AUTOR: LAURA R
«Itàlia és model en el control del virus a Europa»; «Sánchez assegura que la pandèmia de coronavirus està «controlada» a Espanya i anima a «sortir i perdre la por»»; «La pandèmia està «controlada» a França, segons el Consell Científic.»
Aquests són alguns dels molts titulars apareguts a diferents mitjans de comunicació des de juny: pretenen justificar que, un rere l’altre, els diferents governs europeus (amb l’afany de preservar els beneficis capitalistes) decideixen aixecar una quarantena que va ser parcial i tardana.

La Covid 19 assota Europa…
Després d’haver viscut una verdadera catàstrofe sanitària i humanitària, en els últims dies la pandèmia torna a avançar per Europa a un ritme vertiginós. Una segona onada que colpeja, una altra vegada, amb força en tot el continent malgrat la diferència que existeix entre països pel que fa al nombre de contagis i morts.

A ella s’està enfrontant, com pot, un personal sanitari exhaust físicament i emocionalment. Retallat per les baixes; sobrecarregat per les noves tasques imposades i obligats a atendre no només els contagis, sinó també a tots aquells pacients en llista d’espera, l’atenció dels quals ha quedat paralitzada per l’emergència sanitària de la primera onada.
I els governs europeus corren darrera
Un cop creat l’eslògan «la nova normalitat», els diferents governs d’Europa comencen una obertura cada cop més gran de les activitats econòmiques, sense haver derrotat mai la pandèmia, com ara s’està demostrant. Assistim des de llavors a un lent, però constant, ascens del nombre de morts i contagis. Per consegüent, augmenten també els ingressos hospitalaris i els llits UCI, ocupats per pacients COVID. Els mateixos governs que es van passar setmanes intentant convèncer que la situació era greu, però no tant com a la primavera, corrien rere la pandèmia, adoptant noves i diferents mesures segons el dia. Saben que ens enfrontem al risc real que la segona onada sigui igual o pitjor. Amb les mateixes plantilles insuficients a la salut pública, però més esgotades. I, un cop més, sense recursos necessaris per enfrontar-la.

A l’Estat Espanyol, que amb setmanes d’antelació respecte als altres països, va estar al capdamunt dels rebrots i el nombre de contagis, el govern va aprovar un Estat d’Alarma i un toc de queda nocturn, com a paraigües jurídic perquè cada comunitat autònoma apliqui diferents mesures que, en essència, són les mateixes que estan aplicant a Europa. Quarantenes parcials en cas de contagi, restriccions a les reunions socials i a la mobilitat, tancament total o parcial o limitació d’horaris a bars i restaurants i confinaments perimetrals segons la incidència de contagis que, en alguns casos com la Comunitat de Madrid, acaben convertint-se en confinaments classistes i racistes que afecten sobretot als barris obrers, més colpejats per la pandèmia.

En el seu intent de «no perjudicar l’economia» alguns d’aquests governs, com el d’Ayuso a la Comunitat de Madrid, arriben a l’ocurrència absurda d’aprovar confinaments «per dies», que no respecten ni el període d’incubació del virus, que és d’una setmana.

França, en màxima alerta per atemptat terrorista, el que ha significat un desplegament encara més gran de militars i policies als carrers, va ser el primer a tornar a l’Estat d’alarma i instaurar el toc de queda, tot i que amb això no ha aconseguit frenar la corba. Macrón ha admès que, a aquest ritme, a mitjans de novembre, els pacients de COVID ompliran les UCI i ha anunciat que obrirà 4000 llits més al desembre.

Itàlia es troba en Estat d’Excepció i diverses regions com Llombardia o Campània, van dictar tocs de queda. Tant a Itàlia com a l’Estat Espanyol segueixen tenint números de llits d’UCI molt insuficients i, a més, aquesta emergència sanitària ha revelat la falta crònica de personal d’infermeria que pateixen tots els països del sud d’Europa.

Regne Unit, on en la primera onada van ser constants les denúncies del personal sanitari per no tenir suficients equips de protecció, tenen una mitja de 10,5 llits d’UCI per 100.000 habitants, pel que també suspenen en aquest terreny. El govern va decidir que torna al confinament de març durant quatre setmanes, tot i que els centres educatius seguiran oberts.

Portugal, que està en estat de calamitat –el nivell màxim d’alerta sense aprovació parlamentària- des del passat 15 d’octubre, ha decidit que confinarà al 70% de la seva població a partir del 4 de novembre. Però, de moment, tampoc tancarà escoles, comerços i restaurants.

Alemanya també bat rècords diaris de contagis i el govern s’ha limitat a reduir al màxim la vida pública. Tot i que el país té el triple de llits d’UCI que l’Estat Espanyol, de la mateixa manera que en els països veïns, falta personal especialista, el que és un dels principals problemes davant de l’augment d’ingressos.

Les xifres d’infeccions i d’hospitalitzacions es dispara aquest cop també als països nòrdics i països com Polònia i República Checa, també en estat d’excepció o Bèlgica, que està en semiconfinament i que va arribar a tenir la incidència més alta d’Europa. També Àustria ha decretat el toc de queda. El mateix farà Grècia, on la regió d’Atenes concentra més de la meitat dels contagis i on les unitats de cures intensives està ocupat ja en dues terceres parts per pacients COVID. El govern va decretar el tancament d’activitats culturals i l’ús obligatori de mascareta en espais oberts amb aglomeracions. Rússia, per la seva part, segueix sent el quart país del món amb més casos de COVID 19 des del començament de la pandèmia.
Una gestió cada cop més repressiva en la que ni frenen el virus, ni protegeixen a la classe treballadora i el poble.

En definitiva, tot i que tots els governs d’Europa s’han vist obligats a dedicar més recursos a la salut i, en comparació a la primera onada, es fan molts més testos, tots van tornar a agafar com a mesura fonamental l’«aïllament social». Imposen normes i protocols a mitges i insuficients (quan no són incoherents i absurds) que se sostenen en un paper però no en la vida real i que no garanteixen cap seguretat. Ni en les fàbriques, ni en les escoles o al transport; acaben per desconcertar i confondre a la població provocant el seu rebuig.

Així, es limiten les reunions socials i d’oci, però no pels rics. Es restringeix la mobilitat, però els/les treballadors/es hem de seguir viatjant apinyats als metros, trens i autobusos, camí a la feina. Es tanquen els parcs en molts llocs, però les aules estan plenes de nens i nenes sense mantenir les mínimes distàncies de seguretat. I podríem seguir donant exemples.

Tot això convenientment adobat i adornat de discursos grandiloqüents però buits de contingut, que apel·len a la <<consciència col·lectiva>> i en els que, hipòcritament, es responsabilitza a la població de l’augment dels contagis. Es militaritzen els carrers per obligar-nos a complir amb les restriccions, multant a qui no ho faci i, a sobre, se’ns amenaça amb <<mesures més dures>> si els contagis no baixen.

Una gestió militaritzada i repressiva de la pandèmia, amb la que ens intenten convèncer de què les retallades als nostres drets i llibertats és el preu a pagar i quasi l’única mesura efectiva per contenir el virus. Amb l’argument correcte que necessitem contenir-lo, l’enduriment dels règims polítics, els hi va de luxe per reprimir qualsevol protesta social.

Cal afegir, i gràcies a la complicitat necessària de les direccions sindicals, que segueixen els acomiadaments, els ERE o les rebaixes de salaris, via ERTE. Segueixen els desnonaments que deixen famílies senceres al carrer.

Mentrestant la classe treballadora veu cada cop més negra i llarga la sortida del túnel que ens han posat amb aquesta crisi. Segueix també el rescat amb diners públics a les grans empreses que any rere any s’embutxaquen beneficis astronòmics. Ajudes milionàries que contrasten amb les escasses i miserables mesures socials, quasi de caritat, aprovades pels governs per atendre a la classe treballadora i al poble més pobre.
Algunes lliçons per extreure
La segona onada de la COVID 19 ja està a aquí i això no ho podem evitar. Però la classe treballadora si hem d’extreure d’ella, algunes lliçons que són fonamentals.

La primera és evident: aquesta pandèmia ha fet i segueix fent tantes destrosses perquè des de la dècada dels noranta tots els països d’Europa, en major o menor grau, retallen i privatitzen la salut pública. En aquest context, les quarantenes parcials imposades pels governs, tot i ser una mesura bàsica i necessària que la humanitat ve aplicant des de l’Edat Mitjana per intentar controlar als diferents virus que al llarg de la història han atacat, s’han vist que són insuficients.

A això, cal afegir que inclús on les restriccions són més dures, milions de treballadors/es seguim obligats a anar a treballar (tant en activitats essencials com en les que no ho són). Mai hi ha hagut controls seriosos sobre les mesures de protecció i seguretat que han d’oferir les empreses, tot i les nombroses lluites i vagues que s’han donat per aquest motiu, per exemple, a Itàlia. I que per qui no té casa, viuen en condicions insalubres o estan en l’economia submergida, són molt difícils de complir.

És per això que a l’estiu, després que el virus ens donés un respir, la conclusió lògica va ser que era necessari reforçar i blindar, des d’ara, la sanitat i la salut pública, molt desgastada, a més, després de la pandèmia. Dotar-la de rastrejadors, més personal sanitari de tota mena, més recursos, més respiradors, més llits UCI, etc. No només per contenir la segona onada que era previsible mentre el virus estigues circulant pel món, sinó per prevenir futures pandèmies.

Res d’això s’ha fet més enllà d’algunes mesures puntuals, tot i les advertències i les queixes dels sanitaris, que no volen ser considerats <<herois>>, sinó tenir més recursos, salaris dignes i jornades laborals humanes.

És cert que ara tenim més coneixement científic del virus i del tractament. Però aquesta segona onada evidencia no només els errors en les desescalades, sinó l’absència de les mesures estructurals que era necessari prendre, tot i que en molts llocs com França, Itàlia o Espanya, treballadors del sector sanitari s’hagin mobilitzat o hagin fet vaga exigint-ho.

La realitat és que en cap lloc del món, ni tan sols en els països més avançats, existeixen hospitals públics suficients i, encara menys, llits i unitats de cures intensives necessàries per enfrontar aquesta pandèmia. Pitjor encara, en tots ells la sanitat s’ha convertit en un negoci, només a l’abast d’alguns, com estem veient ara amb la cursa frenètica per trobar la vacuna. És per això que ni en els pitjors moments de la pandèmia, ni en aquesta segona onada, els governs europeus s’han plantejat expropiar la sanitat privada.

Queda clar que tant els nostres governs com els que fan negoci de la nostra salut els importa menys les nostres vides que els beneficis capitalistes. La crua realitat és que la pandèmia seguirà sense estar controlada mentre els interessos de les grans potències imperialistes d’Europa i de tot el món, segueixin estant per sobre de la salut. I això està passant, paradoxalment, en ple segle XXl: la humanitat ha assolit avanços científics i tècnics impensables en altres èpoques, amb els que seria possible controlar molt millor que abans una pandèmia. Però com deixa Marx, els interessos del capitalisme es contraposen als interessos del conjunt de la societat i per això aquesta no pot aprofitar els avanços de la ciència.

La segona lliçó, que es dedueix de la primera, és que la famosa disjuntiva amb la què constantment ens bombardegen i ens obliguen a decidir entre la salut i l’economia, és senzillament falsa.

Primer, perquè quan la pandèmia torna a estar descontrolada, les mesures restrictives que es veuen obligats a prendre, acaben afectant seriosament a l’economia. Però sobretot, perquè som la classe treballadora i el poble qui, amb les seves mesures insuficients, no només posem les morts i el major número de contagiats/des, sinó que també estem pagant la factura de la recessió econòmica mundial que la Covid 19 ha accentuat. Això, els capitalistes i els governs al seu servei ho tenen clar des del principi i per això han optat per defensar prioritàriament els seus negocis al preu de la vida de milions i milions de persones, encara que molts estiguin defensant aquesta política amb l’hipòcrita discurs de “defensar la salut”.
El nostre programa
Hi ha treballadors/es que pensen que, malgrat la gravetat de la situació, no és el moment de mobilitzar-se. Pel risc als contagis o perquè no volen aparèixer vinculats als negacionistes o a la dreta que es rebel·la contra els tocs de queda i aquelles mesures que coarten <<la seva>> llibertat individual i afecten els seus negocis.

Però aquesta resignació significa condemnar-nos a la precarietat, a l’explotació i a l’epidèmia. Per rescatar a la classe treballadora i combatre-la de manera efectiva, no queda altra opció que la mobilització i la lluita, sempre prenent les precaucions que siguin necessàries.

La primera mesura necessària i urgent que necessitem és el bloqueig de tota producció que no sigui de primera necessitat i el tancament de les escoles i de totes les activitats no vitals. Necessitem un pla d’inversions multimilionari en salut pública. La intervenció immediata de la sanitat privada i els laboratoris privats, per augmentar el nombre de llits i equips sanitaris disponibles i poder realitzar els testos de PCR necessaris i a temps per monitorar i rastrejar el virus de forma eficaç. Inversió en serveis socials per atendre a la població més vulnerable i un programa de protecció econòmica i social pels sectors doblement oprimits com les dones. Mesures que garanteixin quarantenes reals: no podem permetre que hi hagi un desnonament més ni una sola persona sense sostre, mentre duri aquesta emergència sanitària. Necessitem salaris garantits per tots/es els/les treballadors/es i un ingrés d’emergència digne per qui no té els medis per viure.

Reforç a l’educació amb personal sanitari, més professorat i personal de neteja. Espais per una educació segura i de qualitat per tothom.

Perquè tot això sigui possible, no hi ha un altre camí que expropiar, sense indemnització i sota control dels/les treballadors/es les grans empreses; començant per aquelles que produeixen i distribueixen aliments, medicaments i articles de primera necessitat.

És necessari expropiar els grans capitals, posant els recursos a disposició de la societat.

Totes aquestes mesures que s’han d’intentar arrancar als governs capitalistes, no estaran garantides sense un govern dels/les treballadors/es que les imposi. Un govern que només podrà sorgir si la classe treballadora s’organitza per enderrocar aquest sistema social, el capitalisme, que s’ha demostrat incapaç de garantir la supervivència de les masses a les quals explota i oprimeix.
Per lluitar per aquest govern, des de les seccions de la LIT a Europa, et convidem a construir amb nosaltres un partit revolucionari internacional, necessari per evitar la barbàrie capitalista i construir una societat diferent, lliure d’explotació i opressió.