Les organitzacions revolucionàries i la lluita contra el masclisme
En els darrers anys, especialment lligat al desenvolupament del moviment feminista i de la lluita de les oprimides arreu del món, s’ha posat sota la mirada pública una problemàtica que, en realitat, ha existit sempre: el combat contra el masclisme dins l’activisme i les organitzacions polítiques de l’esquerra anticapitalista.
En aquest marc, amb motiu del 25-N, exmilitants de les joventuts del PCTE i CJC van publicar un estudi que obre el debat al respecte a partir de la seva experiència militant titulat “Cap agressió sense resposta – Fora masclistes de les files comunistes” [1]. En aquest text denuncien la manca de mesures contra el masclisme i les agressions dins dels partits comunistes, l’absència de protocols i el menyspreu cap a la lluita de les dones obreres. Expressen, a més, la seva voluntat d’abordar aquest debat des d’una perspectiva marxista, proposant l’anàlisi científic com a mètode d’aproximació cap a la construcció d’organitzacions comunistes que tinguin la capacitat real d’organitzar la classe obrera en el seu conjunt.
Per: Secretaria de dones de Corrent Roig
Les militants de Corrent Roig celebrem la iniciativa de les companyes. Sabem sobradament que no és fàcil atrevir-se a denunciar el masclisme dins del propi partit i, encara menys, continuar donant la batalla en el terreny públic quan la resposta d’aquells que eren els teus camarades és l’expulsió. Compartim, també, que aquest és un debat que transcendeix els límits d’una o altra organització, doncs el masclisme cala en totes les organitzacions que intervenen en la realitat, incloses les que ens reivindiquem comunistes i revolucionàries.
Com a part d’aquest procés volem contribuir al debat sumant les nostres consideracions, encara que sigui alguns mesos més tard, per aprofundir en els acords i diferències i continuar avançant en la reconstrucció d’una esquerra revolucionària que assumeixi com a prioritat la lluita contra tota mena d’opressió i explotació.
En aquest sentit compartim plenament les tesis claus del seu text, a saber, 1/ el rol de la lluita de les dones treballadores en el marc del programa socialista i 2/ el règim i la moral partidària en la lluita interna contra les opressions. Volem desenvolupar totes dues idees, així com també les tasques plantejades per les companyes. Sabem d’entrada que possiblement no compartirem al complet algunes de les qüestions que plantegem, però confiem en poder continuar desenvolupant-les juntes.
La lluita de les dones treballadores en el programa socialista
En el seu article, les companyes plantegen que la manca de combat contra les agressions i el masclisme dins del partit té una relació directa amb la comprensió política de les lluites de les dones treballadores.
“Aquests partits, que es proclamen hereus del fil roig i de la via revolucionària, han perpetuat contínuament el mateix problema estructural: relegar la lluita de la dona treballadora a un segon pla, com si fos l’apèndix d’una lluita principal, i no una de les seves expressions més centrals.”
Subratllem completament aquest assenyalament. Aquesta concepció, que és contrària al marxisme i que s’arrossega en gran part de l’herència dels partits comunistes, porta a categoritzar la lluita contra el masclisme com una lluita aliena a la lluita obrera, com un conflicte aïllat, desvinculat i, en el fons, subordinat a la lluita d’una suposada classe treballadora superior.
Aquest greu error sorgeix quan la relació dialèctica entre l’opressió i l’explotació es nega per imposar la falsa necessitat de subordinar la primera a la segona. Res més lluny de la perspectiva marxista.
El marxisme afirma que certs aspectes de la realitat penetren profundament en els éssers humans, condicionant el curs general de les seves vides. Aquests aspectes consisteixen en les relacions socials essencials per a un mode de producció determinat. El nucli de totes aquestes relacions socials és la classe social. La relació d’explotació del proletariat (que ven la seva força de treball com a mercaderia) per la burgesia (que posseeix els mitjans de producció, s’apropia privadament de la plusvàlua socialment produïda pel proletariat i acumula capital) és la relació sense la qual el sistema capitalista no pot sobreviure; és el punt de suport de totes les altres relacions socials necessàries o estructurals d’aquest mode de producció. Per això aquesta relació condiciona les altres i, en última instància, les determina.
La producció i reproducció de la vida condiciona els altres dominis de la vida social abans de determinar-los o causar-los. Això significa que aquests dominis es desenvolupen condicionats per certs supòsits que els fan possibles. Lenin critica aquells que distorsionen el marxisme amb l’objectiu de reduir-lo a un determinisme econòmic i mecànic, “atribuint-li el propòsit absurd de no considerar la vida social en el seu conjunt” i afirma que els/les marxistes “van ser els primers socialistes a plantejar la qüestió de la necessitat d’analitzar tots els aspectes de la vida social, no només l’econòmic”[2]. En aquest sentit, en lloc de reduir la societat a la seva dimensió econòmica, el camí de Marx va ser l’oposat: explicar la dimensió social de l’economia. Va demostrar que, darrere dels fenòmens econòmics de tota mena, existeixen relacions socials. Marx no busca reduir altres relacions socials a categories econòmiques.
Mai no es va tractar de deduir totes les esferes de la vida social de l’estructura, com sovint s’interpreta. El veritable problema rau en un altra terreny. Si l’objectiu és destruir el capitalisme i acabar amb totes les formes d’explotació i opressió, cal buscar una elaboració programàtica que vinculi aquestes especificitats amb les classes socials, que vinculi els aspectes particulars d’un temps i lloc determinats amb la independència de classe del proletariat i la universalitat de la revolució socialista. Així, Marx va indicar un camí que permet trobar les maneres de destruir el mode de producció capitalista en la seva universalitat. “Molts entenen la subordinació de la lluita dels oprimits a la qüestió de classe com a economicisme, és a dir, donar més importància a la lluita econòmica de la classe. Tanmateix, això no és el que propugna el marxisme.”[3]
El marxisme defensa combinar les tasques democràtiques amb les econòmiques i socialistes i subordinar-les a la lluita contra el sistema capitalista d’explotació, és a dir, a la lluita pel poder, a la revolució socialista nacional i mundial, com a part d’un programa de transició, i no practicar l’economicisme ni etzibar que les qüestions econòmiques estan per sobre de les democràtiques.
Les companyes assenyalen, molt encertadament, que aquesta és una tasca imprescindible, no només per una qüestió moral, sinó per la pròpia viabilitat de l’organització de la classe:
“sense línia i mètodes específics, les dones queden atrapades entre el feminisme burgès —que no respon als seus interessos— i el masclisme que reprodueixen els seus companys de lluita; per tant, la classe perd una part enorme de la seva força i el partit es burocratitza i masculinitza.”
Negar la necessitat de lluitar incansablement contra el masclisme és entendre la classe treballadora com una classe homogènia, és a dir, ignorar que la classe obrera, tot i estar explotada en el seu conjunt, és diversa en tots els sentits: ètnia, procedència, gènere, identitat de gènere, orientació sexual, edat, etc., i que, per tant, està travessada per diferents opressions que condicionen i modelen la pròpia vivència de l’explotació que pateix com a classe.
Concebre la classe treballadora com un bloc monolític únicament travessada per la seva relació amb els mitjans de producció (és a dir, la part explotada per la burgesia), sense considerar la resta d’elements que afecten les seves vides i realitats ens portarà, necessàriament, a ignorar les necessitats i demandes de sectors importants de la mateixa. Especialment greu és ignorar el paper de les dones, que representen més de la meitat de la classe obrera mundial.
Tanmateix, hem de denunciar les fal·làcies reformistes que, sota l’objectiu d’allunyar la classe obrera de la seva tasca històrica, assenyalen la possibilitat d’alliberar les dones del jou de l’opressió sense acabar amb les bases materials que la sustenten, el capitalisme.
Les opressions tenen una dimensió política, jurídica i formal, però també una dimensió econòmica i social que és irrealitzable en el capitalisme o només realitzable de manera parcial i sempre estarà amenaçat, com qualsevol conquesta democràtica, mentre persisteixi el capitalisme.
Totes les lluites, ja siguin econòmiques o democràtiques, estan subordinades a la revolució socialista; per això hem de defensar que siguin assumides des d’una política d’independència de classe i amb una perspectiva revolucionària.
«Per sobre del meu cadàver, mentre jo visqui, les dones no cobrareu més!». L’experiència de la Jaeger Ibérica
Ens agradaria compartir amb les companyes l’experiència de les obreres de Jaeger Ibérica, avui Magneti Marelli (Barberà del Vallès), que entre 1982 i 1989 van marcar una autèntica fita en la lluita de la dona treballadora contra la discriminació salarial.
Va ser una batalla llarga i intensa, sostinguda en l’assemblea de treballadores, que va incloure vagues intermitents, vagues indefinides, manifestacions i fins i tot una marxa massiva a Madrid per pressionar el Ministeri de Treball i el Poder Judicial. Les treballadores van buscar la solidaritat d’altres fàbriques, de la multinacional Fiat, d’altres empreses i de sectors populars. Van pressionar ajuntaments i parlamentaris, de Catalunya i de l’Estat espanyol, i fins i tot el Defensor del Poble, per guanyar l’opinió pública. Van utilitzar a fons els recursos judicials, aconseguint fins a quatre sentències favorables abans de poder cantar victòria.
La batalla es va guanyar per la tenacitat de les 309 dones de la plantilla que, volent anar juntes amb els companys de la fàbrica, es van quedar soles en la vaga indefinida d’abril i maig de 1989.
Creiem que elles demostren que no només és un error confiar “que la resolució general de la lluita de classes arrossegarà amb ella les formes específiques d’opressió”, sinó que de vegades fins i tot la lluita contra algunes formes específiques d’opressió pot arrossegar la lluita de classes.
El règim i la moral partidària en la lluita interna contra les opressions
Un dels punts que més ens ha interessat del text és la relació que es comença a definir entre les mancances del programa i les deficiències en el règim intern dels partits. Un partit és, abans de res, el seu programa. En aquest sentit, les mancances i virtuts del programa revolucionari que desenvolupi una organització es veuran reflectides en el seu règim intern i condicionaran els sectors socials que sigui capaç d’organitzar. És llavors quan el que semblava una petita diferència en la teoria o una qüestió desatesa per manca de temps esdevé insuportable en la pràctica revolucionària.
La realitat és que no hi ha marge. Un programa que proposi combatre l’explotació i organitzar la classe treballadora sense prestar l’atenció necessària —o relegant— la qüestió de l’opressió a un segon pla estarà practicant l’economicisme, desconnectant la lluita de la classe obrera amb el seu objectiu estratègic, la presa del poder i, el que és pitjor, cedint terreny a la ideologia burgesa que es recolza, en part, en la violència cap a les dones i altres sectors oprimits.
La lluita contra tota forma d’opressió ha de ser part integral del programa revolucionari. L’absència d’aquest programa és el terreny estèril per organitzar la dona treballadora i, per tant, obre el pas a les ideologies dominants.
Els i les revolucionàries no som immunes a la ideologia burgesa i, per tant, també estem impregnats de masclisme, racisme, LGTBIfòbia, etc. Això és quelcom que tot partit revolucionari ha de tenir en compte, ja que aquestes ideologies, si no són combatudes amb rigor, comprometen els principis, el programa i la moral revolucionària, a més d’endur-se moltes companyes pel camí.
Així com lluitem contra el capitalisme, els i les revolucionàries hem de combatre l’opressió aplicant realment el programa socialista. Per a nosaltres, els mitjans han d’estar justificats pels fins. No acceptem la moral burgesa hipòcrita: dir una cosa i fer-ne una altra. Tampoc acceptem que la lluita contra l’opressió se subordini a cap altra interès superior per assolir suposats objectius socialistes. Nosaltres, igual que Marx, reiterem que qui oprimeix altres no pot ser lliure.
Arribats a aquest punt, ens agradaria fer algunes aportacions a les tasques proposades per les companyes:
1a tasca. Analitzar els mecanismes disciplinaris i els protocols contra agressions
Les companyes denuncien:
“el protocol contra l’assetjament és concebut sobretot com un mecanisme per tancar casos i minimitzar el dany públic, no com una eina per transformar les relacions de poder al partit ni per garantir la seguretat i la confiança de les dones militants i simpatitzants.”
Creiem oportú preguntar-nos quin ha de ser l’objectiu d’un protocol. Una de les situacions més difícils i que requereixen una atenció immediata i una solució per part de les nostres organitzacions són els casos d’assetjament sexual, agressió i violència dins les mateixes o en el moviment. El masclisme practicat per aquells que es fan dir els nostres camarades dins les organitzacions on militem porta a la desmoralització i a l’afebliment del programa revolucionari i de la nostra lluita per la revolució i el socialisme. Per tant, un primer objectiu del protocol hauria de ser minimitzar al màxim aquests efectes.
Els casos d’assetjament, agressió i violència exigeixen especialment que les nostres organitzacions reservin temps i recursos específics per abordar-los. Creiem que tractar aquests casos des d’una perspectiva de classe obrera, en aquells espais organitzatius on tenim relacions i presència política, ha de ser una prioritat absoluta.
Per això proposem dotar l’organització de mecanismes de control intern que han de materialitzar-se més enllà de protocols escrits. Aquests mecanismes han de sostenir-se sobre organismes dins del partit dedicats a la qüestió de la moral, amb la potestat d’analitzar, investigar i resoldre aquells casos de masclisme en què no hi hagi claredat sobre els fets o existeixin versions contradictòries. Cal dir que aquests organismes han de disposar de recursos per actuar de manera independent, sigui qui sigui la víctima i l’agressor i quin sigui el rol que desenvolupin ambdues parts dins el partit.
Denunciar una agressió masclista requereix molta força i valentia, perquè sovint la primera resposta que reben les dones que ho fan per part de la societat és fer-les sentir culpables, avergonyides i responsables de l’agressió. Per això, com a norma, hem de deixar clar que qualsevol dona que denunciï serà escoltada, atesa i acompanyada per la seva organització.
Dit això, la nostra metodologia és l’oposada a fer escraches o judicis populars improvisats sobre els casos de moral, i això és particularment clau quan els casos tenen components d’agressió sexual o violència masclista. La nostra intervenció política no pot sorgir d’una reacció visceral i espontània ni pot guiar-se pels cecs sentiments de venjança que acostumen a aparèixer davant d’aquesta mena de situacions.
Als nostres partits vetllem per construir comissions de moral independents i escollides democràticament als congressos, que tenen la tasca d’analitzar els casos que els arriben i proposar les mesures necessàries, com sancions, si escauen. Aquestes mesures han d’estar al servei d’assegurar, en primer lloc, el benestar emocional i la seguretat de les víctimes, però també la seguretat del partit.
Tanmateix, aquest no és l’únic objectiu. Aquestes comissions haurien de funcionar acompanyant el conjunt d’organismes del partit i assegurant que no quedi en l’oblit la tasca de l’educació política. El reforç en el combat contra totes les opressions dins el partit ha de ser quotidià i constant, i cal organitzar aquesta tasca materialment.
Les companyes denuncien que moltes organitzacions “renuncien a desplegar estructures estables de treball entre dones, a desenvolupar línia pròpia sobre la qüestió femenina i, sobretot, a aplicar-la quan el masclisme irromp a l’interior de les seves files.”
En aquest sentit, creiem important promoure figures responsables de la formació política de les dones militants dins el partit, que posin especial atenció en el desenvolupament de quadres femenins i organitzin trobades per al seu enfortiment polític.
Tanmateix, ens sembla que el text pot obrir la possibilitat de convertir tàctiques en principis polítics, com succeeix no poques vegades amb les propostes “no mixtes”. Necessitem que la lluita per l’alliberament de la dona obrera sigui la lluita del conjunt de la classe treballadora i, per tant, es tracta d’una qüestió que afecta el conjunt dels camarades, amb independència del seu gènere.
2a tasca. On es troba l’inici de la ruptura amb la tradició revolucionària?
Les companyes assenyalen una tasca que ens sembla imprescindible, tot i que creiem que queda per desenvolupar en el text:
“confrontar aquesta pràctica amb el llegat teòric i organitzatiu del moviment comunista internacional en matèria de qüestió femenina, mostrant fins a quin punt s’ha produït una ruptura reaccionària amb aquella tradició.”
Compartim la tesi que es dona una ruptura reaccionària amb la tradició internacional comunista. Però quan es produeix aquesta ruptura? Quines són les tesis polítiques que sustenten aquest trencament?
Sabem que probablement les companyes no comparteixin aquesta posició, però creiem que el moment exigeix ser capaces d’abordar aquestes qüestions amb la màxima honestedat. Els fets històrics són com navalles: es poden fer servir per apunyalar un oponent si es vol un enfrontament de baix nivell, però també són una de les eines més útils per sobreviure en un món salvatge. Creiem que la barbàrie capitalista ens obliga a fer servir l’eina que és la història per construir.
El nostre anàlisi ens porta a assenyalar l’inici d’aquesta ruptura en la burocratització dels estats obrers. Si bé és cert que la qüestió de la dona, malauradament, sempre ha estat en disputa, cal recordar que als estats obrers burocratitzats l’estalinisme va legitimar l’opressió i la família com a baluards en la construcció del “socialisme en un sol país”.
Dones, persones LGBTI i nacionalitats oprimides de la Unió Soviètica, després d’haver obtingut amb la Revolució Russa conquestes democràtiques que cap revolució burgesa havia garantit, van ser durament reprimides i van veure retrocedir les conquestes de 1917 amb la contrarevolució estalinista.
Es va prohibir l’avortament, les dones van ser glorificades pel seu paper dins la família com a mares i el dret al divorci es va veure obstaculitzat i desincentivat. Les persones LGBTI van ser criminalitzades, confinades en camps de concentració i assenyalades com a malaltes, mentre que les nacionalitats van ser oprimides i perseguides. Les mateixes companyes fan referència a l’experiència del Zhenotdel, dissolt pel govern de Stalin l’any 1930.
El programa polític per a la dona treballadora desplegat durant els anys posteriors a la mort de Lenin va significar una ruptura no només amb el marxisme sinó fins i tot amb el materialisme històric, tacant el nom del socialisme. En aquest sentit, no només va contribuir a arrelar històricament dins la classe treballadora diverses idees falses, sinó que també, com a reacció a aquest procés, va acabar aplanant el camí per a l’entrada d’ideologies burgeses, reformistes o postmodernes en la lluita pels drets de les dones, separant o fins i tot contraposant la lluita contra les opressions amb la lluita per enderrocar el sistema capitalista i obrir pas a la transformació socialista de la societat.
Amb això no volem dir que el masclisme colpeji només les organitzacions stalinistes, però és imprescindible determinar quines tesis polítiques han conduït a la ruptura reaccionària en aquest sentit.
3a tasca. Com es construeix la ideologia que permet negar la violència masclista i preservar la posició dels homes dins l’organització?
Creiem que aquesta és la pregunta més senzilla. La realitat és que els nostres partits no són bombolles. Nosaltres, les marxistes, no som idealistes. No creiem que sigui possible “un home nou” sota el capitalisme. Sabem que les organitzacions revolucionàries no són una bombolla i inevitablement reflecteixen d’una forma o d’una altra la societat en què viuen.
Tanmateix, si disposem d’un programa revolucionari de transformació d’aquesta societat i de lluita contra ella, això també ha de ser vàlid per a la qüestió de l’opressió. Les organitzacions revolucionàries —homes, dones i altres identitats de gènere— hem d’assumir aquesta batalla contra el masclisme tant en la societat com dins de les nostres pròpies files.
Els homes no es transformen automàticament en no opressors pel fet de pertànyer a una organització revolucionària, de la mateixa manera que la presa del poder no garantirà automàticament la fi de l’opressió. En les organitzacions revolucionàries aquesta contradicció s’ha de resoldre a partir d’un combat intern i de mesures que transformin l’home comú en defensor i aliat de les dones en la lluita contra el masclisme. Però cal ser conscients que aquesta ha de ser una tasca permanent, doncs les pressions de la ideologia dominant també ho són.
Les barreres contra aquesta ideologia nefasta han de ser permanentment aixecades, precisament perquè necessitem que el combat contra el masclisme sigui una batalla del conjunt dels i les revolucionàries.
4a tasca. “Reconstruir una estratègia efectiva d’incorporació de la dona treballadora, centrada en la seguretat, la confiança, l’autonomia i la capacitat de direcció de les mateixes dones.”
Corriente Roja/Corrent Roig som lluny de ser l’organització lliure de tota opressió que aspirem a ser, però sí que reivindiquem una voluntat sostinguda des de fa anys per combatre el masclisme dins la nostra organització i per construir militants i quadres que donin la batalla dins i fora del partit i que treballin per l’alliberament de les dones i dels col·lectius oprimits.
Algunes de les mesures que hem anat implementant a totes les seccions de la nostra organització són:
1) Impulsar les companyes militants perquè assumeixin no només tasques organitzatives sinó també responsabilitats polítiques. En aquest sentit, treballem per tenir una direcció amb una àmplia representació de dones i de sectors oprimits.
2) Fer de la lluita contra el masclisme i les opressions un eix central de la nostra militància. Desenvolupar formacions de manera regular i donar un pes especial a les campanyes centrals del partit —no només al 8M— en el combat contra les opressions. Crear espais que permetin enfortir políticament les dones.
3) Garantir la militància d’aquelles companyes amb càrregues domèstiques i/o familiars. Històricament, les dones hem estat apartades de la vida política per haver d’assumir la responsabilitat de la llar i la família. Per això treballem per garantir la cura dels infants en les reunions, els actes o esdeveniments del partit, amb l’objectiu d’assegurar una participació de qualitat de les companyes.
Per acabar, volem destacar que una sola companya retirada de la militància per qüestions de masclisme és una derrota per al conjunt de la classe, independentment de l’organització a la que aquesta companya pertanyi. Donem tot el suport a les militants que donen la batalla contra les opressions dins les seves organitzacions i que, quan aquestes impedeixen el debat i la batalla política i ideològica, s’atreveixen a socialitzar-ho buscant respostes i solucions col·lectivament.
És responsabilitat de les militants revolucionàries no ignorar aquelles companyes que fan aquest acte de valentia. Per això, en part, hem volgut dedicar temps a escriure aquesta resposta. Creiem que és una tasca col·lectiva cuidar a les companyes que, després d’anys de lluita, reben un cop d’aquestes dimensions. És responsabilitat de totes no deixar que es desmoralitzin i animar-les a no trencar el seu compromís amb la classe amb independència d’on decideixin organitzar-se.
Aquesta discussió no ens és aliena a cap de nosaltres: el debat col·lectiu és una part imprescindible de la reconstrucció del partit comunista. Per descomptat, no totes les organitzacions parteixen del mateix punt i cal destriar les tesis reaccionàries d’aquelles posicions realment revolucionàries.
Confiem en aquest camí no només per ser capaces de incloure’ns com a dones en els projectes comunistes, sinó també perquè creiem que la discussió pacient i honesta entre revolucionàries és el camí per a la reconstrucció de la internacional comunista.
[1] https://mcencobriment.substack.com/p/cap-agressio-sense-resposta
[2] Quienes son los “amigos del pueblo” y como luchan contra los socialdemócratas, V. I. Lenin
[3] La ideologia alemana, Friedrich Engels y Karl Marx
[4] Tesis sobre las opresiones – LIT-QI, Mariúcha Fontana [org.]