Parlem amb l’Adrià, docent interí d’un institut públic del Vallès Occidental i activista del sindicat Co.Bas. A més, l’Adrià participa a la Plataforma Docents per l’Habitatge del Vallès Occidental.
Per: Corrent Roig
Perquè els/les docents us esteu mobilitzant?
Ens mobilitzem per una situació de malestar que portem arrossegant des de fa anys. La comunitat educativa ha estat d’ençà les grans mobilitzacions del curs 2021-2022 en un estat letàrgic i l’administració ha aprofitat la situació d’esgotament i desencís per apretar encara més les nostres condicions laborals fins a arribar a un punt de no retorn. Fa pocs dies els sindicats representats a la mesa sectorial d’educació van acordar treballar a partir de 4 eixos comuns per tota la comunitat educativa:
- Restabliment del 25% de pèrdua de poder adquisitiu del col·lectiu docent a Catalunya. Cal remarcar-ho perquè estem a la cua de l’Estat en aquest sentit. La diferència entre un/a docent català i un/a docent d’una altra Comunitat Autònoma pot oscil·lar entre 300€ i 500€ de diferència.
- L’augment de burocràcia que ens exigeix el departament cada cop ens ocupa més espai en la nostra jornada fins al punt que pot acabar suposant hores extra fora d’horari (formularis, programacions, organització de reunions, Plans d’atenció Individualitzada, adaptacions curriculars…)
- Ràtios excessives: de primària a secundària tenim unes ràtios irreals per poder atendre a tot l’alumnat amb la qualitat i la dignitat que es mereix. Disposem de molts pocs recursos logístics i humans per dur a terme aquesta tasca i ens impossibilita desenvolupar la nostra feina com cal.
- Recursos insuficients i docents totalment desbordades. En relació als dos punts anteriors, sovint no disposem d’hores suficients per atendre famílies o alumnes de forma individualitzada, ni tan sols d’espais per poder reunir-nos en condicions, degut a la saturació dels centres educatius.
Demanem al Departament d’Educació que inverteixi els recursos allà on calen. El salari és el punt de partida però no soluciona ni de bon tros tots els problemes als quals hem de fer front dia a dia.
I com és el dia a dia d’un/a docent?
El dia a dia d’un/a docent és una caixa de sorpreses. Inicies la jornada amb el teu horari, la programació feta i les classes preparades (a priori). No obstant, un cop poses els peus al centre educatiu pot passar de tot. Per començar ens hem de fer la idea que tenim uns 28 alumnes (en el millor dels casos) per aula. El més habitual és trobar-te amb una gran diversitat (de ritmes d’aprenentatges, de necessitats específiques o d’altres). Per entendre’ns: ens hem de fer la idea que un/a docent ha de preparar cada classe tenint en compte tots aquests aspectes i adaptar-la diàriament en funció del ritme del grup, de la dinàmica pròpia que es crea a cada grup-classe. L’hora a la que entres a l’aula també influeix: no és el mateix preparar una classe de matemàtiques o història un dilluns a les 8 del matí que per un divendres a les 13:30.
Tots aquests intangibles ens obliguen a treballar i repensar constantment la nostra feina i les nostres classes. Si a tot això hem de sumar-hi la resolució de conflictes que puguin sorgir al llarg de la jornada amb els diferents grups, trobar espais per poder resoldre’ls, ja sigui amb l’alumne/a directament o interactuar amb les seves referents de nivell o tutores, suposa una obligació a fer més hores de les que apareixen al nostre horari.
La feina de revisió i preparació de les classes, en el meu cas, l’acostumo a fer durant els caps de setmana, ja que durant la setmana vaig de bòlit amb les obligacions laborals i extra-laborals.
A tot això cal trobar espais per al temps lliure, la conciliació familiar i social. Per tant la sobresaturació física i mental pot arribar, en molts casos, abans d’acabar el 1r trimestre. Ara puc aguantar el ritme amb molt d’esforç, però no m’ho imagino d’aquí a 10, 15 o 20 anys…
Per tant, quantes hores reals de feina acabes fent de mitjana per setmana?
Bona pregunta. Acostumo a no comptabilitzar-les per no frustrar-me, però la darrera vegada que ho vaig fer van ser unes 55h, tot i que el nostre conveni n’estableix 37,5. I no cobrem per hores, per tant són hores que mai les cobrarem, però que han estat indispensables per solventar les diferents situacions que afrontem dia a dia. La nostra feina no acaba el divendres a les 14:30 quan sortim per la porta de l’escola o l’institut, sino que la majoria del col·lectiu ha de fer hores el cap de setmana a casa per tenir-ho tot enllestit de cara a la propera setmana. Al final treballem amb persones i no és una feina que puguem eludir de fer.
De tot el que has explicat, què és el que et genera més malestar?
Hi ha diverses coses que em generen malestar. En primer lloc l’angoixa de no poder fer les hores que hauria de fer. En molts casos m’han dit: “això ho fas perquè és massa exigent amb la teva feina” o “vols fer les coses massa bé”, però posant un exemple pràctic:
Si he de corregir 60 redaccions i el proper dimecres tenim una reunió on hem de valorar l’estat dels/les nostres alumnes a la nostra matèria, és necessari tenir-les a punt per poder aportar un diagnòstic amb evidències. L’avaluació continua implica un treball constant per tothom: tant per l’alumnat com per les docents.
En segon lloc també em genera malestar el no poder arribar a tots els problemes que ens trobem a les aules. En veure com està col·lapsat tot el sistema públic de salut en general impedeix que puguem fer un bon seguiment, establir diagnòstics a temps i poder derivar al nostre alumnat a les professionals indicades per ajudar tant a alumnes com a les famílies. Per exemple: un infant amb autisme ho és durant les 24h del dia, no només les 2h de suport setmanals que li pugui oferir el centre educatiu, ja que és la dotació que el departament ha establert per al curs escolar. Unes hores que poden variar d’un curs a un altre, pel mateix alumne/a (un sensesentit).
En comparació amb d’altres sectors, els/les docents us guanyeu bé la vida.
Tens tota la raó. Respecte a altres sectors tenim un bon salari, però ha estat el fruit d’un col·lectiu tradicionalment molt combatiu, cosa que ara no és així. De totes maneres, com he comentat anteriorment, les docents catalanes estem a la cua salarial de l’Estat espanyol i vivim en una de les comunitats autònomes on el cost de la vida és més elevat. La inflació ens ha perjudicat, com a tota la classe treballadora, però si parlem del nostre sector, la inflació ha disminuït un 25% el nostre poder adquisitiu, malgrat la pujada del salari d’un 3,5% al 2013.
Vegem la realitat: un/a docent a Catalunya no pot afrontar únicament amb el seu salari un lloguer a Barcelona de forma digna. Les dificultats per trobar-ne un també son un greu problema que implica la necessitat de compartir despeses. Imagina la situació d’una persona interina: sense saber si podrà treballar a jornada sencera, a mitja o fent substitucions el curs següent. Conec companyes que arriben a final de mes amb 70€ al banc vivint de lloguer. D’això en diem guanyar-se bé la vida?
Diuen que sou un sector privilegiat no només pel sou, si no també pels dies de vacances dels que gaudiu…
Aquesta afirmació amaga un punt demagògic i és un mantra que es repeteix des de fa anys. El col·lectiu docent no disposa de privilegis, sinó d’uns drets legítims aconseguits en base a l’organització sindical, en plataformes i associacions que, treballant plegades juntament amb els claustres i assemblees de treballadores hem aconseguit una sèrie de victòries al llarg dels anys. Cal recordar a totes les docents represaliades durant el franquisme, a les lluitadores durant la transició i durant les generacions que ens han precedit. Organització, sindicació, lluita i perseverança durant anys han permès que disposem d’uns drets salarials i vacacionals determinats. Dit això, i tornant al suposat privilegi salarial: cal fer memòria i recordar que des de l’any 2011 el professorat tenim el sou congelat mentre el preu de la vida s’ha anat encarint progressivament, concretament, un 25%. Si avui paguem 1,20€ per una barra de pa, al 2011 pagàvem 0,60 cèntims. A la pèrdua de poder adquisitiu cal sumar-li que Catalunya està a la cua de l’Estat espanyol en salaris docents, que tenim els complements més baixos dels cossos de la Generalitat de Catalunya i que la despesa pública en educació volta el 4,09% del PIB, per sota del 4,66% de la mitjana europea i lluny del 6% que marca la llei d’educació catalana (LEC). Aquestes dades són testimoni de la precarització de la nostra professió. Això també explica la manca de personal docent en determinades especialitats i, fins i tot, que moltes companyes abandonin la professió perquè poden trobar ofertes de feina més atractives. Per tant, no és una feina privilegiada.
Si parlem dels dies de vacances, fa temps que el Departament està fent una campanya als mitjans de comunicació on es deixa anar el discurs de la necessitat de reduir les vacances d’estiu per afavorir la conciliació familiar. En aquest cas, es vol evitar abordar un problema greu que té la nostra societat com és la poca voluntat dels poders polítics a legislar a favor de les famílies treballadores i ser més durs amb les empreses per poder exercir una conciliació real a tots els sectors. Aquest problema que no és capaç de solucionar el poder polític l’han de pal·liar les professionals de l’educació? En aquest sentit ens sentim utilitzades per unes institucions com a tireta dels greus problemes socials als quals ens trobem inmersos. Un cop més.
Un altre tema és abordar la qüestió del repartiment dels festius i comparar-ho amb altres països europeus: l’Estat espanyol és dels membres de la UE on es fan més hores de classe totals en un curs escolar. Aquest és un tema que també està a debat a altres llocs de la zona euro. Si em preguntes personalment, si estaria a favor de posar sobre la taula a establir un estudi en profunditat sobre com poder distribuir totes les vacances anuals d’una forma equitativa que no acabi exprement ni a les professionals de l’educació ni a l’alumnat. Actualment a l’Estat espanyol es fan a secundària més de 100 hores per sobre de la mitjana de la OCDE, situant-se en 2a posició. Si sumem que els festius estan repartits d’una forma desigual al final el sistema es troba esgotat any rere any. És un factor més que contribueix notablement a l’empitjorament del nostre sistema educatiu. Podria abordar també el problema de la salut mental com a fet fonamental per entendre per què necessitem aquests dies de vacances i com és que cada cop més companys/es de professió abandonen degut a l’esgotament psicològic que suposa la nostra feina. Conec gent que ve de l’empresa privada o d’altres sectors laborals que no han aguantat un curs sencer degut a l’esgotament. L’exigència a la que estem sotmeses només s’aguanta gràcies a la vocació de les professionals que composen el nostre col·lectiu.
Per què la inclusió ha desencadenat tanta polèmica entre el col·lectiu docent?
És un tema molt complexe d’abordar però que està a totes les converses del personal educatiu. La inclusió s’ha de recolzar sempre, ja que és un dret fonamental. Partint d’aquest punt, no es pot fer de la forma que s’està aplicant des de fa ja pràcticament una dècada: sense una base científica sòlida i recolzada amb uns recursos econòmics adients per aplicar-la. Tot s’ha fet a partir d’interessos privats (fundacions i/o empreses que responen a uns interessos econòmics determinats i participen activament en les decisions dels diferents governs). No pot ser que en un aula tinguem fins a un 25-40% d’alumnat amb diferents necessitats acadèmiques i no disposem dels recursos humans necessaris per abordar-ho. Un exemple: si en un aula de 30 alumnes en tinc 6 o 7 amb diverses necessitats, com puc ocupar-me de cadascun i a més de la resta de la classe sense que la qualitat de l’ensenyament no es vegi perjudicada? Estem tenint alumnes a secundària pendents de diagnòstic dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil des de 2n de primària! El col·lapse del sistema sanitari col·lapsa al mateix temps el sistema educatiu amb tot el que comporta. Si volem vetllar per una educació de qualitat el model actual està demostrant que no és el camí. Cal que les institucions ens escoltin com a col·lectiu i tots els esforços que hi posem van més enllà de les hores que fem per contracte. S’ha d’actuar ja i és d’una urgència capital perquè estem posant en risc a les generacions que ens venen al darrere. Inclusió sense recursos és només discurs.
És cert que es tracta d’un dels sectors amb més número de baixes/any? A què creus que es déu?
Si, com he comentat anteriorment, es tracta d’un dels sectors amb un major número de baixes. Tot i que no ho sembli, suposa un desgast mental molt més gran que en moltes professions (i t’ho diu una persona que ha treballat a sectors molt diversos). L’xcés de burocratització en els darrers anys ha portat a la gent al llindar de la saturació. No és casualitat que moltes companyes han optat per jubilar-se abans d’hora malgrat la penalització econòmica que pot suposar. D’altres aguanten com poden…però docents més grans veuen com amb les hores actuals, és impossible que surti la feina endavant. Aquesta saturació també es pot traduir en l’aparició de malalties físiques habituals (afonia, aparició de nòdols…) i especialment mentals. La salut mental és un tema molt abandonat en la nostra professió. La sensació d’arribar a casa cansat de tota una jornada de treball i haver de continuar a casa amb informes, correccions, gestions…: la majoria de nosaltres està fent moltes més hores del que li pertoquen. Per fer-nos una idea, un docent pot arribar a invertir el 15-20% del seu sou en tractar la salut mental. Veient la situació, ningú ha tingut en compte de posar a disposició del col·lectiu un seguit de professionals per ajudar-nos?
Com continuar?
Ara per ara, ens cal fer una crida a tota la comunitat educativa i a totes les forces sindicals per exigir al Departament d’una vegada per totes les reivindicacions que portem reclamant. Com a sector, hem de continuar vertebrant-nos des de baix, claustre a claustre, centre a centre i, a més, crear i consolidar les assemblees de treballadores. Aquestes seran les que poden vehicular les problemàtiques que vivim dia a dia als centres educatius. Cal construir xarxa entre nosaltres, compartir experiències que ens ajudin a treballar colze a colze per exigir el que hem perdut.
Aquesta xarxa no ha de ser exclusivament sectorial ja que tots els sectors públics ens trobem en una situació de precarietat que fa trontollar els drets universals que tenim com a ciutadans. Sanitat, bombers, administració… cal que unim les nostres lluites per anar més enllà i anar a l’arrel de tot plegat: la destrucció del sistema públic.
En definitiva, establiria aquest ordre: organització als centres de treball, fer partícep a tota la comunitat educativa i buscar, paral·lelament, aliances amb altres sectors públics per constituir una lluita conjunta i coordinada. Ha de ser una lluita que vingui de la classe treballadora i els sindicats han d’ajudar a vertebrar aquest malestar.