Cuba va ser sacsejada aquest diumenge per una onada de protestes populars. Als carrers de l’Havana i d’altres vint ciutats es va expressar el cansament social. La fam, la desocupació, el desproveïment, la incapacitat del sistema de salut per controlar la pandèmia i, per acabar-ho d’adobar, la repulsió cap a la dictadura d’una oligarquia concentrada en l’alta cúpula del Partit Comunista de Cuba – PCC, l’únic permès al país – i de les forces armades, és en el que es basen les manifestacions.
El president cubà i màxim líder del PCC, Miguel Díaz-Canel, va condemnar les protestes utilitzant la típica maniobra d’assenyalar com a actes desestabilitzadors orquestrats i finançats pels EUA i altres agents contrarevolucionaris a qualsevol protesta legítima del poble: “No admetrem que cap contrarevolucionari, cap mercenari, cap venut al govern dels EUA, venut a l’imperi, rebent diners de les agències, deixant-se portar per totes les estratègies de subversió ideològica creïn desestabilització al nostre país“. Va assegurar que en el seu govern estaven “disposats a tot i estarem al carrer combatent“, convocant als seus seguidors més fidels a “enfrontar” els descontents amb l’ordre establert. El successor dels Castro, finalment, va sentenciar: “l’ordre de combat està donada: al carrer els revolucionaris“.
La jornada es va saldar amb centenars de presos i d’altres ferits. És difícil saber en quina mesura continuen les protestes, principalment a causa de la censura i les restriccions a l’ús d’internet que imposa la dictadura cubana. D’altra banda, tampoc són fidedignes moltes notícies manejades pels “cucs” de Miami.
No podem encara afirmar amb claredat quina serà la dinàmica del procés. Però és innegable que estem davant d’una situació nova. En tot cas, el que ha passat a partir de l’11 de juliol guarda relació amb altres brots de lluita importants, encara que més petits i localitzats, que ja anaven passant, com les mobilitzacions d’artistes i intel·lectuals del 27 de novembre de 2020 i els intents d’organitzar de manera independent del govern cubà la marxa de l’orgull LGBTI+.
Per trobar un fet similar als de l’11 de juliol, cal remuntar-se a 1994, quan va ocórrer el maleconazo a l’Havana, en ple Període Especial. Però aquesta manifestació, tot i que va ser significativa, es va limitar a pocs centenars de persones i a la capital. La presència de Fidel Castro i l’eficient repressió d’un “grup de resposta ràpida” va ser suficient per dispersar la protesta, fins i tot abans que moltes províncies de l’interior sabessin de la seva existència. Ara sembla ser diferent. Les protestes van ocórrer d’un extrem a un altre de l’illa. D’altra banda, les xarxes socials fan molt més difícil per al règim la tasca d’ocultar el que passa al país.
Les notícies de les protestes a l’illa van suscitar immediatament una polèmica sobre si donar suport o no a les mobilitzacions i el caràcter d’aquestes, al mateix temps que es van reprendre vells debats sobre el caràcter de l’Estat cubà i el seu règim.
Per què es mobilitza el poble cubà?
Malgrat els coneguts problemes per obtenir dades fiables a Cuba, sembla cert que la pandèmia va estar sota relatiu control el 2020. Però aquest any, la crisi sanitària ha empitjorat. Existeixen testimonis d’hospitals col·lapsats i de persones que moren a casa seva, sense atenció bàsica. Com en tot el món capitalista, la crisi sanitària exacerbà les penúries preexistents.
Enmig d’aquest ambient tens, diumenge van detonar les protestes a la ciutat de San Antonio de los Baños, al sud-oest de l’Havana, per després estendre’s com la pólvora per tot el país caribeny. A més de la crisi sanitària, les privacions i els constants talls d’electricitat van estar en el centre de les demandes populars. En Artemisa, província a l’oest de l’illa, una dona participava en una protesta cridant: “El poble es mor de fam… els nostres fills s’estan morint de fam!”.
Díaz-Canel es va traslladar a San Antonio de los Baños per intentar calmar els ànims. La magnitud del procés va fer que admetés que entre els descontents hi havia “persones amb insatisfaccions legítimes per la situació que estan vivint, i també revolucionaris confosos…“. Tot seguit, va dir que els “confosos” no serien més que elements manipulats per “oportunistes, contrarevolucionaris i mercenaris pagats pel govern dels EUA per armar aquest tipus de manifestacions“.
La resposta del règim no es va limitar a la campanya de desprestigi. La repressió física també va ser molt dura. A l’acció de la policia i de torbes lligades a l’aparell oficialista que dispersaven i arrestaven els manifestants es va sumar, després, el desplegament del grup d’elit de les Forces Armades Revolucionàries de Cuba (FAR), coneguts com “les boines negres”, que va començar a colpejar i llançar gasos lacrimògens a la multitud. Això va ocórrer a la vegada d’un tall d’internet i electricitat als barris més combatius. Mentre això succeïa, Díaz-Canel elevava el to: “Estem disposats a donar la vida. Han de passar damunt dels nostres cadàvers si volen enfrontar a la revolució. Estem disposats a tot“.
Però la veritat és que la mobilització i la bronca creixent entre el poble cubà respon a qüestions que la dictadura capitalista governant i els seus seguidors volen amagar: la restauració ha esborrat del mapa les conquestes de la revolució i aprofundit a Cuba els mateixos mals que coneixem en altres nacions llatinoamericanes: fam, misèria, desproveïment, atur, crisi sanitària, augment de les desigualtats, al que se suma un procés de descomposició social.
Per això des de la LIT-CI no només recolzem l’actual procés de protestes del poble cubà, sinó que com també a la resta dels processos que es van donant a Llatinoamèrica i altres llocs del món, cridem a aprofundir la mobilització, l’organització independent dels treballadors i del poble pobre, fins a derrotar els plans d’ajust capitalista i als governs que els apliquen.
Bloqueig econòmic i restauració capitalista
Cuba posseeix una càrrega simbòlica per a qualsevol partit o militant d’esquerra en el món. Això fa que qualsevol esdeveniment o debat sobre Cuba encengui les passions.
No és per a menys. Va ser la primera revolució socialista triomfant a les Amèriques. L’eliminació de la propietat burgesa a partir de 1961; la socialització dels principals mitjans de producció, posats al servei d’una economia planificada; i el control estatal del comerç exterior van possibilitar grans conquestes en el terreny material i cultural a l’illa. Lamentablement tot això és part d’un passat del qual la restauració capitalista completada pel mateix castrisme ha esborrat tot rastre.
El bloqueig econòmic contra Cuba ha estat i és un crim imperialista que ha de ser derrotat. Per a això, cal una mobilització conjunta, en primer terme, dels pobles de Cuba i els EUA. Però la lluita contra les agressions imperialistes contra Cuba o qualsevol altra nació més feble no pot confondre’ns i significar suport polític als seus governs i règims.
L’intent de confondre a l’avantguarda lluitadora assenyalant que la culpa dels mals a Cuba és exclusiva del bloqueig econòmic amaga el problema de fons: quines relacions de propietat defensa i conserva l’Estat cubà?
El que provoca els reclams que són a la base de la mobilització popular és el resultat de les mesures de restauració del capitalisme des de l’Estat cubà. Aquests reclams no són diferents dels que van detonar altres processos a Llatinoamèrica i al món. El combat efectiu a la pandèmia, salut, ocupació, energia elèctrica i serveis bàsics de qualitat, etc., són les mateixes reivindicacions que recorren Xile, Colòmbia, Paraguai, Brasil …
Per raons polítiques i de consum intern electoral, polítics republicans i demòcrates als EUA mantenen el lobby a favor del bloqueig. La pugna que la burgesia cubana a Miami trava amb el règim cubà per fer-se càrrec de la restauració capitalista duta a terme per l’Estat, no ens pot confondre.
Què diu, per exemple, l’Associació d’Empresaris Espanyols a Cuba sobre el bloqueig? Aquesta “associació” representa a més de 200 empreses radicades al país caribeny, principalment en els sectors del turisme, alimentació i en determinats serveis de la indústria, entre elles gegants hotelers com Meliá Hotels International i Iberostar.
Les empreses mineres canadenques, amb justícia odiades per tots els ecologistes i les comunitats a l’Amèrica Llatina, també tenen negocis amb el govern cubà. L’empresa minera Sherrit international és l’encarregada d’explotar el níquel a Cuba, en societat amb el govern cubà. L’intercanvi comercial entre Cuba i el Canadà ha superat els 1.000 milions de dòlars anuals en més d’una oportunitat i les empreses canadenques han invertit en sectors claus per a l’economia de país, com la producció de níquel, la generació d’energia elèctrica i la prospecció petroliera.
Existeixen també empreses italianes que inverteixen en els sectors agrícola, agroindustrial i turístic. Hi ha prop de 60 empreses franceses que inverteixen en el sector agroalimentari, turisme, navegació, construcció, energia, equipament industrial i transport.
Les empreses d’Emirats Àrabs Units, d’altra banda, estan interessades a invertir en biotecnologia. Les empreses russes inverteixen en comunicacions informàtiques, transport i energia. Les empreses brasileres, en cigarrets.
Però el més important és assenyalar que el “cor” del nou capitalisme cubà és el Grupo de Administración Empresarial SA (Gaesa), que és el conglomerat econòmic de les Fuerzas Armadas Revolucionarias (FAR). Ells controlen el Grupo de Turismo Gaviota (hotels, agències de viatges, lloguer de cotxes), el grup Tecnotex i Tecnoimport (importacions i exportacions), les TRD Caribe (supermercats minoristes), la Unión de Construcciones Militares i la Immobiliària Almest, a més gerència la Zona de Desarrollo Integral Mariel i els Magatzems Universals (serveis portuaris, duaners i transport).
És a dir, la jerarquia de l’exèrcit cubà està associada de múltiples formes als capitalistes espanyols, canadencs, francesos, italians, brasilers, etc. Encara que és difícil determinar això amb precisió, el grup econòmic de les Forces Armades podria controlar entre el 30% i el 40% de l’economia cubana, i el 90% del mercat minorista que opera en dòlars a l’illa.
La transformació dels generals en gerents “eficients” va ser obra principalment de Raúl Castro. I això imposa al capitalisme cubà un caràcter militar, autoritari, basat en la connexió entre Estat i exèrcit.
Aquest és el sentit més profund de la pugna amb els “cucs” que operen a Miami. Mentre la burgesia local i l’imperialisme europeu posseeix en les seves mans les inversions i propietats, la burgesia cubana fora de l’illa va quedant-se endarrerida.
Els únics que pateixen amb la manca de medicines i articles bàsics, producte del bloqueig, són els de baix. Exigim la fi del bloqueig. Però no ens enganyem, el bloqueig nord-americà a Cuba forma part d’una pugna política en el context de la restauració capitalista. Nosaltres estem en contra del bloqueig a Cuba, pel seu efecte sobre les famílies cubanes. No obstant això, volem ser categòrics: la fi del bloqueig no canviaria les justes reivindicacions ni detindria les manifestacions del poble cubà en contra dels efectes del capitalisme dirigit pel PCC. En síntesi, a parer nostre, una dictadura que va executar la restauració no pot ser altra cosa que una dictadura capitalista, tal com és la de la Xina, un règim dictatorial al servei del capital.
La solidaritat ha d’estar amb el poble cubà
Això significa que cal denunciar i combatre qualsevol ingerència imperialista o de les faccions d’antics capitalistes cubans que ara actuen des de l’exili. El poble cubà no ha de confiar en cap discurs ni promesa de Biden o qualsevol altre representant imperialista. No hi ha més hipocresia que la de l’imperialisme quan parla de “pau” o “llibertat”.
Per les condicions polítiques imposades en els últims 62 anys, la lluita té el seu punt de partida en la caiguda de la dictadura capitalista cubana i, de manera ininterrompuda, ha de plantejar un programa transicional cap a una nova revolució socialista que recuperi les conquestes de 1959, ara sobre la base d’un règim de democràcia obrera, que combati les falses teories de “socialisme en un únic país” i s’ubiqui com a part de la lluita per estendre la revolució al conjunt del planeta.
La solidaritat ha de ser amb el poble cubà, no amb la dictadura castrista. La perspectiva ha de ser la d’una nova revolució socialista, no la defensa de buròcrates i militars, esdevinguts en nova burgesia fa molt de temps. I no hi haurà nova revolució a Cuba sense derrotar la dictadura dels que van restaurar el capitalisme. Aquesta és la clau d’un programa i d’una política revolucionària per la crisi a Cuba.
Llibertat immediata als presos polítics
Això és el que pensem i defensem. No obstant això, més enllà de les profundes diferències que tenim, els plantegem a tots els que lluiten per la democràcia obrera i contra la restauració capitalista a Cuba i la ingerència imperialista, que tenen l’obligació de posar en marxa una immediata campanya per la llibertat dels presos polítics. La solidaritat cap als lluitadors forma part de la tradició del moviment obrer internacional. Proposem portar endavant junts una forta campanya. Molts presos, a més, són coneguts militants de l’esquerra cubana i combatents antiimperialistes, alguns amb diversos articles publicats.
Exigim la immediata llibertat de tots els lluitadors, i en particular de l’historiador Frank García, de Leonardo Romero Negrín, estudiant de Física de la Universitat de l’Havana, Maykel González Vivero, director de la revista Tremenda Nota; de Marcos Antonio Pérez Fernández, menor d’edat, estudiant, i els altres presos polítics.
