Després d’anys d’“interinitat” en òrgans centrals de l’aparell de l’estat, i al cap de dies, el PSOE i el PP van arribar a un acord per renovar el Tribunal Constitucional, el de Comptes, el Defensor del Poble i l’Agència de Protecció de Dades. Tots tret del Consell General del Poder Judicial que va quedar al marge per exprés desig de Pablo Casado.

El PSOE presenta com el seu gran triomf que l’apàtic Ángel Gabilondo es converteixi en el nou Defensor del Poble, un òrgan absolutament simbòlic sense cap pes real. Per contra, el PP va ficar dos jutges caracteritzats per les seves relacions amb la corrupció i les idees d’extrema dreta al Tribunal Constitucional, un dels principals aparells politicojudicials del règim, que va servir i serveix d’aval per a totes les polítiques reaccionàries, com ho va demostrar en tot el procés català o el vot favorable a la Reforma Laboral de Rajoy; la qual segons la ministra de Treball “tècnicament” no es pot derogar.

Vox, malgrat la sobreactuació, són dels seus els que han entrat al Tribunal Constitucional, perquè Enrique Arnaldo està lligat a l’aznarisme més recalcitrant a través de la FAES a més de la seva aparició en sumaris per corrupció. Per la seva banda, Concepción Espejel va ser la jutgessa contra els joves d’Altsasu, que va convertir una baralla de bar en un delicte de terrorisme, enviant-los durant anys a la presó, i va ser recusada per la proximitat al PP en el cas Gürtel. Vaja, dues joies.

I tot comença a esquerdar-se…

Està clar que el pacte PSOE-PP, amb l’aval des de l'”esquerra” d’Unidas Podemos, té un objectiu polític més evident: enfortir des de les institucions parlamentàries unes institucions, les judicials, absolutament desprestigiades tornant als anys del “bipartidisme”. A l’acord s’han deixat fora totes les altres forces polítiques començant per les sobiranistes (EH Bildu, ERC, CUP i BNG) que van emetre un comunicat conjunt de rebuig.

És el somni de la burgesia espanyola: la tornada als vells temps del “turnisme” entre el PSOE i el PP, que la crisi i el 15-M havien dinamitat. Saben que el món, i dins seu l’Estat espanyol, viu una situació d'”incertesa” provocada per tres elements centrals, un, la reconstrucció de l’economia després de l’any de la pandèmia; dos, la transició “ecològica” que suposarà una reconversió industrial del calibre de la dels 80, i tres, tot això en el marc d’una agudització de les tensions interimperialistes i intercapitalistes, de qui pren la “maneta” del mercat mundial, fruit de la crisi del 2007-2008.

El capital espanyol és conscient que per afrontar aquests reptes, ubicar-se en la nova divisió internacional del treball i rebre els 140.000 milions de la Unió Europea per a la reconstrucció, ha de provocar, primer, una nova reculada de les condicions de vida de la classe treballadora i els pobles a través de noves reformes laborals, de pensions, liberalitzacions de l’economia, i retallades als drets individuals (avortament, LGTBI, etc.); és a dir, en tota regla, un atac frontal.

El 15-M i el desencant d’un ampli sector de la joventut respecte als partits del règim (PSOE, PP, IU), la dimissió del rei a la fuga el 2014, la implicació activa de tot l’aparell de l’estat, del rei fins al poder judicial en la repressió del procés català tots aquests anys, han deixat el règim del 78, a les seves institucions fonamentals, en una crisi que es manifestava amb la incapacitat del PSOE i del PP de renovar els òrgans que ara han pactat.

El TC, juntament amb el CGPJ i el Tribunal Suprem, són les “joies de la corona” d’aquestes institucions judicials, ja que són elles les que amb les seves sentències i decisions defineixen els marcs i els límits del règim del 78. I és obvi que l’entrada d’Arnaldo i Espejel al TC és un gir obert a un estrenyiment dels ja per si mateixos estrets marges democràtics del règim.

Que per les seves característiques aquests dos jutges poden “deslegitimar” el TC davant de la població és clar; ho demostra que s’hagi trencat la disciplina de vot al PSOE i UP, amb diputats com Odon Elorza votant en contra d’Arnaldo. Però l’objectiu ara no és legitimar novament institucions ja en crisi com el poder judicial, sinó reforçar la unitat política al seu voltant per enfrontar les batalles socials que vénen.

El paper de UP

UP va xifrar el seu suport a la proposta pactada entre PSOE i PP, votant a favor seu «amb els nassos tapats», per la teoria del «mal menor», ja que a falta de quatre membres del TC per renovar «esperen» una majoria progressista al Tribunal.

Tanmateix, això no és més que una justificació perquè, coneixent el que li passa a tot jutge que manifesta una certa tendència a la «independència» respecte a l’aparell neofranquista, és obvi que la por pesa més que tota la seva ideologia progressista; no fos cas que els passi com a Garzón, inhabilitat per voler investigar els crims del franquisme, a Elpidio Sánchez inhabilitat per voler aprofundir en la corrupció del PP, o al jutge Castro separat del cas, per implicar la infanta en els tèrbols assumptes del seu marit Urdangarín.

En tot cas, el paper d’UP és el de bufó de la cort; encara estava calent el “cadàver polític” del seu exdiputat Alberto Rodríguez a causa d’un acord PSOE-PP, quan han de deixar-se les pedretes a la sabata de votar a favor dels dos candidats de l’extrema dreta per al TC.

El març del 2004, any en què Corriente Roja sortia d’IU, l’ABC escrivia això sobre el paper d’IU al règim:

“(…) el paisatge democràtic espanyol ofereix històricament un espai clar a l’esquerra del PSOE, on cal assentar una formació que reforci la centralitat política de la socialdemocràcia i alhora serveixi de dic de contenció per a les temptacions antisistema. IU ha exercit, des de la seva refundació a partir del vell PCE, com a factor d’estabilitat que ha carregat darrere seu els diferents impulsos de l’esquerra alternativa que s’han anat configurant després de la crisi del marxisme tradicional, evitant que es produeixin temptacions escapistes i rupturistes al marge de les vies de la democràcia”.

L’esclat social del 15-M no només va confirmar l’existència d’aquest espai social, sinó que ho va fer de masses quan milions van abarrotar les places de l’Estat espanyol (i no només la Porta del Sol de Madrid) fent populars els crits de “no ens representen” i “li diuen democràcia i no ho és”.

El 2014, després de les Marxes de la Dignitat convocades per forces “antisistema” i la dimissió del rei, totes les “forces vives” del règim van veure que “els dics de contenció” estaven esquerdats, i es van afanyar a buscar una força que substituís a IU per evitar les “temptacions escapistes i rupturistes”. Al llarg d’aquests anys, i després de moltes tires i arronses, aquesta força va ser Unides Podem, que es va incorporar al govern de la mà del PSOE.

Tot i això, havien d’acabar de disciplinar UP, sobretot en els seus sectors més lligats al passat rupturista del 15-M com Pablo Iglesias, a qui van forçar la dimissió després de la seva afirmació que «Espanya no era una democràcia plena», i més recentment l’expulsió del diputat canari per indicacions del Tribunal Suprem. Les”pedretes” que van ser les votacions per a la renovació del TC, i els altres òrgans renovats, han tancat el cercle amb la integració absoluta i plena d’UP, no només al govern de l’estat, sinó a la legitimació de les institucions d’un aparell judicial hereu del franquisme.

La tragicomèdia del règim del 78 és que els seus marges són tan estrets, que quan aconsegueix incorporar forces polítiques com a “dics de contenció” davant de les temptacions “antisistema” els destrueix per complir aquesta tasca. El règim del 78 a través del PSOE és com el sol per a Ícar, com més t’hi acostes més et crema les ales. Li va passar amb la IU de Llamazares, que es va presentar a si mateix com a apèndix d’una coalició amb el PSOE, està passant amb UP que està en coalició amb el PSOE, de manera que el seu paper de “dic” desapareix.

Per aquest alliberament de forces socials que suposa la plena integració d’UP al règim s’obren les portes a la construcció d’una veritable força no només “antisistema”, “anticapitalista” o “anti règim”, sinó que posi aquestes lluites “anti” en la perspectiva de la transformació socialista de la societat.