Por: Corresponsal. 11 octubre 2026
Sorgiment, creixement i característiques d’una mobilització a gran escala
Pocs dies després de l’inici del curs escolar, hi va haver vagues de mestres i bloquejos d’instituts, independents del moviment que va sorgir posteriorment: a Mayotte (oceà Índic), a Rennes, a Villeneuve d’Ascq i a Caen. Però va ser l’institut Saint-Exupéry de Créteil (suburbi al sud-est de París) el que va encendre la metxa: el dijous 17 de setembre, part del cos docent es va declarar en vaga a causa de greus problemes de dotació de personal.
Punt de partida
L’endemà, 18 de setembre, alguns alumnes d’últim curs van decidir agafar el relleu dels mestres, bloquejar la seva escola a partir de les 6:00 h i manifestar-s’hi al davant amb pancartes. El mateix va passar el dilluns 21 a Saint-Exupéry, i aquesta vegada dues diputades de LFI de la zona hi van anar a donar-los suport. La protesta es va estendre els dies següents. Tota la regió parisenca es va mobilitzar: primer al Val-de-Marne, el departament on es troba Créteil; després, sobretot gràcies a un vídeo d’una estudiant de batxillerat que es va fer viral, a partir del 24 i el 25, als instituts del Seine-Saint-Denis (el departament més desafavorit de França): Saint-Denis, Gonesse, Saint-Ouen, La Courneuve, etc. I també Sarcelles, al Val d’Oise. És important destacar que, en molts d’aquests centres, els docents donen suport als estudiants de secundària. L’expansió nacional del moviment comença el 28 de setembre (Marsella, Lilla i els departaments del sud-est: Ròdan, Var, Alps Marítims). El 29 de setembre, la mobilització dels estudiants de secundària se suma a la jornada nacional de vaga de la funció pública i, en alguns casos, compta amb el suport del personal del Ministeri d’Educació.
Dels barris populars als centres de les ciutats
En la majoria dels casos, la mobilització afecta primer els instituts dels barris populars[1] i s’estén progressivament cap als instituts del centre de les ciutats, i fins i tot a les escoles d’elit[2].
Segons les xifres del Ministeri de l’Interior, s’observa la següent evolució (hi ha 3.700 instituts a França). En el punt àlgid del moviment fins a la data, el 6 d’octubre, es van comptabilitzar 891 centres educatius afectats o pertorbats per la mobilització dels estudiants de secundària (xifres del Ministeri d’Educació Nacional). Tant els estudiants de secundària com els GJ (Armilles Grogues) actuen per etapes.
Acte 1: 29 de setembre – Acte 2: 1 d’octubre – Acte 3: 6 d’octubre – Acte 4: 8 d’octubre – Acte 5 (properament): 13 d’octubre.
Data Nombre de centres afectats Nombre de bloquejos totals
28/9 180 27
29/9 338 45
30/9 356
1/10 més de 900
2/10 1027 400
5/10 413
Els prestigiosos instituts Louis-le-Grand i Henri-IV de París es van veure afectats per bloquejos i aturades. Els instituts del centre de la ciutat (de barris benestants) han patit, per primera vegada en tota la seva història, bloquejos per part dels estudiants: a Angers, per exemple, l’institut David d’Angers. En aquests centres, els estudiants mobilitzats reconeixen que les seves condicions d’estudi són molt millors, però expliquen que es solidaritzen amb els seus companys de zones desafavorides.
Dels estudiants de batxillerat als universitaris
A poc a poc, les universitats s’han sumat als estudiants de batxillerat. A partir de l’1 d’octubre, uns trenta campus universitaris (d’un total de 71) van ser objecte de bloquejos parcials durant els pics de mobilització (en particular l’1, el 6 i el 8 d’octubre del 2026), sobretot a les universitats de París i la regió parisenca (Panthéon-Assas, Panthéon-Sorbonne, Sorbonne Nouvelle, Paris Cité, Nanterre, Saint-Denis; i també l’Institut Catòlic de París, cosa sense precedents per a aquesta institució privada, on desenes d’estudiants van bloquejar els accessos a principis de mes); la Universitat Lumière Lió 2; la Universitat d’Aix-Marsella; Brest; Le Mans; Lilla; Estrasburg; Rennes; Nantes; Bordeus; Tolosa de Llenguadoc; Montpeller…
Recentment, s’ha observat una expansió del moviment d’estudiants de secundària a Bèlgica, Itàlia i Alemanya[3].
Quines són les reivindicacions?
Aquest moviment va començar amb reivindicacions molt concretes. Més precisament, a Saint-Exupéry, els professors van lluitar contra la manca de personal docent, i els estudiants de secundària es van sumar a aquesta lluita a escala local.
En general, es destaquen tres qüestions principals:
– La manca de recursos per estudiar en bones condicions.
o La manca de recursos humans dona lloc a classes amb excés d’alumnes (30, 35 o més, ja que l’Estat no destina prou diners per alumne). Això també comporta horaris massa llargs (per exemple, de les 8:00 a les 18:00)
o Altres conseqüències: edificis sovint vells i deteriorats; inadequats per al fred o la calor extrems; mobiliari també en mal estat; problemes d’higiene (de vegades hi ha rates)
– La manca de substitució dels professors en cas d’absències prolongades
– L’accés a l’educació superior i la qüestió de Parcoursup, amb l’exigència d’eliminar la selecció en l’ingrés a la universitat i als màsters; exigència de crear 150.000 places addicionals a l’educació superior.
Aclarim-ho aquí.
Els estudiants de secundària i universitaris exigeixen la derogació de «Parcoursup», un procediment de selecció que pretén regular les preferències d’orientació dels estudiants de secundària en funció de les places disponibles en les diferents carreres de l’educació superior. Però la reducció del nombre de places ofertes a l’educació superior, i fins i tot el tancament de carreres a l’educació pública, juntament amb l’arbitrarietat del procediment, empeny un nombre important d’estudiants a triar institucions privades que no estan subjectes a aquest procediment, per poder accedir a la carrera que desitgen… Malgrat la continuïtat de les lluites contra Parcoursup i el balanç catastròfic d’aquesta mesura, vigent des del 2018, els successius governs macronistes la mantenen. El mode de governança de les contrarreformes a l’educació es basa des de fa diversos anys en la imposició per la força.
Però avui dia, les reivindicacions han traspassat el marc purament escolar i material esmentat anteriorment: es denuncien altres desigualtats, altres monstruositats, que van molt més enllà: la denúncia del genocidi a Palestina; la denúncia de la llei de presumpció d’innocència de la policia (coneguda com la llei del «permís per matar»[4]), que afectarà especialment els barris populars; la denúncia del proper pressupost d’austeritat…
A diferència de les lluites juvenils del passat, no es tracta d’una lluita CONTRA un projecte governamental (que tindria com a objectiu clar la retirada del projecte). NO, el que es posa de relleu és un conjunt de reivindicacions A FAVOR d’un futur millor, d’una vida millor per als estudiants de secundària i universitaris.
Amb la finalitat d’aconseguir la convergència entre estudiants de secundària i universitaris, el 5 d’octubre la Unió Estudiantil va llançar una plataforma titulada: «Les reivindicacions de la joventut, deu mesures d’emergència». Entre els primers signants hi ha: la Unió Sindical d’Estudiants de Secundària (USL), Solidaires étudiant·es, la Unió Nacional d’Estudiants de França (UNEF), FAGE (properament); en ella es detallen els punts de reivindicació següents:
· Un pla d’emergència per renovar els centres escolars i universitaris
· Contractació massiva de personal educatiu, de salut, d’acompanyament i d’orientació
· Replantejament dels ritmes escolars i universitaris
· Fi de la selecció a través de Parcoursup i Mon Master. Crear 250.000 places d’educació superior
· Reforma de la democràcia als instituts que permeti una veritable participació dels estudiants en les decisions
· Augmentar el valor de les beques i restablir i augmentar el valor de les APL per a totes i tots
· Garantir realment l’accés al menjar a 1 euro per a tots els estudiants
· Derogar el pla «Bienvenue en France», que estableix quotes de matrícula diferenciades per als estudiants estrangers, i eliminar la CVEC
· Congelar els lloguers del CROUS[5], perpetuar el control dels lloguers, i dur a terme una renovació i construcció massiva d’habitatges del CROUS
· Posar fi a la repressió i a la violència policial contra el moviment d’estudiants de batxillerat i universitaris
Quines formes d’acció?
· A l’entrada dels instituts
A tots els nivells, la forma d’acció preferida és el bloqueig dels centres educatius, l’objectiu principal del qual és permetre que les persones indecises dialoguin amb els joves mobilitzats.
Als instituts del centre de la ciutat o d’elit, o en altres instituts on la relació de forces és més desfavorable, el bloqueig dona pas a «barricades de control», en les quals els estudiants poden anar a classe, però els seus companys en vaga els conviden a no fer-ho.
· Accions més contundents
Una altra forma d’acció que es repeteix en diversos llocs i ciutats, més propera a un «aldarull»: fer servir una moto com a ariet per fer caure la reixa d’un centre educatiu, llançar focs artificials contra els edificis… Diverses entrades de centres educatius s’han incendiat les últimes setmanes. El vestíbul de l’institut Mandela a Nantes, per exemple, va patir un greu incendi l’1 d’octubre.
Aquestes accions més enèrgiques són dutes a terme principalment per joves de barris populars, però també troben ressò entre altres grups d’estudiants. Aquestes formes d’acció, qualificades de «violentes» pels mitjans de comunicació i nombroses figures polítiques, també són una resposta a la violència institucional: des de fa diversos anys, els estudiants de secundària i universitaris es mobilitzen, però els successius governs imposen les seves reformes per la força, com demostren els procediments 49.3[6] utilitzats per aprovar les reformes del sistema de pensions.
Tota una generació
A jutjar per les consignes i les formes d’acció, es pot pensar raonablement que és tota una generació la que es mobilitza contra un govern i un sistema econòmic i polític, amb una implicació que transcendeix els marcs clàssics del moviment social [7]. Un dels indicis de la profunditat de la mobilització és la quantitat de pancartes individuals, en les quals cadascú competeix en inventiva per destacar el que reivindica o vol denunciar. Durant les manifestacions de les Armilles Grogues o les que es van fer contra les reformes de les pensions, també vam poder observar aquest fenomen.
En una manifestació recent, es va poder veure una pancarta que represa el discurs de Macron davant les forces armades el 13 de juliol del 2025: «Per ser lliure, cal ser temut»… I a la qual s’afegia «Ah, bé, està bé»…
Les «elits» davant la joventut mobilitzada: el pes de l’ordre establert
El que caracteritza de manera alarmant aquest moviment és el seu poder, d’una banda, i la repressió policial i judicial, de l’altra. Però malgrat la violència de l’Estat —un Estat que es nega a escoltar la seva joventut per lleialtat absoluta a la classe nociva a la qual serveix sense fallar—, el moviment juvenil continua i s’amplia. Arriba a un punt en què, sens dubte, haurà de buscar nous camins.
Laurent Nuñez i els seus matons policials
Nuñez és el nom del nostre ministre de l’Interior. Un producte pur del macronisme, fred, mentider, hipòcrita, cínic, inhumà! El cap de la policia de França admet que no dona «cap instrucció de no utilitzar tot l’armament intermedi a disposició de les forces de seguretat interna» als seus matons d’uniforme. L’armament intermedi consisteix en armes semiletals: LBD, granades d’aturada, granades de dispersió… no dissenyades per matar, sinó només per ferir greument…
Després vam veure un joc de rols a l’estil «good cop/bad cop» entre Nuñez i el ministre d’Educació Nacional, Edouard Geffray. El primer, justificant la repressió total. Menteix descaradament quan afirma que existeix proporcionalitat entre els mitjans emprats i la gravetat de la situació: «Estem entrant en una situació d’aldarulls i violència urbana. Estem utilitzant totes les mesures intermèdies per posar-hi fi». Que els estudiants de secundària surtin al carrer és «violència urbana». El segon manté un discurs totalment diferent, insistint en el caràcter totalment respectable de les reivindicacions dels estudiants de secundària, i precisant que és «essencial escoltar i atendre les inquietuds de la nostra joventut»… Aquesta suposada escolta ve acompanyada d’una aparença de resposta a les demandes. Un dels dos ministres ataca, mentre que l’altre fingeix escoltar els qui estan sent gasejats, ferits o mutilats. Avui, el cap de la policia brutal sembla estar en dificultats, ja que Macron exigeix mostrar «empatia» i «pedagogia» en el manteniment de l’ordre davant la ira dels estudiants de secundària. Però hi ha qui diu que Nuñez no vol fer marxa enrere perquè té por de la seva pròpia policia! Amb més del 60 % de votants del RN entre els policies i els seus sindicats de policia molt feixistes, no és d’estranyar. El que sí sorprèn és la voluntat d’empatia de Macron! És tan nou que no ens ho creiem! Més aviat cal entendre que les lluites de la joventut fan por a la burgesia, perquè hi ha joves, sobretot en aquest cas, a gairebé totes les famílies, i les famílies es solidaritzen fàcilment amb els joves reprimits, ferits (o alguna cosa pitjor).
Ferits greus, mutilacions
Balanç fins a la data: 215 estudiants ferits en diferents graus, a més de 85 membres del personal del Ministeri d’Educació; traumatismes greus i mutilacions durant els enfrontaments amb la policia al marge dels bloquejos:
· A Tours (Vall del Loira), un estudiant de secundària de 16 anys que va perdre un ull;
· Un jove de 14 anys amb fractura de mandíbula a Saint-Ouen-l’Aumône (regió parisenca);
· A Lens (Nord), un estudiant de secundària a qui una granada d’aturada li va arrencar una mà; arran d’això, Laurent Nuñez va anunciar la suspensió de l’ús de granades d’aturada… Continuarà.
· Un estudiant de secundària gairebé ofegat per un policia a Belfort;
· Una estudiant de secundària gairebé estrangulada per un policia a Alençon (Normandia);
· Nombroses fractures i traumatismes facials (molts trets de LBD)…
Fins a la data, la IGPN («Policia de la policia») ha obert 24 investigacions sobre aquests i altres casos. Sébastien Roché, sociòleg i criminòleg especialista en violència policial, explicava recentment a Mediapart que el manteniment de l’ordre a França és, amb diferència, el més violent d’Europa, pel que fa a ferits o morts a causa de la policia: 12 vegades més que a Espanya, el segon país de la llista.
Tanmateix, aquesta infame llista ha provocat una presa de consciència en diversos altres sectors de la població, començant pels pares i les persones que formen part de la comunitat educativa.
Davant d’això, els estudiants de secundària solen recórrer a l’humor a les pancartes de les manifestacions. Exemples: «1 mestre per cada 35 alumnes, 1 alumne per cada 5 CRS», «La joventut apunta al batxillerat, la BAC apunta al cap», «M’agradaria tenir més mestres i conservar els meus dos ulls i les meves dues mans. És possible?»
Detencions i retencions: xifres increïbles
Les últimes xifres del Ministeri de Justícia:
Des de l’inici del moviment estudiantil de secundària, 6.877 persones han estat posades en detenció preventiva, de les quals el 86 % són menors, segons el Ministeri de Justícia. En total, «2.376 persones són objecte de processos judicials», de les quals 1.923 són menors, precisa el ministeri. Però només… 21 persones han estat empresonades! A moltes les envien de tornada a casa per manca de proves concretes!
El nombre de detencions preventives és similar al que van patir les Armilles Grogues. Però en aquest últim cas, va ser durant un període d’un any. El moviment d’estudiants de secundària encara no compleix tres setmanes d’existència!
Policia, justícia, Ministeri d’Educació, mitjans de comunicació: tots còmplices per acabar amb la mobilització!
Directors i professores, de vegades còmplices
En una altra mesura, però amb un impacte indubtable, les forces de repressió «oficials» també compten amb el suport d’altres engranatges de l’Estat per reprimir el moviment. Pensem de seguida en l’administració del Ministeri de Justícia, però potser menys en la del Ministeri d’Educació Nacional, o fins i tot en certs professors, que participen més o menys conscientment en la contenció d’un moviment que, tanmateix, inclou entre les seves demandes una millora de les condicions laborals dels funcionaris…: cartes als pares per informar-los de les sancions que s’aplicarien en cas de bloqueig dels centres educatius, convocatòries de classes per videoconferència rigorosament organitzades i comunicades a l’administració escolar per part dels docents, etc.
Afortunadament, alguns sindicalistes assumeixen les seves responsabilitats i s’asseguren, per exemple, que els directors i directores dels centres educatius no ordenin al personal tècnic que desbloquegi els centres, cosa que excedeix les atribucions dels funcionaris i funcionàries, que queden així exposats a la confrontació amb els manifestants[8]. El mateix ministre d’Educació Nacional és còmplice d’aquesta confusió entorn del que una jerarquia té dret a exigir als seus funcionaris, inclosos els directors d’escola, que també són menyspreats i exposats en primera línia de diverses maneres (suggeriments d’oposar-se als bloquejos, sol·licitud del Primer Ministre d’iniciar consultes sense que se’n mencioni cap concessió seriosa pel que fa a les reivindicacions del moviment…)
Tanmateix, cal destacar un fet poc comú: el 7 d’octubre, el principal sindicat de directors i directores d’escoles va instar formalment el govern a iniciar negociacions. Els directors i directores d’escoles denuncien el deteriorament de les condicions de treball i declaren sumar-se a les reivindicacions dels seus alumnes!
El paper dels mitjans de comunicació
Per part dels mitjans, la reacció s’inclina a reduir el moviment únicament a les accions que tenen un impacte material, a parlar-ne molt menys de les reivindicacions o fins i tot a silenciar la realitat de la violència policial, tret de quan la majoria d’aquests mitjans creuen trobar fets que legitimarien aquesta violència[9].
L’altre intent dels mitjans de desacreditar el moviment és negar-ne el caràcter profund i conscient, presentant-lo com una emanació de La France Insoumise, el partit reformista millor posicionat a l’esquerra per a les properes eleccions presidencials.
No se sap, en aquesta etapa, si La France Insoumise, que ha estat objecte de múltiples campanyes de demonització mediàtica des de fa diversos anys, no se’n beneficiarà al final de l’odi dels mitjans de comunicació, la corrupció moral i política dels quals ja no necessita demostració. Però els periodistes no estan sols en aquest front: a jutjar per tota aquesta xusma, la mobilització dels estudiants de secundària es reduiria a una operació de LFI. LFI culpable de la violència: la solució és fàcil d’endevinar. Així, hem hagut d’escoltar l’exministre de l’Interior i candidat presidencial de LR, Bruno Retailleau, que advoca, molt lògicament… per la prohibició de LFI!
Una repressió contraproduent?
La repressió, en les seves diverses formes, llasta les mobilitzacions, però també ofereix punts de suport al moviment juvenil, al moviment social en general i a les organitzacions sindicals i polítiques per desenvolupar les seves capacitats i demostrar la seva utilitat. Un dels primers efectes d’aquesta repressió, per exemple, ha estat accelerar les mostres de solidaritat amb el moviment juvenil. Poques vegades en altres moviments juvenils la participació i el suport de pares, personal i sindicalistes s’han imposat tan ràpidament com una cosa evident.
Els reptes per al propi moviment i per al moviment social
Maduresa i inventiva
Per al propi moviment juvenil, tots i totes les activistes que donen suport als joves mobilitzats són testimonis d’una impressionant maduresa política i organitzativa de la joventut. Molts d’ells i d’elles semblen haver assimilat gran part dels assoliments dels moviments socials i de les problemàtiques polítiques dels últims anys. Si bé la seva experiència viscuda continua sent sens dubte determinant, les xarxes socials també han accelerat indubtablement la presa de consciència, contràriament a certs discursos que sostenen que les xarxes socials serien, sobretot, factors d’embrutiment de la joventut.
Gràcies a la seva capacitat per mantenir-se creatius i exigents davant un sistema que oprimeix les seves aspiracions, tenen un avantatge en l’organització contra la repressió policial, però també compten amb eines per afrontar la repressió més insidiosa d’un sistema acostumat a no aturar-se ni canviar de rumb.
Així, per exemple, els intents de tancament de les institucions educatives amb el reinici de les classes presencials de vegades es contrarresten mitjançant sabotatges a les videoconferències [10].
Organització
Pel que fa a l’organització del moviment, en algunes ciutats han sorgit assemblees generals interinstitucionals i coordinacions locals. Encara no s’han estructurat a una escala que permeti contrarestar la comunicació mediàtica, que de vegades tergiversa la representació del moviment juvenil. La comunitat mediàtica dominant va ser sorpresa in fraganti amb la sobrerepresentació d’un estudiant de secundària que participa en la campanya de Gabriel Attal, per exemple[11]. Quan opta per una representació «plural»[12], continua sent problemàtic que la qüestió de la representació o la no-representació del moviment no la resolgui el propi moviment… sense oblidar incloure d’una manera o altra la representació de la joventut dels barris populars.
En les properes setmanes, l’estructuració d’una coordinació nacional podria ser un repte. Vetllar per una estructuració de base que impedeixi els «fraus a l’autoorganització» practicats per nombroses organitzacions o cercles militants des de fa diversos anys serà una de les tasques a complir. En les nostres intervencions, observem que, fins ara, els cercles que tenen aquestes pràctiques no estan en condicions d’«imposar» la seva representació al moviment.
I els altres moviments socials? El moviment obrer?
Per al moviment social en general, un dels objectius és convergir per donar suport a aquest moviment, però també participar en funció de les seves pròpies reivindicacions. És lamentable sentir estudiants de batxillerat exigir la unió amb el 17 d’octubre, que és una crida a reactivar el moviment de les Armilles Grogues[13], i veure que la coalició sindical nacional convoca un moviment de vaga interprofessional… el 5 de novembre[14].
A les bases sindicals, la solidaritat amb el moviment juvenil, contra la repressió, empeny les direccions locals i algunes direccions nacionals a adoptar un calendari més en sintonia amb les mobilitzacions. En el sector de l’Educació, les federacions van convocar una vaga per al dimarts 13 d’octubre, sense que encara s’hagi esmentat una estratègia de vaga fins que se’n satisfacin les reivindicacions. És un suport una mica feble per a una joventut mobilitzada, que afirma que només aturarà el moviment quan se’n satisfacin les reivindicacions!
Per al moviment social organitzat, una de les tasques és interpel·lar les direccions sindicals perquè s’alineïn amb el moviment social tal com es perfila si el 17 d’octubre és un èxit.
Una seqüència política tan sorprenent com necessària i prometedora:
Mentre que la lluita de classes es canalitza tradicionalment cap al túnel de les campanyes electorals per a les presidencials del 2027, la joventut treu el moviment social del fangar i estableix el seu propi calendari i les seves pròpies reivindicacions, sense ajustar-se al calendari de les reformes i contrarreformes del govern. La demostració de poder sortir del calendari de les contrarreformes del govern i del calendari electoralista és, en si mateixa, ja un èxit del moviment.
Aquesta etapa podria ressonar amb un moviment que també tenia aquestes característiques i que podria reactivar-se de diverses maneres el 17 d’octubre. Cal assenyalar que el preu dels combustibles, problema que va donar origen al moviment de les Armilles Grogues, és en el seu punt més alt, i que les previsions dels preus del gas, l’electricitat i els aliments apunten a l’alça… És important destacar que, en alliberar reserves de combustibles per reduir el preu a les benzineres, el govern delata el seu temor a una explosió social generalitzada en les properes setmanes.
El moviment també podria sumar-se a les lluites «tradicionals» contra el «pressupost de Lecornu», que es basaria en augments d’impostos i en la continuació del desmantellament dels serveis públics, en contradicció amb les reivindicacions de la joventut i de gran part del món laboral.
Les direccions sindicals: a la pràctica, del costat del poder
En aquest context, en triar el 5 de novembre com a data límit per a la mobilització interprofessional, les direccions sindicals estan guanyant temps, sens dubte perquè la majoria dels seus dirigents es projecten més cap al calendari electoral i el diàleg social que cap a un conflicte intens amb el poder i el capital.
És una qüestió que es planteja mentre el desenvolupament de la lluita de classes es dona en un context de polarització de la societat, amb l’auge de l’extrema dreta, impulsada per les forces de repressió, però també per la mateixa estructura de l’Estat.
Tanmateix, responem que no tenim més remei que lluitar al costat del sector de la classe que es posa en moviment; altrament, la identitat de les organitzacions del moviment social continuarà vinculant-se, sovint amb bastant raó, a una certa preservació de l’ordre establert.
La gran majoria de les organitzacions del moviment social, tant sindicals com polítiques, sens dubte continuen pagant el preu de la seva manca de compromís amb les Armilles Grogues, cosa que permet a l’extrema dreta enganyar i fer-se passar per «antisistema».
El cas de LFI
En aquesta lluita de desenllaç incert, encara no se sap si la demonització de l’única força que ofereix una possibilitat que l’esquerra arribi al poder, La France Insoumise, conduirà finalment a l’enfortiment d’aquesta força. En aquest context de demonització de LFI, sembla prudent fer front al costat d’aquest partit contra la burgesia i els mitjans de comunicació, encara que siguem conscients que aquesta estratègia permet a la burgesia centrar l’atenció en un enemic que, al cap i a la fi, no és tan perillós per a l’ordre establert. Continuem defensant la necessitat d’organitzacions revolucionàries independents de les organitzacions reformistes. Tanmateix, la debilitat de les organitzacions revolucionàries en aquest moviment no permet avui construir una força revolucionària organitzada a una escala suficient.
Hem de continuar enfortint-nos implicant-nos en el moviment i proposant una lectura de la situació que no ofereixen les organitzacions reformistes, ni moltes de les organitzacions anomenades revolucionàries però parasindicals. Per exemple, les organitzacions polítiques s’esforcen molt per distingir-se dels seus adversaris o enemics polítics, però els costa fer una crítica profunda de l’Estat. En aquest moment, la joventut hauria de ser particularment receptiva a una crítica elaborada de l’Estat i tant de la seva «mà esquerra» com de la seva «mà dreta». Les institucions educatives mostren, en aquest moment, la seva naturalesa opressiva i el seu apegament a la perpetuació de la divisió social del treball.
La generació militant que està sorgint sembla estar a punt per escoltar aquestes interpretacions. La maduresa política d’aquesta generació també va acompanyada d’una sensibilitat envers els temes d’opressió. Les organitzacions del moviment social no poden permetre’s apropar-s’hi de manera autoritària i paternalista. És lluitant i aprenent juntament amb elles i ells que establirem els vincles necessaris per al desenvolupament d’una força revolucionària.
[1]https://www.radiofrance.fr/franceinter/podcasts/le-grand-reportage-de-france-inter/le-grand-reportage-du-mercredi-30-septembre-2026-3748999
[2]https://ens-paris-saclay.fr/actualite/mobilisation-des-normaliennes-en-soutien-des-etudiantes-et-lyceennes
[3]https://www.courrierinternational.com/article/analyse-gilets-jeunes-la-mobilisation-des-lyceens-belges-est-elle-aussi-regardee-avec-mepris_276918
[4] https://www.amnesty.fr/reperes/loi-presomption-legitime-defense-de-la-police-ce-qu-il-faut-savoir/
[5] Crous = Centre Regional d’Obres Universitàries i Escolars: institució pública francesa dependent del Ministeri d’Educació Superior i Recerca, la missió principal de la qual és millorar les condicions de vida i d’estudi de prop de 2,8 milions d’estudiants a França.
[6]https://www.vie-publique.fr/fiches/19494-le-recours-larticle-493-de-la-constitution
[7]https://www.politis.fr/articles/2026/09/analyse-mobilisation-lycees-quartiers-populaires-avant-garde/
[8] https://www.bfmtv.com/societe/education/des-violences-inqualifiables-edouard-geffray-annonce-que-plus-de-100-personnels-educatifs-ont-ete-blesses-depuis-le-debut-de-la-mobilisation-lyceenne_AV-202610090384.html
[9]https://www.acrimed.org/Au-JT-de-France-2-poubelles-brulees-partout
[10]https://www.franceinfo.fr/societe/
[11]https://www.cafepedagogique.net/2026/10/06/renouveau-lyceen-le-spectre-d-avenir-lyceen-ressurgit/
[12]https://bonpote.com/mouvement-lyceen-comment-les-medias-invitent-des-intervenants-tout-sauf-neutres/
[13]https://17octobregiletjaune.net/
[14]https://www.franceinfo.fr/economie/syndicats/l-intersyndicale-appelle-a-faire-greve-et-manifester-le-5-novembre-pour-les-salaires-les-services-publics-l-emploi-et-l-industrie_8223574.html