Home Estatal Sobre els “sindicalistes” implicats en les targetes de Bankia i els diners...

Sobre els “sindicalistes” implicats en les targetes de Bankia i els diners del Fernández Villa

Escrit per l’Ángel Luís Parras, el divendres 10 d’octubre del 2014

 

L’escàndol de les targetes opaques de Cajamadrid o els aproximadament 1,5 milions que van aflorar en els comptes de l’històric dirigent José Ángel Fernández Villa, s’han convertit en un nou escàndol de corrupció en què apareixen implicats diversos dirigents sindicals històrics de CCOO i UGT.

La indignació suscitada és més que legítima, tan legítima com indignar-se amb els qui ara es fan els sorpresos i “descobreixen” aquesta animalada. “No m’hi cabia al cap una cosa així”, “és una cosa insospitable” afirma sense posar-se vermell el Cándido Méndez. I una altra vegada, la tropa de tertulians i el circ mediàtic troben preparant la carn de canó per disparar a totes direccions.

Però n’hi havia prou amb haver escoltat a molts miners parlar del Fernández Villa, n’hi havia prou amb escoltar els treballadors/es de Banca, als molts i moltes afiliats de CCOO-Confia què, farts de tot això, van trencar amb el sindicat. I si no es volia escoltar, n’hi havia prou amb cercar a Google el nom d’aquests personatges per veure a molts d’ells implicats en l’acumulació vergonyosa de patrimoni i fortuna.

Qui va ser des de les files del “sindicalisme” còmplice de què dels 45.000 miners que hi havia als anys 80 es passi als menys de 4.000 que en queden avui? Qui va ser còmplice de què els Fondos Miner i les ajudes milionàries (més de 27.000 milions d’euros fins el 2012) a la mineria, es perdessin pels desguassos de les empreses i els cacics locals, mentre les famílies mineres es quedaven sense ofici i sense futur i els pobles es convertien en deserts? Qui des de la butaca del Consell d’Administració d’Hunosa, va aplicar sense escrúpols tot el pla de reconversió minera? Qualsevol miner asturià sabria posar-li nom: el José Ángel Fernández Villa. I de ben segur que els miners més combatius podrien afegir molts més detalls inclosa la escarnissada amb què va aplicar durant gairebé tres anys les seves “directrius sindicals”. I algú creia que tot això era gratis?

Qui va ser des de les files del “sindicalisme” que durant 24 anys va fer pinya amb el Botín i els grans banquers per dur a terme la major reconversió del sector, la major concentració bancària de la Història, en què es van perdre desenes de milers de llocs de treball mentre que permetia que quatre grans bancs concentrin avui el 80% dels recursos? De nou, n’hi hauria prou amb preguntar a molts/es treballadors de Banca, els quals van perdre el seu ofici, perquè li posessin noms i cognoms: la María Jesús Paredes i el seu il·lustre marit Francisco Baquero Noriega, dirigents de CCOO-Confia durant dècades.

No sabien que la representant de CCOO citada va exigir 9.231 euros perquè la seva parella recolzés la compra d’una torre del Real Madrid? No recorden la sentència judicial confirmant que Citibank va pagar a CCOO, UGT i FITC a canvi de firmar acords laborals, amb els quals en van sortir perjudicats els treballadors de l’entitat? No van veure mai la denúncia pública de què aquesta insigne parella havia acumulat un patrimoni immobiliari de més de 2 milions d’euros? No van llegir les notícies publicades des del 2007 sobre les empreses que figuraven en el registre mercantil a nom del Baquero i la seva família, empreses que incloïen impartir cursos de formació de CCOO? I no sabien que tot això es feia quan el Baquero, designat per CCOO, rebia uns ingressos anuals de 366.000 euros?

No van sentir dir al Villa “jo porto en aquest negoci més de 30 anys” o van sentir parlar a Parede donant consells a les xerrades dels Sindicats per invertir en Borsa, desfer-se en elogis cap al Botín, el seu cap o declarar al diari El País al 2007 “El sindicat construeix amb els banquers el model de canvi”?

A CCOO i UGT, els tertulians setciències no tenien notícies de tot això? Aquells qui cínicament van callar o van arremetre -incloses les expulsions del sindicat- contra els qui durant tota la vida hem denunciat aquests paràsits i vividors, ho van fer sabent que els privilegis de què gaudien eren part del pagament pels serveis derivats de la seva funció social. Mentre la burocràcia els garantís la pau social i el control dels treballadors/es, ja estava bé repartir targetes i prebendes.

“És evident que un guany tan gegantesc -ja que els capitalistes s’apropien d’això, a més del que exprimeixen als obrers del seu «propi» país- permet corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera. Els capitalistes dels països «avançats» els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes i indirectes, obertes i d’amagat”.

Això ja ho deia Lenin fa anys i panys. No es tracta de mala gent, ni de corruptes, que també ho són!, es tracta de la burocràcia sindical. I com es deia al 1r Congrés de Co.Bas (1986):

“A l’Estat espanyol fa temps que les direccions de CCOO i UGT, en comptes d’organitzar i desenvolupar una política de resistència contra les agressions de la patronal i dels governs del PP o del PSOE, assumeixen una política de col·laboració activa en la liquidació dels treballs amb drets, en la privatització d’empreses i dels serveis públics, amb la firma de pactes socials de «moderació salarial», en les deslocalitzacions d’empreses o en l’acceptació, per acció o omissió, de les successives reformes laborals.”

Aquesta línia d’integració institucional i de col·laboració de classes està íntimament relacionada amb la creixent dependència dels aparells sindicals del finançament i les prebendes que els concedeix l’Estat i la patronal a canvi de la seva submissió: subvencions directes via pressupostos de l’Estat, gestió de fons de formació ocupacional i continua, gestió dels fons de Pensions, pagaments i comissions per EROS, participació en els organismes oficials de representació, alliberaments, convenis de col·laboració, estudis subvencionats… Es tracta d’un procés que independitza materialment la burocràcia dirigent de la base dels afiliats/es, converteix als buròcrates en “professionals del sindicalisme” amb caràcter permanent i transforma el règim intern del sindicat en una dictadura arbitrària de l’aparell perpetuant el seu estatus privilegiat.

La història concreta del procés de degeneració de les grans organitzacions sindicals es pot rastrejar a través de la successió de contrareformes laborals i de pactes socials regressius de què han estat còmplices, actius o passius, des de la Transició”.

Així doncs, s’ha d’exigir que els diners es retornin, que vagin a la presó tots els responsables; però la lluita contra les targetes black dels “sindicalistes” en particular només té un camí: acabar amb la burocràcia sindical i amb aquests dos grans aparells que la sostenen.

Es tracta de què cada cop que apareguin en una empresa defensant els EROS i els ERTOS, els seus “acords de pau social”, les prebendes dels seus alliberats, els treballadors/es els diguem: als que us agraden les targetes, us traurem nosaltres una: la targeta vermella.

Exit mobile version