O així ho pensen tots els impressionistes de l’Estat Espanyol (i no només), que són legió, que confonen relacions socials amb les seves formes jurídiques; i es creuen a ulls clucs la ximpleria aquesta que canviant un nom es canvia la forma d’explotació i el sistema en el qual se sosté.Les teories post modernes
El model econòmic d’explotació capitalista sorgit de les cendres de la II Guerra va començar a donar símptomes de crisis en els anys 60, manifestat en el crack del 67 i sobretot en l’anomenada crisi del petroli dels 70. Una crisi econòmica tan profunda té inevitablement conseqüències socials i, en aquest quadre, van esclatar el maig del 68, l’octubre vermell del 69 a Itàlia, i totes les revolucions que es van donar en els 70 (Vietnam, Xile, Portugal, Iran, Nicaragua,…), a més de la caiguda de dictadures emblemàtiques com la de l’Estat Espanyol o Grècia. El terratrèmol polític econòmic es va portar per davant, primer a de Gaulle i després al president Nixon.
El model productiu post II Guerra, l’Estat del Benestar, era una mescla de conquestes obreres i concessions burgeses, que es caracteritzava per una gran estabilitat en l’ocupació i en uns serveis socials igualitaris, juntament amb una política fiscal progressista. Aquest trípode li conferia una gran estabilitat al sistema. Les sacsejades del crack del 67 i la posterior crisi del petroli van demostrar que “res dura per sempre”, i menys l’estabilitat burgesa. En un moment o d’altre les crisis aguaiten i esclaten.
Els acomiadaments i els tancaments d’empreses van començar a ser la norma en tots els països imperialistes, als EUA, a Gran Bretanya, a França, a Alemanya, a Itàlia, en Estat Espanyol,… fins a arribar als anomenats “cinturons de l’òxid”, només tapats avui per museus de l’acer, de la mineria o del que es vulgui. Ciutats en altre temps industrials com Detroit, Pittsburg, Sheffield, Lilla, Bilbao, Gijon, Ferrol, … o la conca del Rhur, són fantasmes d’aquest passat obrer.
Les deslocalitzacions es van començar a succeir; es van muntar maquiles en mitja Amèrica Llatina. La Xina, i després tota Àsia, es van convertir en la fàbrica del món… La classe obrera europea i nord-americana van començar a perdre pes social en l’economia capitalista, i amb ell van retrocedir políticament. En els anys 60, premonitòriament a aquest procés, a França va sorgir un corrent del pensament al voltant dels anomenats “nous filòsofs”, Andre Glucksmann, Alain Touriane o Bernard Henri Levy, que van començar a teoritzar la “societat post industrial”, “l’adéu al proletariat”.
Aquestes teories van enfilar perfectament amb el neoliberalisme que en els 70 i 80 va començar a hegemonitzar el pensament, no només de la dreta, d’on procedien, sinó de tota l’esquerra, des de la vella socialdemocràcia fins a amplis sectors del marxisme van entrar pel cèrcol del “adéu al proletariat”. La classe obrera com a subjecte social anava desapareixent de l’horitzó de la transformació social, i l’apoderament individualista que la post modernitat fomentava, com a versió “progressista” del neoliberalisme, va començar a substituir a la visió col·lectiva, socialitzadora, de la classe obrera a tots els nivells; des del món del treball fins a la família, que torna a ser en l’ideari post modern el que era per a l’església catòlica, la cèl·lula bàsica de la societat.
La restauració del capitalisme en els estats “obrers” va certificar aquest “adéu al proletariat”, i Fukuyama va escriure l’epitafi: “la fi de la història”. Els mitjans de comunicació es van posar a la tasca de “matar el socialisme”, com a cim del desclassament de la societat començada en els anys 60 pels “nous filòsofs”. L’anomenada “uberizació” de les relacions laborals és l’última fita d’aquest corrent de pensament.
L’última fase del desclassament social
Des que en els 60 es digués “adéu al proletariat”, a cada canvi en la forma jurídica de les relacions socials de producció, se li ha posat un nom. Van ser les ETTs, el precariat, el “sector serveis” enfront de la indústria, on s’enquadraven a treballadors / es que no eren de serveis; van ser les “multituds” de Negri,… i ara la “uberización” de l’economia.
Totes aquestes teories tenen dues fallades fonamentals al servei de les polítiques interclassistes de “radicalització de la democràcia”. Un, obliden que l’Estat del Benestar, i l’estabilitat en el treball (així com les conquestes socials que porten aparellades), són una excepcionalitat històrica i geogràfica. L’Estat del Benestar és un fenomen sorgit de la gran devastació social que va ser la II Guerra; abans no existia, i és fonamentalment europeu. Abans d’aquesta destrucció massiva de forces productives (milions d’éssers humans morts) tot era “uberizació” de l’economia, només que la plaça del poble real on el patró contractava, era el “plaça del virtual” actual de l’aplicació informàtica per la qual contracta. La “uberización” actual és la fi del camí començat en els anys 70/80 pel neoliberalisme, de destrucció de les conquestes obreres i socials de la Post guerra.
Dos, confonen el canvi en la forma jurídica de les relacions socials, amb el contingut mateix d’aquesta relació. Se’n digui com se’n digui, precariat, sector serveis, ETTs, “multituds”, “uberizació”,… el fons continua sent el mateix, la majoria de la població activa a nivell mundial (el 70% segons la OIT) venen la seva força la seva força de treball per un salari, la seva mercaderia és la seva capacitat de produir. No venen el producte de la seva força de treball per un preu, és a dir una mercaderia, sigui un producte de artesania, sigui un “carrera” de taxi, sigui el servei d’un advocat.
Aquesta diferència és qualitativa ja que modifica els objectius i les exigències d’un i un altre sector. En la seva lluita per la quota de mercat, “els autònoms -no els falsos autònoms- tenen com a reivindicacions les mateixes que qualsevol altre burgès (gran o petit), reduir els costos de producció de les mercaderies que, si escau i per l’escàs paper que el treball assalariat compleix en els seus beneficis (en moltes ocasions l’individu autònom treballa més que ningú), sol traduir-se en l’exigència de l’abaratiment de mercaderies dominades de forma monopolística per grans consorcis o en una reducció dels costos financers dels préstecs (baixades de tipus d’interès, crèdits tous, reducció de les càrregues fiscals), que provoca xocs amb els governs i els consorcis“ (L’Allargada Ombra de Seattle, 2001, R. Laxe, Rebel·lió).
Abans que les teories post modernes desclassaran a la societat, l’aliança entre la classe assalariada i els petits empresaris existia; totes les revolucions des de la d’Octubre es fan sota aquesta aliança entre els obrers i obreres amb sectors pobres del societat, pagesos centralment. Però la diferència de classe estava clara; era una aliança entre dues classes que es reconeixien com a tals. De fet, a vegades aquesta aliança es trencava amb efectes nefastos per a la revolució, ja que els sectors pobres, petit burgesos de la societat, no tenen un projecte social propi, o donen suport a la classe obrera (a la qual en moltes ocasions menyspreen) en el camí de l’alliberament social, o es converteixen en la mà d’obra del capital (al qual odien) contra la classe obrera, sent la base social del feixisme.
A conseqüència del desclassament brutal que la societat ha sofert tots aquests anys, endarreriment al qual han col·laborat, i col·labora la intel·lectualitat que s’autocalifica de marxista, la qual cosa és una aliança conscient de classes socials (classe obrera i petita burgesa, autònoms, etc.), avui és un batibull social informe, on sota el rètol de “treballadors” s’inclouen a tots els que “treballen”. D’aquesta manera, qualsevol petit empresari que treballa, que tira endavant la seva empresa, encara que no tingui assalariats / des, … se’l considera part de la “classe treballadora”. Els únics que no ho són, els especuladors, els grans banquers, els grans empresaris… la “oligarquia”. Un vell concepte que va permetre les polítiques interclassistes al llarg de decennis: contra la “oligarquia” unitat anti oligàrquica, que ve a ser la traducció dins d’un estat de la interclassista “unitat antiimperialista”.
La burgesia, sigui petita, gran o mitjana, deixa de ser una classe que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció, distribució i financers (o els seus gestors), per a transformar-se en dues classes, una l’oligarquia, que és l’enemic de tota la societat, i els altres, similars als i les assalariades.
En conclusió
Les conseqüències polítiques d’aquesta teoria són més que òbvies; en dissoldre les fronteres de classe entre els assalariats / des i la petita i mitjana burgesia, considerant-los a tots “treballadors” enfront de la gran oligarquia, es dissolen les reivindicacions dels assalariats / des enfront dels seus patrons. De la mateixa manera que en un front popular són els representants de la petita burgesia els que impedeixen que la classe obrera posi al capdavant les seves pròpies reivindicacions, al servei de la “unitat” i la “transversalitat”, quan la classe obrera es dissol en aquest concepte abstracte de “treballadors” les seves reivindicacions desapareixen. Com en la lluita contra la “oligarquia” es pensarà en salaris o jornada laboral, quan el que cal defensar, primer, és l’empresa, el seu mercat que és el seu futur?
Com el poder d’acomiadar d’un petit empresari és tan real com el del gran, és clar que els assalariats / des de la petita i mitjana empresa no s’enfrontaran a ells, i s’enfila amb la ideologia dominant burgesa, en la qual es dóna suport a aquest petit empresari; l’hegemonia en un moviment “transversal” interclassista en termes marxistes) estarà en mans de les organitzacions de petit burgeses (trucades “sindicals”, però en realitat patronals), on propostes de col·lectivització de la terra (ramaders), de nacionalització de serveis públics (transport), etc., els sonen a “comunisme”; i ells si alguna cosa no són, és “comunistes”.
El concepte “d’uberizació” cal rebutjar-lo perquè només ve a tirar més llenya al foc del desclassament social. Només trencant amb ell, la classe obrera podrà establir aliances amb altres classes, o sectors d’elles, sense rebaixar gens les seves reivindicacions i alternatives socials independents. Qualsevol altra perspectiva les converteix en mà d’obra d’una d’aquestes fraccions del capitalisme, sigui la seva versió petita, mitjana o gran. La visió de classe de qualsevol conflicte social és incompatible amb el batibull teòric introduït per la post modernitat i el post marxisme.
