A Màlaga la crisi habitacional ve de lluny, al compàs d’un model econòmic recolzat en el turisme i concentrat en sectors com l’hostaleria, el comerç o la neteja, amb salaris baixos i contractes temporals que fomenten la precarietat i la destrucció del territori; que especula amb les nostres cases i que ens fa fora dels nostres barris.
Per: Corriente Roja Màlaga
Mapa de l’emergència habitacional a Màlaga
A l’històric de preus de portals com Idealista, destaca que l’últim any el preu del lloguer a Màlaga capital ha pujat un 3,9 %, arribant a una mitjana de 16,5 €/m² el setembre del 2026. Si analitzem les dades a escala de la província de Màlaga, l’increment interanual ha estat encara més gran, registrant una pujada del 5,7 % fins al màxim històric de 18,8 €/m², situant-se entre les províncies més cares de l’Estat (1).
Un increment dels preus que colpeja especialment les famílies més vulnerables. Segons el Consell General del Poder Judicial, Màlaga va ser la província andalusa que va patir més desnonaments el 2025 i la cinquena a escala estatal, cosa que es tradueix en aproximadament tres al dia. A aquests s’hi afegeixen els anomenats desnonaments silenciosos: contractes que no es renoven i famílies que es veuen obligades a deixar les seves cases davant pujades inassumibles del preu. (2)
Això passa en una de les comunitats autònomes amb taxes més altes de pobresa i risc d’exclusió social, on unes 790.000 persones entre Sevilla, Màlaga i Còrdova viuen en barris vulnerables segons un estudi publicat al maig per la Universitat Politècnica de Madrid. La resposta del govern de Juanma Moreno a la crisi habitacional que pateix Andalusia ha estat aprovar una llei d’habitatge que premia els rendistes i persegueix el que ells anomenen «inquiocupació».
Segons l’estudi esmentat, Màlaga és l’única ciutat del país en què més de la meitat de la població es troba en situació de vulnerabilitat, en una província el creixement desordenat de la qual els últims anys duplica la mitjana nacional.
Per entendre aquest creixement, cal explicar que el turisme continua sent el seu principal motor, cosa que l’ha convertit en una de les ciutats d’Europa amb més densitat de pisos turístics per habitant. Un turisme de masses que ha reconfigurat barris cèntrics i tradicionals com El Perchel o la Trinidad, substituint comerços de barri i serveis bàsics per franquícies, restauració i negocis enfocats exclusivament al visitant.
Aquesta transformació s’ha vist accelerada pels diversos macroprojectes urbanístics aprovats per l’Ajuntament amb el seu alcalde Paco de la Torre al capdavant, còmplice del rendisme i l’especulació, i que estan convertint la ciutat en un lloc invivible per als malaguenys i les malaguenyes.
Per anomenar-ne només alguns, hi ha les Torres de Martiricos: dos gratacels de 30 plantes amb 450 habitatges, dels quals la meitat ja són pisos turístics i que, amb els seus més de 110 metres d’altura, han canviat radicalment el perfil de Màlaga. O el megaport esportiu de luxe que projecten construir amb fons privats, com el fons d’inversió qatarià Al Alfia, davant del barri de Huelin i El Bulto, i que dispararà encara més els preus de l’entorn.
No és d’estranyar, doncs, que una de les consignes més cridades en les mobilitzacions per un habitatge digne dels últims anys a la ciutat hagi estat: «On és Paquito, Paquito on és? Paquito està venent el que queda de ciutat».
Cronologia breu del moviment per l’habitatge: dels carrers a les tendes de campanya.
Per tot això, des de fa més de dos anys es ve gestant i organitzant la lluita per un habitatge digne i per intentar aturar els desnonaments, a partir de la iniciativa primer del Sindicat de Llogateres i després de la Plataforma «Málaga para vivir», formada per diferents organitzacions que aporten altres visions més enllà de l’habitatge i que s’autodefineix com un moviment veïnal organitzat en comitès de barri i en assemblees.
Hi ha també les companyes del Bloc en lluita d’Avenida Europa 15 o la Plataforma «Un techo por Derecho», formada per dones com la Teresa, la Tita Mari, l’Elvira, la Reme… Dones valentes com la Mari Carmen, que van lluitar fins al final pel seu habitatge, però que finalment en van ser expulsades malgrat trobar-se en situació d’enorme vulnerabilitat; diverses d’elles amb problemes de salut greus, menors i/o persones dependents a càrrec seu.
Aquests col·lectius, que han estat clau en la tasca de conscienciar en aquests anys una gran part de la població sobre el problema habitacional que hi ha a Màlaga, van jugar també un paper organitzatiu, polític i de convocatòria fonamental en el desenvolupament i l’evolució de l’Acampada per l’habitatge de Màlaga que, a diferència de Granada, tenia un clar component intergeneracional, encara que el protagonisme fos de la joventut.
Una primera fita important de la mobilització per l’habitatge a Màlaga en aquests anys va ser la manifestació del 29 de juny del 2024, en què més de 15.000 persones van desbordar el centre històric de la capital. (3)
Una manifestació amb diverses reivindicacions clares, l’objectiu de la qual era fer front a la depredació immobiliària i a la precarització del treball i de la vida, i denunciar un model d’extractivisme turístic que també contamina el medi ambient i esgota els limitats recursos naturals, especialment l’aigua.
Pocs mesos després, Màlaga va tornar a sortir massivament al carrer en una segona protesta massiva per denunciar el «rendisme» i exigir l’aplicació de mesures urgents de regulació. A l’abril del 2025, una desena de ciutats andaluses van sortir als carrers per un habitatge digne, i la manifestació convocada a Màlaga va ser la més nombrosa de totes.
Finalment, el 27 de juny del 2026 va tenir lloc la quarta manifestació en dos anys, en què es va vincular de manera directa la precarietat laboral endèmica de la Costa del Sol amb la impossibilitat material de milers de malaguenyes i malaguenys de pagar-se un sostre, i en què moltes vam treure la conclusió unànime que era urgent convocar ja una vaga general per l’habitatge.
Va ser també important en aquests anys fer la connexió entre els fons voltor i el sionisme, denunciant com els mateixos entramats financers que financen el colonialisme i el genocidi a Palestina operen desnonant i gentrificant els barris obrers malaguenys (com va passar amb la subhasta, posterior ocupació i desallotjament violent dels activistes el 16 de gener del 2026, de l’antiga seu de Málaga Acoge al carrer Ollerías, en mans d’un fons de capital israelià).
D’aquí al 28 de setembre d’enguany, quan, igual que en altres llocs, la ràbia i la indignació davant el desnonament de la Mari Carmen es van traduir en una mobilització espontània que va culminar en una acampada permanent a la cèntrica Plaza de la Constitución.
El posterior rebuig dels dos decrets aprovats in extremis pel govern PSOE-SUMAR per desactivar els carrers, guanyar temps i recuperar una mica de legitimitat va carregar de motius i força per continuar-hi i convocar la gran marxa del 3 d’octubre. Una manifestació absolutament massiva que va congregar desenes de milers de malaguenyes i que va servir per arropar l’acampada.
L’acampada com a tàctica de pressió per a la convocatòria d’una vaga general per l’habitatge.
Malgrat el rebuig per part del consistori, que en aquests anys es va negar a aplicar les demandes exigides, i les provocacions d’alguns grups d’extrema dreta, l’acampada va arribar a sumar prop de 150 tendes de campanya i a reunir fins a 300 persones en assemblees diàries. En aquestes dues setmanes, han estat nombroses les mostres de solidaritat veïnal donant tendes, matalassos, aliments i altres estris.
En el seu funcionament, és important destacar el rebuig a mètodes verticals i burocràtics d’organitzar-se i la voluntat d’obrir l’acampada a la ciutat, acollint qualsevol persona que volgués sumar-s’hi o donar-li suport d’alguna manera, i escoltant les diverses sensibilitats i opinions sobre la manera de dur a terme aquesta lluita.
Igualment, el debat a les assemblees va expressar diverses coses: en primer lloc, la desconfiança envers tots els governs i institucions que no van fer res per solucionar el problema de l’habitatge en aquests anys, i que són responsables dels més de 45 desnonaments diaris que es produeixen en aquest país. Per això, a la concentració espontània després de la mort de la Mari Carmen, vam tornar a cridar: «No són morts, són assassinats!».
També es va sentir la determinació de mantenir l’acampada fins a la convocatòria de la vaga general per part dels sindicats majoritaris, atès que hi havia una comprensió comuna que la convocatòria s’havia d’arrencar des de baix i als carrers a la burocràcia sindical, com finalment ha passat.
Un dels moments més emocionants va ser saber que, gràcies a la lluita, la Teresa Tirado, una dona de 72 anys malalta de càncer i desnonada el juny del 2026, descansa per fi en un habitatge de lloguer social. La Teresa va ser de les primeres persones a instal·lar-se i dormir cada nit a la Plaza de la Constitución, i és un referent per a moltes per la seva determinació i valentia, convertint-se en un símbol de l’acampada i de les protestes per l’habitatge a Màlaga.
El seu aixecament, acordat en assemblea, es va dur a terme l’11 d’octubre amb una jornada lúdica reivindicativa que no va suposar el final de res, sinó l’inici d’una nova etapa d’organització per construir la vaga i organitzar-se per mobilitzar els barris, els centres de treball i d’estudi.
L’endemà, una nova assemblea a la plaça, ja sense les tendes de campanya, va servir per posar en marxa les diferents comissions de treball i els comitès de vaga als barris i aprovar una forma d’organització per la qual es mantindran assemblees permanents tots els dilluns, amb la mirada fixa en l’11 de novembre.
El veritable èxit de l’acampada, per tant, no es mesura pels dies que hi van aguantar, sinó per l’estructura que es va construir pel camí. Com deia el comunicat de comiat: «Mai no hem concebut l’acampada com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per elevar el nivell de lluita, acumular forces i obrir noves possibilitats de mobilització. Entenem que ha assolit els seus límits tàctics i que el pas següent és preparar una Vaga General».
Una vaga que necessitem que sigui massiva per imposar a la patronal i al proper govern, sigui quin sigui, un programa que vagi més enllà de les trampes i engrunes que tornaran a prometre’ns en campanya electoral.
Un programa que apunti a expropiar els habitatges buits en mans dels grans tenidors, a abaixar de manera dràstica els lloguers, a revertir la privatització i la retallada dels serveis públics convertits, com l’habitatge, en un negoci, i que tingui com a objectiu assegurar salaris i pensions dignes, amb els quals totes puguem arribar a final de mes.
Ens trobem davant una lluita que necessita desbordar els límits del sistema, atès que apunta contra l’acumulació de capital, el rendisme i l’explotació del sòl, i en la qual l’habitatge es converteix en trinxera de la nostra classe.
Una lluita en la qual, perquè la vaga general de l’11 de novembre no es quedi en un dia de desfogament, ha de servir d’esperó per continuar organitzant-nos amb independència de classe per un programa socialista i per un govern de les treballadores i els treballadors.
(2) https://www.malagahoy.es/malaga/tres-desahucios-dia-provincia-malaga-banco_0_2008061479.html