants dels treballadors i les masses (que els van portar a desafiar una dura repressió) i la influència mediàtica de l’imperialisme? Això ens mostra una alarmant falta de sensibilitat de la FT davant d’aquestes necessitats.

Al mateix temps, el més important és que, a partir de l’abandonament d’allò expressat per Trotsky, no entén els estadis que poden donar-se en un procés de revolució política que diuen defensar i impulsar. Perquè en les seves primeres manifestacions, és inevitable que hi hagi confusió política en els treballadors i les masses. El factor bàsic d’aquesta confusió no és la influència mediàtica de l’imperialisme sinó el fet que el règim burocràtic presenta la dura realitat cubana actual (les grans mancances, el fet que per a molts treballadors l’única sortida sigui emigrar als EUA, la falta de llibertats, el nivell de vida dels buròcrates…) com a “socialisme”.

Per això, inevitablement, en aquestes primeres manifestacions d’una revolució política hi haurà confusió i “contradiccions”, i la propaganda hipòcrita i repugnant de l’imperialisme pot trobar base. Però un trotskista no pot confondre’s en aquesta situació que caracteritza la FT. Enmig d’aquesta confusió inicial i d’aquestes “contradiccions” de les masses, ha de comprendre l’essència del procés i, com indicava Trotsky, defensar i impulsar la revolució política com la tasca principal que li proposem als treballadors i les masses cubanes.

Però la FT es va endinsar en un atzucac: com situar-se davant de mobilitzacions que són justes i combaten a un dels enemics (el règim castrista) però, al mateix temps, són reaccionàries i serveixen a l’altre enemic (l’imperialisme estatunidenc i la burgesia “gusana” de Miami)? Davant d’això, la FT adopta una posició abstencionista. Hem llegit i rellegit els articles recents sobre Cuba i no trobem una sola orientació concreta de què hauria de fer un militant de la FT davant d’aquestes mobilitzacions (o què li proposen als lluitadors independents). Haurien d’impulsar-les i participar d’elles, i en aquest marc disputar el seu programa o, per contra, combatre-les i cridar a no participar?

Una política trotskista davant de Cuba (en el marc de la caracterització que contempla la FT) ha de partir del suport clar a les mobilitzacions i de la perspectiva estratègica d’ “aixafar la burocràcia”. En lloc d’això, i per eludir aquesta definició, la FT ens presenta una proposta ultra propagandista: “cal aixecar un programa que parteixi de la lluita contra el bloqueig i de les demandes més sentides i urgents de les àmplies masses…”. 

Com hem dit, és un abandonament de la política aixecada per Trotsky i aquesta posició abstencionista de la FT (i les seves omissions) davant de les mobilitzacions reals que s’han donat, acaba sent una política que afavoreix al règim castrista.

Però hi ha una cosa pitjor, que ja se situa en el terreny dels principis: la FT no només no dóna suport a les mobilitzacions, sinó que gairebé no denuncia la repressió present del règim castrista. De manera especial, no està impulsant (o sumant-se) a una campanya internacional per la llibertat dels molts presos que van ser detinguts per la repressió del règim, durant la mobilització i després d’ella. Per exemple, no ho fa a l’Argentina, on té la seva principal força (el PTS) i els seus legisladors no han impulsat pronunciaments en els diferents àmbits en què participen. En plena campanya electoral al país, amb espai en els mitjans, els seus candidats ni tan sols esmenten el tema. És necessari que canviïn aquesta actitud.

Notes: 

[1] Sobre aquest tema, recomanem llegir, entre altres articles publicats en aquest lloc: https://litci.org/es/debate-de-la-lit-ci-con-los-dirigentes-cubanos-2001/ i la declaració de la LIT-QI en https://litci.org/es/66419-2/

[2] Veure: https://www.laizquierdadiario.com/cuba-causas-y-consecuencias-del-11-de-julio, i altres articles sobre Cuba publicats en aquesta pàgina. 

[3] Sobre aquest llibre, especialment el seu capítol IX (“Què és l’URSS?”), agafem la versió de https://www.fundacionfedericoengels.net/images/pdf/la%*20revolucion%*20traicionada.pdf

[4] Veure, entre d’altres articles publicats en aquest lloc, “Centenari del Partit Comunista Xinès: de la revolució a la dictadura capitalista” a https://litci.org/es/66396-2/

[5] Veure, entre d’altres articles publicats en aquest lloc: https://litci.org/es/el-veredicto-de-la-historia/

[6] Veure l’article a que fa referència la nota 1. 

[7] Pres de https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1938/prog-trans.htm  

[8] Sobre aquest tema veure l’article “Cuba – El bloqueig i la restauració capitalista. Un debat a https://litci.org/es/66613-2/

[9] Sobre aquest tema, recomanem llegir els articles: https://litci.org/es/sobre-la-visita-de-obama-a-cuba/  i El significat del “dia zero” a https://litci.org/es/64409-2/

[10] Sobre aquest tema veure: http://www.zedmariel.com/es  i https://diariodecuba.com/internacional/1577055460_7967.html?__cf_chl_jschl_tk__=pmd_153f8059117aac8ccff6190cce734ab9c6eedf25-1628532318-0-gqntzgznafijcnbszqjo

[11] https://www.radiotelevisionmarti.com/a/lo-que-se-sabe-de-la-poblaci%C3%*B3n-cubana-en-estats-units/247886.html

[12] https://www.reuters.com/article/cuba-eeuu-remesas-ideskbn2832pf

Exit mobile version