El cas de Maricarmen, de 87 anys, en ser desnonada del seu habitatge, i d’altres, també especialment colpidors, com el de la veïna de l’Hospitalet de Llobregat, Olga, que es va suïcidar després que el fons d’inversió no li renovés el lloguer social, fruit d’una dació en pagament del seu habitatge hipotecat, han incrementat la pressió social per trobar una solució davant la manifesta manca d’accés a l’habitatge per part d’una gran part de la població.

Jordi Jaime Sanz

Ara mateix hi ha una acampada que ocupa bona part de la plaça de la Puerta del Sol de Madrid i la maquinària electoral dels partits polítics parlamentaris, molts d’ells responsables de la situació actual, s’ha posat en marxa.

Cal, doncs, analitzar què s’amaga darrere de les propostes d’aquests partits i si constitueixen una solució real al problema d’accés a l’habitatge o si es tracta merament de propaganda electoral, així com veure com es deformen conceptes i es canvien paraules per convertir en estèrils solucions valuoses.

1. Expropiació

La solució de construir un parc públic substanciós d’habitatge (o, per a alguns, simplement un parc d’habitatge social) a 6 o 10 anys vista, tenint en compte la situació d’emergència en l’accés a l’habitatge per part d’una gran part de la població, és poc factible per resoldre de manera immediata el problema.

A més, construir habitatges en massa, a banda de servir als fins lucratius de constructores i promotors privats, és, en cert sentit, un despropòsit després de tot l’habitatge que s’ha construït. No falten habitatges, però crear un parc públic d’habitatges en poc temps és la solució estructural i realment eficaç per solucionar des d’ara el problema de l’habitatge. En aquest sentit, la qüestió de l’expropiació dels habitatges buits en mans de bancs, fons d’inversió i immobiliàries es posa a l’ordre del dia.

En aquesta direcció, Irene Montero (Podemos) plantejava dissabte passat, en la manifestació a Madrid que va acabar amb l’acampada de la plaça de la Puerta del Sol, que cal “expropiar els 650.000 habitatges que estan en mans de fons voltor per destinar-los a lloguer social”.

Celebrem que Podemos finalment parli d’expropiar els habitatges dels fons voltor com una de les seves solucions estrella a la situació actual, ja que és una mesura que nosaltres fa anys, per no dir més d’una dècada, que reivindiquem. Tanmateix, hi ha una diferència entre Podemos i nosaltres que és molt rellevant per a la qüestió de l’expropiació: Podemos està a favor del compliment íntegre de la Constitució espanyola i nosaltres no acceptem aquest marc.

I què té a veure això amb l’expropiació dels habitatges dels fons voltor? Doncs molt, perquè l’article 33 de la Constitució espanyola, dedicat al dret a la propietat privada, com bé sap Montero, estableix que s’ha d’indemnitzar el propietari a qui s’expropien els seus béns. És un dret fonamental de la Constitució de 1978. Quan els ciutadans de l’Estat espanyol van votar en referèndum aquesta Constitució avui vigent, molts d’ells no sabien realment què estaven votant perquè, entre altres coses, al final de la Constitució espanyola s’indiquen les lleis franquistes que queden derogades per aquesta carta magna, però no les que no es deroguen.

Quina història més trista, la de ser sosteniment del règim del 78!

Doncs sí, perquè, com bé sap Podemos, una de les lleis franquistes que la seva immaculada Constitució no va derogar va ser la Llei d’expropiació forçosa de 1954, i tota expropiació que es faci a l’Estat espanyol s’ha de dur a terme sota el signe d’aquesta llei. Quina mala sort!

Resulta que, per expropiar els 650.000 habitatges dels fons voltor, s’hauria de declarar, en primer lloc, que aquests béns immobles són béns d’utilitat pública. Segurament, per expropiar-los, atès el seu gran volum, caldria promulgar una llei que hauria de ser aprovada per les Corts i, finalment, s’hauria d’entrar en un procediment judicial llarg per a cada expedient expropiatori de cada bé immoble, ja que, si l’Administració i el fons voltor no estan d’acord amb el valor d’aquests béns i amb la transacció que suposa l’expropiació, s’hauria d’indemnitzar els propietaris, és a dir, els fons voltor, amb el preu just establert per un jurat, entre altres conceptes.

En resum, tenint en compte, com bé saben Montero i Podemos, que la justícia espanyola es caracteritza per la seva lentitud i que la majoria dels jutges no són precisament progressistes, l’expropiació de 650.000 habitatges de fons voltor, dins del marc constitucional, respectant el dret a la propietat privada i seguint els cànons de la llei franquista d’expropiació forçosa és, de facto, impracticable, almenys a curt termini.

És més un brindis al sol que compleix una funció de propaganda electoral (compte! Dins de la camisa de força que suposa la Constitució espanyola) que no pas una altra cosa.

És clar que, sabent tot això, ni Montero ni Podemos ni els altres partits polítics parlamentaris d’esquerres que ho proposen no en diuen ni una paraula a la població i, quan ho fan, és per declarar les bondats d’aquest procediment al qual hem al·ludit i apuntalar la Constitució espanyola. Tanmateix, animem Podemos i tots els partits parlamentaris d’esquerres a seguir per aquesta línia, perquè la gent s’adoni del que s’ha explicat i entengui la importància de superar el marc constitucional per solucionar els seus problemes quotidians.

2. Expropiació temporal

Potser una de les paraules més altisonants que van emetre els partits parlamentaris d’esquerres als mitjans de comunicació (per donar la sensació que volen una solució radical) va ser la d’expropiació, però, conscients alguns d’ells de la dificultat d’expropiar els habitatges en mans de grans propietaris a l’Estat espanyol, van acompanyar aquesta paraula amb l’expressió temporal.

És una deformació del concepte. La paraula expropiació prové etimològicament de l’arrel llatina ex– (fora de) i proprius (propi o pertanyent a), és a dir, significa treure la propietat a algú.

Segons la definició del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, amb l’expropiació es tracta de “Privar una persona de la titularitat d’un bé o d’un dret, donant-li a canvi una indemnització”.

Al marge que nosaltres defensem l’expropiació sense indemnització, és a dir, la confiscació dels habitatges buits propietat de bancs, fons d’inversió i immobiliàries, apel·lar a l’expropiació temporal és desnaturalitzar el mateix concepte d’expropiació, tal com passa, per analogia, amb els contractes de treball indefinits gairebé sense indemnització per acomiadament improcedent en l’àmbit laboral, és a dir, és treure força al mateix concepte, ja que una expropiació temporal suposa, per definició, retornar la propietat al seu propietari. Potser seria més precís parlar, en aquest cas, de cessió i no d’expropiació com a tal. Fins i tot hi ha qui defensa que, en l’expropiació del dret d’ús, aquesta no suposa en realitat la pèrdua de la propietat per part del propietari.

Tanmateix, l’expropiació temporal no suposa cap novetat en el panorama legislatiu de l’Estat espanyol. A Catalunya, per exemple, la Llei 4/2016, de 23 de desembre, de mesures de protecció del dret a l’habitatge, una llei de fa gairebé deu anys i actualment vigent, contempla en el seu article 15 l’expropiació forçosa d’habitatges (és curiós que ningú, per norma general, s’hi estigui fixant ara!).

Tanmateix, el seu apartat 1r aclareix que “si l’expropiació forçosa és només de l’ús de l’habitatge” —tal com demana Irene Montero en la seva mesura expropiatòria— “la durada ha de ser per un període de set anys com a màxim”. Molt ens temem que, si s’ha d’indemnitzar els propietaris, se’ls ha de pagar un lloguer “social” en alguns casos i, finalment, retornar-los la propietat o l’ús, fins i tot pot ser que, segons el cas, acabin guanyant amb l’operació.

Cal tenir en compte també que la modificació de la Llei 4/2016 per la Llei 1/2022, de 3 de març, no va canviar gens això i que, a més, la Llei 1/2022 continua declarant que la redacció de l’apartat 4 de l’article 15 de la Llei 4/2016 segueix defensant que “És requisit per iniciar el procediment d’expropiació a què es refereix l’apartat 2 requerir prèviament el titular de l’habitatge afectat perquè compleixi l’obligació que sigui ocupat legalment per constituir la residència de les persones, amb l’advertiment que, si no acredita la seva ocupació en el termini d’un mes, es pot declarar l’incompliment de la funció social de l’habitatge a l’efecte d’iniciar el procediment d’expropiació”. És a dir, que, a més de ser advertit, el propietari disposa d’un mes per solucionar la seva suposada irregularitat.

A més, l’article 3 de la mateixa Llei 4/2016, en referir-se a l’expropiació, parla d’expropiació temporal d’habitatges buits i d’expropiació del dret d’ús (que, com hem vist, també és temporal) com a possibles fórmules d’actuació de les administracions públiques de Catalunya, i no d’expropiació sense més.

Sigui com sigui, com es pot suposar, i segons hem vist fins avui, aquesta llei no ha comportat un canvi significatiu en l’accés a l’habitatge del conjunt de la població ni un augment substancial del parc públic d’habitatge.

3. Alternativa d’habitatge

Un altre element que s’ha distorsionat, segurament de manera intencionada, és el tipus d’alternativa que l’Administració ha d’oferir a la població que pateix una demanda de desnonament i no té cap alternativa d’habitatge a causa de la seva situació de vulnerabilitat.

El mateix Sindicat de Llogateres i els mitjans de comunicació parlen d’alternativa habitacional. Però, des del moviment en defensa del dret a l’habitatge, almenys a Catalunya, amplis sectors han defensat tradicionalment que aquesta alternativa ha de ser un habitatge, no qualsevol alternativa habitacional. No es tracta només d’una discussió semàntica: la paraula habitacional pot donar peu a entendre que l’alternativa que ofereix l’Administració pot consistir en qualsevol mesura de reallotjament, ja sigui un alberg, una pensió, etc.

En aquest sentit, les denúncies davant el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (ONU) per incompliment, per part de l’Estat espanyol, de l’obligació de promoure les condicions necessàries per al dret a un habitatge digne, malgrat que no suposen cap amenaça per als propietaris, per als governs ni per al mateix Estat, ja que són tan difícils de dur a terme per part de la població vulnerable —amb un dictamen que pot trigar anys— que es resolen amb comptagotes, tenen la virtut de poder sol·licitar a l’Estat espanyol el compliment del seu compromís internacional d’adoptar les mesures apropiades per garantir el dret del denunciant a un habitatge adequat (no a qualsevol allotjament) (article 11.1 del Pacte Internacional DESC i article 5 del seu Protocol Facultatiu), i en aquest aspecte poden arribar a ser una mesura eficaç en algun cas concret, si bé no qüestionen en absolut el sistema, la seva disfressa, ni l’statu quo de la propietat rendista i els elevats preus de l’habitatge, ja que, entre altres coses, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals dependent de l’ONU no es planteja, seguint el tenor d’aquests articles, amenaçar l’Estat espanyol d’expulsar-lo del Pacte Internacional malgrat el seu incompliment sistemàtic de la seva obligació.

Cal subratllar les paraules habitatge adequat del pacte internacional subscrit per l’Estat espanyol l’any 1977, perquè un alberg no és un lloc adequat perquè les famílies vulnerables puguin desenvolupar-se i l’amenaça de la pèrdua dels fills plana sobre els progenitors d’una família ja prou castigada pel desnonament. Aquesta és una de les raons per les quals no poques famílies no volen ser desnonades i reclamen, com és lògic, una alternativa d’habitatge. Rebaixar aquesta reclamació a una alternativa habitacional és, ras i curt, fer el joc a les diferents administracions de l’Estat. Cal, doncs, demanar a les administracions una alternativa d’habitatge abans que es produeixi el desnonament, encara que sigui només per l’interès superior del menor.

4. Habitatge social

Sota el terme social s’amaga una realitat que els partits polítics parlamentaris d’esquerres, els governs i fins i tot organitzacions de defensa del dret a l’habitatge, com aquella a la qual va pertànyer la mateixa Irene Montero, no s’han atrevit a confessar durant molts anys.

Els mitjans de comunicació donen a entendre que per habitatge social s’entén aquell en què el lloguer és assequible per al llogater o llogatera, però en els lloguers socials hi ha una part que no es publicita davant l’opinió pública, i és que una cosa és el que paga el llogater o llogatera en aquests lloguers i una altra és el que rep el propietari de l’immoble (quan aquest habitatge és de titularitat privada). I és aquí on rau el problema que se sol ocultar.

En els lloguers socials, el llogater o llogatera, tant si es tracta d’una família vulnerable com d’una persona individual, paga una part petita del lloguer. La major part d’aquest lloguer, quan es tracta d’un immoble de propietat privada, la paga l’Administració. És a dir, que en els lloguers socials, quan la titularitat del bé immoble és privada, a més del lloguer que paga el llogater o llogatera o la família vulnerable, l’Administració hi posa diners —la part del lleó d’aquest lloguer— fins a completar la renda que normalment s’ha pactat amb el propietari, ja sigui per evitar el desnonament d’aquest llogater o llogatera o família vulnerable, ja sigui perquè el propietari ha decidit lliurement posar el seu habitatge en un programa de l’Administració per cobrar les rendes d’aquesta manera (en aquest capítol entraria tot el que costa a l’Estat la indemnització dels propietaris en les moratòries antidesnonaments, etc.)

Quan els mitjans de comunicació anuncien i difonen que s’ha aturat un desnonament i que la propietat s’ha prestat a fer un lloguer social a qui havia de ser desnonat, rarament parlen de les rendes que percebrà el propietari en aquest lloguer social per part de l’Administració. Es difon que la persona o família que havia de ser desnonada hi ha sortit guanyant (cosa que és certa) i el govern de torn o, alternativament, l’organització de defensa del dret a l’habitatge, s’emporten tots els mèrits, però mai no es parla de qui hi ha sortit perdent en aquesta operació. S’assenyala el propietari, però, com hem vist, el lloguer social és fruit d’un pacte, d’una negociació entaulada gairebé sempre entre la propietat del bé immoble i l’Administració, i el propietari rebrà bastant més del que pagarà el llogater o llogatera o la família vulnerable en aquest lloguer. Hi ha sortit algú perdent en el conjunt dels lloguers socials que es fan a l’Estat espanyol? Sí. Els diners que posa l’Administració per frenar un desnonament o per pagar un lloguer social quan l’immoble és de propietat privada surten dels ingressos de l’Estat, que, majoritàriament, paguen els treballadors (ja que el 75 % dels ingressos de l’Estat procedeixen de l’IVA juntament amb l’IRPF, que, de manera aclaparadora, paga la classe treballadora).

És un clar exemple de col·laboració publicoprivada: l’Administració (és a dir, els treballadors, ja que aporten la major part del seu finançament) assumeix el cost de l’operació i els propietaris privats s’emporten els beneficis (les rendes).

La necessitat d’accés a l’habitatge que ha creat el mercat de l’habitatge i l’afany de lucre dels fons d’inversió, l’especulació, etc., pressiona l’Administració perquè, davant la manca d’un parc públic d’habitatge, satisfaci les rendes que demana el propietari. No hi ha cap altre remei, ens diran, per frenar la sagnia dels desnonaments.

Tal com expliquem en aquest article, un problema generat pel capitalisme serveix per justificar els beneficis d’aquells mateixos que han generat el problema, per continuar obtenint-ne un benefici fins i tot després d’haver-se fet amb alguns habitatges que en el passat podrien haver estat públics (en aquest sentit, vegeu què ha passat amb l’habitatge protegit a l’Estat espanyol).

Però això és com un peix que es mossega la cua perquè, en pagar les rendes dels propietaris, aquests diners es desvien de la finalitat que serviria per deixar de pagar rendes a aquests propietaris, és a dir, no s’inverteixen a crear un parc públic d’habitatge, i, com que no es disposa d’un parc públic d’habitatge, això proporciona a l’Administració la justificació per continuar pagant aquestes rendes als propietaris.

Per tant, pagar les rendes als propietaris amb diners públics retroalimenta el problema, no el resol. Aquests diners que es paguen als propietaris rendistes literalment s’esfumen, ja que la titularitat dels habitatges continua sent privada.

El fet de pagar amb diners públics (és a dir, amb diners dels treballadors) a propietaris privats (que poden ser fons d’inversió, bancs, immobiliàries, grans tenidors) suposa, a més, com es defensa en l’article citat, una redistribució inversa de la riquesa, és a dir, dels treballadors (els pobres) cap als rics (si es tracta de rendistes rics com els fons voltor, bancs, etc.), i això, per molt que pesi a la socialdemocràcia i als partits reformistes anomenats d’esquerres que apliquen aquestes polítiques, demostra que no distribueixen la riquesa tal com aquests mateixos partits i aquesta socialdemocràcia proclamen.

Per tant, demanar habitatge social sense més, atès que aquest habitatge social pot ser de titularitat privada i, en conseqüència, que el lloguer social que s’hi paga pot estar subvencionat o bonificat amb diners públics, no soluciona el problema; més aviat al contrari, ja que, lluny de resoldre’l, el cronifica, empobrint cada vegada més l’erari públic per fer front al problema d’accés a l’habitatge del conjunt de la població.

Per tant, l’habitatge social que es reclama ha de ser de titularitat pública si es vol resoldre el problema, cosa que ni els mitjans de comunicació ni els partits polítics parlamentaris expliquen.

Finalment, no voldríem acabar aquest article sense comentar la mesura estrella de la dreta i el social-liberalisme (des del PP i VOX, passant per Junts, fins al PSOE): la desgravació fiscal als propietaris que lloguen els seus habitatges.

La desgravació fiscal suposa menys recursos per crear un parc públic d’habitatge o generat per l’Estat i, a més, en una proporció cada vegada més gran, ja que, segons la teoria liberal, per millorar l’oferta d’habitatges de lloguer (el nombre d’aquests) cal millorar la rendibilitat per al rendista o especulador, cosa que implica competir amb altres rendibilitats que se’ls poden oferir.

Així, el Govern del PSOE-SUMAR va passar de la reducció del 60 % al 90 %, en alguns casos, en la imputació del rendiment net de les declaracions de l’IRPF dels propietaris que llogaven habitatges amb la nova llei estatal d’habitatge (Llei 12/2023, de 24 de maig), establint-se, a partir d’aquesta, una bonificació de com a mínim el 50 % per als altres casos, i aquesta major bonificació en la imputació fiscal dels propietaris no ha anat acompanyada d’un augment del nombre d’habitatges de lloguer que hagi fet disminuir el preu del lloguer, però sí d’un empobriment de l’Estat, és a dir, en realitat, dels treballadors, els quals hauran de suplir amb els seus impostos (amb el seu esforç) la disminució de la recaptació dels impostos als rendistes i especuladors.

La proposta de la desgravació fiscal als propietaris té poc recorregut perquè, per aquest camí, aviat deixaran de pagar impostos per llogar els seus habitatges, ja que ja no se’ls podrà bonificar més.

Quin serà el pas següent? Pagar als rendistes perquè lloguin els seus habitatges? És a dir, amb diners dels treballadors i les treballadores (ja que són la població que majoritàriament paga els impostos de l’Estat), es pagarà encara més als rendistes?

Perquè només uns pocs puguin llogar els seus habitatges i amb un esforç que els suposi la major part dels seus ingressos? És aquesta la proposta de Junts?

És clar que, amb aquests partits polítics parlamentaris, poc o gens millorarà l’accés a l’habitatge per part de la classe treballadora; més aviat al contrari.