Sense feina i sense ganes de viure: els efectes de la violència cap al col·lectiu LGTBI

El 17 de maig és el dia mundial contra la LGTBfòbia, una data que fa pocs anys que ve marcant la ruta de lluita cap el dia de l’Orgull LGTBI, el 28 de juny- El motiu que s’hagi pres des dels carrers la data del 17 de maig com a jornada de lluita contra la LGTBfòbia és degut a la victòria històrica per la qual l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va despatologitzar l’homosexualitat el 17 de maig de 1990. Tanmateix, sembla important remarcar que avui en dia l’OMS segueix considerant la transsexualitat un trastorn psiquiàtric, cosa que determina en gran mesura la relació entre les persones transsexuals i els respectius governs als que acudeixen per a demandar les seves necessitats.

Com veiem, i igual que passa com el dia de l’Orgull LGTBI, el 17 de maig tenim més pel que lluitar que per celebrar. En un context de crisi econòmica, en el qual els recursos de l’Estat estan sent destinats a pagar un deute il·legítim, originada i mantinguda voluntàriament pels diferents governs junt al corrupte sector financer, el col·lectiu LGTBI que a més a més enfronta les diferents reformes laborals per les quals l’acomiadament és pràcticament gratis i la precarietat és la norma, s’està veient despullat de la protecció incipient que havia guanyat a través de dècades de lluita.

D’aquesta manera, ens trobem un índex altíssim de mortalitat per suïcidi entre la joventut LGTBI. Segons l’Observatori Espanyol contra la LGTBIfòbia, els intents de suïcidi entre joves LGTBi són de tres a cinc vegades més nombrosos que entre els joves en general. De mitjana, quasi 50 joves LGTBI es suïciden a Espanya cada any i uns altres 950 joves LGTBI ho intenten. El principal motiu d’aquesta tragèdia té a veure amb el principal entorn en el qual els joves socialitzen: l’escolar.

Davant aquesta realitat, ens trobem amb governs que retallen paulatinament en educació i propicien el catolicisme dins les aules: amb la LOMCE (reforma educativa per a educació secundària, iniciada pel govern ZP, per la qual el pressupost dels instituts depèn de la seva nota mitjana global) es promouen els centres concertats, la gran majoria gestionats per entitats properes a l’Església. Dins d’aquests, a més a més, es prioritza la subvenció a aquells centres segregats per sexe, imposant d’aquesta manera la rigidesa de la divisió social del sexe i els estereotips que d’aquesta se’n deriven. El 2016, el govern de Rajoy va eliminar l’assignatura Educació per a la Ciutadania, en la qual es formava els alumnes en valors socials de tolerància- Així mateix, es va imposar la Religió Catòlica com a assignatura puntuable, amb la repercussió ideològica que tenen les ensenyances del catolicisme sobre el col·lectiu LGTBI. Totes aquestes reformes educatives estan emmarcades en una reducció constant del pressupost públic pel qual es massifiquen les aules dels instituts de barris més humils i dificulten la identificació de situacions discriminatòries per part dels docents.

Però la violència LGTBIfòbica no es produeix només a les aules: segons el Ministeri d’Interior, els delictes d’odi cap al col·lectiu LGTBI a l’Estat Espanyol van augmentar un 36% de 2015 a 2016, i va passar de 169 a 230: van ser els atacs que més van augmentar. Encara que aquesta xifra resulti alarmant, no té en compte totes aquelles agressions que no arriben a ser denunciades: segons l’Observatori de Xarxes contra l’odi de FELGTB, s’indica que només un 17% d’aquests delictes s’arriben a denunciar, per por a “sortir de l’armari” o per pensar que no s’aconseguiran resultats amb la denúncia, cosa que té bastant sentit ja que en el nostre sistema judicial, l’agreujant d’odi per motius d’orientació de gènere o identitat sexual no s’aplica mecànicament i és el jutge en qüestió qui determina el caràcter del delicte.

Per altra banda. Ens enfrontem a una violència estructural en l’àmbit laboral: a l’Estat Espanyol no s’obliga a les empreses a prendre mesures d’inclusió laboral que podrien ser tan simples com la implantació de formació entre els empleats sobre temes de discriminació, la monitorització de les entrevistes de feina o el control de les plantilles per avaluar la representació dels diferents col·lectius en perill d’exclusió social.

Un exemple realment revelador és la discriminació laboral que patim les dones trans: el 80% estem desocupades i en risc de ser excloses a la prostitució per a sobreviure. D’aquesta discriminació se’n fa càrrec l’Estat directament: és a l’hora de presentar el nostre DNI, amb el nom i el sexe que no ens corresponen, quan som més susceptibles a ser rebutjades per a un lloc de feina. En canvi, per a poder canviar el nostre DNI hem de sotmetre’ns mínim a dos anys de tractament hormonal al que només podem accedir si som diagnosticades malaltes mentals prèviament.

Com hem pogut constatar en aquest breu article, dedicat únicament a la situació dins l’Estat Espanyol, el col·lectiu LGTBI, com a grup socialment oprimit, paga amb mort i exclusió les retallades en educació, les reformes laborals, el podrit sistema judicial dominat per jutges masclistes i LGTBIfòbics (recordem el cas de “La Manada”), una legislació que no ens protegeix i un sistema sanitari precaritzat que no té en compte les nostres necessitats.

Des de Corrent Roig cridem la joventut LGTBI a organitzar-se assembleàriament per a construir les dates històriques de lluita, com el proper 17 de maig, dia contra la LGTBfòbia i el 28 de juny, dia de l’Orgull LGTBI i així anar conformant un moviment contra les opressions socials que doni resposta a les polítiques LGTBfòbiques, masclistes i racistes que ens van imposant.