90 anys de la Revolució a l’Estat espanyol: Seguir el fil roig de la història

Barcelona, 2026. Cafès d’especialitat, immobiliàries, maletes, les Rambles plenes de gom a gom de turistes. Tenim pràcticament interioritzat que Barcelona s’ha convertit en un aparador i els carrers semblen estar posats per ser un decorat i prou. No obstant això, la història és tossuda i quan ens obliguem a fer memòria i accionar la màquina del temps 90 anys enrere, sabem que el panorama no té res a veure. Fa 90 anys, els carrers que avui trepitgem eren presos per la classe treballadora de Catalunya, així com d’altres molts llocs de l’Estat espanyol, i eren l’escenari d’una de les revolucions més importants del segle XX.

El 19 de juliol de 1936, com a resposta al cop d’Estat feixista amb Franco al capdavant, es va donar un esclat revolucionari en què la classe treballadora va començar un procés de col·lectivitzacions, expropiacions i control obrer de l’economia sense precedents a l’Estat espanyol.

Per: Corrent Roig

Una de les revolucions més profundes de la història

L’Estat espanyol venia de 5 anys de República, una República que no va saber atendre les tasques democràtiques pendents, tals com la reforma agrària o la qüestió nacional i colonial. De fet, la IIa República es va encarregar d’ofegar aquells esclats revolucionaris allà on es van donar, com van ser els casos d’Asturies o Casas Viejas. Pocs mesos abans d’esclatar el cop d’Estat i la revolució, s’havia conformat el govern del Front Popular, un govern que tampoc va assumir aquestes tasques. La classe treballadora, però, ja havia vist l’eficàcia de la República a l’hora de complir les seves promeses electorals i no espera l’acció “legislativa” del Parlament: entre febrer i juliol, es van organitzar més de 113 vagues generals i 228 vagues parcials arreu de l’estat Espanyol, és a dir, de 6 mesos, 4 van ser de vaga general. Cada regió va viure, al menys, una vaga general.

I és en aquesta situació que es donarà el cop d’Estat, amb un govern que es negarà a armar els obrers i obreres, però amb una massa revolucionària que li passarà per sobre, que assaltarà comissaries per tal d’armar-se i, a través de l’autoorganització, aconseguirà frenar el cop d’Estat a molts indrets.

A Barcelona, la classe treballadora va aturar el cop en menys de 24 hores i de seguida es van començar a constituir comitès revolucionaris. Comitès de defensa, de fàbrica, de barri, de control obrer,  d’avituallament, d’allistament a les milícies, etc. Aquests comitès varen ser l’embrió dels òrgans de poder de la classe obrera. De manera autònoma, sense consigna de cap organització, van iniciar una metòdica expropiació de les propietats de la burgesia, van posar en marxa la col·lectivització industrial i camperola i van organitzar les  milícies populars.

Les institucions legals de l’Estat republicà van deixar de funcionar i, a la pràctica, l’únic poder real existent era el dels obrers i obreres en armes i les seves organitzacions, el “govern” de la IIa República era només govern de nom. A Catalunya, la CNT tenia la majoria en aquests comitès revolucionaris.

La classe obrera organitzada tenia el control de l’armament, de gran part de l’economia i també dels ports i les fronteres. A cada localitat on s’instituïa el nou règim es creava un comitè de la CNT. Es van col·lectivitzar el transport, les companyies d’energia, les fàbriques d’enginyeria i muntatge d’automòbils, mines i fàbriques de ciment, indústries tèxtils i de paper, companyies químiques, indústries d’alimentació, així com moltes altres empreses que van ser confiscades o controlades per comitès d’obrers. Els aliments, la roba i altres articles es concentraven en un magatzem comunal sota el control del comitè local. Les esglésies que no havien cremat es van reconvertir en magatzems, menjadors, escoles, etc. En moltes comunitats es va abolir l’ús intern dels diners. A l’Aragó, per exemple, no va quedar poble sense col·lectivitzar.

Algunes lliçons per a la lluita de classes avui

Els primers mesos de la revolució van suposar uns canvis molt profunds a la vida i història de l’Estat espanyol, no obstant això, només 3 mesos després de l’esclat, la situació va esdevenir molt diferent i tots aquells avenços es van començar a redreçar.

“Cap govern al món lluita contra el feixisme fins a suprimir-lo”. Aquestes varen ser les paraules de Buenaventura Durruti abans de marxar en columna cap al Front d’Aragó, i és que Durruti tenia una intuïció de classe brillant. Com molt bé caracteritzava, el feixisme és l’última carta de la burgesia per tal de mantenir els seus privilegis com a classe i, tristament, el govern del Front Popular, tot i comptar amb organitzacions obreres, comptava amb un programa profundament antiobrer, tenia l’objectiu de desenvolupar el capitalisme a l’Estat espanyol i temia més a la revolució obrera que al cop d’Estat de Franco, i tota la seva política durant el curs de la Guerra Civil va ser frenar la revolució.

Guanyar la revolució per a guanyar la guerra i els falsos aliats internacionals. Aquesta polèmica, present durant tot el curs de la revolució, està íntimament lligada amb el context internacional del moment. Aquest posicionament que “posposava” la revolució, en realitat responia als interessos de l’imperialisme europeu i de la burocràcia soviètica. Sense anar més lluny, el Front Popular i els governs de col·laboració de classes van ser una mesura estratègica aprovada pel VIIè. congrés de la Komintern, burocratitzada com a part de la coexistència pacífica amb l’imperialisme. És a dir, a canvi de mantenir l’estat obrer a la URSS, s’ofegaven les revolucions a la resta d’Europa (al final, el socialisme en un sol país esdevé socialisme enlloc més que a la URSS).

A canvi d’un armament miserable i galdós, el govern de la IIa República es va comprometre amb la burocràcia soviètica a perseguir -fins i tot a executar- revolucionaris i ofegar les conquestes de la revolució, entregant el control policial i de la banca al PCE i dissolent les milícies i integrant-les sota control del govern.

La gran desgràcia és que les organitzacions obreres que van comprar aquesta premissa no veien que, en realitat, “posposar” la revolució no era més que esclafar-la i que, si bé el feixisme era el màxim exponent del capitalisme i els interessos de la burgesia, només una revolució proletària que capgirés l’economia i expropiés la classe dominant podia garantir la victòria contra Franco.

Era necessari prendre el poder. Com hem dit, el 19 de juliol esclata una revolució molt profunda. Només un dia després, a Catalunya, es dóna una situació completament inèdita. Lluís Companys convoca la direcció de la CNT i els ofereix la Generalitat, cosa que la CNT rebutjaria. Al setembre, es disoldria el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i la CNT i el POUM entrarien al Consell de la Generalitat, sota la direcció de Companys, que dissoldria les milícies a l’octubre, i al novembre entraria la direcció de la CNT al govern central de Largo Caballero amb els ministeris de Justícia, Indústria, Comerç i Sanitat.

La revolució desencadenada després de l’alçament obrer del 19 de juliol va col·locar la qüestió del poder al centre: les revolucions són, de fet, la lluita pel poder. Els que tota la vida s’havien declarat enemics jurats de l’Estat i de tot govern, en nom de l’anti-autoritarisme, van acabar sostenint un govern en ruïnes i col·laborant en la reconstrucció de l’estat burgès.

La revolució de l’Estat espanyol ens demostra que una revolució no deixa espai a la simple negació de l’Estat sinó que exigeix la seva conquesta per part del proletariat, perquè l’Estat és el producte i la manifestació de l’antagonisme irreconciliable de classes. Es tracta d’un òrgan de dominació d’una classe sobre una altra i, per tant, exigeix que el proletariat el conquereixi per tal de poder eliminar definitivament les classes socials i, un cop aconseguit, desaparegui com a conseqüència de no ser ja necessari. Renunciar a la conquesta del poder és deixar-lo voluntàriament a qui ja el té: els explotadors. I aquest va ser el crim de la direcció de la CNT. Un crim que després pagaria amb la persecució i execució de la seva pròpia militància.

És per això que som molt crítiques amb l’actuació de la cúpula de la direcció de la CNT i el POUM amb la seva entrada al govern, perquè d’aquesta manera estaven assumint part de la responsabilitat de frenar les conquestes revolucionàries. No obstant això, sabem que tant el POUM com CNT eren conformats per sectors molt diversos i que hi havia molta militància honesta que creia en la revolució i feia el possible per a que triomfés. Exemple d’això és l’agrupació Amigos de Durruti, que mai va deixar de reivindicar tot el poder per a la classe obrera i la creació d’òrgans obrers, camperols i combatents per a poder exercir el poder obrer.

Sense partit revolucionari, no hi ha victòria. Una de les conclusions més clares que extraiem del procés iniciat el 1936 és la falta d’un partit revolucionari amb un programa clarament socialista i amb independència de classe que s’alcés com a alternativa per a les masses, que estaven veient com les seves conquestes eren arrabassades i esclafades. El partit té una teoria i un programa que l’espontaneïtat de les masses no té. Cap partit pot “forçar” la situació i “provocar” la revolució. Però tampoc una convulsió social espontània pot triomfar si no existeix un centre organitzador, un partit revolucionari que transformi aquesta convulsió en lluita organitzada pel poder. Tornant a 1917, la revolució russa no hauria triomfat sense la direcció del Partit Bolxevic al capdavant, un partit que no es va improvisar, sinó que s’havia anat construint des de feia dècades, fins i tot quan havia quedat completament arrasat per la repressió, i es va estar preparant per esdevenir una organització disciplinada per a prendre el poder per la via d’una insurrecció armada, perquè la burgesia mai lliuraria el poder als treballadors i, fins que el poder polític no fos conquistat per la classe obrera, aquest estaria constantment amenaçat. Aquesta condició qualitativa va ser el que va fer triomfar la revolució a Rússia el 1917, i la manca d’aquesta va ser el que va fer que la revolució del 36 a l’Estat espanyol fou enderrocada.

El nostre homenatge

Avui, el moviment revolucionari encara paga les derrotes i traïcions del segle XX i la classe treballadora està lluny de ser aquella força revolucionària. Alhora, és més necessari que mai que ho sigui. El capitalisme es troba en una crisi econòmica sense precedents, al que se li suma una crisi climàtica que no només amenaça la producció, sinó també les condicions de vida del conjunt de la humanitat. I amb tot això, els Estats suposadament democràtics adopten mesures cada cop més repressives contra la classe treballadora (com ara la Llei Mordassa, encara sense derogar, 8 anys després; o l’aprovació del nou ICE europeu), per tal de mantenir la seva riquesa i, tot i així, per a un sector de la burgesia segueix sent insuficient.

Un sector de la burgesia considera que els marcs legals dels estats capitalistes són un obstacle i que no són suficients per garantir els seus beneficis. Aquest sector, encapçalat per Trump, però del qual també formen part Bukele, Milei o, a l’Estat espanyol, Vox, està disposat a escanyar sense cap mena d’escrúpols la classe treballadora per tal de protegir els interessos dels de sempre. I que els més rics es puguin seguir enriquin a un ritme cada cop més accelerat a costa d’augmentar la barbàrie que ens imposen als i les treballadores.

I davant d’aquesta amenaça tornen a sonar les mateixes solucions que ja s’han mostrat com un frau tantes vegades: la solució dels Fronts Populars, de la col·laboració de classes, de confiar cegament en la burgesia “democràtica” o la burgesia d’“esquerres”.

La Revolució del 36 ens ensenya que no va ser un govern d’“esquerres” el que va aturar el cop d’estat, sinó que va ser el poble armat i organitzat amb independència de classe qui ho va fer. Una de les lliçons més importants que ens deixa la Revolució del 36 és que la classe treballadora només ens tenim a nosaltres mateixes, i que no podem confiar en cap agent extern més que en les nostres pròpies forces i les dels nostres germans de classe d’arreu del món.

Per això és important que avui no caiguem en els mateixos enganys que fa 90 anys. El combat contra l’auge reaccionari només podrà venir de les organitzacions de la classe treballadora.

Seguir el fil roig de la història és precisament estudiar aquells i aquelles que ens han precedit abans per poder extreure lliçons per al moment que ens toca viure i poder dur a terme victoriosament les nostres tasques històriques com a revolucionàries.

Corrent Roig hem dedicat el mes de juny i juliol a estudiar la Revolució a l’Estat espanyol i a retre homenatge a les que varen posar el cos i ho van donar tot per construir aquell món nou que tot just naixia el 19 de juliol de 1936.

Hem participat a la Vetllada del Rukeli de l’Obrera, que estava dedicada a la Olimpíada popular de 1936; ens hem ajuntat amb altres organitzacions de Sabadell per celebrar un acte en homenatge a les milícies antifeixistes, acte que va començar davant de la casa on va viure Maria Garcia, una sabadellenca que es va allistar a les milícies amb 55 anys; vam celebrar a l’Obrera una jornada política per estudiar plegades aquest procés revolucionari i treure les conclusions pertinents per a poder dur a terme victoriosament la tasca que tenim les revolucionàries avui.

I és que estudiar la història no pot tenir cap altre propòsit que no sigui entendre el present per a canviar el futur. En aquest sentit, celebrem que tantes altres organitzacions com nosaltres estiguin estudiant la Revolució del 36 i extraient-ne les seves pròpies conclusions, i fem una crida a emprendre aquest camí plegades. Si bé hem dit abans que sense partit revolucionari que dugui a la classe treballadora fins a la presa del poder no serem capaces de dur la revolució fins al final, tenim ben clar que aquest partit no es construirà sota unes sigles concretes a defensar incondicionalment, sinó sota el paraigües d’un mateix projecte polític: el de la revolució proletària internacional cap al socialisme. A totes aquelles que 90 anys després segueixen duent un món nou als seus cors, fem aquesta crida.