La ultradreta avança sobre les runes d’una esquerra gestora de la decadència
Ens trobem davant d’una convocatòria electoral atípica: vuit mesos abans del termini, amb l’ocupació de la Puerta del Sol durant un mes després de les mobilitzacions pel desnonament de la Maricarmen, una Vaga General dos dies abans de començar la campanya i, tot això, mentre vents de rebel·lió bufen per tota Europa.
El govern Sánchez – assetjat per la dreta i l’extrema dreta, però també per una joventut treballadora i estudiantil que es comença a adonar del seu joc hipòcrita de dir una cosa i fer la contrària – va aprofitar l’ocupació de la Puerta del Sol i el rebuig de la dreta als decrets llei d’habitatge per a convocar eleccions. No obstant això, el seu propòsit és instrumentalitzar electoralment la Vaga General i presentar les urnes com la gran batalla entre el bloc progressista i el reaccionari, en la qual Sánchez s’erigeix com l’única alternativa per a frenar a la ultradreta, encara que des de 2018 VOX no ha fet més que créixer. Mentrestant, la classe treballadora s’empobreix cada vegada més i els bancs i grans empreses obtenen beneficis rècord, en un Estat i un sistema en clara decadència. Una decadència que es manifesta en els accidents ferroviaris, que s’han emportat almenys 115 vides en els últims nou mesos, en la DANA de València en 2024, en l’apagada d’abril de 2025 i en uns serveis públics a punt de col·lapsar.
Dirigim aquest manifest, en primer lloc, a la joventut treballadora que pateix a les seves carns la precarietat i l’absència de futur; a tots/es aquells/es que senten que els vuit anys de govern de Sánchez i els seus socis han estat un frau que no només no va aconseguir derrotar a la ultradreta, sinó que li va donar ales; que no se’n refien de la burocràcia sindical de CCOO i UGT; que han sortit a lluitar pel dret a l’habitatge i que s’estan prenent seriosament l’organització de la Vaga General. A tots/es aquells/es que senten la necessitat d’organitzar-se per a posar fi a l’statu quo i propiciar un canvi econòmic, social i polític radical que obri pas a una societat socialista on els qui produïm la riquesa siguem els amos.
Per què sorgeix la ultradreta i què representa?
Per què l’extrema dreta ha sorgit i ha guanyat tanta influència en l’última dècada? La seva irrupció i enfortiment no és un fenomen local sinó mundial, posterior a la crisi financera de 2008. És la resposta de sectors empresarials i financers que, davant la decadència del sistema i els processos de lluita, tracten d’imposar una sortida reaccionària que combina l’ultraliberalisme econòmic, el conservadorisme social i l’autoritarisme polític i busquen suport social en sectors empobrits de classe mitjana i en treballadors/es superexplotats/ades.
L’extrema dreta els ofereix una sortida individual encarnada en el món «crypto» i la mascleesfera i aparta el focus dels veritables explotadors i opressors. Sota la proclama de «Desregulació, remigració i Prioritat Nacional» s’amaguen atacs brutals contra els/les treballadors/es i els sectors oprimits, contra els drets democràtics i socials i el medi ambient. La croada antiimmigratòria i el seu nacionalisme ranci (mentre rendeixen homenatge a Trump) serveixen per a dividir a la classe treballadora, mantenir a la població migrant sotmesa a condicions de superexplotació i impedir que uneixin les seves forces amb la resta de treballadors/es, convertint-los en el boc expiatori al qual culpar del deteriorament generalitzat de les condicions laborals i de vida.
A l’Estat espanyol, VOX va néixer d’un sector nostàlgic del franquisme, vinculat a sectors de les Forces Armades i policials i a un aparell judicial que mai van ser depurats. Enfront del 15-M i el procés català, va trencar amb el PP exigint mà dura per a imposar un retrocés radical en els drets conquerits des de la caiguda del franquisme. Va créixer a l’escalfor de sectors de la burgesia relacionats amb l’hostaleria, el negoci immobiliari i l’agricultura que, davant la decadència econòmica, salven els seus beneficis superexplotant a la classe treballadora migrant. La seva defensa de l’ordre i la seguretat no és més que una cobertura per a criminalitzar la pobresa, la migració i la protesta social.
Aquest sector ha deixat d’acceptar els pactes PSOE-PP que van donar origen i forma al règim monàrquic espanyol del 78. El seu projecte busca eliminar els controls parlamentaris sobre el poder judicial, il·legalitzar els partits independentistes, recentralitzar l’Estat qüestionant les autonomies, en particular Catalunya, País Basc i Galiza, i imposar un règim d’excepció contra la població migrant, a més de liquidar drets socials i llibertats conquerits pels sectors oprimits i desmantellar les escasses proteccions ambientals existents. Davant les enormes convulsions socials que s’apropen, un govern de PP i VOX tractaria d’imprimir un gir autoritari al règim, començant per endurir encara més l’actuació judicial i policial, malgrat que l’actual marc legal ja els proporciona un ampli marge d’actuació.
Després de vuit anys del govern “més progressista de la història”, garantint beneficis rècord a la banca i les energètiques, el PSOE ja no aconsegueix contenir el descontentament social. Davant l’ascens de les vagues, amb especial protagonisme del sector públic, que busca recuperar salaris i revertir les retallades de l’última dècada, la gran burgesia exigeix frenar les concessions i aixafar el moviment per a aprofundir els atacs. En un context de crisi de l’ordre imperialista mundial, que accentua la decadència d’una Unió Europea (UE) incapaç de fer front a la competència xinesa, submisa a l’ofensiva estatunidenca i temorosa de l’amenaça militar russa, un sector de la burgesia aposta per un govern PP-VOX com a instruments útils per a avançar en aquesta direcció.
Tot això no ho poden expressar obertament i per això la ideologia de la ultradreta compleix una funció central: ocultar la realitat. Ella troba espai en el deteriorament de les condicions de vida d’amplis sectors de la classe treballadora i, sobretot, s’alimenta del paper d’una suposada esquerra que diu que “Espanya va bé” mentre l’accés a l’habitatge es torna impossible, la joventut es veu sense futur i milions de treballadors/es no arriben a fi de mes. La ultradreta ofereix un relat més senzill i aparentment coherent: Si falten habitatges i els serveis públics col·lapsen és per la població migrant, així que n’hi hauria prou amb expulsar-la. Si no hi ha diners és perquè el govern és una màfia corrupta i putera, com Ábalos i Koldo han demostrat. El creixement de la ultradreta, llavors, és resultat d’un període històric en el qual l’anomenada esquerra va governar durant la major part del temps.
El «bloc progressista» gestiona la decadència i el retrocés
El PSOE ha governat més de trenta dels gairebé cinquanta anys de “democràcia”. En un món que avança cap a la barbàrie a ritme accelerat, el seu pas pel govern s’ha convertit, malgrat la retòrica, en l’administració de la regressió i la decadència, esquitxada de casos de corrupció.
Lluny de la imatge de progressisme, el PSOE és el partit que va desindustrialitzar el país en el moment de l’ingrés a la UE, al servei de l’entrada del capital alemany i francès, el va convertir en una economia bolcada al turisme i al maó, va enriquir als grans bancs amb el boom de la construcció i va omplir d’or les constructores amb infraestructures desenfrenades, com l’AVE (descuidant els trens de Rodalies). Va aprovar les retallades, les reformes laborals de 2010 i 2021 que van imposar el nou patró d’explotació que avui patim i va continuar la privatització dels serveis públics iniciada pel PP. El PSOE ha estat (mà a mà amb el PP), un pilar central del règim, essencial per a assegurar els beneficis de l’Ibex35 i els negocis de les grans multinacionals espanyoles, mentre garantia la pau social, ja fora amb el pal o la pastanaga.
Les dues últimes legislatures no han estat diferents. En matèria d’habitatge el Govern no només no ha pres mesures significatives, sinó que ha permès que els Fons Voltor i els grans propietaris campin a plaer, executant desnonaments diàriament i pujades contínues del preu del lloguer. S’han omplert la boca amb el creixement econòmic espanyol i la pujada del SMI mentre la inflació s’ha anat menjant les pensions i els salaris, s’han generalitzat els salaris de misèria (al voltant del SMI), s’ha precaritzat l’ocupació i els serveis públics i els grans empresaris han obtingut beneficis com mai. Mentre s’omplen la boca de solidaritat amb Palestina, el PSOE i SUMAR han mantingut els contractes militars amb l’Estat genocida d’Israel i multiplicat per tres la despesa militar.
Amb la seva habitual hipocresia, en el cas de Ceuta, s’ha escudat en la postura del PP i Vox i de les autoritats de Ceuta per a incomplir les seves pròpies obligacions legals, en particular el trasllat a la Península dels menors no assistits i els peticionaris d’asil. Per contra, mentre proclamava l’espanyolitat de Ceuta i es dedicava a criticar al PP, ha mantingut a milers de migrants al carrer i a les platges de Ceuta en situacions deplorables, abandonant-los a la fam, la set, la indigència i a una repressió salvatge, tortures incloses, per part dels Regulars, sense que aquestes hagin estat castigades, tot amb l’esperança de forçar la tornada pel seu propi peu al Marroc.
L’accident d’Urda és el millor reflex de les polítiques que han aplicat governs tant del PSOE com del PP. En lloc de dedicar el pressupost a millorar la xarxa de rodalies o al manteniment de l’AVE, han continuat construint línies completament infrautilitzades en benefici de les constructores, relacionades amb la corrupció dels governs, com en el cas Ábalos. Servils al mandat de la UE, van liberalitzar el sistema ferroviari sotmetent-lo a una freqüència per a la qual no estava preparat.
El “bloc progressista” tracta avui d’aparèixer com el gran baluard enfront de la dreta i l’extrema dreta espanyoles i mundials i agita la por a la reacció. Enfront de Trump, reivindica una ONU que durant dècades ha servit per a pintar de progressista la dominació imperialista estatunidenca. Enfront de la privatització sense màscares de la dreta, defensa la “col·laboració públic-privada”; enfront de la precarietat laboral, la reforma laboral de Yolanda Díaz, que no fa més que donar-li un marc legal; enfront del negacionisme climàtic, uns acords de reducció del CO₂ molt lluny de les necessitats i que, a més, no es compleixen.
El seu missatge és: davant l’avanç de la reacció, no ens queda més remei que assegurar el que encara no s’ha perdut. Però una vegada en el govern gestionen la decadència i el retrocés del nivell de vida, xocant el seu discurs amb la realitat de la classe treballadora. En aquesta contradicció entre el que diuen, el que fan i la realitat és on la ultradreta troba un terreny fèrtil per a créixer. Enfront d’una esquerra que es proclama defensora de l’ordre existent mentre gestiona i legitima la misèria, la ultradreta (encara sense experiència directa de govern) es presenta com a “alternativa” al sistema i als polítics corruptes, davant d’una classe treballadora que anhela canvis. Els vuit anys de govern han demostrat que el PSOE i els seus socis són grans responsables del reforçament i l’expansió d’una ultradreta, que ha gaudit del suport de Donald Trump.
El Front Ampli per a derrotar a la ultradreta?
Des dels temps del 15M va aparèixer en escena a l’Estat espanyol una esquerra que es presentava com a «alternativa» al PSOE. La seva història, no obstant això, és la història d’un neoreformisme que va néixer prometedor i que va tenir un auge electoral per a després despenyar-se a cops de navalla i ruptures. Avui, no és més que la crossa d’un PSOE deslegitimat a ulls de la classe treballadora, que ens proposa un “Front Ampli” per a “esquerranitzar” al PSOE. Però aquest conte ja ens el van explicar fa quatre anys (i fa vuit) i el resultat ha estat just el contrari.
L’espectacle de les darreres setmanes resumeix el que són. En comptes de discutir de programa s’han limitat a repartir-se posats i sigles. No ens estranya, perquè per a discutir de programa haurien d’explicar què han fet aquests últims vuit anys en el govern i, sobretot, on ha quedat aquell programa amb el qual prometien millorar les condicions de vida de la classe treballadora. I aquesta contradicció no s’explica per la moral o la mala fe d’un o altre dirigent, sinó perquè les mesures que necessitaríem per a governar al servei dels/les treballadors/es exigeixen enfrontar-se a les principals estructures de l’Estat i als qui de veritat ostenten el poder: els bancs, els grans propietaris, les empreses de l’IBEX 35 i la Unió Europea. Això és, enfrontar la Constitució i el sistema mateix.
Tanmateix, PODEMOS i les seves diferents variants s’han passat aquesta dècada prometent solucionar els problemes i defensant que hi ha marge de millora en el capitalisme actual. El seu paper ha estat essencial per a canalitzar les lluites cap a la cleda institucional i desmoralitzar a amplis sectors d’activistes com a resultat. Del paquet d’il·lusions que ens van vendre, avui només queda un govern que gestiona la misèria mentre li estén la catifa a la reacció.
Mentre la ultradreta es recolza en la penosa realitat que patim milions de treballadors/es, ens criden a conformar-nos amb unes retallades menys virulentes, amb un pegat en el preu del lloguer o amb el mal menor de torn. Però no podem resignar-nos a les engrunes i cedir-li a la ultradreta el monopoli del malestar i del desig de canvi.
En un món, una Europa i un país en decadència accelerada no hi ha marge històric per a reformes que canviïn significativament les vides de la majoria de treballadors/es. Reeditar el govern actual amb un embolcall diferent seria una fugida cap endavant que obriria les portes a una reacció encara més forta. Cap papereta de vot, per si sola, pot acabar amb l’auge de la ultradreta.
A la ultradreta se la combat, en primer lloc, dins de la pròpia classe treballadora. Només aprenem que el nostre enemic no és el/la migrant, ni la dona, ni el/la company/a del costat quan lluitem junts/es pels nostres drets; quan comprovem que qui ens ataca és el patró i el govern, i que enfront d’ells un/a sol/a no pot fer res, però la classe treballadora unida i organitzada ho podem tot.
Això exigeix també una lluita ideològica. El discurs de la ultradreta és simple: el govern és un lladre i els migrants ens lleven els serveis públics, l’habitatge i els salaris. De poc serveix oposar-li una defensa abstracta dels drets. Cal explicar que els qui ens neguen l’accés a l’habitatge són els bancs i els fons voltor, no els/les migrants; que la població migrant aporta més amb els seus impostos als serveis públics del que els utlitzen; que els qui destrueixen la sanitat són els polítics que regalen els nostres impostos a la sanitat privada per a fer negoci amb la salut; i que el govern és corrupte, sí, però que el PP i VOX no es queden enrere en aquest apartat.
La guerra social contra la classe treballadora, la joventut i els pobles
El que s’obre davant de nosaltres és una veritable guerra social. Mentre aquestes forces neoreformistes fan discursos sobre els drets humans i el pacifisme, VOX, amb la seva «prioritat nacional», enfronta a nacionals contra migrants, a homes contra dones, a heteros contra LGTBI. A Europa ja no es parla d’Estat del benestar, sinó de col·lapse dels serveis públics i de retallades a la sanitat i l’educació públiques. Els salaris perden valor enfront de la inflació i l’alça continuada del preu dels lloguers i la lluita contra el canvi climàtic ha estat substituïda pel creixement de la indústria militar.
Un govern de PP-VOX llançarà una ofensiva agressiva contra els drets sociolaborals (pensions, salaris, habitatge, immigració) i democràtics (expressió, manifestació), contra les nacionalitats oprimides i amb una diana especial en la joventut migrant, en línia amb Trump i la ultradreta europea.
Però la reedició d’un govern del PSOE, encara que la seva victòria sembli avui improbable i prometi el contrari, no l’eximirà d’aplicar plans similars. No en va, s’han acabat els temps en què els Fons Europeus tapaven la falta de pressupost, la UE es troba en avançada decadència i els seus principals països estan atacant frontalment la classe treballadora i la joventut, una nova crisi del deute treu el cap i l’extrema dreta està en ascens. La gran burgesia necessita incrementar la tendència a l’autoritarisme i la repressió per a imposar ordre, augmentar l’explotació i salvaguardar els seus beneficis. El “bloc progressista” no escapa a aquesta situació. És un fet greu que no hagin derogat la Llei Mordassa de Rajoy i la continuïn aplicant.
Davant de qualsevol govern que sorgeixi de les urnes del 29N, en el pròxim període esdevindrà central la defensa de les llibertats democràtiques i els drets socials. Especialment enfront d’un hipotètic govern PP-VOX que, en paral·lel als atacs que aplicarà molt segurament contra la llei trans, la memòria històrica o l’eutanàsia, buscarà imposar canvis qualitatius autoritaris en el règim. Davant d’aquesta possibilitat no podem dipositar esperances en el PSOE i els seus socis. La pròpia amenaça és conseqüència de la combinació entre els aparells heretats del franquisme i una Constitució que els dona un ampli marge d’acció. Des de la Transició al 15-M el PSOE (i el PCE quan era fort) han estat el principal obstacle per a acabar amb la monarquia, depurar els aparells franquistes i dissoldre cossos com el dels legionaris i regulars, protagonistes en el cop franquista de 1936, que avui es dediquen a torturar migrants a Ceuta. Per a enfrontar l’augment de la repressió, les agressions contra sectors oprimits i el creixement dels grups feixistes, serà imprescindible sortir al carrer i plantejar-nos organitzar l’autodefensa.
Davant d’aquesta situació tota una generació ha dit «prou!». Una generació que ha crescut entre pandèmies, precarietat, guerres i genocidis televisats, per a la qual el futur ja no és esperança sinó amenaça. Per a ella, la vella consigna «socialisme o barbàrie» ha deixat de ser una premissa abstracta, postergada a un futur incert: la barbàrie són els desnonaments, els acomiadaments, els salaris que no arriben, el genocidi palestí i la catàstrofe climàtica. El socialisme és una necessitat urgent en el present.
Com enfrontar aquesta guerra social, què fer davant de les eleccions del 29N, amb quin programa i amb quin tipus d’organització és el que plantegem a la segona part d’aquest manifest: És urgent construir una força alternativa, socialista i revolucionària.