Escrit per I.Razin

S’acostuma a dir que hi ha hagut dues grans revolucions en el món -la francesa i la russa-, que es van marcar en el calendari amb les dates 14 de juliol i 7 de novembre, respectivament. Amb un contingut social diferent (una va ser burgesa; l’altra, socialista), tenen formes similars: totes dues van presentar les explosions ressonants d’«els de baix» contra «els de dalt»; en els dos casos «els de dalt», que sempre es van vestir de patriotes i van tractar les rebel·lions populars com conspiracions estrangeres, en haver perdut els seus privilegis es van precipitar cap als governs d’altres estats per demanar suport contra la revolució; per això, totes dues revolucions van haver de vèncer militarment la contrarevolució unitària de les classes tretes dels seus privilegis i dels exèrcits estrangers; en les dues revolucions es van destacar els corrents més conseqüents i radicals que estaven a punt per anar més lluny pel camí revolucionari (els jacobins, dirigits per Robespierre, i l’Oposició d’Esquerra, dirigida per Trotski), que en ambdós casos van ser derrotats i delmats físicament per les capes socialment més adaptades (la gran burgesia en el primer cas i la burocràcia en el segon); i les dues revolucions van ser sepultades definitivament pels dictadors sorgits (Napoleó a França i Stalin a l’URSS), creant així les combinacions contradictòries dels règims econòmics, revolucionaris per les seves èpoques, amb els règims polítics contrarevolucionaris. Les dues revolucions, tot i la derrota, es van convertir en les referències per als oprimits al món. I totes dues van patir més tard, i segueixen patint, interpretacions falsificadores.

A Rússia

Amb la Revolució d’Octubre a Rússia, la classe obrera, amb el suport de la pagesia, sota la direcció del partit bolxevic encapçalat per Lenin i Trotski, va destruir l’Estat burgès rus i va prendre el poder per primera vegada al món. El poder proletari va expropiar els banquers, capitalistes, terratinents, inclús a l’Església, a favor dels obrers i camperols. Es va refusar a pagar els deutes fraudulents del tsar als bancs occidentals, es va proclamar en contra de la primera massacre mundial [Guerra Mundial] i va donar als pobles el dret a l’autodeterminació, obrint així el camí a la seva unió voluntària. Va lliurar a les dones els drets que apareixerien parcialment en algunes «democràcies» europees només després de la primera meitat del segle XX. La Revolució Russa va demostrar que és possible vèncer el capitalisme, i va ser objecte de l’admiració dels oprimits de tot el planeta i, simètricament, objecte de l’odi dels imperialistes, els burgesos i tots els que caminen sobre les esquenes del poble.

Però, afeblida per la guerra contra la unió de l’Exèrcit Blanc amb els exèrcits d’intervenció estrangers, i aïllada per causa de la derrota de les revolucions a Alemanya (1918) i la Xina (1925-1927), en què va faltar la direcció revolucionària, la Revolució d’octubre va quedar víctima de la burocràcia encapçalada per Stalin. Aquest va inventar la teoria del «socialisme en un sol país», un fonament «teòric» per a la política de «coexistència pacífica» amb l’imperialisme, pactant amb ell sobre l’«statu quo» i garantint-se així els seus privilegis burocràtics sobre el territori controlat. Per imposar aquesta política, Stalin va afusellar i enviar al Gulag (camps de treballs forçats de la policia de l’URSS estalinista) al partit bolxevic, construït sobre la base del programa de la revolució internacional.

Després d’això, sota la pressió de l’economia mundial controlada per l’imperialisme, la burocràcia estalinista del PCUS/KGB va seguir erosionant progressivament les conquestes socials de la Revolució d’Octubre i l’Estat mateix sorgit de la victòria de la revolució i, finalment, amb Gorbatxov, va restaurar el capitalisme, convertint-se en els nous burgesos i els seus administradors. Avui, tots ells calumnien amb ràbia contra la revolució que un dia va acabar amb els que eren com ells ara, i intenten esborrar-la de la consciència del poble.

La revolució russa, pel seu contingut històric i social, deixa poc espai als matisos d’estimacions, perquè va arrencar el poder i la propietat no només dels nobles i terratinents, sinó també de la burgesia que històricament va créixer d’ells i estava lligada a ells per milers de fils. Per això va ser incapaç de desmuntar l’estructura feudal, és a dir, incapaç de fer «la seva» revolució burgesa; aquesta, de fet, va ser efectuada pel proletariat, que va continuar més enllà de les reformes «burgeses»… fins als canvis socialistes. Per això, la burgesia russa rebutja integralment la revolució russa, començant per febrer del 1917.

Després de la revolució del capitalisme a Rússia, la nova burgesia russa va posar sobre la Revolució Russa l’etiqueta de «catàstrofe nacional», la monarquia de Romanovs i l’Imperi Rus van ser restaurats en la propaganda oficialista, el tsar Nicolau II (que havia obtingut abans el sobrenom del «Sagnant», per la repressió a la revolució de 1905) va ser canonitzat amb tota la seva família i les icones amb les seves cares adornen avui els interiors de les esglésies russes (ràpidament enriquides). I els dirigents principals de la Revolució d’Octubre, Lenin i Trotski -a diferència del seu enterramorts, Stalin, provoquen periòdicament la reacció nerviosa de Putin.

A la dècada dels 1990, el dia de la Revolució d’Octubre -l’expressió més forta de la lluita d’«els de baix» contra «els de dalt» – va ser rebatejat pel govern de Ieltsin com el «Dia del consentiment de la reconciliació». Però aquest canvi de color va ser poc convincent, especialment en les condicions de saqueig impressionant de les propietats de l’Estat i de l’enriquiment vertiginós de l’ínfima minoria. Tot aquest procés en el context de catàstrofe econòmica i social i l’empobriment massiu de la població.

A la dècada del 2000, Putin, per eclipsar la data de la revolució, va designar com a «Dia de la unitat del poble» el dia 4 de novembre, proper de la data de la revolució. És veritat que la distribució de les engrunes dels preus creixents del petroli, cada vegada més demandat a l’estranger, enriqueix a la burgesia russa, i ha donat una base material per a la construcció de la idea de la pau social i de la unitat popular. Però aquest avenç, per causa del seu caràcter artificial, no va trobar ressò en els russos, a diferència del 7 de novembre, que és recordat per tots, tot i les confusions.

Per això, Putin intenta també associar el 7 novembre amb el dia de la desfilada militar memorable que va tenir lloc en aquesta data el 1941, a la Plaça Roja, on els soldats i els voluntaris participants de la desfilada van anar directament al capdavant per defensar Moscou de l’exèrcit nazi, que estava a les portes de la ciutat. Aquesta temptativa de desplaçar el sentit sembla més coherent: té una base històrica, toca un tema molt sensible als russos com és la defensa del país contra l’Alemanya de Hitler i, al mateix temps, ocupa la data necessària, posant una altra capa històrica sobre la Revolució.

Però el 1941, els combatents que marxaven per la Plaça Roja anaven a la batalla sagrada, i la data del 7 de novembre era per a ells un símbol inspirador de la victòria de la Revolució d’Octubre. Avui, l’organització anual de la desfilada militar, amb els vestits i armes de l’època de la Guerra, que fa el règim de Putin té un objectiu molt menys digne: suplantar el dia de la revolució de la memòria del poble. Llavors, si les fotos d’aquest espectacle, distribuïdes pels mitjans, fan l’efecte d’una màscara una mica podrida i vulgar, orquestrada sobre la base d’un esdeveniment històric important i devaluant-lo, això no ens ha de sorprendre: la falsedat ve sempre disfressada.

A França

Els esforços dels poders russos per amagar el 7 de novembre són remarcables. Però les contradiccions i peripècies al voltant del 14 de juliol francès són encara més interessants.

A França, amb totes les predileccions polítiques possibles, fins i tot els polítics burgesos oficials no tracten la presa i destrucció de la presó de la Bastilla -símbol de l’autoritarisme- pel poble, ni el 14 juliol 1789 com una catàstrofe nacional, tampoc ningú tendeix a defensar les riqueses tretes de la noblesa i de l’Església, i no apareixen els nimbes al voltant dels caps de Lluís XVI i de Maria Antonieta. El Dia de la Presa de Bastilla (14 de juliol) i el Dia de l’abrogació de tots els privilegis (4 d’agost) són dates importants del calendari francès, i el 21 de gener es pot trobar als restaurants francesos el plat especial «cap del bou» (el nom correspon al contingut), del dia en què Lluís XVI va ser despullat d’aquest òrgan. La crida a «omplir els nostres solcs amb la sang bruta» de la tirania, que va inspirar més tard la crida de la Varshavianka russa [1] de «tacar amb la sang dels enemics dels trons, inundats per la sang del poble», es queda en l’estrofa més forta i repetitiva de la Marsellesa, l’himne nacional de França.

Aquestes diferències amb Rússia es deuen al fet que la burgesia francesa, que va créixer del tercer estat de les ciutats medievals, a diferència de la burgesia russa, es trobava en fortes contradiccions amb l’estructura feudal. El 14 de juliol, va obtenir el poder i va efectuar les reformes antifeudals, que l’afavorien com a classe. Per això, és difícil per a la francesa rebutjar el 14 de juliol: és la seva data i aparentment ha de provocar la seva alegria. Però, d’altra banda, el dia de la Presa de la Bastilla, com a símbol de la victòria de la revolució dels oprimits contra els opressors sota la bandera de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, no provoca l’entusiasme de la burgesia francesa i la molesta com ho fa una pedreta a la sabata.

Per això, el dia de la presa de la Bastilla ha estat envoltat des del principi per maniobres de caràcter semàntic-administratiu: se suspenia simplement (en els períodes de les restauracions de la monarquia), o es rebatejava -fins i tot amb canvi de la data- en el Dia de la Unitat Nacional (amagant les esquerdes entre classes), o al Dia de la Fundació de la República (és a dir, desplaçant el sentit de l’acció revolucionària de les masses per l’apaivagament i la creació de les institucions). Aquell dia també passava a tenir la tradició de les desfilades militars en els períodes de la militarització (especialment de la més lamentable en l’època de Napoleó III), o es declarava només com a «festa nacional», sense massa concrecions, però acompanyant-se amb focs artificials, «balls populars», concerts i altres coses boniques.

En aquest sentit, amb l’ocupació del país pels nazis, el 1940, el govern col·laboracionista de Vichy, format dues setmanes abans del 14 de juliol, va quedar en una situació delicada: de totes les interpretacions existents, cap encaixava amb l’ocupació nazi i amb la col·laboració amb Hitler. Com el Dia de la República (liquidada), de les desfilades de l’exèrcit (derrotat) i de la festa (en les condicions d’humiliació nacional), aquest dia no estava al seu lloc. Però la simple suspensió de la festa nacional principal podia ser «mal compresa», no servia a l’estabilització del règim col·laboracionista i no corresponia al seu discurs patriòtic. Finalment, el «líder nacional», el mariscal Petén, després de consultar amb els ocupants alemanys, va fer la declaració a la població, en què ha explicat que en l’any en curs, 1940, el dia 14 de juliol es mantindria firat, però amb les manifestacions, cerimònies i agitació prohibides, i va cridar a la població a dedicar aquest dia a la meditació. En aquest marc, totes aquestes activitats que segons Petén no haurien d’«enterbolir als francesos» van ser orgànicament substituïdes per les misses.

Com a conseqüència d’aquesta decisió que no va suspendre formalment el 14 de juliol, un dels diaris feixistes més radicals «Je suis partout» («Estic per tot arreu») del 14 i el 21 juny 1941 va expressar la seva «llàstima que el nou règim va mantenir la festa al dia, deshonrat pels motins de 1789… Aquest error democràtic s’utilitza avui per les forces revolucionàries de la Internacional marxista…». I en comptes del dia de la revolució, proposava celebrar un dia de la història de les Croades o l’assassinat de Marat [2] com a unificador de la nació.

El 1942, quan l’«ordre» i l’«estabilitat» van ser consolidats, la data del 14 juliol, massa simbòlica, va ser definitivament suspesa. I, per la mateixa raó, la resistència a les orientacions polítiques diferents donava a aquest dia un gran significat.

A partir d’aquell moment, les relacions de la burgesia francesa amb el dia 14 de juliol mai van ser fàcils. Aquesta, va aconseguir erosionar els capítols més radicals de la revolució francesa, com els jacobins (per no parlar sobre la pàgina gairebé completament arrencada de la Comuna de París, sobre la qual els francesos, infeliçment, semblen saber menys que els russos, de la mateixa manera que sobre la Revolució d’octubre, els russos, infeliçment, comprenen ara menys que els francesos). Però, en general, la burgesia francesa continua sentint-se malament amb la seva pròpia herència revolucionària. Avui, observant els presidents, els ministres i els banquers francesos cantar la Marsellesa, un pot sorprendre’s de la seva capacitat de mantenir les cares heroiques mentre sembla que avui les amenaces de la Marsellesa sonen per a ells.

Avui, el costat oficial de la festa inclou tot el que la burgesia seguia absorbint durant les reiterades interpretacions: les desfilades militars i els focs artificials, i la meditació i els concerts, amb els balls. La classe burgesa intenta evitar parlar sobre l’origen de la festa, molt més com més protestes i manifestacions hi ha al país. I si una temptativa poc hàbil de suplantar el dia de la Gran Revolució Francesa per un dia d’una batalla dels gal·lesos contra Cèsar, no semblaria adequada a la configuració política actual, en qualsevol cas la classe burgesa i els seus lacais polítics intenten presentar la festa com el dia de la «unitat nacional». L’eina més aprofitada per això és l’homenatge dels «Morts per França», quan les guerres criminals de la burgesia francesa, com la Primera Guerra Mundial, la d’Algèria i avui la «guerra contra el terrorisme» es barregen amb la resistència contra el nazisme i es posen en el centre de les commemoracions sota el «minut del silenci», quan tots han de callar davant d’aquesta amalgama manipuladora.

El 1789, la Revolució Francesa, dirigida per l’encara jove classe de la burgesia, va efectuar un cop decisiu a l’ordre feudal que ofegava la societat. Avui, la societat s’està ofegant per l’ordre de la mateixa burgesia, que es va fer monopolista. La societat de la burgesia s’està podrint, destruint fins i tot les conquestes de la seva pròpia revolució. I, per mantenir els seus privilegis, la burgesia empeny al proletariat a tot el món cada vegada més a la fossa de la misèria i de la guerra. En aquestes condicions, la nova Revolució d’Octubre, proletària i internacional, es fa més actual que mai.

Notes d’edició:

[1] La Varsoviana soviètica «Varshavianka» és una de les cançons més importants del moviment obrer i de la causa de la Revolució mundial. Va ser composta el 1883 pel poeta polonès Waclaw Swiecicki, quan estava tancat en una presó de Varsòvia, en un moment en què el moviment obrer polonès tenia dures lluites reivindicatives i barallava contra l’ocupació de l’Imperi Rus. Es va cantar per primera vegada en la manifestació obrera del 2 de març de 1885 a Varsòvia i es va popularitzar amb diferents versions arreu d’Europa per la solidaritat del moviment obrer amb els lluitadors polonesos. Les dades i la lletra van ser es poden trobar al següent blog http://socialismo-solucion.blogspot.com.br/2013/06/la-varsoviana-sovietica-varshavianka.html, del 18 juny 2013.

[2] Jean-Paul Marat (1743-1793), d’origen francès, va ser activista, periodista i polític durant la Revolució Francesa. També era científic i metge, a qui es va identificar amb l’ala esquerra de la revolució, els jacobins. Va morir apunyalat per Charlotte Corday (una jove aristòcrata girondina), qui després va ser guillotinada per l’assassinat de Marat.