AUTOR: Jefferson Choma
El passat 19 de març va tenir lloc la Vaga mundial pel clima. Fa més d’un any, la pandèmia assola el planeta i ens ofereix una petita mostra gratis de la catàstrofe ambiental provocada pel capitalisme. Al final, va demostrar que la devastació dels ambients naturals permet l’escapament del virus de la natura i el seu escampament per un món cada cop més urbanitzat i que funciona com un únic organisme econòmic, amb les seves xarxes de flux de mercaderies i comunicació interconnectant tot el globus.

No pensi que aquesta serà la nostra última pandèmia. Moltes altres vindran, potser fins i tot més mortíferes. L’escalfament global, les seves conseqüències en els sistemes ecològics, l’accelerada destrucció de les selves tropicals, l’explotació en escala inaudita de la natura, i la incapacitat immanent del capitalisme en resoldre la crisi ambiental que el propi sistema va produir conduiran a la humanitat a un futur infaust. I inclús així, s’acostuma a creure més en la fi del món que en la possibilitat de superació del capitalisme.
 
Les alertes de les ciències
Els indicis del què ens espera estan a innombrables investigacions científiques realitzades a tot el món i també en els models climàtics presentats pel Panell Intergovernamental sobre Canvis Climàtics (IPCC) de les Nacions Unides.

Utilitzant un conjunt d’aquestes dades oficials [1], l’IPCC va demostrar que la temperatura mitjana de la superfície del planeta va pujar prop d’1ºC des del segle XIX, al 1880, sent que la major part de l’escalfament va ocórrer a finals de la dècada del 1970. El major i més ràpid augment de la temperatura global en més de 800.000 anys, segons mostres de gel recollides a Grenlàndia. El 2020, un estudi va mostrar que la temperatura mitjana dels oceans va pujar un 450% en les últimes sis dècades. També apunta que l’elevació de la temperatura és cada cop més accelerada.

Utilitzant ordinadors, l’IPCC va fer simulació de quatre diferents escenaris sobre els efectes dels canvis climàtics possibles d’ocórrer fins el 2100. Són els anomenats “Representative Concentration Pathways” (RCPs), o la trajectòria de concentració de gasos d’efecte hivernacle.

D’acord amb això, si es fes molt poca cosa o cap i les emissions de CO2 continuen creixent, la projecció de l’IPCC és que la superfície de la Terra pot escalfar-se entre 2,6ºC i 4,8ºC al llarg d’aquest segle, fent que el nivell dels oceans augmenti entre 45 i 82 cm, el que seria una catàstrofe total. Liquidaria les ciutats costaneres existent, modificaria radicalment el clima, desertificaria l’Amazònia i promouria la major extinció d’organismes vius en mil·lenis.

Els científics de l’IPCC alerten que limitar l’escalfament global entre 1,5ºC i 2ºC seria el camí més racional. Però, per a això, cal disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45% fins el 2030 i arribar a zero al voltant del 2050.

Però aquesta projecció només seria possible en el cas en què hi hagi una substitució de la matriu energètica mundial, disminuint considerablement l’emissió de CO2 de manera que arribés a zero el 2100, aliada a grans programes de reforestacions per al segrestament de carboni i d’acords climàtics rigorosos que garanteixin efectivament el compliment dels objectius. Una sortida com aquesta seria racional. Però el capitalisme no és racional. Estem en 2021 i ni tan sols un, un sol municipi en tot el planeta, ha començat a implementar aquest tipus de mesures.

 
Un nou món apocalíptic
Finalitzat el 2014, el Cinquè informe d’avaluació de l’IPCC de les Nacions Unides presenta projeccions de com serà el nou món afectat pels canvis del clima. Algunes de les seves conclusions van ser: l’augment de la temperatura global de la superfície fins el final del segle XXI pot excedir 1,5ºC en relació amb el període de 1850 a 1900 i, per a la majoria d’escenaris, és probable que excedeixi 2ºC. Així, el cicle de l’aigua canviarà en tot el planeta, amb augments en la disparitat entre regions humides i seques, així com les estacions humides i seques. Els oceans continuaran escalfant-se, afectant els padrons de circulació. La cobertura de gel del mar Àrtic continuara disminuint, i el nivell del mar continuarà elevant-se a una taxa superior a la de les quatre últimes dècades; l’augment de l’absorció pels oceans ampliarà l’acidificació dels mateixos, comprometent la fauna marina. Per fí, va concloure que la temperatura del planeta continuarà pujant com a conseqüència del CO2 acumulat, el que significa que els canvis climàtics continuaran inclús si les emissions fossin interrompudes. Inclús si el capitalisme fos superat, l’escalfament global serà la seva herència durant segles.

Aquestes projeccions tenen com a base el món real observat. Però, en pocs anys, algunes d’elles ja són constatades i mesurades en diverses parts del planeta per mitjà de l’augment de la freqüència i intensitat dels fenòmens climàtics. Entre elles, les elevades onades de calor a tot el món.

L’última dècada va demostrar que les onades de calor ja són cada cop més freqüents i poden ser constatades en l’augment d’incendis forestals pel món, com a Alaska i Indonèsia, el 2015; a Canadà, Califòrnia i l’Estat espanyol, el 2016; a Xile i Portugal, el 2017; a Austràlia i Sibèria, el 2019; al Pantanal brasiler, l’Amazònia i, novament, a Califòrnia, el 2020. Sobre la base dels 18 anys de dades sobre incendis forestals globals de la NASA i del Sistema Copernicus, de la Unió Europea, es va concloure que els que van ocórrer a Austràlia, a l’Àrtic siberià, a la costa oest dels Estats Units i al Pantanal brasiler van ser els més grans de tots els temps. A la costa oest dels Estats Units, grans incendis forestals han ocorregut quasi cinc vegades amb més freqüència actualment que en els anys 1970 i 1980.

L’informe de l’IPCC encara s’esplaia sobre les onades mortals de calor que es tornaràn més constants i afectaran els terres i les aigües, inviabilitzant el cultiu agrícola en vastes regions tropicals, a més de provocar immenses onades de refugiats climàtics. L’ONU estima que més de 250 milions de persones seran portades a desplaçar-se en el curs d’aquest segle, en raó dels canvis en el clima.

perquirirEn aquest cas, Indonèsia, Les Filipines, el nord i nord-est del Brasil, Veneçuela, Sri Lanka, el sud de la Índia, Nigèria, la major part de l’Àfrica Occidental i el nord d’Austràlia enfrontaràn més de 300 dies d’onades de calor potencialment letals tots els anys. Això significa que en aquestes regions l’agricultura i les activitats econòmiques serien impracticables, i gradualment aquestes es tornaran en deshabitades.

 
Veure per a creure?
En temps de negacionisme científic, molts són, com a mínim, resistents a les alertes de l’IPCC. Si la qüestió és veure per a creure, no tenim problemes. Les evidències també estan a l’abast de la vista, o més precisament, de les imatges fetes per satèl·lits que orbiten la Terra, I permeten una visió global de les seves conseqüències en reunir un conjunt de dades durant molts anys, que revelen les senyals concretes d’un clima en transformació. És des de l’espai, per exemple, que mesurem les grans extensions de gel retrocedint en quasi tot el món, incloent els Alps, l’Himàlaia, els Andes, les Muntanyes Rocoses, Alaska i Àfrica. És possible saber des de mitjans de la dècada dels 1970, la massa de gel va tenir una pèrdua accelerada del mateix. El procés és accelerat. Cada dècada, la taxa quasi duplicava en relació amb les de la dècada anterior, disminuint les àrees de la superfície dels gels.

 

Dades del programa Gravity Recovery and Climate Experiment de la NASA mostren que Grenlàndia va perdre en mitjana 286.000 milions de tones de gel per any entre 1993 i 2016, mentre l’Antàrtida va perdre aproximadament 127.000 milions de tones en el mateix període.

El clima més calent en els propers anys pot alliberar una part significativa del carboni empresonat en el permafrost de l’Àrtic, potenciant l’escalfament i els seus efectes sobre tot el planeta. Recentment, investigadors van inferir que, per cada augment d’un grau Celsius en la temperatura mitjana de la Terra, el permafrost pugui alliberar l’equivalent a entre quatre i sis anys d’emissions de carboni, petroli i gas natural [2].

El permafrost és un tipus de sòl trobat en el nord de Rússia i al Canadà, constituït per una matèria orgànica permanentment congelada. És una bomba de temps climàtica. El descongelament del sòl provoca la ràpida descomposició de la matèria orgànica i l’emissió de gas metà i de diòxid de carboni. S’estima que el permafrost conté fins a 1,6 mil gigatonelades de carboni. Només a efecte d’aquesta comparació, s’estima que l’atmosfera conté 720.000 milions de tones de CO2.

El gran problema és que el permafrost s’està desfent cada cop més ràpid. El resultat és la formació d’immensos cràters d’on susrten exemplars fòssils de megafauna del pleistocè [3]. Hi ha diverses ciutats de l’extrem nord de Rússia el terra de les quals s’està liquant, provocant desmoronament d’edificacions, camins, etc., com a conseqüència del ràpid descongelament del sòl.

Per la seva part, els oceans són el major embornal de carboni, absorbent el 25% del CO2 de l’atmosfera. Per això, laugment de les emissions ha provocat un procés d’acidificació. S’estima que l’acidesa de les aigües superficials dels oceans va augmentar un 30% més en relació amb els nivells preindustrials. I si les emissions del CO2 continuen en els nivells actuals, la previsió és que augmenti en un 170% fins el 2100. Aquest procés afecta la producció del plàncton marí, base de tota la cadena tròfica dels oceans. La fi del plàncton és la fi de la vida marina.

Hi ha ja una estimació de que el nombre de peces al voltant del món es va reduir un 4% des del 1930. En algunes regions, com al mar del Japó i al mar del Nord, la reducció fou del 35% [5]. La reducció de la disponibilitat de peces afectarà a quasi la meitat de la humanitat. S’estima que avui, com a mínim 3.000 milions de persones tenen el peix com a principal font de proteïna.

La crema de combustibles fòssils i, principalment, l’agricultura també trencaran amb el cicle natural del nitrògen. I una major quantitat de nitrògen acaba contribuint indirectament per a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. L’ús desmesurat de fertilitzants químics va alliberar nitrògen reactiu a l’atmosfera, sota la forma d’òxid nítric (NO) i diòxid de nitrògen (NO2). Entre 1970 i fins mitjans de la dècada de 1990, la producció de nitrògen reactiu per a fertilitzants com a subproducte de la combustió es va duplicar, passant de prop de 70 milions a 140 milions de tones/any [6].

En el món capitalista cap acord climàtic n’ha tingut, d’èxit, ni en tindrà. Tots van naufragar, a despit de les dades que s’acumulen. Mentres tant, la ciència camina d’ulls oberts davant l’evolució de la catàstrofe climàtica.

Potser la tràgica història de Cassandra de la mitologia grega sigui apropiada per a descriure les constants, pertinents i incòmodes alertes científiques. En la mitologia, la profeta es va negar a dormir amb Apol·lo i, en venjança va ser maleïda per ell: tindria el do de veure el futur, però ningú mai creuria en les seves profecies. Cassandra va preveure la caiguda de Troia i tots es van burlar d’ella.

 
La sortida és la fi del capitalisme
La lluita en defensa de l’aigua, dels sòls i dels sistemes ecològics cal que sigui acompanyada per l’estratègia de superar el sistema capitalista i apuntar cap a la construcció d’una societat socialista, en la que la classe treballadora tingui el poder polític i econòmic.

Dir que la culpa de la situació actual és del “comportament humà” en general, o fonamentalment dels hàbits de consum individual, és emmascarar la realitat. El canvi climàtic té responsables amb nom i cognom. Només cent grans empreses són responsables del 70% de les emissions globals des del 1988, segons el Climate Accountability Institute.

El capitalisme crea un mode de vida a fi de maximitzar l’ús de bens i factors productius, el que repercuteix en la disposició de mitjans de vida. Crea patrons de consum per a que es venguin mercaderies. Els canvis individuals de consum són insuficients i no alteraran el sistema. Els canvis del mode de vida i dels hàbits només són realitzables quan s’alteren totalment les relacions socials.

La lluita pel medi ambient és una lluita per la superació del capitalisme i per la construcció d’una societat socialista que posi fi a l’explotació irracional i el saqueig del planeta. Una societat socialista, basada en la propietat social dels mitjans de producció, però que també promogui una revolució de les forces productives, doncs, sota el capitalisme, elles es converteixen en forces destructives. És ingenu pensar que la tecnologia ens salvarà, així com és ingenu pensar que va ser el desenvolupament tecnològic el que va produir la catàstrofe ambiental. Una societat socialista necessita crear noves tecnologies dirigides al benestar de la humanitat, restablir el metabolisme social i una relació racional amb els processos naturals.

Més que mai es fan actuals les paraules d’Engels:

“Els fets ens recorden a cada pas que no regnem sobre la natura com un conquistador reina sobre un poble estranger, o sigui, com algú que està fora de la natura, sinó que pertanyem a ella (…) tot el nostre domini sobre ella resideix en l’avantatge que posseïm, sobre altres criatures, de conéixer les seves lleis i de poder utilitzar aquest coneixement judiciosament (…) Quant més avança aquest coneixement, no només els éssers humans se sentiran més entre ells sinó que sabran que fan part d’una unitat amb la natura, i més es tornarà insostenible la idea absurda i contranatural d’oposició entre esperit i matèria, entre home i natura” (Dialèctica de la natura).

 

Notes:
[1] Veure tots els informes aquí: https://www.ipcc.ch/reports
[2] Veure a https://royalsocietypublishing.org/doi/full/10.1098/rsta.2014.0423
[3] La megafauna del pleistocè era formada per animals gegants que van conviure amb l’ésser humà fa més de 11.000 anys, entre ells: els tigres de dent de sabre, mamuts, els peresosos gegants, els tapirs americans, els tatús gegants, i altres.
[4] Aquesta poderosa font d’emissió va ser considerada pel Panell Intergovernamental de Canvis Climàtics de l’ONU recentment, en 2014, en el cinquè informe de projeccions dels canvis climàtics. Però, en realitat, encara hi ha pocs estudis que puguin donar una real dimensió d’aquesta Caixa de Pandora climàtica i de quants estralls pot aquesta efectivament causar.
[5] Veure a https://science.sciencemag.org/content/363/6430/930
[6] Veure a https://www.scielo.br/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0100-40422013000900032 Veure també: https://www.nature.com/articles/461472
Article publicat a www.pstu.org.br, 19/3/2021.-