Has notat un empitjorament en la teva feina o en la resta de serveis públics en els últims anys?

Jo, en aquest sentit, “només” porto 12 anys a la docència. Però pel que he pogut anar investigant i preguntant als meus companys, que porten molts més anys, fins i tot dècades, ells sí que han notat un empitjorament progressiu de la qualitat de la docència, dels resultats que es veuen a les aules i de la qualitat de l’ensenyament.

Llavors, sí que és cert que el 100% de les persones que porten molts anys, a les quals els ho pregunto, la resposta és sí, 100% sí. El que jo he pogut veure en aquest poc temps que porto és que hi ha una tendència creixent que l’alumnat que ve dels estudis obligatoris de l’ESO —jo els rebo al postobligatori, a primer de grau mitjà— cada cop entra amb un nivell més baix. Això no és més que un símptoma de l’empitjorament.

Estàs afiliat/afiliada a algun sindicat? Has participat en alguna lluita al sector?

Sí, estic sindicada des del moment en què vaig entrar al sistema educatiu. Ja abans de fer aquest pas cap a aquesta professió havia investigat sobre com estava el sistema educatiu i havia parlat amb persones que hi treballaven des de feia molt temps. Vaig veure molt clar des del primer moment que era molt important estar sindicada en el context en què m’inseriria. En aquesta línia també he participat en totes les lluites que s’han proposat a nivell col·lectiu per una educació pública i de qualitat.

Per què no s’ha fet una vaga indefinida? Creus que s’hauria de plantejar de cara al setembre?

Jo diria que hi ha bastantes reticències. Venim d’un sector en el qual hem estat, com a docents, molt de temps callats, suportant un empitjorament progressiu de les condicions.

Penso que no és només degut al fet que aquest empitjorament hagi estat gradual, sinó també al fet que una part del professorat té assumit que això és el que mereixem i que no podríem estar millor. Moltes persones tampoc estan disposades a fer els sacrificis que val la pena fer per poder canviar aquesta situació, o potser fins i tot pensen que no hi ha manera de canviar-la.

Entre una cosa i l’altra, en cap moment s’ha vist clar fer una vaga indefinida. A més, personalment penso que la vaga indefinida és l’últim recurs. Fer una vaga indefinida des del primer moment, en el nostre cas, no és una mesura de lluita tan efectiva com podria ser-ho en el sector productiu.

És a dir, el sector educatiu no genera una incomoditat econòmica directa. Un dia que no treballem no generem pèrdues a les persones que hi ha per sobre. Som un sector no productiu i, com a molt, molestarem una miqueta. A més, estem obligats a fer serveis mínims en determinats sectors de l’educació.

Per tant, no deixem de fer guanyar diners a ningú; de fet, el que fem és estalviar diners al Departament d’Educació. Com que no s’ha vist clar des del principi quin suport hi hauria per part del professorat, i com que la nostra forma de fer pressió no és econòmica, una vaga indefinida no s’ha vist clara des del primer moment.

De fet, hem vist l’exemple del País Valencià, amb companys que han fet mobilitzacions molt fortes i accions molt simbòliques. La vaga indefinida que han proposat des del primer dia penso que és cremar una bala que et deixa sense recursos molt aviat. Si el Departament no vol millorar les condicions, no ho farà, i tu pots estar fent vaga indefinida mentre les famílies dels docents s’arruïnen perquè no cobren durant mesos.

En aquest sentit, diria que les jornades de vaga en el nostre sector han de ser diferents. De fet, ja s’ha proposat, i hem vist en el model català, que aquestes vagues s’han orientat més a fer accions de pressió simbòliques i vistoses, per incomodar la societat d’altres maneres, ja que, repeteixo, la nostra força no consisteix a deixar d’enriquir algú altre.

De cara al setembre, penso que s’hauria de plantejar d’aquesta manera: d’una manera que la majoria del professorat estigui disposat a assumir. Crec que s’està anant pel bon camí perquè s’està parlant des de les assemblees de cada centre sobre com estem disposats a encarar-ho. En aquest sentit, crec que el setembre s’ha de plantejar de la manera que les assemblees decideixin i que permeti que la mobilització sigui exitosa.

Com està afectant econòmicament als professors aquesta jornada de vagues? Com s’enfoquen les que vinguin al setembre?

A nivell econòmic, nosaltres perdem molts diners per cada dia que fem vaga. Com que estem allargant aquestes jornades durant tot el curs, hi ha hagut un dany significatiu en la capacitat d’estalvi i en la capacitat de fer front als pagaments bàsics del dia a dia.

Hi ha persones que s’havien preparat d’alguna manera per aquestes vagues i que han anat estalviant des del principi, però hi ha persones que tenen una pressió econòmica molt gran. Cada situació és diferent. Si són dos progenitors docents i tenen dos, tres o quatre fills, ja et pots imaginar l’impacte.

Cada dia perdem més del que rebem a través de les contribucions de les caixes de resistència. Per tant, la pressió econòmica va sent cada vegada més gran.

Tot i així, penso que fins al moment hem anat aconseguint algunes millores econòmiques que ja permeten entreveure que hi pot haver una victòria en el futur si seguim mantenint aquesta pressió.

Per què penses que l’estudiantat s’ha quedat enrere? Com creus que podem revertir això?

Per molts motius. Hem arribat a un moment en el qual el professorat no pot atendre amb qualitat l’alumnat a l’aula, i això fa que inevitablement l’estudiantat es quedi enrere.

Un empitjorament de les nostres condicions de treball implica necessàriament un empitjorament de la qualitat de l’ensenyament. Per tant, aquest alumnat es veu desemparat i nosaltres també ho patim.

Com creiem que podem revertir aquesta situació? Doncs amb els quatre pilars que estem reclamant. En realitat, si ens posem a desglossar-los, demanem moltes més coses concretes, però de manera general hem aconseguit que tots els nivells educatius, tots els docents i la majoria dels sindicats representatius coincideixin en quatre punts: més salaris, més recursos, menys ràtios i menys burocràcia.

Quan parlem de més recursos, això va des d’un complement salarial lligat a la pujada de l’IPC —perquè si no queda en paper mullat— fins a tenir aules dignes en les quals no ens cremem directament a l’estiu o no se’ns caiguin els edificis al damunt, perquè això també està passant.

També volem menys ràtios. Estem en un moment en què la diversitat a l’aula cada cop és més àmplia i ens trobem classes de 30 o 35 alumnes en les quals hi pot haver deu persones amb diagnòstics diferents. Pots imaginar que, en aquest context, una ràtio més baixa ajudaria molt a atendre aquesta diversitat com es mereix.

I pel que fa a la burocràcia, també hem viscut un augment de les hores que hem de dedicar a omplir papers que moltes vegades es dupliquen i que, sovint, no serveixen per a res més enllà del moment en què els estàs omplint. Mai seran vistos per ningú més. Això és temps i hores que deixem de dedicar a la planificació, a l’organització i a la realització dels plans d’estudi.

Com i qui pot solucionar la crisi dels serveis públics?

Aquesta és una resposta senzilla. Tothom mereix un servei públic de qualitat, ja sigui en educació, en sanitat o en serveis de protecció i emergències. Per tant, el gruix de la societat, totes nosaltres, som qui n’hem de ser protagonistes. Els principals beneficiaris de l’educació pública som tots nosaltres. El poble és qui ha de moure’s i entendre aquesta lluita com a pròpia. De fet, una cosa que seria molt interessant és fer extensibles aquestes lluites que estem reivindicant des del sector educatiu a altres sectors, no només a nivell català sinó també a nivell estatal.

Llavors, com i qui pot solucionar la crisi dels serveis públics? Tots, mitjançant l’organització. S’està veient que l’organització a través de les assemblees de base està sent l’element més important, el pilar més funcional de cara a una lluita reivindicativa significativa. L’educació pública i de qualitat és la pedra angular d’una societat democràtica, i així ho hem de demostrar com a societat.