Escrit per la redacció el 12 de maig del 2015
El 15 de maig del 1948 es coneix arreu del món com el dia en què es va crear l’Estat d’Israel. Per als palestins i palestines, en canvi, aquest és un dia tràgic marcat per la Naqba, o la “catàstrofe”, que simbolitza el començament de la neteja ètnica dels palestins i palestines pels i per les sionistes i l’expulsió de la seva terra natal.
* Finals del 1800 – El moviment polític i ideològic del sionisme va ser fundat a Europa Oriental i Central.
* Inicis del 1900 – La Gran Bretanya ofereix als i a les sionistes el país d’Uganda del continent africà per ser la futura pàtria jueva.
* 2 de novembre del 1917 – La Gran Bretanya va emetre la Declaració Balfour, demanant una llar nacional jueva a Palestina.
* 1917 – En el moment de la Declaració Balfour, 600.000 palestins/es i 55.000 jueus/ves vivien a Palestina.
* 1918 – La Gran Bretanya ocupa Palestina després del final de la Primera Guerra Mundial.
* 1920 – El Mandat Britànic a Palestina, creat per la Societat de Nacions, comença a controlar el territori.
* 29 de novembre del 1947 – Les Nacions Unides aproven un pla de partició de Palestina i atorguen el 55% de les terres als jueus/ves i un 45% als àrabs, tot i que representaven la major part de la població.
* 9 d’abril del 1948 – Els membres de dos grups terroristes sionistes (Irgun i Stern Gang) duen a terme la massacre de Deir Yassin, una petita població palestina, matant més de 100 persones. A més, tots els qui no van morir a la massacre van ser transportats a altres àrees.
* Yitzak Rabin i Menachem Begin, líders dels dos grups terroristes citats anteriorment i autors de la massacre, arriben a ser primers ministres d’Israel.
* 15 de maig del 1948 – Finalitza el Mandat Britànic i Gran Bretanya abandona Palestina. A continuació, Israel es converteix en una nació sobirana sota un territori colonitzat pels britànics. És llavors quan s’inicia la primera guerra àrab-israeliana i Israel és ràpidament reconegut pels EEUU, la URSS i altres països.
* Gener del 1949 – S’estableix un acord armamentístic que posa fi a la guerra civil. Més de 750.000 palestins/es es veuen obligats a abandonar les seves llars, i més de 500 pobles són arrasats i despoblats per diferents organitzacions armades jueves, de les quals la més important és la Haganá, una organització paramilitar jueva creada el 1920, durant l’època del Mandat Britànic, i antecessora de l’Exèrcit d’Israel.
* 1950 – Vivien a Palestina 1.203.000 israelians/es i 1.172.100 palestins/es.
Publiquem a continuació un text d’Alejandro Iturbe del 2011, que analitza la qüestió palestina en el marc de les revolucions àrabs que hi havia aquell any. Els trets centrals de l’article són plenament actuals, en un moment marcat pel creixement de Hamàs a Cisjordània (va guanyar les eleccions estudiantils a la Universitat de Birzeit), expressant un rebuig cada cop més gran dels joves palestins a les polítiques de la OLP i del Fatah, organitzacions que encapçalen l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).
L’acord entre Fatah i Hamàs, al qual es fa referència en el text, per a la formació d’un govern únic a Cisjordània i la Franja de Gaza, encara no és una realitat i, a la pràctica, els dos territoris segueixen amb governs diferents. A Israel no li interessa qualsevol tipus d’unitat palestina.
Per altra banda, Israel segueix construint assentaments il·legals a Cisjordània (hi ha més de 330.000 colons actualment) i la Franja de Gaza segueix sense reconstruir-se, després de vuit mesos del brutal atac israelià a la població civil Palestina, que va acabar amb la mort de més de 2.000 persones. Milers de famílies estan desabrigades; escoles, hospitals i tot tipus d’infraestructures estan destruïdes. La situació de caos i aïllament a Gaza crea les condicions per a l’aparició d’organitzacions com l’autodenominat Estat Islàmic, que comença a tenir certa influència a l’àrea i assumeix un discurs anti Hamàs.
Netanyahu acaba de reelegir-se com a Primer Ministre enmig de multitudinàries manifestacions i una important crisi política i econòmica a Israel. Davant la possibilitat de perdre les eleccions, va radicalitzar el seu discurs posicionant-se clarament contrari a la creació d’un estat palestí.
Tanmateix, mai abans la legitimitat de l’estat sionista s’ha trobat tan colpejada. La campanya Boicot, Desinversions i Sancions a Israel (BDS) creix i són molts els científics, artistes i, inclús, institucions universitàries que s’adhereixen a la crida internacional llançada el 2005 des de Palestina. Recentment, s’ha convocat una vaga general d’àrabs residents en territori ocupat el 48 contra la continuada destrucció de cases de palestins. Podem estar a l’avantsala d’una nova Intifada.
Aprofitem aquesta data per reafirmar el nostre total suport a la resistència palestina en la seva lluita contra el colonialisme i l’apartheid practicats per l’estat d’Israel i els seus còmplices internacionals.
Palestina Resisteix! Visca Palestina Lliure!
LA QÜESTIÓ PALESTINA: PUNT CENTRAL DE LA REVOLUCIÓ ÀRAB
Escrit per Alejandro Iturbe
[…]
Les llegendes del sionisme
[…]
El sionisme, corrent polític i ideològic fundat a Europa el 1897, va dur a terme la creació de l’Israel modern, va justificar les seves accions amb una falsificació històrica principal: a Israel, es van ajuntar “un poble sense terra” (el jueu) i “una terra sense poble” (Palestina). Amb aquesta gran mentida van justificar els cruels crims comesos pel sionisme per “esborrar” el poble palestí de la història.
A inicis del segle XX, Palestina era una província dominada per l’Imperi Turc. El 1917, en el territori hi vivien 644.000 palestins/es àrabs i 56.000 jueus/ves[1]. En aquell mateix any, es va firmar la Declaració de Balfour entre les autoritats britàniques i l’Organització Sionista Europea per animar i finançar la immigració de jueus i jueves a Palestina. Amb aquest acord, a més, es va segellar l’aliança estratègica entre el sionisme i les potències imperialistes occidentals. […]
Acabada aquesta guerra, amb la derrota i el desmembrament de l’Imperi Turc, l’antecessora de l’ONU, anomenada Societat de les Nacions, va atorgar el territori com a Mandat Britànic de Palestina. L’evolució de la població va ser la següent: el 1922, hi havia 633.000 palestins/es i 84.000 jueus/ves; el 1931: 750.000 i 175.000, respectivament. […]
La creació de l’Estat d’Israel: una usurpació violenta i cruel
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), es va definir un canvi molt important en la situació dels països imperialistes: Anglaterra va accentuar el seu retrocés i EEUU va sorgir inqüestionablement com a potència hegemònica.
El control d’Orient Mitjà, posseïdor de les dues terceres parts de les reserves mundials de petroli, tenia un valor estratègic. Per això, EEUU, a més de recolzar-se en les petro-monarquies aliades, necessitava tenir una “base pròpia”, un sòlid punt de suport per controlar la regió. Aquest punt de suport seria l’Estat d’Israel.
Els jueus i jueves europeus venien de patir un greu genocidi per part dels nazis i el món n’estava horroritzat. Aquest sentiment totalment just va ser utilitzat per l’imperialisme i els sionistes en benefici propi. […]
Impulsada per l’imperialisme estatunidenc, i amb el suport de la burocràcia estalinista governant a l’ex. URSS, el novembre del 1047, l’Assemblea General de la ONU va votar una resolució que creava dos estats a Palestina: un jueu (Israel), i un altre àrab. En aquell moment, habitaven 1.300.000 palestins/es àrabs i 600.000 jueus/ves. Però l’ONU va atorgar a Israel el 52% de la superfície i als palestins i palestines el 48%. És a dir, des del seu propi naixement, Israel va significar una usurpació i un robatori, perquè els palestins i palestines havien de cedir el 52% del seu territori a una minoria que, a més, havia estat creada artificialment. Inclús en el territori atorgat a Israel, els palestins i palestines eren majoria (950.000).
“Neteja ètnica”
La usurpació legalitzada per l’ONU es va veure terriblement agreujada per l’horror provocat pel sionisme que va fer una “neteja ètnica” per expulsar els palestins i palestines de les seves cases i terres […].
Les organitzacions sionistes armades (com Ergún i Lehi) van atacar centenars de poblacions palestines. […] Sis mesos de “neteja ètnica” (sota la benevolència de l’imperialisme i de l’estalinisme) van donar com a resultat que només quedessin 138.000 palestins i palestines en territori israelià. La resta havia estat expulsada.
Després, l’estat israelià va votar la Llei d’Absents: les cases i terres dels qui van estar “absents” eren apropiades per l’estat que les distribuïa a ciutadans i ciutadanes israelians “presents”. D’aquesta manera, mentre els jueus i jueves de Palestina només posseïen, fins al 1947, el 6%; el 1948 ja s’havien apropiat del 90%. Amb la mateixa metodologia utilitzada en Deir Yassin, els sionistes i Israel es van apoderar d’un 15% addicional de territori, a més del 52% atorgat per l’ONU.
Els palestins i palestines expulsats van partir cap a l’exili en països àrabs (especialment Cisjordània, Líban i Síria), o a regions més allunyades, com EEUU o Amèrica Llatina. Així, aquest poble va quedar dividir en tres sectors: els que viuen dins les fronteres d’Israel, els que viuen a Gaza i Cisjordània, i els que es van exiliar. Així va néixer la tragèdia (Naqba) d’aquest poble, provocada per la creació de l’Estat d’Israel. Així va néixer també la lluita d’aquest poble per recuperar el seu territori històric.
[…] Després de la guerra del 1967 (anomenada “dels 6 dies”), Israel va ocupar els territoris adjudicats als palestins i palestines, fins aleshores sota administració egípcia (Gaza) i jordana (Cisjordània) juntament amb els alts del Golan (Síria), encara en poder d’Israel. El 1993, en els territoris ocupats es va crear l’ANP (Autoritat Nacional Palestina) com a resultat dels Acords d’Oslo.
Per altra banda, durant aquests anys, Israel, va realitzar diverses inversions al Líban (1978, 1982 i 2006). Les dues primeres van ser per atacar els campaments de refugiats i refugiades palestins en aquell país […].
[…] Per la seva part, la inversió al Líban del 2006 es va realitzar per atacar a Hesbol·là i va finalitzar amb la primera derrota clara de l’exèrcit israelià en la història, el que de fet va acabar amb el mite de la seva “invencibilitat”.
De la OAP…
En la dècada de 1960, succeeix un fet molt important en la història de la lluita palestina: es va fundar l’OAP (Organització per l’Alliberament de Palestina) integrada per totes les organitzacions polítiques d’aquest poble. La principal força era Al Fatah; Yaser Arafat, es va transformar en el líder de l’OAP.
Més enllà de les profundes limitacions que tenien, pel seu caràcter nacionalista burgès, l’OAP, Al Fatah i Arafat van tenir en aquella època dos grans mèrits. El primer va ser aconseguir que la “qüestió palestina” es transformés en una de les qüestions centrals de la política mundial.
El segon va ser que el punt central del programa votat era aconseguir una Palestina única, laica, democràtica i no racista en tot el territori del qual havia estat el Mandat Britànic. La proposta comprenia diverses qüestions centrals:
• El rebuig als “dos estats” perquè significava reconèixer i acceptar la usurpació i el robatori legalitzat gràcies a la resolució de l’ONU del 1947.
• Expressava el dret de retorn d’aquells que havien estat expulsats de les seves terres i propietats, i la devolució de les mateixes.
• Com que a partir del retorn -els palestins i palestines serien una clara majoria- es deia que tots els jueus i jueves israelians que desitgessin quedar-s’hi i conviure en pau, podrien fer-ho, amb plens drets (caràcter “democràtic” i “no racista” de l’estat proposat).
• La construcció d’aquesta nova Palestina implicava la necessitat de destruir l’Estat d’Israel, ja que mentre aquest existís, pel seu propi caràcter, faria impossible aquesta solució.
[…]
…als Acords d’Oslo i l’ANP
A finals de la dècada de 1970, l’imperialisme estatunidenc va adoptar una política de cooptació de les direccions nacionalistes burgeses d’Orient Mitjà, que van començar a capitular.
Un pas central d’aquest procés es va donar a Egipte, després de la mort de Gamal Abdel Nasser (1970): el seu successor Anwar Sadat (va firmar amb EEUU i Israel, el 1979, l’acord de Camp David) va reconèixer aquest estat i va posar fi a la lluita contra ell. Hosni Mubarak va aprofundir aquesta política i va transformar Egipte en una peça clau de la política de l’imperialisme i Israel contra els territoris palestins.
Aquest gir reaccionari dels governs egipcis va ser acompanyat, alguns anys més tard, per Yasser Arafat i la direcció de l’OAP que, expulsada del Líban, ara s’assentava a Tunísia. El 1993, va firmar amb EEUU i Israel els Acords d’Oslo, en què reconeixia a Israel i abandonava la lluita per la seva destrucció.
És a dir, l’OAP deixava de costat el seu programa fundador. A canvi, va rebre la promesa de la creació d’un futur mini-estat palestí […].
Ni tan sols aquesta promesa va ser complida i, en concret, a canvi de la seva traïció, la direcció de l’OAP i Al Fatah va rebre la formació de l’ANP a la Franja de Gaza i Cisjordània. L’ANP és, en realitat, una administració colonial amb poders molt limitats […], sota control militar israelià i una profunda dependència financera d’Israel i de les ajudes externes.
Per entendre la política de la creació de l’ANP per part de l’imperialisme i Israel, s’ha de considerar que, el 1987, havia esclatat la primera Intifada […]. Tot i la duríssima repressió, Israel no aconseguia acabar amb ella i, inclús, es van evidenciar elements d’una crisi en la base de l’exèrcit sionista. Eren clars senyals de què la política d’ocupar directament territoris palestins havia arribat al seu límit.
Per la seva part, a partir del moment en què va passar a controlar l’ANP, Al Fatah va deixar de ser el corrent que expressava majoritàriament la lluita del poble palestí contra Israel. La direcció i els seus principals quadres es van transformar en una corrupta burgesia que vivia de la rapinya dels fons de l’ANP. Pitjor encara, es van transformar en els agents colonials d’Israel i de l’imperialisme, en els seus còmplices en la repressió al poble palestí, a través de la policia de l’ANP. […]
Hamàs en escena
La traïció de les direccions nacionalistes burgeses, sumada al sorgiment del règim aiatol•là a Iran, després de la revolució del 1979, va permetre que aquest espai polític fos ocupat per corrents fonamentalistes islàmics, com el mateix règim iranià i Hesbol•là, al Líban, que mantenen en el seu
programa la destrucció d’Israel. En els territoris palestins, aquesta traïció va obrir espai al creixement de Hamàs, una organització lligada a la Germandat Musulmana egípcia.
El retrocés del pes de Al Fatah es va expressar en el triomf de Hamàs en les eleccions de l’ANP, el 2006. Aquest fet va derivar en un enfrontament entre les dues organitzacions i en un cop d’estat de Mahmud Abbas (recolzat per Israel), el qual va mantenir el domini sobre Cisjordània. Però el cop va ser derrotat en la Franja de Gaza, que segueix controlada per Hamàs. Des de llavors, Israel va “bloquejar” aquest territori i ha llançat continus atacs per desallotjar Hamàs, cosa que encara no ha aconseguit.
Tot i aquesta resistència, i no haver retirat del seu programa la lluita contra Israel, el prestigi i la influència de Hamàs ha anat decreixent per diverses raons. En primer lloc, perquè dins la Franja de Gaza ha reprimit i perseguit els seus opositors, inclús aquells que s’oposaven a Israel i Abbas. En segon lloc, ha tingut una actitud contrària a la revolució egípcia i inclús ha impedit i reprimit les mobilitzacions que, a Gaza, es van intentar fer per mostrar suport. Finalment, com una qüestió central, sempre ha tingut una política conciliadora cap al Fatah i Abbas, cridant a la “unitat”, com ara s’expressa en l’acord de reconciliació que van firmar els líders de les dues organitzacions.
L’impacte de la Revolució Àrab
[…] L’impacte del procés revolucionari àrab sobre el poble palestí, especialment, la seva joventut, és molt gran, per diverses raons. En primer lloc, posa en el centre de l’escena les grans mobilitzacions i accions de masses com una eina de lluita capaç d’aconseguir canvis en situacions que semblaven immutables. […]
En segon lloc, mostra els i les joves a l’avantguarda i que és possible organitzar aquestes mobilitzacions independentment (inclús en contra) de les velles organitzacions polítiques i laiques o islàmiques que criden a la “calma” i a la “negociació”. […]
Ells són la base de la possibilitat de construir una nova direcció palestina que sigui alternativa als vells dirigents i organitzacions, responsables de tants anys de derrotes i frustracions.
[…]
L’acord Fatah-Hamàs
Moments abans d’aquesta jornada, […] Mahmoud Abbas i el líder de Hamàs, Khaled Meshal, van firmar a El Caire un “acord de reconciliació”. […] Hamàs acceptaria que Abbas continués com a president de la ANP i que seguís negociant acords de seguretat amb Israel.
Com hem vist, des del 2006, Fatah i Hamàs estaven molt enfrontats. Abbas i la ANP hi han col·laborat amb el bloqueig i els atacs sionistes contra la Franja de Gaza; i Hamàs, per la seva part, denunciava a Abbas pel seu rol còmplice i rebutjava la perspectiva de “l’estat palestí independent” que negociava Abbas. Per què i sobre quines bases ara es “reconcilien”? Es tracta d’un acord que expressa una profunda contradicció i pot ser analitzat en diversos aspectes.
En primer lloc, és el resultat de les mobilitzacions del poble palestí […]. En aquest sentit, l’acord és vist per les masses palestines com un triomf, com un pas positiu per enfortir la lluita contra Israel. Cosa que, sens dubte, va encoratjar la participació massiva en les marxes sobre les fronteres israelianes.
Però, el fons de la reconciliació entre Hamàs i Fatah apunta en altres direccions. Una de les principals és que es tracta d’un acord preventiu per frenar i controlar l’impacte de la revolució àrab dins del poble i la joventut palestina, i que el seu desenvolupament va contra els plans i projectes polítics de les dues organitzacions. […]
Hem de considerar també un tercer aspecte: la demanda de debatre a l’Assemblea General de l’ONU la possible creació del mini-estat palestí independent. El debat és impulsat pel govern d’Obama, però Binyamín Netanyahu ha confirmat la seva oposició per fer-ho ara[…] i Obama va acabar donant-li suport. L’acord Fatah-Hamàs seria llavors una forma de mostrar-li a l’imperialisme que existeix una direcció palestina capaç de controlar el procés en els territoris i, alhora, pressionar el govern israelià a acceptar el debat i, si fos aprovada, a acceptar la resolució de la reacció d’aquest estat.
Una societat racista i militarista
[…] Israel neix com un enclavament colonial militar instal·lat a Palestina per defensar els interessos de l’imperialisme als territoris estratègics. La seva creació es basa en el “trasplantament” d’una població externa a la regió: els immigrants jueus. Aquest caràcter artificial es va anar accentuant a mesura que passava el temps i les immigracions posteriors al 1948: amb la Llei del Retorn, qualsevol jueu que s’arrela a Israel, malgrat que no tingui cap lligam previ amb Palestina, adquireix automàticament la ciutadania israeliana i els seus privilegis, dret que els és negat als àrabs, encara que siguin descendents dels palestins expulsats.
Després de la caiguda de la URSS, el 1990, es va promoure la immigració de més d’un milió de jueus russos. Aquests immigrants són avui en dia la punta de la llança de la colonització i del robatori de terres a Cisjordània, i la base de les organitzacions de l’extrema dreta israeliana. […]
És a dir, “l’essència nacional” dels jueus i jueves instal·lats a Palestina i els seus descendents és la d’una població estrangera que s’apropia de les terres dels natius i exerceix un paper opressor al servei del seu imperialisme. Adquireixen així un caràcter racista i militarista. El “llaç comú” que lliga tots els ciutadans jueus israelians és que saben que, per una via o per una altra, ells viuen de la usurpació de la terra d’un altre poble i del suport que reben de l’imperialisme per complir el paper de “gos guardià” en la regió. Saben que els pobles àrabs són les seves víctimes i temen que els pobles s’uneixin i els expulsin. Per això, la principal cohesió d’aquesta societat racista, violenta i militarista és la por a “l’enemic comú”.
Per defensar aquest caràcter de l’Estat sionista, la població israeliana sempre viu “en peu de guerra”. En complir 18 anys, tot ciutadà o ciutadana israelià ha de complir un servei militar obligatori de tres anys, els homes, o de dos, les dones. Després queden com a “reservistes”, fins als 50 anys, amb un més d’entrenament anual. Es tracta d’una població educada per estar sempre al servei de l’exèrcit.
Aquest caràcter també té una base econòmica. En essència, Israel pot ser definit com una gran base militar de l’imperialisme en la qual també viuen els familiars dels soldats i es desenvolupen algunes activitats productives de suport. Però el centre del seu funcionament és clarament la guerra i la producció armamentística.
Sota paràmetres “normals”, l’estat israelià té un dèficit pressupostari crònic. La balança comercial també és deficitària en gairebé 10.000 milions de dòlars anuals. Aquests “forats són coberts per fons de l’exterior: els 3.000 milions de dòlars de subsidis anuals que envia oficialment EEUU, i uns altres 2.000 milions addicionals que arriben també dels EEUU i, finalment, els fons que recapten les organitzacions sionistes d’arreu del món.
Alhora, des de fa anys, la producció armamentística i de tecnologia militar i de seguretat és la principal activitat econòmica del país. Aquesta no només abasta necessitats pròpies sinó que gairebé el 40% de les exportacions del país són armes i tecnologia militar. Tot i la seva escassa població, Israel és avui en dia el cinquè exportador de productes militars del món […]. En altres paraules, la majoria de la població israeliana viu directament o indirectament del pressupost per la guerra i la fabricació d’armes.
La crisi d’un estat nazi-feixista
Aquest “caràcter genètic” de la societat i l’estat israelià explica per què la seva vida política ha anat abandonant el vernís “progressista”, i inclús “socialista”, amb el qual va intentar “vestir-se” en les seves primeres dècades i ha anat girant obertament cap a la dreta, cap al predomini de les expressions clares de racisme i militarisme, com el govern de Netanyahu i la seva ala Lieberman. La derrota militar al Líban, el 2006, i les dificultats per doblegar Gaza van portar com a conseqüència una dretanització encara més gran de la vida política.
Però en el marc d’aquesta inevitable dinàmica cap a la seva dretanització, apareixen evidents símptomes de crisi i debilitament d’aquest estat militarista i racista. Una crisi que obeeix a una combinació de raons.
Una d’elles és l’aïllament internacional d’Israel que creix a causa de l’augment del rebuig a la seva forma d’obrar genocida i repressiva, cosa que s’expressa en el creixement de la campanya de boicot (BDS), en la ruptura de sectors importants de la comunitat artística i intel·lectual que abans el recolzaven i, inclús, en les evidències de crisi en part de la fortíssima comunitat jueva estatunidenca.
Però, sens dubte, el centre d’aquesta crisi és l’evidència que s’ha acabat l’època de “l’Israel totpoderós”, com va mostrar la derrota militar al Líban, la dificultat de doblegar la Franja de Gaza i, ara, el renaixement de les massives mobilitzacions palestines pel seu “retorn”. S’han acabat les dècades de “comoditat”, en què la societat israeliana rebia molts beneficis pel seu caràcter d’enclavament colonial (que van permetre que molts sectors desenvolupessin estàndards de vida igual que els més alts d’Europa o EEUU) sense massa sacrificis. Avui, la clara supremacia en tecnologia militar no garanteix la victòria (ni molt menys la falta de perill).
[…]Però aquest canvi es dóna en un moment en què grans sectors s’han “aburgesat” i estan abandonant el caràcter ideològic i militant amb què les generacions anteriors van crear i van defensar Israel, i estaven disposades a donar la vida per això.
L’actitud del general Dan Halutz, aleshores màxim comandant de les tropes israelianes, preocupat pel destí de les seves inversions borsàries, en mig de la reunió en què es decidia la invasió al Líban, el 2006, va ser un símptoma del grau de deteriorament de la moral de la cúpula de les FF.AA. Un altre símptoma important va ser que nombrosos alts funcionaris civils i militars buscaven evitar que els seus fills complissin el servei militar en llocs que podrien entrar en combat
[…].
A mesura que la realitat es mostra cada vegada més perillosa, molts es cansen d’aquest ambient i creix el nombre de ciutadans i ciutadanes israelians que abandonen el país. Les xifres estan amagades acuradament: alguns parlen de desenes i altres de centenars de milers. […] La majoria surt discretament, sense dir que abandona el país, a través de projectes d’estudi o treball temporal a l’estranger (a EEUU i a Europa), però gran part es queda i només torna al país per visitar breument les seves famílies. Una altra xifra que va en augment és la deserció no explícita: la sortida de joves en edat militar, que intenten evitar els fronts i el servei a territoris palestins o libanesos.
En la mesura en què els descendents dels “fundadors” ja no estan disposats a defensar Israel amb armes a la mà (molts d’ells, ni tan sols a romandre al país), la “base militant” es va traslladant als nous immigrants com els jueus russos, els privilegis dels quals es basen en les colònies a Cisjordània i als subsidis de l’Estat. Per això, són els més radicalitzats contra els palestins i els més disposats a lluitar per aquesta defensa.
Però, en aquest recanvi, el sionisme perd una part dels seus millors quadres, formats durant dècades. No es tracta de què els vells sectors asquenazites trenquin amb el caràcter de l’Estat d’Israel i passin a lluitar contra ell sinó de què deixen d’estar en la primera línia del combat.
Aquí és necessari referir-nos als milers d’indignats que, a l’estil espanyol, es van mobilitzar recentment a Tel Aviv, reclamant contra l’augment del cost de vida, dels aliments i dels lloguers. En una primera anàlisi, veiem dos elements diferents en aquests “indignats” israelians. El primer aspecte és progressiu, un sector de la societat israeliana es mobilitza per les seves pròpies reivindicacions bàsiques, enfronta al govern de Netanyahu i això debilita “la unitat nacional israeliana”. Però, al mateix temps, mentre els indignats espanyols realitzaven una duríssima crítica al règim polític del seu país pel seu íntim lligam amb els grans bancs i les empreses, els israelians no van expressar cap crítica ni van evidenciar cap element de ruptura amb el caràcter d’Israel.
És necessari entendre que inclús un enclavament com Israel es veu afectat per la crisi econòmica internacional i les seves conseqüències, com la inflació que erosiona el poder adquisitiu d’un sector de la població israeliana. Els indignats apareixen llavors, com un sector que, sense trencar amb el caràcter de l’estat, reclama millors condicions econòmiques, una part major del repartiment que aquest enclavament rep.
En resum, l’Estat d’Israel i la seva societat viuen en una profunda crisi, i aquesta crisi el torna molt més vulnerable que en el passat, tot i que està molt més armat que mai.
[…]
El mini-estat palestí no és la solució
Quina és la solució al conflicte entre els palestins/es i Israel que ja fa més de sis dècades que es va iniciar? Bàsicament es proposen dues alternatives diferents.
La proposta més difosa és la solució de “dos pobles, dos estats” que es debatrà pròximament a l’Assemblea General de l’ONU. És defensada per l’imperialisme, Al Fatah i l’OLP. I per gran part de l’esquerra mundial.
[…]
En aquest sentit, no és més que la continuïtat de la resolució de l’ONU del 1947. Tornaria a legalitzar internacionalment el robatori i la usurpació que va significar la creació d’Israel, inclús si s’adoptés sobre la base de les fronteres prèvies a la guerra del 1967.
Al seu torn, el poble palestí quedaria definitivament dividit en tres sectors, molt més dèbils. El primer d’ells, el milió i mig de palestins que viuen dins d’Israel, serien condemnats cada cop més a suportar aïlladament els atacs dels governs israelians que volen esborrar la seva memòria i la seva història (per exemple, la prohibició de recordar la Naqba), els traurien la nacionalitat israeliana als qui no juressin fidelitat a Israel i al sionisme; i, finalment, tal i com diu el pla de Lieberman, els expulsarien directament o els deixarien en condicions insostenibles, com els que viuen a Jerusalem oriental.
Els tres milions i mig de Gaza i Cisjordània, habitants del futur mini-estat “independent”, haurien de viure en un país fragmentat, sense cap viabilitat d’autonomia econòmica. A més, si es compleixen els compromisos que està acceptant Abbas, no tindrien forces armades i estarien les fronteres patrullades per tropes de l’OTAN. En altres paraules, una mica més de joc que l’actual ANP, però igualment rodejats per Israel i la seva bota militar, formalment més “independent”.
Finalment, els cinc milions que viuen fora de Palestina veurien definitivament liquidat el seu dret de retorn. Aquest és el contingut de fet de la creació dels “dos estats”: en acceptar aquesta resolució, s’accepta que les terres robades i usurpades de les quals van ser expulsats i expulsades siguin definitivament i legalment israelianes. I el mini-estat palestí no oferirà cap possibilitat objectiva (ni econòmica ni de terres) perquè s’arrelin allà.
Amb la seva política, les direccions d’Al Fatah i Hamàs expressen bàsicament els interessos dels sectors burgesos de Cisjordània i Gaza per als qui la creació del mini-estat palestí podria portar algun benefici. Però ho fan a costa de sacrificar els altres dos sectors. Essencialment, els exiliats que, com hem vist, perdrien qualsevol possibilitat de retornar.
I això es reflecteix en les recents mobilitzacions en què l’avantguarda ha passat a la joventut palestina que viu a Síria, Líban o Jordània, i també en països més aïllats. […]
Això obre profundes contradiccions amb les direccions d’Al Fatah i Hamàs i, com hem assenyalat, a partir de les mobilitzacions, la possibilitat de construir una nova direcció palestina que sigui l’alternativa als vells dirigents i organitzacions, responsables de tants anys de derrotes i frustracions.
Per això, Abbas i Al Fatah van començar a intentar una re-ubicació. Van firmar “l’acord de reconciliació” amb Hamàs i van presentar davant l’ONU, contra l’opinió d’Israel i l’imperialisme, la demanda de reconeixement de l’estat palestí. La jugada comença a donar-los resultats, almenys a Cisjordània: milers de palestins i palestines van festejar en els carrers aquesta demanda, mentre Abbas era rebut amb gran entusiasme. És a dir, per seguir sent agent d’Israel i l’imperialisme, amb cert pes popular i no ser escombrat per la mobilització, Abbas va necessitar fer una jugada tàctica que els va enfrontar en terreny diplomàtic.
No obstant això, inclús amb totes les limitacions que té la reivindicació que fa Abbas, avui l’imperialisme nord-americà i Israel no estan en condicions d’atorgar-la-hi i s’oposen rotundament a la mateixa. Que aquesta votació es faci a l’ONU seria una derrota política per ells.
Per això, […] defensem el dret democràtic del poble palestí d’exigir aquesta votació en l’Assemblea General de l’ONU i recolzarem totes les mobilitzacions palestines per aquesta exigència.
L’única solució vertadera: la construcció d’una Palestina única, laica, democràtica i no racista, i la destrucció d’Israel
Davant la proposta dels “dos estats”, nosaltres reivindiquem que l’única solució vertadera a la “qüestió palestina” és la que estava formulada en el programa fundacional de l’OLP: la construcció d’una Palestina única, laica, democràtica i no racista.
Una Palestina sense murs ni camps de concentració, a la qual puguin retornar els milions de refugiats expulsats de la seva terra i recuperant els seus drets els milions que van estar i són oprimits. Un país en què puguin quedar-se tots els jueus i jueves que estiguin disposats a conviure en pau i amb igualtat. Una proposta que va ser abonada per l’OLP però que reivindiquen milers de joves activistes palestins i palestines arreu del món i que va estar present en les recents mobilitzacions en memòria de la Naqba.
Però aquesta proposta no pot ser duta a terme i no hi haurà pau a Palestina fins que no s’enderroqui definitivament i es destrueixi l’Estat d’Israel. És a dir, fins que el càncer imperialista que corroeix la regió no sigui extirpat de mode definitiu. Cridem als treballadors i al poble jueu a sumar-se a aquesta lluita contra l’estat racista i gendarme d’Israel. Tanmateix, hem de ser conscients de què, pel caràcter de la població jueva israeliana que hem analitzat, el més probable és que només una petita minoria accepti aquesta proposta mentre que la gran majoria d’ells, inclosa la vella base sionista asquenazita, segurament, defensarà amb dents i ungles “el seu estat” i els seus privilegis; per tant, haurem de lluitar contra ells fins al final.
La destrucció d’Israel i la construcció d’una nova Palestina és una tasca històrica, equivalent a la destrucció de l’estat nazi alemany o a l’estat d’apartheid sud-africà. És una tasca difícil que pot demandar molts anys.
Però la revolució àrab i la mobilització del poble palestí, sumada a la derrota de les tropes sionistes al Líban i a la crisi de l’estat i la societat sionista, plantegen com a possible i present una lluita política i militar unificada de masses del poble palestí i del conjunt de les masses àrabs que permeti la victòria.
[1] Totes les dades de població d’aquest article han estat extrets del llibre de Ralph Schoenman
