El desnonament de Maricarmen, avui fa una setmana, va ser l’espurna que va fer esclatar un dels majors conflictes latents que existeix avui a l’Estat espanyol, la crisi de l’habitatge. Era un desnonament més dels més de 25.000 que es realitzen cada any i que evidencia la situació d’una classe treballadora obligada a destinar gairebé el 50% del seu salari o pensió a pagar un sostre. És, a més, un dels majors reflexos de l’empobriment i la degradació de les condicions de vida de la classe treballadora durant els últims vint anys, dels quals, el govern PSOE-SUMAR és un dels responsables, i és la base material per al creixement de la ultradreta.
Javier Martínez i Jordi García
Enfront del grau de mobilització espontània, el govern i la seva base de suport parlamentària s’han vist obligats a intentar aprovar un decret que, tal com denuncia el Sindicat de Llogateres, ja conté retrocessos en relació amb l’aprovat al juliol. Enfront d’aquest decret, el Sindicat de Llogateres defensa:
- La congelació dels lloguers (0% respecte a l’IPC),
- La renovació automàtica dels contractes,
- La reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) per a regular els lloguers de temporada i d’habitacions i ampliar altres drets
- La suspensió dels desnonaments de persones en situació de vulnerabilitat.
El cas de l’IPC és especialment flagrant. Avui dia estem vivint una inflació galopant per la pujada dels preus de l’energia, conseqüència directa de les agressions imperialistes de Rússia a Ucraïna, primer, i dels EUA-Israel a l’Iran, després. Mentre els lloguers estan vinculats a l’IPC i van pujant any a any, els salaris no, de manera que cada vegada més part del salari va destinat a pagar l’habitatge.
Sens dubte s’ha de lluitar per aquestes mesures, però recordem que la situació actual arriba després de la caiguda de la moratòria dels desnonaments que va ser aprovada durant la pandèmia de la COVID-19. Després de l’aprovació de la llei d’habitatge que suposadament buscava controlar els preus, però que només va servir per a regalar diners públics als grans tenidors en forma d’ajudes i bonificacions fiscals. En definitiva, arriba després d’un augment brutal dels preus malgrat vuit anys de govern progressista, el qual sembla que arriba a la seva fi. Per això hem de plantejar-nos quines són les causes de fons i davant d’això les mesures que realment poden solucionar el problema a llarg termini.
Hem de partir que els grans tenidors amb més de deu immobles van passar de 138.000 a 626.000 propietats entre 2008 i 2025 (Ministeri de Drets Socials), representant el 15%, aproximadament, del total en lloguer. Mes enllà, el 61% del mercat del lloguer està en mans de multiarrendadors particulars i persones jurídiques (Ministeri de Drets Socials). Els portaveus de la burgesia defensen que com els grans propietaris només representen un petit percentatge, no són els causants del problema.
La qüestió és que aquests grans propietaris tenen els habitatges amb l’únic objectiu d’aconseguir el major benefici possible. Per això no tenen problema si tenen un habitatge buit, fins a trobar algú que pagui el lloguer o preu que demanen. Per a ells un pis no és un lloc on viure sinó una mercaderia a vendre o llogar al millor preu. D’aquesta manera, cada vegada una part major del parc d’habitatge deixa de tenir una funció social i passen a ser “actius”, mers instruments amb els quals els grans tenidors s’enriqueixen a costa d’ofegar als i les treballadores. Això pressiona a l’alça al conjunt del mercat. D’una banda, qui té la sort de poder comprar-se una casa, ho fa a preus similars a 2007 tenint salaris més baixos. D’altra banda, molts petits propietaris, que són treballadors/es i que, davant la pèrdua de poder adquisitiu han trobat en el lloguer la manera de complementar el seu salari i mantenir el nivell adquisitiu, i posen els habitatges al preu mitjà de mercat. A això se li afegeix que 350.000 de tots els pisos en lloguer, el que equival al 10% del total, es dediquen a lloguer turístic o de temporada.
Fa escasses setmanes, el Congrés va tombar, gràcies a l’abstenció del PSOE, la proposició de llei de Sumar que buscava prohibir que empreses i fons d’inversió compressin habitatges. Cal destacar que, encara que aquesta mesura podria haver tingut temporalment un efecte positiu, continuaria sent completament insuficient per a acabar amb la crisi de l’habitatge. El problema de fons roman intacte: l’habitatge continua sent una mercaderia. La seva funció social continua sense estar garantida, com tampoc ho estarien la reducció dels preus, la renovació dels contractes i, menys encara, la fi dels desnonaments.
A Viena amb tan sols el 25% d’habitatges públics aconsegueixen mantenir un dels preus més baixos de tota Europa. No obstant això a l’Estat Espanyol el parc públic d’habitatge és amb prou feines de l’1,5% (la mitjana europea està sobre el 8%). És per això que l’expropiació immediata dels pisos de grans propietaris, és la principal manera de garantir un parc d’habitatge públic de lloguer social, i mantenir els preus baixos. Començant per la Sareb, entitat creada amb diners públics, i continuant amb la resta dels grans propietaris, que no han aconseguit els seus habitatges a partir del treball, sinó de capital previ o altres rendes, és a dir, de robar el treball aliè.
En qualsevol cas, no tenim cap confiança en el decret que presentarà el Govern. Cap solució vindrà de mans dels representants de la burgesia. La millor garantia per a conquerir mesures que responguin veritablement a les necessitats de la classe treballadora és que aquesta intervingui amb veu pròpia en el conflicte. Per això donem suport a les mobilitzacions que van començar a Madrid i que esperem que s’estenguin a la resta de ciutats de l’Estat. Cal enfortir-les i vincular-les amb les altres lluites, començant per preparar des d’ara una Vaga General que exigeixi la pujada dels salaris i les pensions, així com la baixada dels lloguers i del cost de la vida en general.
