Resposta al manifest «Cal prendre partit» de CRT i «CR-IV»

1 d'octubre de 2026

Presentació

Ha arribat a les nostres mans el manifest “Cal prendre partit” llançat per un comitè conjunt entre CRT i l’autodenominada CR-IV. El manifest es proposa impulsar un procés constituent per a la fundació d’una nova organització socialista revolucionària a l’Estat espanyol, encara que, en veritat, fa temps que totes dues forces són ja una única organització: la CRT. En nom del que és la integració efectiva de “CR-IV” a la CRT parlen d’impulsar un “procés constituent”.

Corrent Roig i la LIT-CI ens considerem un instrument al servei de la construcció d’un partit revolucionari i de la històrica tasca de la construcció de direcció revolucionària internacional. Així, aspirem a construir-nos en el moviment obrer per a contribuir a la victòria de la nostra classe sobre el capitalisme i acabar amb tota opressió i explotació. Som plenament conscients que tals objectius exigeixen un debat honest i lleial amb la resta de l’esquerra revolucionària per a avançar en comú en aquestes tasques.

Pensem, no obstant això, que el manifest “Cal prendre partit” està molt lluny de contribuir al debat honest i lleial, en primer lloc, perquè les tesis que ens imputen en ell són, abans de res, una construcció arbitrària que no es correspon amb la realitat. Per part nostra, ens veiem en l’obligació de donar una resposta. Entenem que és necessari assenyalar algunes qüestions bàsiques de mètode, programa i estratègia que interessen, per la seva importància, a tots els/les interessades que ens proposem construir una força nítidament socialista i revolucionària. Entre aquestes qüestions ens referirem al problema de les nacionalitats oprimides i les tasques democràtiques, a la incapacitat de la CRT/CRP de reconèixer l’agressió imperialista de Rússia contra Ucraïna ¹ i també a la política del PTS argentí, el partit-mare de la CRP, que el manifest col·loca com la gran referència mundial d’els/les revolucionaris/es.

I. Una incomprensió profunda de la lluita de les nacionalitats oprimides pel seu alliberament i del combat per les consignes democràtiques

Com sabem, la qüestió de les nacionalitats oprimides ha estat en el centre dels problemes del règim polític espanyol al llarg de la història moderna i ho continua estant, amb alts i baixos, en el règim sorgit de la Transició. El procés, com es va anomenar al període de mobilitzacions multitudinàries en defensa de la República catalana que es va iniciar en 2013 i va tenir la seva culminació en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, és prova d’això. No és estrany que encara estigui pendent d’aplicar-se la Llei d’Amnistia.

Com referim en anteriors elaboracions², la CRT i el seu corrent internacional (la Fracció Trotskista (FT), recentment canviada de nom com CRP) pateixen una profunda incomprensió sobre com abordar el problema de les nacionalitats oprimides. Lluny d’esforçar-se per entendre la dinàmica viva dels processos de lluita contra l’opressió nacional, defensa un doctrinarisme que menysprea les consignes democràtiques i que aplica a tota circumstància i lloc. Com si les consignes democràtiques no formessin part del programa de transició per a la revolució socialista. De tal forma, quan arriben moments decisius com el procés català, queden convertits en una força exterior, aliena a la mobilització popular.

Crida també l’atenció que una organització com la CRT i la seva corrent internacional, que es presenten com a fars del marxisme revolucionari i únics trotskistes del món, que acostumen a sentenciar els debats amb cites, hagin “oblidat” aquesta vegada tota referència a les polítiques adoptades per Trotsky i l’Oposició d’Esquerra Internacional en els tumultuosos anys 30 del segle passat en l’Estat espanyol. Un període en el qual la lluita contra la monarquia i el problema nacional català van ocupar el primer pla de la lluita de classes fins a l’esclat de la guerra civil.

Els problemes de la corrent internacional de la CRT no es limiten, d’altra banda, a la qüestió nacional, sinó a la lluita general per les consignes democràtiques i la batalla de pobles oprimits, com a Palestina i Ucraïna, pel seu alliberament nacional.

Abans de començar la polèmica ens sembla necessari denunciar, de nou, els mètodes utilitzats per la CRT que, en el seu manifest conjunt, ataca a Corrent Roig per defensar la tesi que Galícia és una colònia espanyola. La veritat, és que mai hem defensat aquesta tesi i la CRT i els seus nous socis ho saben perfectament. És, literalment, una mentida la necessitat de la qual se’ns escapa.

II.1. La lluita per la República Catalana

Entrant ja en la polèmica, CRT comença, com és el seu costum, amb la lletania que Corrent Roig i la LIT defensem una “política seudoetapista”³ de “revolució democràtica” que “deslliga les demandes democràtiques de la perspectiva del poder obrer”.

Prossegueixen dient que, atès que “la república catalana només serà possible si és conquerida per mitjà d’una gran lluita social encapçalada per la classe treballadora […] només serà possible com una república socialista […]”. En canvi -continuen – defensar, com va fer Corrent Roig⁴, “la consigna de República catalana (…) “acaba condemnant a un partit revolucionari a sumar-se al furgó de cua de la política nacionalista burgesa i petitburgesa”.

En veritat, CRT ni tan sols reconeix que el procés fos una mobilització popular per la independència catalana i, de manera pudorosa, només parlen “d’un moviment democràtic pel dret a l’autodeterminació”.

Un article de Guillermo Ferrari⁵ de 14/10/13, escrit quan el procés ja havia començat i la CRT encara es deia “Classe contra Classe”, sintetitza a la perfecció les seves posicions. En ell rebutja, d’entrada, la consigna de República Catalana perquè “no defineix si és una república capitalista o socialista”. Així mateix, perquè “decanta la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol des d’una forma determinada”, quan el que feia falta era una “Assemblea Constituent Revolucionària” -sorgida de la seva imaginació- “on totes les nacionalitats puguin discutir i resoldre sobre la qüestió nacional i tots els problemes”.⁶

Enfront de les acusacions de CRT, reproduirem aquí una part fonamental de les tesis que va defensar Corrent Roig⁷:

“1/El conflicte català s’ha convertit en l’element més avançat de la crisi del règim monàrquic en descomposició. La gran mobilització per la seva sobirania nacional ha fet de Catalunya el principal bastió de la lluita contra el règim i, per això mateix, l’avançada del procés de la revolució espanyola. El curs del conflicte i els seus resultats són decisius per a la classe obrera i els pobles de l’Estat espanyol.

2/El conflicte català mostra a les clares que no és possible exercir el dret democràtic a l’autodeterminació sense trencar amb la legalitat del règim monàrquic. La prohibició de la consulta ha mostrat que un referèndum d’autodeterminació només és possible si Catalunya assumeix la plena sobirania nacional.

3/Aquesta realitat política obliga a plantejar amb tota claredat que la proclamació de la República catalana independent és la condició i l’instrument per a assegurar l’autodeterminació.

4/La batalla pels drets nacionals, per la sobirania, per la República catalana, ha de ser abans de res una reivindicació de la classe treballadora, que ha de convertir-se en la campiona d’aquesta lluita democràtica. El moviment obrer no pot romandre aliè a aquesta lluita ni limitar-se a exercir el paper d’acompanyant a la disposició de Mas o, arribat el cas, de Junqueras.

7/Lluitem per una República catalana “social i sobirana”. Sobirana no sols de Madrid sinó de Brussel·les i Berlín, que asseguri les necessitats bàsiques de la classe treballadora i de la petita burgesia empobrida (prohibició de desnonaments; revertir les retallades i privatitzacions; drets laborals i polítics; derogació de la reforma laboral; presó per a corruptes i corruptors i confiscació de lo robat; suspensió del pagament del Deute i Auditoria; presa de control dels bancs catalans -la Caixa i Sabadell- i de les empreses estratègiques; confiscació de les empreses que amenacin amb la deslocalització si es declara la independència…) i que posi en marxa un procés constituent per a un canvi radical, que doni la paraula al poble treballador organitzat des de baix. La lluita per mesures com aquestes dona a la consigna de República catalana un caràcter transicional cap a la conquesta del poder per la classe treballadora. (…)

8/La lluita per la República catalana no és una lluita “independentista” sinó el principal punt de suport per a acabar amb el règim monàrquic i la millor base per a batallar per una lliure unió de pobles lliures o, com ho expressaven els nostres precursors en la lluita, la lliure unió o confederació de repúbliques ibèriques. Per a nosaltres, aquesta unió lliure és indeslligable de la lluita per una Europa dels treballadors i els pobles. No hi ha “socialisme en un sol país” sinó que té dimensió europea i mundial. La República catalana, la unió lliure de repúbliques i l’Europa dels treballadors i dels pobles és una combinació de consignes que formen un tot indissociable.”

A Corrent Roig pensem que aquestes tesis es vinculen amb la tradició del marxisme revolucionari a l’Estat espanyol i, en particular, amb les posicions que van prendre Lleó Trotsky i l’Oposició d’Esquerra el 1934, quan va esclatar el conflicte frontal entre Catalunya i el govern central entorn de la Llei de Contractes de Cultiu. Un conflicte que confluïa i s’integrava com una peça central en el xoc general del moviment obrer del conjunt de l’Estat contra el govern reaccionari de Madrid.

En una carta, enormement crítica, de Trotsky⁸ als dirigents de l’Esquerra Comunista Espanyola (ICE), els va plantejar la urgència d’un gir radical:

«Catalunya pot convertir-se en l’eix de la revolució espanyola. La conquesta de la direcció a Catalunya ha de ser el centre de la nostra política a Espanya.” (…) “El proletariat ha de demostrar en els fets a les masses catalanes que té un interès sagrat per la defensa de la independència catalana. És aquí on residirà el pas decisiu cap a la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes socials de la ciutat i del camp prestes a la defensa.»

De la mateixa manera, entre altres qüestions clau, com la de l’armament popular, Trotsky els deia que «donada l’extrema divisió del proletariat català⁹, que no li permet establir la seva hegemonia a Catalunya, no pot, en la situació actual, proclamar per si sol la independència de Catalunya. Però pot i ha de cridar a la proclamació amb totes les seves forces i exigir-la al govern petitburgès d’ERC.«

Per descomptat, la batalla per la proclamació de la República catalana no va allunyar a Trotsky i a l’Oposició d’Esquerra de la via revolucionària. Com va escriure Alfonso Leonetti en nom del SI de la LCI (Oposició d’Esquerra) en una carta annexa a la de Trotsky:

«Evidentment, nosaltres, marxistes, no som “separatistes”; però no som tampoc “demòcrates”. Malgrat això, lluitant per la “democràcia” pensem arribar al socialisme i al poder proletari. La mateixa cosa amb la qüestió nacional.

Lluitant per la independència catalana, per la República catalana, en suma, la classe obrera no perd de vista ni un instant que la seva tasca és lluitar per una lliure república catalana obrera i pagesa dins d’una lliure república obrera i pagesa d’Espanya.»

II.2. L’oposició de la CRT a la consigna República

La mateixa línia d’oposició a la consigna de República Catalana es repeteix amb la consigna de República a escala de l’Estat espanyol. Guillermo Ferrari, en l’article citat, és potser qui més bé expressa la postura que manté la CRT. És així quan ens criticava, per exemple, donar suport a iniciatives de referèndum contra la Monarquia que llavors s’estaven duent a terme en diferents llocs. Ens deia, en una mostra de doctrinarisme difícil d’igualar, que demanàvem “(a qui?) un Referèndum perquè la gent voti si vol la Monarquia o una República (no importa si és burgesa). I la revolució socialista queda per a un futur indefinit.”

En una altra part del seu article escrivia que la seva organització “no lluitem per la III República, sinó que lluitem per una República Obrera que acabi l’explotació de l’home per l’home i totes les opressions”.

No obstant això, aquesta metodologia, molt poc té a veure amb la tradició marxista, el programa de la qual combina la batalla per les reivindicacions democràtiques, transicionals i socialistes en la lluita per la revolució mundial.

Dirigents com L. Trotsky van aplicar aquesta tradició a l’Espanya de principis dels anys 30 del segle passat, en plena lluita contra la monarquia. En una carta als camarades espanyols de juny de 1930, els va escriure cridant-los a posar-se al capdavant de la lluita per les reivindicacions democràtiques:

“No comprendre-ho seria cometre la major falta sectària. Posant per davant les consignes democràtiques, el proletariat no vol amb això dir que Espanya va cap a la revolució burgesa. Només podrien plantejar així la qüestió freds pedants atipats de fórmules rutinàries.”¹⁰.

I set mesos més tard, afegia:

“Com més valerosa, decidida i implacablement lluiti l’avantguarda proletària per les consignes democràtiques, més aviat guanyarà a les masses i privarà de base als republicans burgesos i als socialistes reformistes; d’un mode més segur els millors elements vindran al nostre costat i més ràpidament la república democràtica s’identificarà en la consciència de les masses amb la república obrera.”¹¹

És curiós, d’altra banda, que mentre maleeix la lluita per la República, la CRT no apliqui la mateixa maledicció a la consigna de “una cambra única que fusioni els poders executiu i legislatiu i que sigui electa per sufragi universal” que defensa en el seu programa¹².

II.3. Un programa de transició esquemàtic i abstencionista

Els errors programàtics que hem vist tenen greus conseqüències sobre la lluita de classes per la seva postura abstencionista implícita¹³. Amb aquesta lògica, en 2017, tres dies abans del referèndum de l’1 d’octubre – que només es va garantir sobre la base d’una enorme mobilització popular que va garantir l’obertura dels col·legis malgrat l’enorme repressió – la CRT va defensar: “No cridem a votar Sí perquè ni som independentistes ni compartim el projecte de república i procés constituent que proposa Junts pel Sí i la CUP. Tampoc som defensors del No, en tant és percebut com el manteniment de l’estat de coses actual. Ens posicionem en el vot blanc o nul”¹⁴.

En comparació, Corrent Roig ens vam posicionar des del 5 de setembre en defensa d’una “República catalana social i sobirana” i “Per la lliure unió amb la resta de pobles de l’Estat”. Així, “Cridem a votar Sí perquè no ha pogut quedar més clar que no hi ha possibilitat d’exercir el dret a decidir sense la ruptura amb el règim monàrquic del 78, inseparablement lligat a l’herència del franquisme (…) El nostre Sí que és una crida a lluitar per a no pagar un Deute que és il·legítima i per a aplicar els recursos econòmics a un pla d’emergència social”¹⁵.

La crida al vot nul era la condemna a qualsevol possibilitat real d’obrir un procés revolucionari de ruptura amb el Règim del 78, enemic del poble treballador de tot l’Estat espanyol.

La crida a votar “sí” en el referèndum de 2017 era la crida a la lluita d’els/les treballadors/as de tot l’Estat per una unió lliure de repúbliques, sense la llosa de la monarquia i les institucions hereves del franquisme. La crida al vot nul, en canvi, era la condemna a qualsevol possibilitat real d’obrir un procés revolucionari de ruptura amb el Règim del 78, enemic del poble treballador de tot l’Estat espanyol. En el règim de l’Estat Espanyol és impossible un referèndum lliure i sense repressió, la proclamació de la República Catalana era imprescindible per a poder exercir-ho i decidir lliurement la forma d’unió amb els pobles de la resta de l’Estat i per a aplicar un programa d’emergència social.

No obstant això la CRT, en nom del “socialisme” i del “camí revolucionari” sistemàticament oposa la lluita per la república a la lluita per l’assemblea constituent. En primer lloc, haurien d’explicar què té de “socialista” l’assemblea constituent per sufragi universal, que en nombrosos països ha estat realitzada per a aprovar constitucions burgeses. En segon lloc, quin tipus d’assemblea constituent seria lliure, si es realitza mentre es manté el Rei com a cap de l’estat i de l’exèrcit? La posició de la CRT condemna a l’abstracció tant la “república socialista” com l’assemblea constituent.

Des de Corrent Roig ens esforcem per combinar totes dues reivindicacions, la qual cosa no suposa cap tipus etapisme o “pseudo-etapisme” sinó tenir en compte els ensenyaments que ens va deixar la revolució espanyola. Recordem que aquesta va començar en el context de la sortida d’Alfons XII i la proclamació de la II República (la CRT s’hauria oposat en 1931 a la seva proclamació en nom del socialisme?). Llavors es va realitzar una assemblea constituent, sí, però que va donar lloc a una constitució burgesa que no va resoldre les necessitats de la classe treballadora.

D’altra banda, la proclamació de la República catalana per ERC en 1934 hauria suposat un avanç enfront de la reacció de la qual era reflex el govern de la CEDA. Per part seva, el procés revolucionari va continuar desenvolupant-se i la qüestió del poder obrer (i no l’assemblea constituent) es va col·locar de manera directa durant la guerra civil al calor del sorgiment d’organismes de doble poder (comitès d’expropiació, milícies antifeixistes, juntes revolucionàries).

Aquest és el major exemple de com funcionen els processos vius de la lluita de classes. La negativa de la CRT de defensar la república, alhora que enarbora permanent l’assemblea constituent, és un error que demostra la seva incomprensió davant els processos vius de la lluita de classes.

Finalment, no podem sinó assenyalar les bandades en els posicionaments de la CRT ja que ells mateixos van acabar per defensar la república catalana el 29 d’octubre, un mes després del referèndum i just després de l’aplicació del 155, que acabava amb l’autonomia. Així van defensar “resistència per a defensar la república catalana i lluitar contra la Corona i el Règim en tot l’Estat”. Si és “a toro pasado” llavors no és etapisme?¹⁶

El seu esquematisme en el programa, també en el cas palestí, com veurem a continuació, els acaba obligant a corregir empíricament, malament i tard, els errors programàtics als quals els porta la seva base teòrica.

II.3. Palestina lliure del riu a la mar

Forma part del mateix enfocament metodològic de la corrent internacional a la qual pertany la CRT la seva oposició històrica directa a la consigna d’una “Palestina lliure del riu al mar”. Per a ells, recolzar aquesta consigna equivalia a defensar una “etapa democràtica” i renunciar al caràcter socialista de la revolució palestina, just quan aquesta reivindicació era, i continua sent, l’eix del programa per a la revolució socialista a Palestina i tota la regió. Actualment, després de les històriques mobilitzacions en solidaritat amb el poble palestí, han passat a assumir la consigna, però sense donar cap explicació ni oferir cap autocrítica.

Hi ha altres aspectes de la seva posició davant Palestina que també mereixen atenció i que es recullen a l’article que indiquem a peu de pàgina¹⁷: des del tipus de crítica que fan a Hamàs¹⁸, els seus recels poc dissimulats davant la lluita armada palestina i, molt en particular, la seva tesi que la confraternització dels palestins amb els treballadors i la joventut jueu-israelianes¹⁹ (colons usurpadors de terres palestines i, a títol de tal, que donen suport en la seva immensa majoria al genocidi i la neteja ètnica) és “la sola possibilitat d’emancipació per a tots dos pobles”.

II.4. Ucraïna enfronta una agressió imperialista de Rússia

A causa de la nostra defensa del poble ucraïnès enfront de l’agressió imperialista russa, CRT i associats ens acusen de “capitular” davant l’imperialisme nord-americà i defensar “posicions campistes pro-OTAN”. En contraposició, ells diuen “rebutjar per igual la invasió reaccionària del règim de Putin i el rol de l’OTAN, que utilitza al poble ucraïnès com a peó de la seva disputa amb Rússia”. És a dir, que estaríem davant una guerra interimperialista i que, per tant, hem d’estar contra totes dues parts, encara que, sorprenentment, la CRT no caracteritzi a Rússia com a potència imperialista²⁰.

Per descomptat, la intervenció indirecta dels imperialismes nord-americà i europeu, així com la naturalesa burgesa i proimperialista del govern Zelensky no poden ser relativitzats en absolut. Per contra, han de tenir-se molt en compte per a definir la política. Però no modifiquen el fet substancial: que estem davant una guerra d’alliberament nacional d’Ucraïna enfront d’una salvatge agressió imperialista russa. Per això hem fet campanyes en suport al sindicat miner-metal·lúrgic ucraïnès de Krivy Rhig, amb afiliats en el front, o a favor de la inclusió en els intercanvis de presoners de Denys Matsola i Vlad Zhuravlev, dos lluitadors classistes capturats pels russos en Mariupol.

Pensem que només és possible desemmascarar les intrigues i plans de l’OTAN així combatre al govern proimperialista, corrupte i oligàrquic de Zelensky, cada vegada més qüestionat per la població, lluitant des de les trinxeres ucraïneses.

Només si el comandament efectiu de la guerra passés a mans nord-americanes, la qual cosa implicaria el control tecnològic i operatiu, recolzat en tropes sobre el terreny, canviaria el caràcter de la guerra i, en lloc d’una guerra d’alliberament nacional, estaríem davant una guerra interimperialista. Però això no s’ha donat.

III. L’exemple del PTS argentí

La CRT i els seus associats donen un relleu molt especial a l’exemple del PTS de l’Argentina, a qui presenten com la gran “referència estratègica” per a ells i per als/les revolucionaris/es del món. En el seu manifest, donen suport al gir donat pel PTS a partir dels alts índexs de simpatia aconseguits per la seva diputada Myrian Bregman i les enquestes electorals. No és aquest el lloc per a analitzar amb detall tots els aspectes d’aquest gir, però sí per a assenyalar alguns elements rellevants.

III.1 El FITU: unitat en les eleccions, fragmentació en les lluites

El PTS considera que el FITU (Front d’Esquerra i de Treballadors – Unitat) ha arribat al seu límit, almenys en la seva forma actual. Fins aquí, és una opinió que fins podem compartir, encara que pensem que són necessàries algunes explicacions.

Inicialment constituït com FIT, la seva creació va ser una mesura defensiva de tres organitzacions argentines que es reivindiquen trotskistes (PTS, PO i IS²¹) que, davant les restriccions per a participar en les eleccions, van resoldre constituir un front electoral. Una tàctica, encara que limitada, correcta i vàlida.

El FIT, a partir del seu acompliment electoral, va despertar simpatia i fins i tot entusiasme en els sectors d’avantguarda que li votaven i feien campanya per ell. El seu creixement va ser en 2015, quan va aconseguir 1,3 milions de vots.

L’expectativa dels sectors que votaven, feien campanya i feien costat al FITU era que aquest es convertís en l’instrument polític de l’avantguarda lluitadora que el sostenia. Aquesta expectativa, no obstant això, mai es va concretar. Els partits del FITU no estaven d’acord amb ella. Mai es van proposar, durant els 15 anys d’existència del FIT, superar l’etapa de mera unitat electoral.

Mai van crear instàncies democràtiques de participació de les bases dels partits del FITU i, menys encara, dels milers d’activistes que simpatitzaven. Mai van ser capaços d’actuar de manera unitària en les lluites i en la disputa per la direcció dels organismes del moviment. Era “cadascun pel seu costat”, com reconeixen ara el PTS i el seu màxim dirigent, Albamonte: unitat en les eleccions, fragmentació i autofàgia a les lluites.

III.2 Construir un partit de la nova classe treballadora, sí, però amb quina metodologia?

Davant les limitacions del FIT i les grans oportunitats que s’obren a l’Argentina, el PTS va resoldre cridar a la construcció d’un partit de la nova classe treballadora. És a dir, un partit que expressi els seus interessos, encara que siguin els més bàsics, que l’organitzi amb independència de classe i lluiti per un govern dels treballadors. Un partit de masses o que aglutini àmpliament a l’avantguarda.

Estem plenament d’acord en la construcció d’aquest partit. És una tasca que pot complir un rol important en l’avanç de la consciència i l’organització a l’Argentina, on la majoria d’els/les treballadors/es sempre ha estat representada políticament pel peronisme, un corrent burgès en degeneració avançada.

No obstant això, discrepem profundament de la forma en què el PTS està impulsant el moviment pel nou partit. En primer lloc, perquè s’apropien d’un patrimoni comú a tot el FITU, presentant la figura de Myrian Bregman i altres referents com alguna cosa exclusivament seu. Deixen fora dels seus plans no sols a les altres organitzacions del FITU, sinó també i especialment als activistes que van fer campanya i van votar per aquestes i altres figures del FITU i també bona part dels nous activistes en ruptura amb el peronisme. Criden a la construcció de comitès pel nou partit exigint per endavant l’adhesió a condicions que exclouen potencialment als qui vulguin participar des de la seva pròpia comprensió d’aquesta necessitat. És un anomenat poc o gens unitari.

Aquesta manera de tractar a aliats i socis i a la pròpia avantguarda àmplia és una característica del PTS i la seva corrent internacional, que hem sofert en les nostres carns i que col·loca sempre la seva autoconstrucció per sobre dels interessos i necessitats del moviment de la classe treballadora.

Ho diem amb preocupació i com alerta. Coincidim profundament en la necessitat i possibilitat de tenir com a política en aquest moment la construcció d’un instrument polític independent dels/les treballadors/es argentins, encara que d’inici no aconsegueixi el programa històric de la nostra classe, és a dir, la lluita per la revolució socialista i la dictadura revolucionària del proletariat. Però ens temem que la metodologia del PTS els porti a preocupar-se pel seu propi creixement i petits assoliments, per sobre de l’objectiu major, i acabi per deixar passar aquesta oportunitat històrica, generant, una vegada més, frustració en amplis sectors d’activistes amb expectatives en aquesta experiència.

III.3 Quin programa per a prendre el poder?

Un aspecte que ens sembla fonamental en la crida al partit de la nova classe treballadora és l’esbós de programa que li proposa el PTS.

Albamonte i el PTS plantegen el debat a partir de la hipòtesi d’un govern de Myrian Bregman sobre la base d’una victòria electoral (el que és, sens dubte, improbable, encara que no es pot descartar) i es pregunten què fer en tal situació. La seva resposta és convocar una Assemblea Constituent, remetre a aquesta l’aplicació de les mesures de transformació i comprometre’s a governar en els seus límits.

Myriam Bregman és molt clara referent a això en la seva entrevista amb O’Donnell i Tenembaum²²: “Jo no li imposaré res a ningú. Jo crec que el que cal fer immediatament per a transformar d’arrel i perquè si el procés és a través del vot i la gent confia en aquest mecanisme, és portar això fins al final i fer una Assemblea Constituent, que sigui lliure, que sigui sobirana, i que tracti tots els problemes del país.”

Un govern de Myriam Bregman, per tant, renunciaria, d’entrada, a tota mesura revolucionària o que pugui qüestionar anar més enllà del règim i del sistema (així com també a impulsar un procés massiu d’autoorganització democràtica del moviment). I faria dependre la seva aplicació de l’obtenció d’una majoria absoluta en l’Assemblea Constituent que convocaria, on, com no, plantejaria mesures radicals de transformació.

La consigna de l’Assemblea Constituent, llavors, en lloc de servir per a impulsar l’acció revolucionària del moviment, actuaria per a retenir-lo i paralitzar-lo. D’un altre costat, la història ens ensenya que, sota el domini de la burgesia i l’imperialisme, decidits a utilitzar tots els mitjans al seu abast, és suïcida apostar a una majoria absoluta revolucionària en l’Assemblea Constituent. Què faria un govern de Myriam Bregman davant una majoria burgesa?

Una altra qüestió que ens crida veritablement l’atenció és que tant en el manifest del PTS com en les entrevistes de Albamonte i Myriam Bregman, no es faci esment al problema dels militars i la policia i a la manera d’enfrontar-los, en un país on està viu el record del cop militar del 76 i el règim de terror que li va seguir. I quan és necessari comptar que qualsevol qüestionament seriós de l’ordre social l’enfrontaran amb les armes i el terror.

III.4 La lluita contra la corrupció i el cas de Cristina K

Finalment, hi ha un tema que no podem deixar de citar: la defensa del PTS a Cristina K. En el manifest presentat pel PTS hi ha un apartat contra la corrupció, les intromissions del poder judicial en el legislatiu, etc. Tot correcte, fins que es diu textualment que estan en contra de la condemna de Cristina K perquè això seria proscripció. Es col·loquen al costat d’ella.

Però a hores d’ara del partit no hi ha qui cregui que Cristina K no sigui corrupta. La pròpia Myriam Bregman, en l’entrevista esmentada, ho reconeix: “que va haver-hi corrupció no ho qüestiona ni Cristina”.

Els arguments esgrimits, com ara que la justícia va ser selectiva o que només es pot condemnar a Cristina si es jutja als altres, així com les mil variants possibles d’aquest argument, van tots contra la lluita contra la corrupció.

Inqüestionablement, la justícia burgesa és selectiva, quan no, com en aquest cas, obertament corrupta. Succeeix el mateix en l’Estat espanyol amb el PSOE, on els jutges fins i tot treballen amb informacions facilitades per Trump. Sortirà la CRT en defensa de Zapatero?

L’argument no es sosté, perquè portat fins al final necessitaríem tribunals proletaris per a jutjar a tots els burgesos i corruptes, la qual cosa només és possible després d’una revolució socialista. Fins llavors farem pronunciaments generals contra la corrupció mentre ens col·loquem al costat d’un grup de corruptes enfront dels altres?

IV. Extrema deslleialtat i mètodes fraccionals

No podem concloure aquesta resposta sense destacar una de les qüestions que afecta les relacions més bàsiques entre organitzacions i militants: ens referim a l’extrema deslleialtat i als mètodes fraccionalistes de la CRT, del seu corrent internacional (Corrent Revolució Permanent-CRP), així com dels seus nous adherents de CR-IV.

El debat precongressual que vam tenir fa uns mesos a Corrent Roig va estar marcat a foc per la disputa fraccional d’un grup minoritari dirigit per un vell dirigent, avui associat a la CRT, que no podia acceptar que les seves posicions ja no eren majoritàries. Fins al punt que, davant l’evidència, es va negar a participar en el Congrés Extraordinari que convoquem per a, precisament, atendre aquests debats. Finalment va trencar amb l’organització tres setmanes abans d’aquest Congrés, emportant-se prop del 10% de la militància (i no gairebé la meitat, com afirmen mentiderament). No va tenir, no obstant això, el menor rubor de continuar el treball fraccional, ara des de fora de l’organització, usurpant, en confabulació amb la CRT, el nom de Corrent Roig.

El problema principal de la CRT i de la seva corrent internacional és que han naturalitzat aquests mètodes, a partir de considerar que ells són els únics revolucionaris del món i que totes les altres organitzacions que es reivindiquen revolucionàries són un obstacle a eliminar per construir un partit i una internacional revolucionària.

Per descomptat, adornen aquest comportament amb la proclamació cínica que estan “contra tota autoproclamació sectària” i reivindicant “un marc de fraternitat revolucionària i de llaços de camaraderia forjats en el combat comú”. Mentrestant, el seu manifest crida “a les companyes i els companys d’altres organitzacions de l’extrema esquerra” a trencar amb els seus partits i a “sumar-se al procés constituent”.

Per part nostra, no podem normalitzar l’actitud fraccional de CR-IV contra la nostra organització a la qual fa mesos que la CRT alimenta i dona cobertura política. Ens sembla que la difícil tasca de contribuir a la reconstrucció d’una IV Internacional digna de tal nom exigeix el respecte entre organitzacions revolucionàries per a poder establir un marc de debat honest, pacient i fraternal sense el qual serà molt difícil avançar en la discussió i comprensió dels fets més significatius de la lluita de classe al mateix temps que participem en ella.

Sobre la base d’aquestes consideracions, tornem a emplaçar els/les camarades de CR-IV a rectificar i a adoptar una denominació que no els vinculi a l’organització amb la qual van trencar, perquè això només contribueix a generar confusió, quelcom contraproduent per a l’enfortiment del moviment obrer i popular. No tot val en la construcció d’una organització revolucionària, per més necessitat i urgència que existeixi per construir-la.

A mode de conclusió

Coincidim plenament amb els/les companys/as en la necessitat de recompondre i enfortir una veritable esquerra revolucionària a l’Estat espanyol i internacionalment, això és, la construcció d’una organització que intervingui activament de les lluites de la classe treballadora i la joventut amb una perspectiva obrera i socialista, que davant l’imperialisme, tingui la cara que tingui, i que impulsi resoltament l’organització independent de la classe obrera en la seva històrica lluita per la transformació socialista de la societat. Perquè aquest procés no sigui una sort de “crida buida” és imprescindible barallar per a impulsar els espais de front únic com a espais d’unitat de la classe obrera per a lluitar pels seus interessos, en els quals conviuen treballadors de diferents tendències polítiques o sense cap en particular.

Per part nostra, estem oberts/as al diàleg i a la discussió fraternal amb totes aquelles persones i organitzacions que creguin fermament en la necessitat d’emprendre aquesta tasca i, d’existir un procés real de debat per aquests fins ens sumarem sense dubtar a contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la construcció d’una esquerra revolucionària més forta i sòlida a l’Estat espanyol.

La consolidación de un nuevo estado imperialista en Rusia, disponible aquí ↩︎
Claves para entender la ruptura, disponible aquí ↩︎
Un debate con el MRT (partido hermano de la CRT en Brasil), disponible aquí ↩︎
Y también la organización Lluita Internacionalista ↩︎
Autor de Izquierda Diario ↩︎
Guillermo Ferrari, Polémica con Corriente Roja sobre la cuestión nacional catalana y el marxismo. Este artículo no se encuentra online pero lo citan como referencia bibliográfica aquí ↩︎
Tesis del Comité Estatal de Corriente Roja de 26-10-2014, disponible aquí ↩︎
La carta de Trotsky lleva por título «El conflicto catalán y las tareas del proletariado«. En setiembre de 2014 fue publicada en catalán en la revista Avenç, con una introducción de Pelai Pagés. En 2020 fue publicada, junto con la carta inédita de Leonetti, aquí ↩︎
La CNT, el mayor sindicato catalán, anarcosindicalista, no formaba parte de la Alianza Obrera y era «abstencionista» ante la reivindicación nacional catalana. ↩︎
“Las tareas de los comunistas en España” (carta a la redacción de Contra la Corriente) 13-6-1930 ↩︎
“La revolución española y las tareas de los comunistas” 24 de enero de 1931 ↩︎
“Qué es y por qué lucha la CRT”, disponible aquí ↩︎
El programa y la revololución, disponible aquí ↩︎
https://www.izquierdadiario.es/La-juventud-y-la-clase-trabajadora-deben-encabezar-una-lucha-independiente-por-el-derecho-a-decidir ↩︎
https://www.corrienteroja.net/referendum-en-cataluna-corrent-roig-votara-si/ ↩︎
https://www.izquierdadiario.es/Ni-un-paso-atras-Resistencia-para-defender-la-republica-catalana-y-lucha-contra-la-Corona-y-el ↩︎
https://litci.org/es/la-fraccion-trotskista-y-su-postura-en-la-guerra-de-gaza ↩︎
https://www.laizquierdadiario.com/Apoyar-la-resistencia-palestina-significa-apoyar-la-estrategia-y-los-metodos-de-Hamas ↩︎
https://www.revolutionpermanente.fr/Lutte-ouvriere-le-NPA-C-et-la-lutte-pour-l-auto-determination-de-la-Palestine ↩︎
¿Es Rusia imperialista? https://www.izquierdadiario.es/Es-Rusia-imperialista ↩︎
Más tarde se adhirió el MST, dando lugar al FITU ↩︎
https://www.youtube.com/live/2ofW6_HyPQw?si=zLhm3zOG2KyYCWCd ↩︎