77 anys de la fundació de la IV Internacional

El 3 de setembre de 1938, a França, es va dur a terme la Conferència de fundació de la IV Internacional. Tanmateix, Trotsky havia estat qüestionat per proposar la fundació d’una nova internacional, ja que aquesta, segons els seus crítics, només podria sorgir com a producte de “grans esdeveniments”. Ell va fer referència a això en el Programa de Transició votat a la Conferència:

“La IV Internacional ha sorgit ja de grans esdeveniments: les derrotes més grans del proletariat en tota la història.(…) Sí, les seves files no són nombroses perquè encara és jove. Per ara, hi ha principalment quadres. Però aquests quadres són penyores per al futur. Fora d’aquests quadres, no hi ha en el planeta un sol corrent revolucionari digne d’aquest nom. Si la nostra Internacional és dèbil numèricament, és forta per la seva doctrina, pel seu programa, la seva tradició, el temple incomparable dels seus quadres”.

Trotsky, en fundar la IV Internacional volia establir un fil de continuïtat amb la tradició marxista de la III Internacional, que havia estat completament degenerada per l’stalinisme. Però, en construir la IV Internacional no aspirava només a preservar el programa marxista; esperava que la IV Internacional, com a producte de la Segona Guerra Mundial, es transformés en una organització de masses. Tanmateix, els resultats van ser uns altres.

Amb la derrota del nazisme, l’stalinisme va sortir summament enfortit de la Segona Guerra Mundial i això va empènyer el trotskisme a la marginalitat. La IV Internacional no va aconseguir resistir la pressió de l’aparell stalinista. Un gran nombre dels seus integrants van ser assassinats pel feixisme i encara més per l’stalinisme, entre ells el mateix Trotsky.

L’stalinisme, usurpant els èxits de la Revolució d’Octubre i enfortit per la derrota del feixisme, es va transformar en un mur difícil de traspassar per la IV Internacional. Aquesta es va mantenir com una petita organització i en el seu interior es va desenvolupar un corrent revisionista que, davant la impossibilitat de derrotar a l’stalinisme, hi va capitular. Va ser el l’anomenat “pablisme”.

Aquesta desviació va portar primer a la divisió de la IV Internacional i després a la seva destrucció. A l’interior de la IV, en diversos moments, va haver-hi corrents que van resistir a aquestes capitulacions. La LIT-QI forma part d’un d’aquests corrents, el més conseqüent, el que va encapçalar el dirigent argentí Nahuel Moreno.

Si observem els objectius que es proposava Trotsky fa 77 anys i veiem els resultats pel que fa a l’organització, hem de constatar que el projecte de Trotsky va ser derrotat. No obstant això, si veiem el que ha occorregut durant aquests 77 anys amb el programa del trotskisme, el balanç n’ha de ser un altre. Va ser l’únic programa que va passar la prova dels fets. Podem dir que va ser una victòria en la derrota.

Fa 77 anys, la IV Internacional deia que la teoria del “socialisme en un sol país” era una utopia reaccionària. Que només mitjançant la revolució mundial es podria arribar al socialisme. Més encara, deia que si la burocràcia continuava al capdavant de la URSS la restauració del capitalisme seria inevitable.

Els stalinistes es burlaven d’aquestes opinions. Per a ells, el creixement de la URSS era la prova que el “socialisme en un sol país” era possible i, d’aquesta manera, en lloc de la revolució mundial proposaven “coexistència pacífica” amb l’imperialisme.

Ambdós programes, el de l’stalinisme i el del trotskisme, van ser confrontats amb la realitat i ara, a 77 anys de la fundació de la IV Internacional, és necessari fer un balanç: a la URSS i a la resta dels estats obrers, lluny d’haver-se arribat al socialisme, el capitalisme va ser restaurat, i al capdavant d’aquesta restauració va estar la mateixa burocràcia stalinista. Però, aquest cop, l’stalinisme va pagar cara la seva traïció: les masses van fer caure les seves dictadures restauracionistes a la majoria dels ex-estat obrers.

Fa 77 anys les propostes de la IV Internacional eren molt poc escoltades. Al contrari, les propostes de l’stalinisme tenien una enorme audiència. Trotsky era el “dimoni” mentre que Stalin era el “guia genial dels pobles”.

Ara, passats 77 anys, la paraula “stalinisme” és utilitzada com un insult, mentre la figura de Trotsky i les seves elaboracions són redescobertes per milers i milers d’activistes que busquen el camí de la revolució. No obstant això, i aquesta és la contradicció del moment actual, mentre el programa de la IV Internacional continua viu, com a organització, continua destruïda.

Les noves generacions de revolucionaris estan davant el repte històric de superar aquesta contradicció de l’única forma que és possible fer-ho: reconstruint la IV Internacional sobre la base del seu programa fundacional, necessàriament actualitzat en funció de la restauració del capitalisme i de la destrucció de l’aparell stalinista.

Ells van morir per tal que la Internacional visqui

El programa de la IV Internacional continua viu. Però un programa és molt més que uns papers. Un programa revolucionari només adquireix aquest caràcter quan és confrontat i enriquit en la lluita de classes. El programa de la IV Internacional continua viu perquè va ser testat en la realitat. Milers de militants trotskistes, a partir de l’any 1923, van mantenir viu aquest programa i, per això, un gran nombre d’ells van haver de suportar desterraments, presons i tortura del capitalisme i de l’stalinisme. I un alt percentatge va pagar amb la seva vida per aquesta obstinada i bella gosadia.

Stalin volia acabar des de l’arrel amb la tradició bolxevic; d’aquí la seva obsessió per eliminar Trotsky, que va aconseguir assassinar el 21 d’agost de 1940. Però no es va conformar amb això. Abans va assassinar a la majoria de la seva família. Així ho va fer amb el seu fill, León Sedov; amb els seus néts, els nens Ljulik, Volina i Liulika; amb el seu gendre Platon Volkov; amb la seva germana, Olga Kameneva; i fins i tot amb la seva primera dona, Alexandra, mare de les seves dues filles, una de les quals va acabar suïcidant-se.

És impossible saber quants trotskistes van morir en la ex URSS; no obstant això, seriosos investigadors com Pierre Broué han aconseguit algunes dades importants. Només al camp de concentració de Kolima hi havia 6.000 presoners considerats trotskistes. L’any 1937, després de protagonitzar una vaga de fam, tots van ser executats.

Per altra banda, molts militants i dirigents de la IV Internacional van morir combatent al feixisme durant la Segona Guerra Mundial; entre ells sobresurten figures com la d’Abraham Leon, polonès, autor del principal estudi marxista sobre la qüestió jueva, presoner a Auschwitz; León Lesoil, belga, delegat al congrés de fundació de la IV, mort al camp de concentració de Neuengamme; Pautelis Pooliopulos, delegat del PC grec al V Congrés de la III Internacional, expulsat per trotskista i afusellat per l’exèrcit italià el 1941.

També hi va haver molts dirigents trotskistes que, fora de la URSS, van morir en mans de l’stalinisme: el txecoslovac Erwin Wolf, ex-secretari de Trotsky, assassinat durant la guerra civil espanyola; Rodolf Klement, trotskista alemany, responsable per l’organització del congrés de fundació de la IV Internacional, segrestat i assassinat poc temps abans de la seva realització; Ignasi Reiss, polonès, heroi de la guerra civil russa i un dels principals dirigents dels serveis d’intel·ligència soviètics. Trenca amb l’stalinisme, torna amb les seves condecoracions i declara: “M’uneixo a Trotsky i a la IV Internacional” i, poques setmanes després, és assassinat; Pedro Tresso, delegat del PC italià als congressos de la III Internacional, delegat al congrés de fundació de la IV, afusellat; Tha-Thu-Thau, dirigente del PC i fundador de l’important moviment trotskista vietnamita, també assassinat per l’stalinisme.

El nostre corrent internacional, la LIT, que va encapçalar Nahuel Moreno, va lluitar durant molts anys en circumstàncies molt difícils per portar endavant el programa de la IV, i d’aquesta manera també va aportar la seva quota de sang. Entre els anys 1974 i 1975, a l’Argentina, 16 militants del PST (Partit Socialista dels Treballadors), la majoria d’ells treballadors, van ser assassinats per ordres paramilitars del govern peronista. Entre els assassinats estava César Robles, un dels principals dirigents del partit.

A Espanya, l’1 de febrer de 1980, va ser segrestada i assassinada Yolanda González Martín, militant del PST d’aquest país. Filla d’un obrer metal·lúrgic, Yolanda tenia només 19 anys. Era estudiant i treballava com a empleada domèstica. Era dirigent d’una important mobilització estudiantil que havia portat als carrers de Madrid a més de 50.000 estudiants.A El Salvador, el mes d’abril de 1980, Francisco Choto Rodríguez, militant del PST, va ser assassinat per un ordre d’ultradreta. Novament a l’Argentina, entre els anys 1976 i 1982, la dictadura militar va assassinar a 83 militants del PST. Entre ells estava Artur Apazza, un important dirigent metal·lúrgic, i Eduardo Villabrille, jove obrer metal·lúrgic que havia estat el principal dirigent de la joventut del partit.

El PSTU brasiler, com no podia ser diferent, també va patir la repressió. Tulio Quintiliano, integrant del grup Punt de Partida, que va donar origen al nostre corrent al Brasil, va ser assassinat per la dictadura xilena el 1973. José Luis i Rosa Sundermann van ser assassinats, l’any 1994, un dia després de la fundació del PSTU. Gildo Rocha, també militant del PSTU, va morir com la resta de trotskistes: combatent el capitalisme i la burocràcia. Va ser assassinat durant la vaga a Brasilia el 6 d’octubre de l’any 2000.

La llista dels trotskistes assassinats per l’stalinisme i per la burgesia, així com la història de cadascun d’ells, ens faria emplenar centenars de pàgines. Les biografies, sens dubte, serien diferents, però totes elles tindrien en comú una cosa: ells van lluitar i ells van morir perquè la IV Internacional continués viva. Ells no poden ser oblidats per les noves generacions que es disposen a reconstruir-la. Ells ens inspiren en aquesta lluita.

Homenatge de Leopold Trepper als combatents trotskistes

El polac Lejb Damb, conegut com a Leopold Trepper, va ser el constructor i cap de l’”Orquestra Roja”, l’eficient xarxa d’espionatge que durant la Segona Guerra Mundial, al servei de l’Exercit roig, va actuar a l’interior de l’Alemanya nazi i als països ocupats. L’Almirant Canaris, cap dels serveis secrets d’Alemanya, va dir respecte a Trepper: “La seva actuació va costar més de 300.000 morts a Alemanya. Va guanyar la guerra pràcticament sol”.

Trepper va aconseguir infiltrar un dels seus agents taquígrafs a l’alt comandament nazi. Així es va assabentar, amb molta antecedència, que les tropes de Hitler envairien la URSS. Trepper va avisar al comandament de l’Exèrcit Roig de tots els detalls de la invasió. No obstant això, Stalin, va menysprear la valuosa informació de Trepper i va confiar en els seus acords amb Hitler. D’aquesta manera els nazis van atacar per “sorpresa” la URSS i van estar molt a prop de destruir el primer estat obrer.

Per la seva activitat, tots els integrants de l’Orquestra Roja van ser presos i afusellats pels nazis. Trepper va aconseguir escapar i, quan va tornar a Moscú, va exigir als seus caps que li expliquessin perquè no havien considerat els seus informes. Aquesta exigència li va costar molt cara. Va ser enviat a la presó, on va romandre deu anys. A les diferents presons per les quals va passar, va tenir l’oportunitat de conviure amb molts trotskistes i a ells els va dedicar les següents paraules:

“La revolució havia degenerat en un sistema de terror i d’horror; els ideals del socialisme estaven ridiculitzats per un dogma fossilitzat que els executors tenien el desvergonyiment d’anomenar marxisme. Tots els que no es van revoltar contra l’aparell stalinista en són responsables, col·lectivament responsables. No faig excepcions i no escapo del veredicte.

Però, qui va protestar? Qui va elevar la seva veu contra l’ultratge? Els trotskistes poden reivindicar aquest honor. En els temps de les grans purgues només podien clamar la seva rebel·lió als vastos deserts gelats on els havien llençat per exterminar-los. Als camps, la seva conducta va ser admirable; però les seves veus es van perdre en la tundra.

Avui els trotskistes tenen el dret d’acusar als que llavors udolaven amb els llops. Que no oblidin, no obstant això, que tenien, respecte a nosaltres, l’avantatge de tenir un sistema polític coherent capaç d’enfrontar l’stalinisme. Tenien en la seva profunda angoixa davant la revolució traïda alguna cosa a la qual aferrar-se”. [1]

Setanta-set anys després de ser fundada la IV Internacional, el millor homenatge que els trotskistes i els revolucionaris del món podem rendir als qui van donar les seves vides per concretar-la, és reafirmar més que mai la lluita per reconstruir-la sobre bases sòlides. Per això, és necessari actualitzar el programa revolucionari, amb les respostes teòriques i polítiques davant els grans esdeveniments del nostre temps.

[1] La història de Trepper (1904/1982) i de la seva xarxa d’espionatge està àmpliament relatada en dos llibres: L’orquestra roja, de Giles Perrault i El gran juego, del mateix Trepper, del qual s’ha extret la present cita.