Les seves mentides són tan ridícules, que freguen l’espantall. Es peguen entre ells, l’agressor i xenòfob ataca a una dona russa que treu llaços, al crit d’ “estrangers fora”. Un home de 75 anys provoca una baralla, segons la policia local, perquè volia treure una pancarta contra la violència de gènere, i surten a la seva defensa dient que és una agressió independentista catalana. Veuen a un càmera de Telemadrid (sí, Telemadrid, la del PP de Madrid), i perquè porta alguna cosa groga l’agredeixen.

És clar que tot això seria ridícul (que ho és), sinó fos perquè respon a un profund moviment social, de capes de la societat espanyola i catalana, aquest franquisme sociològic que existeix, i que justifica la barbàrie franquista; perquè el franquisme no va ser derrotat, sinó que es va autodenominar demòcrata. L’esquerra va col·laborar i col·labora, quan els reconeix aquest títol.

Però el joc de C’s és molt perillós. Vegem una mica d’història. A l’inici dels anys 20 al nazisme alemany, a les SA (Forces d’Assalt) gairebé ningú els prenia amb seriositat. Les fantasies de Himmler i Hitler sobre la raça ària no eren preses de debò… El feixisme italià, en els seus començaments (és molt recomanable el film Novecento de Bertolucci sobre el paper del feixisme a la societat) era, també, un fenomen relativament ridícul fins i tot per als sectors cultes i burgesos.

Les SA, a l’hora que fantasejaven amb el pangermanisme, s’entrenaven paramilitarment; atacaven barris obrers, centres socials de l’esquerra, barris jueus… s’entrenaven per quan els seus amos els necessitessin. I així va ser. Quan el capital alemany (o l’italià abans) va veure perillar el seu poder de classe per una classe obrera que lluitava, va recórrer a aquests elements marginals, i els van posar al centre de la lluita. Quan els capitalistes de la Krupp, de la Siemens, de la Benz… van comprendre que a la classe obrera alemanya calia donar-li un sever correctiu, van treure a aquestes bandes que ja tenien entrenades, i les van llançar contra els “comunistes”. El final el coneixem tots i totes.

No és la primera vegada que el capital entrena als sectors marginals de la societat per enfrontar, en cas de necessitat, la possibilitat de la pèrdua del seu poder de classe. Napoleó III, com analitza Marx al 18 de Brumario, es va recolzar en aquests sectors marginals per arribar al poder; Mussolini va fer tres quarts del mateix, Hitler igual, … i a l’Estat Espanyol Franco es va recolzar en els odiats “moros”, el seu Guàrdia Habita, per a derrotar al poble; és més, en ocasions, els falangistes van obrir les portes de la presons per utilitzar als presos com a aliats a la brutal repressió. C’s posa en moviment a sectors socials que basen la seva política en la força bruta. Raonar amb ells és com intentar convèncer a Himmler que la seva fantasia sobre la raça ària és això, una fantasia. Juga amb foc conscientment; es vol convertir en el gos fidel del seu amo el capital, i no se li pot combatre només amb humor, sinó organitzant-nos i enfrontant a aquell que els paga, al capital i el seu estat. La ironia amb la seva ridiculesa ajuda a sobre portar-ho, però faríem bé en no esperar gens d’aquest estat que està infestat de franquistes.