Ja fa dos mesos des que aproximadament 72.000 migrants, molts d’ells dones i menors d’edat, entressin a Melilla el 30 i el 31 de juliol. Des de llavors, la situació que viu Ceuta concentra l’actualitat política, tant en els mitjans de comunicació com als carrers, llocs de feina i barris.
Per: Laura R.
En aquest temps hem vist com els grups ultradretans i feixistes han exercit la brutalitat no només contra les persones migrants que han arribat a Ceuta, sinó també contra les persones racialitzades de nacionalitat espanyola que troben al seu pas, amb la connivència i complicitat dels cossos de repressió a les ordres del govern central. També han crescut les agressions a la ciutat als activistes d’organitzacions socials que han tractat de fer arribar ajuda humanitària.
Aquesta agudització del racisme, de la xenofòbia i dels delictes d’odi, va de bracet de les polítiques de tancament i externalització de les fronteres per part de tots els governs imperialistes europeus, on la punta de llança és el Pacte Europeu de Migració i Asil.
La responsabilitat del govern de Sánchez en aquesta crisi
En comptes de desplegar els recursos materials necessaris per a atendre de manera immediata, suficient i digna, el drama humanitari pel qual 145 persones van morir ofegades, el govern PSOE-SUMAR, es va dedicar durant setmanes a fer-se l’orni. Lluny de canalitzar les sol·licituds d’asil i la protecció als menors no acompanyats, a la qual tenen dret, va preferir ignorar-les i deixar-los abandonats a la seva sort, amb l’esperança que la majoria d’ells tornés, cosa que no ha ocorregut.
Sota eufemismes com “atac a la integritat nacional” i la consideració de la crisi a Ceuta com un assumpte “d’interès per a la seguretat nacional”, el govern i els mitjans de comunicació, amb el suport explícit per acció o omissió de la burocràcia sindical i de l’esquerra institucional, no ha fet sinó avivar el racisme i legitimar el discurs de la ultradreta, des del primer dia.
Només quan la convivència amb la població de Ceuta s’ha deteriorat greument i la situació dels més de 4.000 migrants que continuen vivint actualment entre els assentaments del Trampolí i Benítez s’ha tornat insostenible, el govern, a més de seguir amb la seva política repressiva, respon amb algunes mesures insuficients com l’espai habilitat al port, que disposa de 1800 places, la qual cosa ha continuat generant tensions.
El paper infame de la dreta i la ultradreta
La seva mala gestió s’ha vist agreujada per l’actuació de l’Ajuntament de Ceuta i el bloqueig de les comunitats governades pel PP, que han boicotejat i posat traves a qualsevol tipus d’assistència i a l’enviament de menors migrants a la península.
Per a la dreta i la ultradreta, no són migrants, sinó invasors, i l’única solució és “militaritzar Ceuta i expulsar-los a tots sense contemplacions ni possibilitat de retorn”, malgrat les traves legals que això suposa.
En el seu afany de propagar el seu odi racista, no han dubtat fins i tot d’instrumentalitzar els casos d’agressions sexuals que s’han produït contra les dones migrants, al mateix temps que segueixen amb el seu atac als drets de les dones.
A Ceuta i altres parts d’Europa, migrants i no migrants assenyalats pel seu color de pell o la seva religió, tornen a convertir-se en el noi expiatori perfecte al qual acusar de tots els mals generats per aquest sistema capitalista en crisi; com la deterioració contínua d’uns serveis públics que, entre altres problemes, no estaven preparats perquè en qüestió unes hores es tripliqués una població vulnerable que necessita assistència social i psicològica i atenció mèdica.
Llegeix aquí | Ceuta, la crisi de les restes de l’imperialisme espanyol
L’origen històric de la “espanyolitat” de Ceuta
És important assenyalar que el racisme i la discriminació a Ceuta no és nova. La comunitat musulmana nascuda a Ceuta i Melilla (en la seva gran majoria d’origen i idioma amazic / bereber) ha crescut i residit en els barris perifèrics durant generacions. No obstant això, durant anys, l’Estat no els va facilitar l’accés al DNI, mantenint-los en uns llimbs jurídics. Únicament disposaven d’una Targeta estadística que limitava dràsticament la seva llibertat de moviment cap a la península i restringia els seus drets civils fonamentals.
És per això que quan al 1985 es va aprovar la primera Llei d’Estrangeria, totes les persones sense DNI van passar automàticament a ser considerades legalment «estrangeres» en la seva pròpia terra. Aquesta situació va desencadenar massives protestes veïnals, vagues i manifestacions liderades per figures locals com Aomar Mohamedi Dudu a Melilla. Només mitjançant la pressió social i les negociacions amb el Govern central (llavors presidit per Felipe González) va ser possible aconseguir un procés extraordinari de regularització, concedint a partir de 1986 i durant els anys següents la nacionalitat espanyola plena a la gran majoria de la població musulmana, tant a Ceuta com a Melilla.
Malgrat això, avui dia, continuen sofrint una profunda discriminació social i institucional, que és expressió de la històrica ocupació capitalista colonial del nord d’Àfrica per part de l’imperialisme espanyol, per la qual la sobirania espanyola sobre Ceuta va ser imposada primer per mitjà de canons i després en despatxos.
Al 1415, el Regne de Portugal conquista Ceuta en una expedició militar liderada pel rei Joan I. A partir d’aquí, la ciutat passa a ser un enclavament militar europeu a la costa d’Àfrica, per raons comercials estratègiques; primer portuguès durant més de 160 anys, i finalment espanyol a partir de 1580.
Igual que el Penyal de Vélez de la Gomera, el Penyal d’Espígols i les Illes Xafarines, roques guarnides enfront de la costa del Rif, Ceuta i Melilla són vestigis d’un imperi espanyol que va entrar en decadència a partir del segle XVII. Per descomptat, l’ONU, com a institució al servei de les potències imperialistes, s’ha negat sempre a inscriure a Ceuta i Melilla a la seva llista de territoris per descolonitzar.
Avui el seu paper és la de ser davantera de l’Europa fortalesa contra la migració, mentre la UE i altres imperialismes, segueixen amb el seu saqueig i espoli del continent africà. Els patriotes que s’emboliquen en la rojigualda mentre parlen d’invasió i de submissió a la dictadura marroquina, oculten deliberadament en la seva cridòria que les grans multinacionals espanyoles, continuadores de l’espoli colonial al continent africà iniciat fa més de quatre-cents anys, continuen fent suculents negocis amb la dictadura alauita; també dins dels territoris del Sàhara ocupat, a la població del qual continuen robant la seva pesca, així com fosfats, sorra o hidrogen.
És per això que el govern progressista, fidel representant dels interessos d’un sector de la gran burgesia espanyola, defensa el Marroc com a “soci estratègic” i no ha tingut la menor objecció a utilitzar el poble sahrauí com a moneda de canvi, malgrat la seva actual solitud parlamentària. Això, per descomptat, no impedeix que periòdicament, el Marroc utilitzi el control de migració en les tanques com una eina de pressió política.
El tancament de fronteres també permet a la burgesia espanyola i europea dotar-se d’una mà d’obra submisa i dòcil per a ser explotada als sectors domèstics i de cures, agrícoles o de la construcció, que continua entrant a Europa. Ja sigui mitjançant contractes temporals en origen, o de manera “irregular”.
El paper de la UE i de Ceuta en el redisseny d’una Europa fortalesa que endureix cada vegada més la seva política migratòria
A partir del Pacte Europeu d’Immigració i Asil, aprovat al maig de 2024 per la UE, lloat i signat pel govern PSOE-SUMAR, la UE es ve secundant cada vegada més en l’externalització del control de fronteres a suposats països «segurs» perquè siguin aquests els qui facin el paper de gendarmes i guardians de l’actual flux migratori.
L’espanyolitat atribuïda a Ceuta no pot ignorar el fet geogràfic que aquesta es troba en continent africà i és per això que, en l’actual crisi, Von der Layen insisteix a deixar clar el seu paper de «frontera d’Europa», i ja va anunciar que després dels fets ocorreguts enduriran encara més la seva política migratòria, quan les dades indiquen que, a conseqüència d’aquest tancament de fronteres, des de 2023 hi ha un descens constant de les sol·licituds d’asil en territori de la UE.
Algunes de les mesures anunciades per Von der Layen serien triplicar la plantilla de l’agència europea de fronteres. Recordem que Frontex té previst rebre 12.000 milions d’euros en el pròxim pressupost pluriennal de la UE, el doble de la seva assignació anterior i també accelerar l’expulsió d’immigrants en situació irregular a tercers països diferents del seu país d’origen, com preveu el nou reglament de Retorns, l’adopció formal del qual està prevista per a tardor.
L’actuació del govern PSOE-SUMAR a Ceuta, per tant, deixa en evidència la seva aliniació amb els interessos de la UE, que necessita del Marroc perquè continuï exercint el seu paper de gendarme a la frontera amb Europa. Abans que enviar ajuda humanitària, el govern, que va lloar i va signar en el seu dia el Pacte Europeu, va respondre a la crisi de Ceuta anunciant un avantprojecte pel qual pretén endurir encara més l’actual Llei d’estrangeria i aprovar un nova Llei d’asil més restrictiva que segons el ministre d’interior Marlaska, permetrà “gestionar de manera més eficaç les seves fronteres i “reforçar la seguretat”.
No és una invasió, és misèria i precarietat!
Prou agressions racistes!
Investigació i càstig als cossos policials i de l’Exèrcit que han atacat migrants!
Trasllat immediat a la Península dels i les migrades i regularització immediata!
Fora les forces de repressió de Ceuta! Dissolució de la tercera de la Legió i els regulars!
No més bloqueig d’ajuda humanitària!