El govern d’ERC i Junts es troba integrat en els mecanismes autonomistes de la monarquia espanyola i enredats en trifulgues penoses per la incapacitat de portar a terme polítiques conseqüents amb l’autodeterminació. El diàleg trampós amb l’estat mitjançant la Taula de Diàleg, ha encaixat cada partit dins del règim del 78, un règim hereu del franquisme que ja s’ha deixat de qüestionar. Mitjançant aquest fals diàleg, l’última novetat ha estat l’anunci de Pere Aragonès defensant un nou referèndum pactat amb l’estat (via Canadenca). ERC recolza el govern de Pedro Sánchez, un govern que va en contra de les reivindicacions nacionals de Catalunya i contra els interessos bàsics de la classe treballadora.
Per si no fos poc, ara que ja han dialogat amb l’estat i tenen la seva cadira autonòmica protegida i la seva amnistia, han deixat de preocupar-se per les represaliades que van sorgir arran de la defensa del referèndum de l’1-O i la defensa dels presos polítics. La Generalitat segueix com a acusació particular en més d’una trentena de casos, utilitzant les declaracions dels Mossos d’Esquadra com a prova per judicialitzar als activistes. No apreciem per enlloc l’amnistia de què parlen: queda palès que les promeses de l’Aragonès són una estafa i que no duran a terme una amnistia real, més enllà de la de l’Oriol Jonqueres i companyia.
A partir d’aquest abandonament en la defensa de la República catalana, l’ANC qüestiona a tots els partits independentistes, incloent-hi la CUP. De fet, no és tan estrany. La CUP fa molt de temps que forma part del “bloc de governabilitat”, juntament amb els partits independentistes del Govern. Malgrat aquesta crítica, l’ANC torna a repetir la mateixa estratègia equivocada de la qual es queixa, posant el pes només en els polítics traïdors, i mostrant un excés de confiança en les institucions d’aquest règim, repetint la mateixa fórmula que feia Junts pel Sí a les eleccions autonòmiques de 2015. Tot això es veu reflectit en com utilitza la mobilització popular amb l’objectiu de portar-la a unes noves eleccions, on l’ANC es presentaria amb una llista cívica composta per diferents personalitats i membres de la ciutadania: «O independència o eleccions». Tanmateix, confia que quan el règim ataqui a través de la repressió, la lluita no violenta serà l’única estratègia per combatre-la. Enfront d’aquesta distorsió de la realitat, no oblidem els cops de porra i les agressions al poble organitzat amb l’actuació de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil a l’1 d’Octubre, o de la resposta contundent dels antidisturbis, inclosos els Mossos d’Esquadra, en les mobilitzacions postsentència. Corrent Roig defensem l’autodefensa organitzada per combatre la repressió de l’estat.
Així i tot, l’ANC s’oblida, però, d’afegir que els dirigents de l’ANC (i Òmnium) van participar d’aquesta orientació i que van ser còmplices necessaris que legitimaren la política derrotista dels partits independentistes oficials. Tampoc l’ANC no diu res de la confiança cega que van promoure (ella també) en la UE, quan la realitat va demostrar que la UE era, i continua sent, un dels majors enemics de la República catalana.
Seguim per la República catalana i el Socialisme
L’experiència ens diu que amb l’Estat espanyol i les seves institucions, el dret a decidir del poble català no té cabuda. Mai podrem aconseguir la República catalana a la qual aspirem si no ens qüestionem el sistema social i polític capitalista en què vivim, que porta a la joventut a la misèria, a la classe treballadora a la pobresa i continua enriquint a costa nostra els bancs, les grans empreses i els polítics que governen pels de dalt.
Per altra banda, sense qüestionar la Unió Europea no podem esperar una República catalana que sigui social o sobirana. Canviar d’amo de Madrid a Brussel·les amb les mateixes legislacions opressores, com els tractats internacionals de l’OTAN, la llei d’estrangeria, les retallades en sanitat i educació o no fomentar un model públic de pensions, no portarà a cap millora social. La Unió Europea és una presó de pobles oprimits i una eina de guerra contra la classe treballadora.
Corrent Roig defensem que un pla de lluita per la construcció del socialisme aconseguirà abans l’autodeterminació que el procés “independentista” parlamentari portat des del capitalisme. Sense la lluita social no hi haurà alliberament nacional.
Reiterem que aquest govern burgès serà incapaç de defensar l’autodeterminació, l’amnistia de les represaliades i la llengua catalana, ja que significaria mobilitzar la classe treballadora i el poble, construir l’autoorganització i autodefensa col·lectiva i satisfer les reivindicacions obreres i socials més urgents expropiant els bancs i les grans empreses.
Si a 5 anys de l’1-O volem avançar en la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i per arrancar de l’estat l’amnistia dels i les preses polítiques, necessitem tornar a sortir el carrer, qüestionant-nos els partits polítics independentistes i el seu programa, per organitzar-nos des de baix com a classe treballadora.
La república catalana serà obra de la lluita independent dels treballadors i del poble. La classe obrera és l’única que pels seus llaços socials i històrics, pot guanyar les simpaties i la solidaritat activa de la resta de la classe obrera de l’estat espanyol i d’Europa. Per guanyar la majoria de la classe treballadora catalana a aquesta lluita és necessari associar la batalla per la República catalana a les tasques socials que aquesta ha de fer-se seves, és a dir, lluitar per la derogació immediata de les reformes laborals; defensar el sistema públic de pensions, elevant la seva quantia a l’IPC i garantint-les pels pressupostos; revertir les retallades en tots els àmbits (sanitat, educació, etc.); prohibir els desnonaments; i naturalment, davant de la crisi energètica que vivim i a l’abús de les factures de la llum, la nacionalització de les empreses elèctriques i estratègiques que ens portin a planificar l’economia, sortint així de la crisi econòmica en què estem immersos.
Tenim el convenciment que només des del respecte al dret dels pobles a decidir es pot establir una relació fraternal entre ells. Només així podrem assolir una República catalana que trenqui amb el règim monàrquic, que sigui avantguarda de la lluita per una unió lliure de repúbliques lliures amb els altres pobles de l’estat espanyol, i per una Europa socialista dels treballadors i els pobles.
